Nusos blaus

Ahir es va inaugurar el monument al moviment anti trasvassament, i la polèmica ja està servida: que si ha costat molts de calers, que si sembla patètic, que si es provincià, que si els polítics que van anar, que si els que no van anar, que si els que van marxar, que si això, que si allò i que si lo altre... Ja hi ha qui s'encarrega d'aquestes foteses i d'altres semblants.

A mi sincerament, el dia que el vaig veure per primera vegada no em va agradar. Era un vespre ventós que aixecava un núvol terrós i els plàstics, que enrotllaven els nusos, desfent-se donaven una imatge fantasmagòrica al conjunt.

Han passat ja unes setmanes, m'he acostumat a veure'l i cada dia m'agrada més, i no perquè sigui un enamorat de la seva estètica, que sobre això no pretenc opinar. M'agrada, per què aquell escamot de nusos dempeus, eixerits sobre la terra eixuta i pedregosa, encesos de blau a les nits, a dia que passa, representa més fidelment la imparable l'onada blava que va omplir els carrers de capitals, ciutats i vil·les, esventant un missatge unitari i innegociable.

Tan de bo no esdevingui un recordatori d'allò que va passar, sinó la guaita permanent que ens adverteix que allò que temíem, encara pot passar.

Foto: Mario a Flickr

Un pas de puça...

Dia 13 de desembre, Santa Llúcia. Avui tocava començar el dia amb un Parenostre i menjant una neula de les mongetes de Santa Clara, convenientment beneïda.

Santa Llúcia a més a més de ser la patrona de les modistes, suposo que deu ser la patrona dels que tallen l'abadejo per allò de: Santa Llúcia un pas de puça, donada la velocitat de vertigen amb que duen a terme el projectes de desenvolupament del país.

I un pas de puça, és el que du el sol en retardar la seva marxa, allargant la seva llum una miqueta inapreciable cada dia. Però la veritat vertadera d'avui, és que Santa Llúcia ens ha portat un dia fred en ganes, capaç de congelar-mos les orelles.

En fi, acabem-ho de passar bé i que Santa Llúcia ens conserve les orelles per poder aguantar-mos les ulleres

Un petó sota el vesc

De ben petit, a casa per Nadal, no faltava mai una branqueta de vesc penjada vora la porta d'entrada. La branqueta, o millor dit les restes de la branqueta ja seca sense els seus fruits blanquinosos i sense la major part de les seves fulles, durava fins el Nadal següent, i la mare la substituïa per una de nova.

Diu la tradició que el vesc dóna bona sort a la llar on és present. I també diu que un petó espontani sota el vesc, la mateixa nit de Nadal, garanteix trobar l’amor que es busca o mantenir el que es té.

Al vesc, a més a més, se li atribueix el do de la fertilitat, a part de tenir propietats medicinals sobre les que ja ens informaven Plini i Hipòcrites. Per si fóra poc Enees va triar una branca de vesc d’or per entrar a l’infern, i el no menys conegut druida Panoràmix fabricava una poció màgica a base de vesc que feia invencible a qui la prenia.

Tanta popularitat nadalenca i el fet de posseir principis farmacològics d’alt valor han dut al vesc (Viscum album) a ser una planta força rara, encara que tots els hiverns encara la podem trobar a firetes nadalenques i fins i tot al supermercat d’aquí la vora.

La filla de la memòria

Un escriptor, decideix fer un perillós viatge en busca de la fama, el seu destí és Mnemosine, un món de fantasia, mites i personatges de ficció. Allí s’enfrontarà amb els seus desigs i els seus oblits.

Andreu Carranza ens regala un món màgic i fascinant, un món complex que cal anar desgranant poc a poc. Res a veure amb les seves obres èxits de vendes, si estes filaven històries apassionants, La filla de la memòria (Premi Vila d'Ascó 2000), ens submergeix en un món de somnis i malsons.

"Pensi-ho bé. Si no està decidit podem marxar. Decideixi lliurement i aquí no ha passat res. Això és el més fàcil. D'un viatge al desconegut no té res garantit, ni tan sols el retorn. "

Desitjada i rebutjada...

Avui ha complert 29 anys, va tenir un part llarg i difícil. Va ser, per alguns, la més desitjada, la més esperada, i el seu naixement va ser tot un esdeveniment. Venia a donar llum on sols hi havia foscor. Per a altres va ser la innecessaria, la rebutjada, la que venia a retallar privilegis i fotre panxa enlaire la paradeta que tenien muntada.

Passats els anys les tornes van canviades. Aquells que tan la van rebutjar, s'han convertit en ardents defensors de la jove. Part d'aquells que tan la van desitjar, li han girat l'esquena i l'acusen de ser una mala peça i no haver complert amb les expectatives de futur que en ella havien dipositat.

Sigui com sigui la "Consti" avui ha bufat vint-i-nou candeletes i l'any vinent entrarà a la trentena. Encara és jove, però sembla ser que necessita un lifting. Creuarem els dits, perquè el cirurgians la deixen rejovenida i ben allunyada de les arrugues i els pentinats casposos de las Normas Fundamentales del Movimiento.

Converses amb l'espill (2)

De vegades l’enyoro. Se’m fa feixuga la seva absència i recordo la seva presència amb nostàlgia. Se que podria tornar en qualsevol moment, però ara ja no ho desitjo. Després de cinc anys sense sentir el seu tacte en els meus dits, sense sentir la seva proximitat als meus llavis, ja m’he acostumat, encara que de vegades recordi els moments que vam viure junts.

Avui, a l’obrir la cartera, m’he fixat en una de les fotos que allí guardo, l’he vist una altra vegada tan a prop meu, i l’he recordat. Vint anys compartint cada instant de la vida, va ser molt de temps. Vam viure plegats la meva joventut i junts vam entrar a la maduresa. Però un dia malauradament tot es va acabar.

Un mati, al posar-me al teu davant, vaig prendre la determinació. Vaig afilar la navalla d’afaitar amb cura, com mai abans no havia fet, i com si executés un mal cap, abans que em pugues penedir, el vaig fer desaparèixer rasurant de soca-rel. Després amb calma vaig netejar-me la cara de restes d’escuma i em vaig mirar amb curiositat. Em costava reconèixer que l’home sense bigoti, que es mirava amb tu, era jo.

Ja n'hi ha prou

Ja n'hi ha prou. Avui un home de vint-i-pocs anys ha mort i un altre ha resultat amb coma cerebral, sembla ser que tots dos han estat tirotejats per presumptes membres d'ETA al País Basc francès.

Els pistolers, que potser es senten herois per la lluita que duen endavant per implantar les seves idees, ens demostren la feblesa de les seves conviccions quan són incapaços de convèncer amb arguments. Pobres idees són aquelles que precisen de la força de les armes i del vessament de la sang d’éssers humans, sigui quina sigui la seva condició i significació, per ser implantades.

El camp de batalla de les idees ha de tenir lloc dins del marc democràtic, on no hi han armes que esgrimir, sinó eines com el diàleg, el convenciment, la raó i les urnes de metacrilat. Tota la resta és imposició i dictadura: la faci qui la faci, vingui d'on vingui.

Els líders a la lluna de València

José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, i Joan Saura, han votat en contra la llei de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

La monumental errada s'ha produït a l'hora de votar el dictamen d'aquesta llei, que havia estat elaborada pel departament de Saura.

Benach, amb el micro encara obert es preguntava qui havia posat la pota. El PP i Ciutadans van acabar abstenint-se a pesar d'haver anunciat el vot en contra. PSC. CIU, ERC i ICV-EUiA votaven en bloc afirmativament, menys el triumvirat de líders del govern...

Acabar amb la guerra com a mètode de solucionar conflictes i la creació d'un organisme de mediació en conflictes internacionals són els objectius principals de la llei.

Per a quan una teràpia per mitigar els despistes dels que tallen l'abadejo?

Dolç despertar

He despertat, faltava una bona estona perquè el sol esguerrés la foscor de la nit i els seus raigs inundessin la meva habitació. El llit, les parets, tot al meu voltant ha començat a retronar al ritme de Sinkin' soon de Norah Jones. No he pogut sostraurem i sense aixecar-me del llit m’he vist forçat, agradablement això sí, a acompanyar la música amb copets de peu i de cap.


He tancat el ulls per assaborir encara més, si cal, aquell moment de deliri matinal i poc a poc la música ha anat allunyant-se de mi fins a desaparèixer del carrer, però no del meu cap que ha seguit colpejant suaument el coixí al compàs de les notes d’aquesta preciosa cançó fins que els primers raigs de sol, m’han fet tornar al món dels vius des del fabulós món dels somnis.

Coste i valgue !!

Amb motiu de l'ampliació el pont del carrer Major sobre el canal de la dreta de l'Ebre, es van col·locar unes lluminàries de poc més de 30 centímetres d'alçada de la rasant de la vorera i a pocs centímetres de la vorada, amb tan mala fortuna que els cotxes que aparquen en aquell lloc a l'obrir les portes impactaven amb els fanalets. El resultat: a pocs dies de la seva instal·lació la major part ja estaven inutilitzats.

