17 de desembre, 2007

Nusos blaus

Ahir es va inaugurar el monument al moviment anti trasvassament, i la polèmica ja està servida: que si ha costat molts de calers, que si sembla patètic, que si es provincià, que si els polítics que van anar, que si els que no van anar, que si els que van marxar, que si això, que si allò i que si lo altre... Ja hi ha qui s'encarrega d'aquestes foteses i d'altres semblants.

A mi sincerament, el dia que el vaig veure per primera vegada no em va agradar. Era un vespre ventós que aixecava un núvol terrós i els plàstics, que enrotllaven els nusos, desfent-se donaven una imatge fantasmagòrica al conjunt.

Han passat ja unes setmanes, m'he acostumat a veure'l i cada dia m'agrada més, i no perquè sigui un enamorat de la seva estètica, que sobre això no pretenc opinar. M'agrada, per què aquell escamot de nusos dempeus, eixerits sobre la terra eixuta i pedregosa, encesos de blau a les nits, a dia que passa, representa més fidelment