Han passat un bon grapat de mesos i per fi els fanalets han estat substituïts, i no per uns d’idèntics, sinó per uns petits aplics que a penes s'eleven tres centímetres de la rasant de la vorera. Ara les portes dels vehicles aparcats ja no poden impactar amb ells, la solució ha tardat en arribar, però com diuen els avis: Coste i valgue !!

Els noms de Rusiñol

A traves de vint relats marcats per les petjades dels que van fer part del camí amb ell es va perfilant l’imatge de Santiago Rusiñol.

Picasso, Ramon Casas, Sarah Bernhardt, Erik Satie, Eugeni d’Ors, Lluïsa Denís, Ramona Burgada, Ramon Canudas, Clotilde Pignel “Clo-clo”, Raimon Casellas, Ignacio Zuloaga, Gabriel Alomar, Leon Daudet, Prudenci Bertrana, Manuel de Falla, Josep Pla, ...tots ells van tenir alguna cosa a veure amb ell, i des de la visió de la seva relació es va desgranant aquesta obra.

Margarida Casacuberta diu sobre el seu treball: No és biografia, ni retrat literari, ni àlbum de records, ni notes a peu de pàgina, ni recull de narració breu. Els noms de Rusiñol és un híbrid on el cap visible del modernisme i creador del senyor Esteve, col·leccionista de forja catalana antiga i pintor de jardins abandonats, ironista i viatger, morfinòman, noctàmbul i treballador compulsiu, és a dir, probablement una de les figures més ben delimitades de la cultura catalana contemporània, apareix desdibuixat, fragmentat i fins desenfocat en el mirall que li posen al davant aquells que el van acompanyar en algun moment de la seva vida.

Converses amb mi mateix

A- Parlen papers i callen barbes. Saps, malgrat aquesta afirmació, tinc la costum de creure en la paraula dels homes i de mantenir la paraula donada.

B- Tu estàs boig. Ja no hi ha ningú que cregui en la paraula d'altri.

A- Boig no, si de cas confiat. Però mai he hagut de penedir-me, potser he coincidit amb gent que li donen a la seva paraula el mateix valor que jo a la meva.

B- No se en quin món vius.

A- En el món dels homes de paraula. Encara que de vegades aquell que en va fer promesa, en desaparèixer d'escena, és substituït en el guió de la vida per algú altre, i això impossibilita el compliment dels compromisos, no trobant-se el successor "obligat" per la paraula del seu predecessor.

B- Les paraules se les endú en vent de dalt.

A- No digues bajanades. Sols quan la cosa promesa se'n surt de mida, es fa molt més difícil confiar en...

B- És pot saber de que vas, avui?

A- Jo?

B- Sí, tu

A- Jo, de res. Sols que m'han demanat que confii...

B- I dubtes?

A- Si

B- Llavors, fes allò que vols fer, i oblida allò que faries. Segur que l'encertes.

A- Pensava que tu mai confiaves en la paraula d’un home

B- Jo, no. Però tu sí.

Converses amb l'espill

Quina manera de començar la setmana, amb un fred que pela. Deien que la onada de fred ja estava de passada, i jo que m'ho vaig creure. Aquest matí tocava visita al CAP, camí de la consulta m'he fotut de fred, però bé el metge no m'ha trobat gaire fotut, ja és algo.

Després de camí a la feina ja no tenia fred, sinó emprenyamenta, n'he tingut un fart per anar de Roquetes a l'eix de l'Ebre, mig quilòmetre d’embós, tan hi feia agafar la carretera fins la plaça Corona d'Aragó, com agafar l'avinguda de la Diputació, totes dues a tope, ja veurem que passa quan facin l'Hospital i el CAP... o també se’n foten de natros?

A la tarde, he passat per l'hort, que ja feia dies que no hi anava, l'herba se'n fot de mí i ja es passa de mida, hauré de posar-li un correctiu, i ser inflexible amb la seva aplicació. Quan el sol ha marxat pel darrera dels Ports, el cel s'ha envermellit i he pensat que ja era hora de tornar a casa, però abans he omplert la bossa amb mandarines, taronges i un parell de magranes que encara sobrevivien a la voracitat dels pardals, que se'n foten tan com volen de totes les mesures dissuasives que se'm puguen acudir.

I per si no en tenia prou, la comissaria europea de la cosa de les telecomunicacions adverteix que Espanya és un dels països, on l'energia i les comunicacions són de les més cares de la Unió, la banda ampla és un 20 % més cara que a la resta.

Això sí, com si tots guanyéssim alguna cosa, constantment ens refreguen per la cara els guanys de Telefònica: un 25 % més que l'exercici anterior...a costelles nostres.

Estos si que se'n foten de natros !!

L'Illa perduda

Potser des de que vaig llegir El rem de trenta-quatre de Joaquim Ruyra, no havia llegit una altra obra d'autor català on es descrigui el mar i la vida a bord com a L'Illa perduda. Els autors son uns mestres de la narració i hom s'hi troba embarcat a la goleta Tevaitoa, rumb a un destí incert, al bell mig de l'oceà.

L'illa perduda escrita al 1935, per Aurora Bertrana amb la col·laboració del seu pare, Prudenci, és una novel·la d'aventures pels mars del sud. Tinc que estar totalment d'acord amb la nota de l'editor: Una novel·la injustament oblidada, digna de figurar al costat de les obres clàssiques de Poe, Melvill, Conrad o Stevenson.

Tots som parents

El passat trenta-un d'agost, Daniel Closa (1961) científic del CSIC, blocaire i escriptor va visitar la nostra Biblioteca Municipal per presentar el seu darrer llibre: Bloc de ciència, un recull d'entrades científiques publicades al seu bloc. Però amb anterioritat, al 1995 l'autor havia publicat la seva novel·la Tots som parents, Premi de novel·la científica atorgat per la Fundació catalana per a la recerca.

Aquest treball narra el viatge a Amèrica del Sud i les Índies Orientals de Charles Darwin a bord del Beagle, en un remix on els personatges de ficció i els reals s'imbriquen en perfecta comunió donant com a resultat una interessant obra de fàcil comprensió i alt contingut didàctic, sempre de la mà de Marc Prins, personatge de ficció que roman ajudant i escorta de Darwin durant els cinc anys que va durar la travessia.

Prins, plana a plana ens va desgranant allò que va succeir i entre trago i trago de grog (*), ens dona una lliçó magistral sobre la teoria de la evolució enfrontada a la del creacionisme imperant a l’època i en alguns llocs fins fa ben poc.

(*) (grog: beguda calenta a base de rom, aigua ensucrada i llimona, molt popular entre els mariners anglesos. Fins l’any 1970 tots els homes i dones de servei a la Royal Navy tenien dret a una ració diària de grog. El terme groggie s'empra per designar als que han abusat en el consum de grog)

La clau Gaudí

Quan La Clau Gaudí va arribar a les meves mans ja l'havien precedit L'Hivern del Tigre i el Desert de l'oblit, i no em va decebre.
Els seus autors es tenen ben merescuda la projecció internacional que ha obtingut la seva novel·la.
Poca cosa puc afegir a tot el que s'ha dit sobre Andreu Carranza i Esteban Martín i la seva obra. Sols un apunt, si en lloc de ser llatins foren anglosaxons, el seu treball ja estaria llest per ser projectat al cinema del món mundial. La seva novel·la té tots els ingredients per convertir-se en un bon guió de cinema.
Una novel·la molt pel·liculera que no permet al lector deixar-la molts de dies sense llegir alguna de les seves planes.

L'hivern ens ha vingut a veure

Semblava que després de l'estiu havíem tornat a la primavera, amb temperatures suaus i l'anticicló permanentment instal·lat a sobre. Res més lluny de la realitat, a traïció i sense avisar aquesta setmana ens ha trasbalsat. Hem passat d'un: Porque no te callas? a l’assassinat d'un jove de setze anys, suposadament a mans d'un soldat professional d'ideologia nazi, pel sol motiu de pensar diferent i tot amarat d'un fred pel que encara no estàvem preparats.

Tan de bo torni aviat la primavera: ja hauran passat les eleccions i potser torne la tranquil·litat acompanyada d'un temps suau i càlid.

Brbrbrbbr... hivern siguis benvingut, però no et passis !!

30è Joc literari

Col·laborant, una vegada més, amb el 30è joc literari

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, sense soroll i una quantitat de morts que esgarrifava."


Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Saps bé

Saps bé que m’alletaren amb una altra llengua, que a la nit em bressaren amb cançons diferents a les teves. Saps bé, que únicament en la meva llengua expresso fidelment els meus sentiments. Malgrat tot, les paraules que pronuncio en la teva són igual de sinceres encara que feixugues, certes encara que l’accent les enterbolí, fermes encara que semblen dubtar.

Jo, que cantava a la soledat no estava sol, m’acompanyava el món. Jo, que vivia en el desamor, l’amor besava el meu cor. Jo, que veia i oïa, estava cec i sord.

No volia confondre ni enganyar ningú, però vaig confondre i vaig enganyar. Potser vaig emprar paraules errònies, o potser vas entendre allò que mai vaig pronunciar. Em vaig acostumar a viure amb tu, sense tu. A passejar amb tu, amb soledat. I vam compartir el meu llit, amb tu absent.

Tot va acabar sense remei, vas fugir de nit a les fosques, allunyant la llum dels teus ulls del camí que recorríem i em vaig perdre a la foscor. Ja he après a caminar a les palpentes, a redreçar-me després de les caigudes, a caminar entre la multitud absent i a ser un absent més de la multitud.

Ara cent mil llengües diferents a la teva i la meva, omplin els camins, els dies i les nits. Ja no necessito la llum dels teus ulls, els meus s’han acostumat a la foscor. I en l’aparent anarquia de llengües que ens envolta, crido els meus sentiments al vent, no importa on volin, no importa qui els escolti, únicament importa que segueixo aquí, acompanyant al món.

Nou bloc roquetenc

Ahir s'estrenava, amb la seva primera entrada, un nou bloc roquetenc de nom Brevis coniuratione. L'autor que signa com Quatroccento, segons el perfil és un jove estudiant de 19 anys i pel que sembla interessat per les conxorxes que la història ha anat telant al llarg dels anys.

Benvingut sia, i esperem amb interès els seus escrits ja que ens proposa parlar d'aquells fets que marcaren un abans i un després en l'existència de l'home.

El canvi climàtic al Delta de l'Ebre

L’Observatori de l’Ebre de Roquetes, celebra el 18 de novembre a partir de les 11 hores una Jornada de portes obertes, amb la conferència “Efectes del canvi climàtic al Delta de l’Ebre i la seva conca” a càrrec de Carles Ibàñez i Martí, director de la Unitat d’Ecosistemes Aquàtics.

L’accès serà gratuït i la jornada es completarà amb una visita guiada a les instal·lacions de l’Observatori de l’Ebre.

Per més informació feu una ullada a www.obsebre.es

300 anys de la Guerra de Successió

El proper dia 10 de novembre a les 18 hores, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Roquetes tindrà lloc la conferència: “Història, present i futur dels Països Catalans. 300 anys de la Guerra de Successió”

La Fundació Cultura, organitza un cicle de conferències a càrrec de Jaume Fernández, professor de la UdL i Pol Meseguer, doctorat d’Història per la UAB.

Per ampliar informació i altres llocs on es celebrarà el cicle cliqueu www.fundaciocultura.cat

L'aniversari...

L’any 2006, vaig descobrir els primers blogs ebrencs, i em vaig convertir en lector assidu de La Marfanta. Per xafarderia vaig voler conèixer de més a prop què era això dels blocs i en vaig crear un, com no sabia quin nom posar-li vaig anar a lo fàcil i jugant amb la lletra de la popular jota ebrenca:

De Roquetes vinc
De Roquetes vinc
De Roquetes baixo
Agulles de cap
Agulles de cap
Agulles de ganxo...

Vaig batejar-lo com: De Roquetes vinc..., a Tortosa baixo. Va ser com un joc, amb una presentació molt simple i una estructura molt esquemàtica.

Per estrenar-me vaig escriure una pocsucada, aquell era el meu primer post i aquell dia era el 8 de novembre de 2006. Avui un any després, amb pujades i baixades, amb anades i tornades, amb dies de més intensitat i amb mesos de intensitat zero encara estic aquí.

El meu comptador diu que he tingut més de 21.000 visites, he conegut un bon grapat de gent boja pels blocs, i a sobre he renovat l’ànsia que sempre he tingut per anar garabatejant les meves elucubracions, dèries, cabòries i mandangues a un espai en blanc que cada dia em demana unes poquetes línies més.

Estic content del camí fet, pedres i bassals inclosos. Sols em resta donar-vos les gràcies a tots els que em visiteu de tan en tant, i llegiu les meves lletres.

Salut i ens veiem, (esquivant pedres i saltant bassals).

Cap a on va Catalunya?

Joan Rosell, president de la patronal catalana Foment del Treball, en roda de premsa que s’ha realitzat a la seu de la patronal a Barcelona, ha afirmat que Catalunya ha rebut un 28% menys d'inversió de l'Estat que Madrid entre els anys 1997 i 2007, i ha reclamat que el Govern publiqui les balances fiscals per comunitats.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra , publicava un article en què manifestava la seva preocupació per la creixent desafecció amb què des d'Espanya es veu Catalunya.

Josep Antoni Duran i Lleida, publicava el dilluns a El País, i assenyalava que : "Una manera d'acabar amb les percepcions subjectives consistiria en la publicació de les balances fiscals".

Pepe Montilla, President de la Generalitat, manifestava des del mateix forat del Donut: L’allunyament de Catalunya podria ser irreversible.

Segur que en els propers dies, en sentirem dir moltes més, però als d’allà tan se’ls hi fot, i els d’aquí seguirem fotuts, i mentre...

Cap a on va Catalunya?

El moliner udolaire

Vaig descobrir l'Arto Paasilinna, en llegir el Bosc de les guineus i em va captivar. Potser el seu ofici de guarda de boscos tingui molt a veure en la descripció que fa dels indrets per on es mouen els seus personatges, l'habilitat que tenen pels treballs amb fusta molt en línia amb la tradició finesa, però sobre tot el tractament que fa dels protagonistes. Éssers anormalment humans, excessivament humans, que els fa ser diferents als demés.

El moliner udolaire, és el retrat de la persecució despietada de la societat envers la diferència. Gunnar Huttunen és un home treballador, innocent, carismàtic i sobre tot sensible, que té el petit defecte d'udolar quan s'emociona o s'entristeix.
Aquest petit detall serà el detonant. Les forces vives: metge, predicador, mestre, comissari, comerciants, faran el possible per acabar amb ell i que el poble, el seu poble que per algo són els amos, sigui el de sempre, un poble d’ordre.

Estris d'abans ahir (XI)

Al darrer quart del segle XVIII, el físic suís Aimé Argand(1755-1803) va inventar una làmpada de petroli, amb un tub de vidre que venia a substituir els llumeners d'oli. Poc temps després el farmacèutic francès Antoine Quinquet(1745-1803) el va perfeccionar, i el va popularitzar donant-li el seu nom.

El nou quinqué, disposava d'un sistema de corrent d'aire regulable que permetia augmentar o minvar la intensitat lumínica de l'aparell.

N'hi havien de moltes mides, formes i usos, aquest que us porto avui, és petit i de sobretaula, però potser el més popular i que encara és pot trobar en alguns establiments és el quinqué de campanya amb ansa, molt habitual en pel·lícules de miners i cowboys, però d’aquest ja en parlarem un altre dia.

Les teules de Pepe

De Califòrnia han arribat imatges esgarrifoses dels incendis que han devastat un extens territori calcinant infinitat de cases. Però entre les imatges emeses ni han unes que sorprenen, al mig de la desolació una casa es manté en peu, sense cremar: La casa de Pepe i Carolina dos barcelonins, residents a Califòrnia que van decidir construir el seu habitatge amb teules al més pur estil mediterrani.

Les cendres que plovien van recalentar les teulades dels seus veïns permeten la propagació de l'incendi, les seves teules àrabs van protegir la seva llar. Ara la "Catalan house" ha donat la volta al món i els talibans dels miracles miren al cel i es meravellen, quan tot té una explicació: Ja ho deia Jordi, l'ex-President, la feina ben feta no té fronteres.

Truc o tracte ?

Ja som a la vespra del dia dels difunts, i la nostra castanyada està retrocedint davant l'empenta de les costums anglosaxones.
A la repetida funció del Don Juan Tenorio d'anys enrrera, s'ha donat pas a les revetlles, amb música, castanyes i cremats, i els més menuts es transformen en fantasmes, monstres i bruixes i es dediquen a colpejar portes i a prémer timbres disposats a proposar: Truc o tracte.

Per no perdre les costums del tot, sempre podem substituir els caramels del tracte, per castanyes i panellets.

Que tingueu un bon Halloween o una bona Castanyada, o tot alhora !!

Millores a la carretera Roquetes Tortosa

Bé, aquesta vegada he de reconèixer que no han arreglat un xapall, aquesta vegada l'asfalt de la carretera de Roquetes a Tortosa l'han arreglat d'extrem a extrem, un asfalt en condicions per a què els vehicles transiten millor i més ràpid. A més s'ha arranjat el desguàs de part de la carretera, just al davant del supermercat que hi ha en aquell indret. Tot plegat ha suposat que l'asfalt s'hagi elevat mig pam respecte a les cunetes de terra per on transiten els vianants.

Tot perfecte? Potser sí, els vehicles ara ho tindran molt millor, però com a vianant no ho veig clar, insisteixo:

Millor asfalt = circulació més ràpida. I els vianants?
Asfalt més elevat = bassals eliminats a la calçada. I els vianants?

Els vianants haurem de jugar-nos-la o anar per les cunetes de terra, que en dies de pluja encara seran més intransitables. Els vianants, segons diuen, ens haurem d'esperar al 2008 per que facin les voreres. Em pregunto si abans o després de les eleccions.

La magrana

És una de les fruites típiques de la tardor, una d’aquelles, que a casa dèiem fruita regalada ja que mai es comprava, sempre hi havia algú que ens feia obsequi.

A pesar de ser una fruita dolça sempre m’agradat desgranar-la, posar el seus grans en un bol, i tirar-hi un parell de cullerades de sucre abans de menjar-me-la.

A part d’altres simbolismes, la magrana representa la fertilitat a la Xina o Java, el egipcis eren enterrats amb magranes, i pels jueus és símbol de la veritat, ja que les seves 613 llavors (mai les he contades), representen els 613 preceptes de la Torah.

Bon profit i que vagi de gust.

La prima línia roja

La prima línia roja és una pel·lícula atípica en el context del cine comercial nord-americà, ni la bandera americana ni la japonesa apareixen en cap moment.

Aquí no hi ha bons ni dolents: americans i japonesos lluiten a una llunyana illa del Pacífic sense que l’espectador conegui més que vagues referències sobre la seva importància estratègica.

La pel·lícula subratlla l’horror i l’absurd de tot conflicte armat, el director situa l’acció als paisatges més idíl·lics i paradisíacs mai vistos en una pel·lícula d’aquestes característiques. Més que un film d’acció o una reconstrucció d’un episodi de la guerra del pacífic, la pel·lícula és un cant a la natura, al ser humà en la seua puresa original, i al temps una reflexió crítica sobre la maldat de la condició humana i la seua tendència a l’autodestrucció.



Però la pel·lícula no és un film anti-bèl·lic, no ens confonguem, venint d’on ve no podia ser d’altra manera, però obre les portes a la reflexió i això ja representa tota una revolució.

Lo 061 a Roquetes

Als terrenys on s'ha de construir el nou CAP de Roquetes, fa unes setmanes que es van instal·lar unes casetes provisionals tipus "caracola", que semblaven les oficines de venda de pisos d'alguna promoció immobiliària.

Res més lluny de la realitat. La instal·lació ja llueix un petit distintiu del Servei Català de Salut i sembla ser, que allò és la ubicació provisional de la base del Servei d'emergències mèdiques de Roquetes (061), que fins ara gaudia d'un espai cedit per l'empresa d'ambulancies radicada a la nostra Ciutat.

Benvinguda sia!!

Ja ve Nadal...

Tot canvia. Aquesta matinada el canvi d'hora, amb els típics referits de les pertorbacions del rellotge biològic, qüestió que es renova cada sis mesos. I per si fóra poc el cap de setmana ha vingut acompanyat amb una baixadeta de temperatures que ha fet que aparquem, al menys jo, la mànega curta per la mànega llarga i que reforcem els llençols del llit amb les flassades de cotó, que ja refresca.

Però no tot està perdut, per donar caliu, aquesta setmana ens arriba la castanyada, amb castanyes, panellets i copeta de mistela que sempre alegra i calenta el cos, i per si no en tenim prou, els supermercats ja tenen a punt els guarnits nadalencs, i els torrons als prestatges.

Au vinga!! Comenceu a escriure la carta als Reis que ja són a voltar el cantó.

El complex de Di

Dai Sijie (1954) va abandonar la Xina per anar a estudiar a França on es va instal·lar definitivament. La seva primera novel·la Balzac i la petita modista xinesa s'ha traduït a vint-i-cinc idiomes.

El complex de Di narra les tribulacions de Muo, el primer psicoanalista xinès, en tornar al seu país. Muo intenta alliberar a la seva promesa i per aconseguir-ho haurà de satisfer les exigències del cruel jutge Di.

Quaranta-vuit paraules, havia llegit en algun lloc, ni més ni menys, amb quaranta-vuit paraules n'hi havia prou per viure a qualsevol caserna del món. Quantes paraules calien per viure en un presidi xinès? Cent? Mil? Fos com fos, aquells deu volums de llibres en francès i xinès sens dubte el situarien entre els presoners més rics i fins i tot aristocràtics.

Els vianants no som importants

Al mes de juliol, les màquines van aparèixer sense avisar i la carretera de Roquetes a Tortosa es va tallar. Tot feia semblar una altra cosa, però es van limitar a reparar dos xapalls en les proximitats de la plaça de la Corona d’Aragó.

Avui han tornat. Sense avis als veïns, les maquines han envaït la capçalera del vial i els escassos 500 metres de carretera han quedat tallats. Les màquines estan fent treballs d'asfaltat, això sí, de voreres per als vianants res de res. Mig quilòmetre de carretera i que no hi ha manera que s'urbanitzi adequadament. Abans la Generalitat, ara la Diputació i la carretera segueix tenint l'aspecte llastimós de sempre.

Ja vorem quan acabin, quan de tros d'asfalt reposen aquesta vegada, i com queda el pas pels vianants que cada dia hem de superar una pista d'obstacles.

Al ferm li van posant pedaços per què els vehicles no pateixin. Els vianants no som importants.

27è Joc literari

Pista per al 27è joc literari

Cada dimecres, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris amb premis inclosos. Aquesta setmana el nostre bloc és un dels col.laboradors aportant una imatge com a pista. Per participar en aquest joc seguiu les intruccions que trobareu a Tens un racó dalt del món.

Los Suaves

Els germans Yosi i Charly Dominguez, van fundar Los Suaves a Ourense, a finals dels 70, al 1981 van ser teloners de Ramones i al 1999 van ser convidats pels Rolling Stones al seu concert de Santiago de Compostela. Any rera any, la premsa especialitzada els atorga el mèrit de ser la banda amb els millors directes del panorama musical espanyol.

Després de vora trenta anys d'escenaris i enregistraments segueixen en actiu, i de moment no sembla que tinguin intenció de retirar-se. Potser és veritat el que afirmen en una de les seves cançons, amb la que solien començar tots els seus directes: "No puedo dejar el rock"

Aquí us deixo un playback carpetovetònic, força rascumit, emès en el seu dia per la TVG

Les cases de la Catedral

Les converses de carrer i de barra de bar es centren estos dies en la noticia referent a la sentència sobre l'enderrocament de les cases de la Catedral. Cases ubicades al carrer Croera al davant mateix de la façana de la Catedral.

Fa uns mesos, i com les noticies de l'enderrocament imminent van planar sobre la Ciutat, les vaig fotografiar des de l'altra riba de riu, per recordar dins uns anys com era la façana fluvial a les primeries del segle XXI.

Amb la sentència, tot es frena, però res s'atura. Recórrer la sentència o iniciar de nou l'expedient?
La pilota està al terrat de l'Ajuntament...

Als videojocs, cops reals..?

Vas al metge, li dius que et fa mal aquí o allà, i et farà estirar sobre la llitera i iniciarà una sessió de palpacions del lloc d'on et queixes i d'aquesta forma mirarà d'esbrinar la causa de la teva dolença. Sort de tenir el metge a mà. Ara bé què passa quan estem a les Kimbambes i el metge més proper és a Noseón?

Doncs bé, els americans han trobat la solució, un metge cirurgià d'aquell país ha dissenyat una armilla d'aire que mitjançant impulsos pneumàtics colpeja el tors del pacient simulant les palpacions del metge, i permetre que aquest a distància pugui establir un diagnòstic del pacient.

Fins aquí tot bé i molt interessant, però com la pela és la pela, i els americans d'això també n'entenen un rato llarg, el cirurgià dissenyador, ha creat una versió menys complexa que la mèdica, el "Third space", per ser comercialitzada amb videojocs. Amb aquesta armilla els jugadors podran sentir en pròpia pell els cops que rebi el seu personatge de ficció.

En fi cada vegada els jocs més reals...

Aysss el medi ambient

-Joan baixa la basura !!

Cada dia en voltes de les deu de la nit, es repeteix la mateixa escena. Joan agafant les bosses de les escombraries. Vidre, cartró, envasos plàstics, orgànica i deixalles diverses. Al baixar al carrer sempre es troba amb un veí o altre que fa el mateix, va o ve dels contenidors d'abocar la brossa.

-Molt carregues? jejeje
-Vaja faenada amb tantes bosses, jijiji
-Tot això dels contenidors de colors es una comèdia, jejeje
-Què treballes de basurero que ja la tries a casa? jojojo
-No se perquè t’escarrasses pel que serveix !!! jujuju

Són alguns dels comentaris i altres conyetes, que dia sí i dia també, té que suportar a la mateixa hora.

Però la decepció és total en arribar a la bateria de contenidors:

Els d’orgànic plens de bosses sense triar, els de la basura a vessar, els de vidre sobreeixint, els de cartó de gom a gom, els d’envasos fins a dalt..., i un bon grapat de metres al voltant tota mena de restes, bosses que cauen dels contenidors, caixes amuntegades, ampolles que no caben, gats a la cerca d'un mos i indigents remenant disputant-se el mos amb els gats...

No som capaços de gestionar les nostres deixalles i el món se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escapoleix entre els dits, i a pesar de tot encara tenim esperançes i celebrem el Dia de l'acció bloc pel medi ambient.

Salut !!

Estris d'abans ahir (X)

Ja el vaig fer protagonista d'alguna altra entrada, però s'ho mereix. El llumaner és l'estri de fer llum de les nostres terres, més popular. Encara se'n troben per moltes casetes de garriga del territori, i encara se'n fan.
Una metxa de cotó i oli o greix, i a fer llum.

Millor que no m'ho expliquis

En Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó tracta de las relaciones de parella de l’amistat, la família, els records, la malaltia. I segons ella mateix reconeix el tema comú dels diferents contes és la incomunicació humana.

Una dona què vol trobar la contrasenya que li permetrà accedir a l’ordinador on el seu home ha escrit referent a ella. Un home obsessionat, que no suporta que la dona li doni sorpreses. Una dona que troba una inesperada alegria a les trobades posteriors a la mort d’alguns dels seus parents. Una avia que empra el telèfon i amigues més joves per sentir-se viva. El procés de relativització del pes d’una malaltia com el càncer. O el retorn al poble de la infantesa, qualificat abans com Ofec i retrobat amb el temps, com el lloc on va passar tot.


«Et queixes quan no et parlo, quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes », diu ella. «Tu, en canvi, m'escoltes però no em contestes », respon ell.

Música pel vaixell que s'enfonsa

Avui repassant els blocs, he llegit l'entrada del company .Jesús M. Tibau on comenta l'interessant novel·la de Pere Calders "Ronda naval sota la boira" i ens il·lustra el post amb un comentari referent a que el capità d'un vaixell fa tocar a la banda mentre el barco s’enfonsa. Possiblement, el vaixell, s'ho mereixia. Hi han vaixells que es mereixen tots els honor en el seu darrer comiat.

Ara bé hi han barcos que tenen la banda preparada en el mateix moment de l'avarada, i la música sols serveix per a donar més èmfasi a un sonor fracàs. Com és el cas dels dos exemples que us acompanyo.

El primer data del novembre de 1991, prompte complirà anys. Davant d'una visita reial i com els llepes no podien esperar per posar-se la medalla, van ordenar l'avarada abans d'hora sense llastrar convenientment i va passar el que totes les lleis físiques preveien: La nao Victoria va quedar panxa enlaire. Després la van redreçar i encara va viatjar fins al Japó... (igual duia un submarí a sota...)

El segon cas és un pèl més antic, data del 1940, i correspon a una altra fantasmada, en aquest cas de les autoritats portugueses de l’època, per remarcar allò que en temps passats eren els reis del mambo en els afers del navegar.

Estris d'abans ahir (IX)

Abans que inventessin els tetra bricks, les bosses i les ampolles de plàstic alimentari, fins i tot abans d’envasar-la en ampolles de vidre, la llet es comprava amb lletera. Anar a la lleteria o directament a la vaqueria era un ritual diari. Res de comprar la llet per tot el mes i amb data de caducitat de tres mesos.

La lletera era un estri habitual i imprescindible a totes les llars.

40 anys sense Ernest

Avui fa quaranta anys de la seva mort. Va morir en combat o va morir assassinat?
Fa pocs dies un general retirat de l'exercit bolivià, que fa 40 anys sent capità va comandar el destacament que es va enfrontar als homes del Che, manifestava que ell va capturar viu al Che, però va rebre ordres directes de la Presidència de la República per eliminar al guerriller.

Res que no fos conegut. Sigui com sigui, el comandant, es va convertir en mite i espill per a generacions de joves d'esquerres i la seva imatge en un bon negoci...

150 anys de canal

La Biblioteca Municipal de Roquetes en ocasió del 150 aniversari del Canal de la Dreta de l'Ebre, acull l'exposició El Canal porta vida. La Exposició va ser Inaugurada el passat dia 5 d'octubre amb els parlaments a càrrec del Sr. Francesc Ollé, Regidor de Cultura, Ensenyament i Joventut de l'Ajuntament de Roquetes, del Sr. Manel Masià Marsà, President de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre, i del Sr. Gerard Gas, Regidor d'Obres Públiques i Serveis, Dinamització Econòmica i Esports, de l'Ajuntament de Roquetes L' exposició es podrà veure fins al 5 de novembre a l'Àrea Polivalent de la Biblioteca Municipal de Roquetes, a més es duran a terme les següents activitats:

Divendres, 19 d’Octubre a les 20.00h. : “El projecte de navegació de l’ Ebre i l’origen del Canal de la Dreta (s. XIX)” a càrrec del Sr. Toni Cartes, historiador i col·laborador del Museu del Montsià.

Divendres, 26 d’Octubre a les 20.00h. : “Presentació de les videocreacions basades en el poemari Terres d’aigua”, a càrrec del Sr. Manel Masià de l’empresa Novuolo. Lectura de Poemes.

Informació extreta del bloc: Biblioteca Municipal de Roquetes

Fanfare Ciocarlia

Fa uns quants mesos Canal 33 emetia un reportatge sobre uns peculiars músics romanesos, els Fanfare Ciocarlia. Habitants d'una de les regions més deprimides de Romania, i hereus de les fanfàrries militars turques de principis del segle XIX, aquests músics d’ètnia gitana toquen d’oïda, composen i aprenen les peces que toquen tararejant i no pas escrivint i llegint una partitura.

Els dotze músics de Fanfare Ciocarlia, van sorprendre al 1998 amb un èxit mundial “Baro Baro” i la seva música es sovint emprada a les bandes sonores de pel·lícules com "Contra la paret" de Fatih Akin, guanyadora del Goya a la millor pel·lícula estrangera, "Crimen perfecto" de Álex de la Iglesia, o "Borat", de Larry Charles.

Amb ells la polèmica està servida, alguns els cataloguen com a orquestra, altres ni tan sols com a xaranga, però ells han passat d'acompanyar batejos, bodes i enterraments a donar la volta al món, amb la seva peculiar manera de fer i viure la música, actuant en els més prestigiosos festivals de música popular. En la seva darrera estada al nostre país van visitar Mataró en el marc de la Cruïlla de les Cultures 2007.

25è joc literari de Jesús M. Tibau

Jesús M. Tibau al seu bloc Tens un racó dalt del món ens proposa un nou joc. El proper dimecres, 10 d’octubre, arribarà el 25è joc literari, per cel·lebra-ho ens ha preparat un joc especial que es podrà veure a partir de les 20.00, aproximadament. Per tal de trobar la solució, els participants hauran de visitar uns altres set blocs, en representació de diverses zones dels Països Catalans, en una mena de viatge virtual per la nostra geografia.

Catalunya:El vertigen del trapezista
País Valencià: Filant prim
La Franja:Serretllibres
Illes Balears: No em diguis que és un somni
Catalunya Nord:Catnord
Alguer: Apunts des de l’Alguer
Andorra:Blokand

Una iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire. No us ho perdeu.

De Roquetes vinc a la Plana Ràdio

Fa una estoneta que he acabat d'enregistrar la meva participació al programa Blokeijant de la
Plana Radio, l'emissora municipal de Santa Bàrbara, que s’emetrà demà dimecres a les 9 del matí.

Ha estat per mi tota una experiència, tinc que reconèixer que em tremolaven les cames i estava força nerviós, escriure als blocs és més senzill, encara que he de dir que ha arribat un moment on tenia la sensació que estava de xarreta amb un amic, gràcies a les bones arts de Josep Roig, a qui tinc que agrair la feina de promoció dels blocs ebrencs.

Estris d'abans ahir (VIII)

Quan era menut, a les botigues de queviures tot es venia a granel, poques coses anaven envasades, des de les llegums a les galetes, passant per la xocolata tot anava a pes, que et servien amb unes paperines de color cru.

Les llenties i sobre tot l'arròs, duien pellofa, pedretes i de vegades algun anèl·lid, que suposava una font de proteïnes extra si no el veies i una fastigosa sensació si el trobaves al plat. Per tal d'evitar ensurts una vegada el menjà era cuit i al plat, existien els “esporgadors”, petits sedassos amb els que es triava les llegums dels cossos aliens, abans de posar-les a la cassola.

Aquest “esporgador”, sempre el vaig veure a casa i per l'abonyegat que es troba ha degut participar a alguna cassolada o s'ha fet servir de pandereta per cantar nadales...

Sempre navegant

Quatre dies sense deixar cap entrada !!!
Casi, casi un pecat. Però tinc justificació. A part dels blocs, l'altra afecció que es menja el meu temps d'oci és el modelisme naval. He estat embolicat embotellant barquets.
Feia vora sis mesos que tenia una goleta per embotir dins una ampolla i per fi el cap de setmana passat el vaig acabar i el vaig regalar a la noia del fill. I ara per no ser menys m'he tornat a embolicar en un altre per al noi de la filla, però aquest va ràpid, el vull acabar aviat per abocar-me de cap i peus amb el Falconet, un bergantí-goleta, dels que van trafegar, i de valent, per les nostres costes a la segona meitat del segle XIX i primeries del segle XX.

Ja veieu, als blocs o amb maquetes, jo sempre navegant.

Foto: Casc del Falconet esperant a ser calafatejat

Una llengua de plom

El segle XX és a punt d’expirar, i la Vall és l’escenari immòbil d’anònims personatges de diferents dècades que han gaudit i patit de les meravelles i les misèries que amaga aquest idíl·lic paradís. Un abocador serà el destí final d’una terra, per la qual els seus habitants han mort, han matat, i quasi han acabat abandonant.

Una llengua de plom, de Francesc Serés és la tercera part de la trilogia De fems i de marbres, com es llegeix a la contraportada, esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

Et compro la memòria, paio, t’estic comprant la memòria, em deies somrient i irònic quan t’enduies qualsevol estri. Recordo fredament el dia que carregaves el s trills de pedra i te’n fumies dient que eren per un restaurant, que els posarien vidres gruixuts a sobre per tal de fer-los servir de taula; et compro la memòria, paio, deies des de dins de la camioneta ...

Estris d'abans ahir (VII)

Un altre estri sense endoll, gentilesa de l'amic Jesús M. Tibau, que em va enviar per correu la foto d'aquest preciós molinet de cafè.

Un molinet de quan compràvem el cafè a granel acabat de torrar i sense moldre. Sols s'havia de moldre la quantitat precisa per bullir, la resta es conservava sense moldre. De petit m'agradava jugar amb la portella del molinet, posar grans a vessar, donar-li voltes a la maneta i ensumar la flaire que sortia del calaixet on s'anava dipositant el cafè molt. Un plaer!!

A la Lluna en ascensor

Aquesta setmana es compleixen els 50 anys de la posada en òrbita, pels russos del primer satèl·lit artificial de la història. Al fil del tema, llegia ahir que un noi estudiant de 2n de batxillerat ha estat premiat per la URV, per un treball sobre l'ascensor espacial.

Sí, un ascensor. Pels que tenen manies de pujar a un coet, que millor que agafar un ascensor.

-Si us plau. On va?
-Jo a la Lluna.
-A doncs molt bé, llavors pararem a l'Estació espacial que em va de pas.

La cosa no va de broma, segons els especialistes i sabuts en les dallonses de l'espai, en quinze anys s'estarà en disposició de pujar a l'espai en ascensor. Sols hi ha tres esculls que ja estan en vies de solució

-La producció en sèrie de nanotubs de carboni, per construir la cinta que ha d'unir la terra amb una estació orbital de destí.
-Escollir i desenvolupar l'energia adequada per impulsar el robot(elevador) per la cinta de carboni.
-Disenyar els dispositius del robot (elevador)que permetin suportar la pressió a nivell del mar i a 50.000 km d'alçada.

La financiació no és problema, son quatre rals mal comptats, segons sembla...

I com funciona l'invent? Doncs com si donéssim voltes i més voltes a un io-io: la mà és la Terra, el cordill és la cinta de nanotubs de carboni i el io-io és l'estació orbital. Senzill, no?

Doncs res, dins de quinze anys quan em jubili podré pujar en l'ascensor espacial i després fer transbord cap a la Lluna. Podré pujar, però no pujaré, la pensió que em quedarà no m'ho permetrà...

Vull un préssec

El matí plujós i la tarda assolellada d'ahir van dibuixar la nit que havia d'arribar: una nit fosca, boirosa, humida i trista al meu cor.

La finestra permet que entre la claror del carrer, però això no impedeix que estigui jagut enmig de la foscor més intensa. Hem deixo anar, m'abandono entre el llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen els meus ulls en la foscor més absoluta:
Em veig pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. A sota sembla que grinyola una porta. Tots els que pugem girem el cap i un feix de mirades convergeixen per l'ull de l'escala per capturar la minsa llum que s'atreveix a esquinçar la foscor de l'escala que giravolta com un cuc infinit que s'enrosca en si mateix.
-Deu mos guard!! On soc? El cap em roda al veure tanta alçada, els peus es separen del terra i el meu cos surt perseguint el traç de la mirada. Caic per l'ull de l'escala, donant voltes sense parar, com una baralluga. I em perdo en la foscor.

La claror del carrer segueix estripant la foscor de l'habitació, assegut al llit veig la meva ombra a la porta de l'armari.

-Vull un préssec -penso dins meu.

La llum del bany s’empassa la foscor, i la imatge de l'espill em colpeja la memòria. I tú qui ets? Ja fa massa temps que no em conec. Aquest no és el meu rostre, aquest està cansat, fart. Jo no soc així. Em rento la cara, però segueixo sense ser jo.

-Vull un préssec -torno a pensar dins meu.

A la cuina no hi han préssecs, per compensar m’empasso un quadret de xocolata, un iogurt caducat i una poma. A les fosques torno al llit, abans m'aturo a l'espill del bany, l'aigua em renta la cara una altra vegada i m’acomiado amb despreci del desconegut de l'espill.

Miro el sostre de la cambra, m'abandono entre els llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen, una vegada més, els meus ulls en la foscor més absoluta: Em torno a veure pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. Mentre tots pugen en silenci, jo no puc més i sols se m’acut cridar: Vull un préssec ¡¡

Estris d'abans ahir (VI)

Una de les meves primeres entrades al bloc duia el nom de Paga la xolla i estava dedicada a les maquinetes de xollar.
No s'endollaven enlloc, però en mans d'un barber destre, ens deixaven el cap com a boles de billar en pocs minuts. La moda de les super rapades ja fa dies que és belluga pel món.

Aquestes maquinetes encara es conserven, el cromat ja ha marxat i manquen part de les pues, però encara farien la seva feina. Qui vol provar?

(Clatellot... i paga la xolla !!)

Ithikon Akmeotaton

De l'altra banda del Mediterrani venen sons càlids que d'una manera o altra ens són familiars. Una música ideal per deixar volar la imaginació, potser per la influencia turca. Sigui com sigui aquest grup grec de nom complicat -Ithikon Akmeotaton- amb la seva música acarona els sentits.

Fa poques setmanes el líder de la banda va actuar en solitari a un local del Delta, deixant una mostra de la seva música a les nostres terres, d'aquesta manera vaig saber que existien i vaig aconseguir el seu darrer treball: Crossover. M'agrada.

No entenc res...

No entenc el que passa, els radicalismes s’enquisten, sento parlar als polítics, sento debats televisius i radiats i trobo que m'he anat allunyant del que diuen. No entenc de què parlen als telenoticies, no entenc el que diuen a la premsa, no entenc la quantitat de disbarats que s’escridassen els uns als altres. No entenc res, i el més greu és que estic arribant al convenciment de què ja poc m’importa el que diuen els uns o els altres, i casi prefereixo seguir sense entendre res.

Fa pocs mesos tots els líders, els lloctinents, els barons, els capitostets i altres polítics de perfil divers, es lamentaven dels alts índex d’abstenció i encomanaven estudis i enquestes per trobar on era el problema.

Aquesta setmana parlant amb veïns del meu poble, el problema més greu de tots plegats era arribar a fi de mes, sense haver de renunciar a cap de les fites obtingudes fins ara.

Però això no és important, quan es va sobrat...

Cosa del temps

Deu ser cosa del temps, del temps que tenim jo i les coses que m'envolten. O potser sigui conseqüència del conegut aforisme: que les desgracies mai venen soles.
El cas és que a més de tenir poques ganes d'escriure, de renquejar de la cama esquerra, i de grinyolar-me el cap (proleg d'un refredat), la impressora em fa parlar, l'ordinador passa del meu correu, el cotxe m'ha deixat a peu i la rentadora fa parlar per ènesima vegada,(avui la he trobada a la porta de la cuina..., quan ja volia marxar de casa).

I per la nit fa un fred que pela..., i el que farà.

Estris d'abans ahir (V)

Gerres de terrissa, per guardar l'oli de tot l'any, per posar olives o per conservar qualsevol cosa. Més grans, més petites, amb dues o quatre anses, envernissades o sense envernissar. Quan ja semblava que no servien per res i estaven comdemnades a ser arraconades o ser llençades al contenidor de l'enderroc...

Ara les podem trobar guarnint qualsevol xalet, fent de test per les flors, de broc d'aigua a alguna piscina, o esperant el seu destí definitiu en el món de la decoració, però ja poques compleixen el paper per al que van ser construïdes.
.

100 dies d'ajuntaments nous.

Guaita !! Voltant i girant hem arribat al dia tan esperat, avui es compleixen els 100 dies des de la constitució dels nous "ajuntaments" sorgits de les eleccions municipals 2007.

A l'Ajuntament de Roquetes, com a tot arreu, suposo que no han parat. Hi ha feina per fer, unes costen més que altres, però hi han coses d'allò tan senzill i simple que em sobta que es deixin passar per malla...

La web de l'Ajuntament de Roquetes, segon paraules del regidor de Comunicació i Societat de la Informació, és voluntat substituir-la per una de més adequada als temps que corren. Trobo molt bé que si es vol canviar, ho facin quan creguin i com creguin oportú.

La pàgina ja es canviarà quan toqui, però de moment la web és la que hi ha, no hi ha altra tarja de presentació de la nostra Ciutat, i queda molt lleig que hi hagi un apartat per la salutació de l'Alcalde i desprès de 100 dies no s’hagi emplenat.

Si aquest apartat no s'ha d'emplenar, suposo, poc costa esborrar-lo i tot arreglat. Però mantenir-lo més de tres mesos amb el missatge: Pàgina temporalment fora de servei, fa lleig, molt lleig.

Nació.cat a Tortosa

Avui ha tingut lloc, com era previst, la presentació a Tortosa del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, l'acte s'ha celebrat a la Sala multiusos de la Biblioteca Marcel·li Domingo ha estat presentat per Gustau Moreno i Dani Gil, que al seu bloc ens fa cinc cèntims de la seva participació.

La crònica de la jornada es troba perfectament retratada al bloc d'Emigdi Subirats, i jo em quedo amb una frase: Nació.cat és la història d'un triomf col·lectiu.

La participació de Saül Gordillo ha estat d'allò més interessant i ha servit per treure'ns l'espineta de la seva absència al passat Ebrebloc, on havia estat convidat però a darrera hora va haver de cancel·lar la seva assistència.

Amanida d'animals

Induït d'una manera o altra pels suggeriments del bloc Tens un racó dalt del món de Jesús M. Tibau, he estat llegint Amanida d'animals de Marc Romera.

L’autor, conte a conte ens sorprèn amb una col·lecció de personatges inversemblants que transpiren frescura i originalitat, com a l'Impostor que sap de tot sense haver estat enlloc o a Xinès on el personatge es converteix en professor ocasional de portugués gràcies als seu domini del català.

A la carta, el meu exalumne em diu que li ha costat molt trobar l'adreça des de la qual li vaig trucar quan vaig respondre a l'anunci, que les coses li van molt bé, tot i l'ensurt que va tenir quan va arribar i va veure que el seu portuguès no tenia gairebé res a veure amb el portuguès que parlen els portuguesos. Que ara, després de sis mesos, ja ha après a parlar com ells i que ja els entén, però que li faria molta il·lusió, no em puc imaginar quanta, saber quin cony de llengua és la que li vaig ensenyar.

(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

Les Torres

Anant de Tortosa a Amposta o a l'inrevés dóna goig contemplar la Torre de la Carroba en un perfecte estat de conservació i manteniment. Ara fa pocs dies, alguns blocs campredonencs se n'han fet ressò: ja estan enllestides les subvencions i els projectes de restauració de la torre de Font de Quinto.

Sembla que per iniciativa del propietari privat, la torre del Prior a Jesús també tindrà la seva sessió de maquillatge, per garantir el seu manteniment.

Però davant d'aquestes alegries, és trist, veure com altres torres es van deteriorant: com la Torre d'en Cordé a Jesús o la Torre del Capità també coneguda com Torre Mingana a Vinallop, de la que dia que passa, tros de paret que perd. I la Torre de Fullola, fora de mà i de la vista de tothom, ves a saber com es deu trobar...


A la foto, la torre d'en Cordé de Jesús

Cotxes en flames

Visc a Roquetes i estava a la inòpia, no havia sentit parlar-ne del cas. Deu ser degut a la meva desconnexió del mon dels mortals conseqüència del gaudi del meu període de vacances. Però ahir, la premsa i els blocs em van posar al dia: deu cotxes en el que va d'any han cremat a Roquetes, vuit en el darrer mes. I no són els primers, l'any passat ja va haver-hi altres incidents.

D'entre tots els informadors, ahir el Regidor Baucells escrivia al seu Bloc de Roquetes:Cal tenir paciència. Per un altre costat La Marfanta informa que l'Alcalde va demanar als veïns de Roquetes: Serenitat i paciència.

Entenc que tot dos, ocupant els càrrecs que ocupen, es troben en l'obligació de demanar paciència, serenitat i tot el que faci falta. Però com a ciutadà de peu no estic gens tranquil. Espero amb impaciència que tot s'acabe aviat, i es retiri de la circulació al/s piròman/s, per a què els ciutadans puguem seguir dormint tranquils sense témer que vehicles o habitatges puguin cremar per l'acció impune de brètols sense control.

Estris d'abans ahir (IV)

L'aixa és una eina que serveix per desbastar la fusta. La usaven fusters, carreters, boters i com no els fusters de ribera, coneguts per emprar aquesta eina, com mestres d’aixa.

L'aixa ve formada per un planxa d'acer tallant, amb un mànec fent recolze. Aquest mànec acostuma a ser d'alzina, faig, om o server. Hi ha diferents menes d'aixa, que s'empren segons la feina que hom dugui a terme: aixa corba d'una sola mà, aixa de dues mans, aixa de mà.

De tots els estris que encara conservo, és un dels que més aprecio, potser pel que va representar en la construcció d’embarcacions de fusta.

Nació.cat

A les 12.00 hores del proper dissabte 22 de setembre a la Sala Polivalent de la Biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa, tindrà lloc la presentació del llibre Nacio.cat (editorial Mina), amb la presència del seu autor Saül Gordillo. L’acte serà presentat pels blocaires ebrencs Gustau Moreno (La Marfanta) i Dani Gil (Bauen blog).

A la primera part de Nació.cat es relaten els detalls de com s’ho van fer, els qui van impulsar el domini punt cat, per coronar l’aventura amb èxit. A la segona part es repassa la internet catalana amb una secció especial dedicada als blocs. És un mapa amè, per a malalts d’internet i dels blocs. La política i internet són els fils conductors d’aquest llibre incloent-hi el pròleg de Ramon Tremosa o el decàleg final de Vicent Partal.

Fahrenheit 451

L’any 1953 Ray Bradbury va escriure Fahrenheit 451, novel·la que va arribar al cinema de la mà de François Truffaut l’any 1966. Fins que no la vaig visionar, el cinema era per mi un passatemps més, una forma més de somniar. Era un adolescent amb el cap ple de pardals, però amb Fahrenheit 451, vaig adonar-me que el cinema servia per a moltes altres coses.

Aquesta pel·lícula ens presenta un món distòpic, en la mateixa línia que el Món feliç de Huxley o 1984 d’Orwell, on el cos de bombers es l’encarregat pel poder per destruir els llibres. Biblioteques senceres cremen per tal d’evitar que els ciutadans tinguin un pensament lliure i independent. La televisió interactiva, dirigida fermament pel sistema, controla les vides i el pensament de la gent. Els resistents s’encomanen a la tasca de memoritzar textos i transmetre’ls fins que pugen ser novament impresos.

Audiberti, Faulkner, Proust, Salinger, Sartre i molts altres, cremen sense compassió a 230 graus centígrades (Fahrenheit 451) temperatura de combustió del paper. Aquest fet em va marcar fins l’extrem que de la meva modesta biblioteca vaig identificar i escollir un petit nombre de llibres que hauria de mantenir sa i estalvi en el cas que sobrevingués un Fahrenheit 451 real.

L'edat de ferro

La senyora Curran, professora d'universitat jubilada, acaba de rebre la noticia: Un càncer l'està consumint. Sola, a la Sud-africa de les darreries de l'apartheid, s'enfronta a la mort. L'amor per la seva única filla, que fa anys va marxar a Amèrica, i l'estranya relació amb un rodamón que dorm al seu jardí, farà que afronti amb dignitat i valentia la lluita amb el càncer, mot del que fuig: no vol llegir-lo, escriure’l, ni pronunciar-lo. L'edat de ferro, és una llarga carta de comiat a la seva filla, on va desgranant els darrers moments de la seva existència, des del moment que el doctor Syfret, li comunica la malaltia, fins l'instant de la darrera alenada.

Era el dia que el doctor Syfret m'havia donat la noticia. No era una bona noticia, però era meva, per a mi, només meva, no la podia rebutjar. Era jo qui l'havia d'aplegar als braços, acostarme-la la pit i endurme-la a casa, sense perdre el cap, sense llàgrimes.

J.M.Coetzee (Ciutat del Cap 1940), premi Nobel de Literatura el 2003, va obtenir per la seva novel·la L'edat de ferro el premi Llibreter 2003.

Estris d'abans ahir (III)

Abans què es popularitzessin les cafeteres elèctriques de cafè expresso, ja n'hi havien de cafeteres elèctriques com aquesta que vaig recuperar. Funciona, a 125 volts, però no hi ha problema amb un transformador 125/220 volts.

Això sí, jo prefereixo el cafè de muntanya, bullit al perol i filtrat amb un colador de cotó o un mitjó "net" en cas d'emergència. Qüestió de gustos.

Gas: d'Alcanar a Campredó

S’ha obert la caixa dels trons. El senador Sabaté agafava a tots per sorpresa al plantejar com a solució, a la planta gasística del projecte Castor, el polígon industrial Catalunya Sud. Al seu Bloc Sabaté canta les excel·lències del projecte, que permetrà la creació de 550 llocs de treball (100 directes i 450 indirectes) i el creixement del teixit industrial al seu voltant..

Arreu d’Europa existeixen 109 d’aquestes d’instal·lacions de les quals 43 són a Alemanya i 23 a França. A l’estat espanyol únicament n’hi ha dos: el Serrablo a Osca i la Gaviota a Bilbao. Actualment hi ha tres instal·lacions en fase d’estudi: Santa Bàrbara a Guadalajara, Delta de l’Ebre i Reus.

A Clos li han ofert la solució en safata de plata. Al Catalunya sud hi ha sól industrial disponible, si l’Incasol adjudica les parcel·les, i es presenta un projecte industrial amb tots els seus ets i uts. Què farà l’Ajuntament, rebutjar-lo?
Tenint en compte que no hi ha activitat industrial totalment innòcua, potser va sent hora de posar fil a l’agulla i decidir tots plegats si realment desitgem indústria o preferim dedicar-nos a la cria del cargol i a la producció d’oli.

Assortiment d'animals

Assortiment d'animals de Hannah Tinti, ha estat el darrer llibre en passar per la meva tauleta de nit. Si qualsevol hora i qualsevol lloc són bons per llegir qualsevol llibre, en el cas del reculls de contes prefereixo les darreres hores de la jornada.

I Assortiment d'animals és un recull de contes imaginatiu i tendre, original i misteriós. Onze contes amb un fil que els uneix: els animals. Galls d'indi, gats, galls, gossos, serps, búfals, elefants, girafes, micos..., són alguns dels protagonistes ocasionals de les histories de Tinti.

A l'AL, l'amic d'en Joseph, el van destinar a Phonm Penh i tenia un cacatua que havia comprat al carrer per un dòlar. Se li posava a l'espatlla, cridava i feia onejar el plomat-ge però sobretot mirava al seu voltant i bellugava les potes endavant i endarrere. L'AL la va entrenar perquè cagués quan l'hi ordenava. La feia descarregar sobre els amics en to de broma, però també sobre gent que no li quia bé (en aquest cas es tractava d'una altra mena de broma)


(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

L'Onze de Setembre

Ja passo del mig segle de vida. Fa molt de temps que vaig deixar de xumar-me el dit. Per aquest motiu em miro les coses amb uns altres ulls a com ho feia anys enrera. Veient els fets, els discursos dels polítics fa temps que han deixat d’il·lusionar-me, fa temps que han deixat d’engrescar-me i darrerament l’únic que desperten en mi és desencís i escepticisme.

Que surti en Carod i digui que pel 2014..., no me’l crec. Que surti Mas i digui que si sí i que si no, referent al lideratge del país..., paraules. Que surti en Montilla volent inflar ànim a la ciutadania..., històries. En Sirera i la resta millor que no surtin..., pel que han de dir.

Avui 11 de setembre commemorem què, malgrat la derrota, l’esperit i la identitat d’un poble segueix sobrevivint. Per aquest motiu prefereixo recordar: quan els ciutadans prenien els carrers, omplien els pobles de quatribarrades, i a l’aire es respirava esperança; i oblidar les commemoracions de protocol, etiqueta i paraules buides.

Aquest matí, he anat al tros a collir ametlles. Allí m’acompanyaven en silenci: la terra, els ametllers i la senyera que duc al cor...

Raïm, blanc o negre?

Jesús M. Tibau al seu 20è joc literari ens proposa, imaginar el titol d'un llibre i el seu autor, tot si val mentre hi figure el mot raïm. La meva participació en el joc m'ha donat peu a escriure aquest petit relat:

Raïm, blanc o negre? de Sever Dubtis.


Al Sever Dubtis el vaig conèixer al Jota Bau, era un xicot ben estrany, s’avergonyia del nom que el seu pare li havia posat agafant-se el calendari i triant-li el sant del dia. A ell li hagués agradat més Josep o Joan. Quan va venir a estudiar a Tortosa ho va fer per decisió del seu oncle capellà ja que ell dubtava entre Tarragona i Reus.
Sabia ben bé on es trobava, però mai sabia cap a on tirar, no sabia si anar o tornar. Davant del dubte i abans que ell prengués una decisió, algú altre la prenia per ell.
En acabar el batxillerat va dubtar entre ser agrònom o advocat, el seu oncle capellà va decidir i influir en els seus pares per què fos metge, després de tres anys desastrosos va deixar la Universitat, ell no va prendre la decisió, ho va fer el seu depriment expedient acadèmic.

En tornar al poble, no va poder triar. Si no valia pels estudis, tenia bons braços per treballar la terra. Allí no calia decidir, al camp cada cosa té el seu temps, i hi ha temps per a cada cosa. Ell sols s'havia de limitar a seguir el calendari.
Al tros de la Plana Fosca, tenien unes parres, amb raïm blanc i raïm negre, sempre les havia vistes, ignorava quin dels seus avantpassats havia plantat aquell bé de Déu. Ell no es va escarrassar massa en pensar, feia el que havia vist fer al pare. Cada any, amb temps, disposava petites paperines que col·locava amb cura per protegir els carrolls dels moixons de ploma i d'insectes varis. Per protegir el raïm dels pardals vileros el pare li va recomanar l'escopeta amb una bona càrrega de sal.

Quan era el temps, el pare li encomanava un cistell de raïm blanc, un de negre, o meitat i meitat i tot anava bé. Però com tot, va arribar el dia i l'hora del traspàs del pare. Al tros, tot sol, amb el cistell buit es mirava els raïms.
Què hi farem avui? Si el cullo blanc, potser el negre fóra més dolç. Si el cullo negre, tal vegada el blanc sigui més saborós. Pensant i cavil·lant passaven els dies i el raïm seguia a la parra.

Sever Dubtis, tenia un problema, i gros. Any rera any, des de la mort del pare, els carrolls es malmetien dins les paperines. Ningú menjava d’aquell raïm. Ni en menjaven els moixons de ploma, ni els insectes, ni els pardals vileros..., ni tan sols ell, que únicament tenia temps per pensar: Raïm, blanc o negre?.

T'estimo si he begut

T’estimo si he begut d’Empar Moliner, un recull de tretze contes sobre situacions quotidianes, el seu estil àcid ens acompanya línia a línia per portar-nos a tretze finals sorprenents. És fàcil trobar-se reflectit en alguna de les diferents situacions que relata. Descriu a la perfecció diferents tòpics urbans de la societat actual. Empar ens passeja, per les vides de la dona insatisfeta, del sopar amb "amics" rics, de la gelosia, del viure en parella, de la idoneïtat per adoptar, de tantes i tan diverses situacions que de ben segur alguna d'elles l'hem viscut de ben a prop.

Els contes, escrits amb estil periodístic, de frases curtes, àgils, entenedores, i amb una bona dosi d’humor. Val la pena prendre’s el llibre amb calma i digerir-lo pausadament.





(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

La Cucafera

Les Festes de la Cinta de Tortosa han arribat a la darrera etapa, en pocs dies tot tornarà a ser en el seu lloc, les senyeres i damassos deixaran de guarnir els carrers. Els gegants, nans i cort de bèsties tornaran al seus caus.

De tot ells, a part de la majestuositat dels gegants, qui sempre m'ha robat el cor són les cucaferes. Elles que ferotges i feréstegues habitaven un indret ben proper a la Ciutat, ara s’han tornat urbanites.

Abans per trobar-les calia sortir de les muralles pel Portal de Remolins, enfilar-se costa del Celio amunt, en passar el barranc del Torrent calia seguir pujant per la costereta Blanca i superades les corbes de la costa de les Queixales ja hi érem a la Vall d'en Rubí, al mateix cor de la Partida de Bítem.

En arribar a la bassa d'en Xaco, on la llegenda diu que Rufolet va salvar d’ofegar-se al cap dels follets d'aquelles contrades, ens troben a un pas de la Cova d'en Rubí, cau de les cucaferes. L'entrada a la cova és ampla. Ho havia de ser per què les cucaferes es poguessin moure amb comoditat. La darrera vegada que hi vaig ser, la lleugera pendent cap a l'interior tenia el terra llefiscós per la acumulació de les deposicions dels rat-penats que habitaven aquella fosca cavitat.

En aquell indret, diu la llegenda, es va rememorar la història de Sant Jordi a la tortosina. Aquí el drac no mor en mans de l'heroi per salvar la dama. Rufolet, l'heroi tortosí, salva a Rubí a l’aconseguir tallar la cua de la fera i d'aquesta manera convertir-la amb una cucamansa. Però no es menysprea, ni s’humilia a la bèstia, se li permet per sempre més viure i mantenir el seu nom de cucafera, amb dignitat i respecte.

Que acabeu de gaudir de les festes i fins l'any vinent!!

Estris d'abans ahir (II)

Quan encara no hi havia a l'abast de la gent, ni les claus de la llum ni les peretes al capçal del llit, i per suposat no hi havia xarxa elèctrica, funcionaven les llànties com llum individual per moure's per la casa o per enllumenar una habitació.

Aquesta llàntia, s'omplia d'oli i amb una metxa de cotó que sortia pel tub central proporcionava una llum minsa, però efectiva.

Obaga

L'escriptor andorrà nascut a la Seu d'Urgell, Albert Villaró, premi Memorial Anna Dodas, 1994 amb La selva moral; premi Nèstor Luján de novel·la històrica, 2003, amb L'any dels francs i premi Carlemany, 2006 amb Blau de Prusia, va publicar Obaga al 2003
Obaga és una història policíaca situada als Pirineus, amb el contraban de rerafons. Als pobles pirinencs fronterers amb Somorra (Andorra) no hi ha més vida que el bestiar, el turisme rural i les partides de cartes al cafè
El Tomàs de cal Mostatxo viu submergit en la rutina i l’avorriment, amb el tiet que mai parla i el veí amb qui no es parla. Fins que sense voler es veu forçat per les circumstancies. Ha de deixar de banda les vaques, i ha de tractar amb traficants d’alçada, carrabiners corruptes i periodistes tafaners per tal d’alliberar la noia (Magalí) que s’estima –i que, malauradament, no és la seva noia (Rosa)– i aclarir, de passada, un cas que ha trencat la pau al poble.Obaga és una novel·la fresca, àgil i trepidant que mostra la banda fosca dels Pirineus i que es llegeix en dos ratets.

(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)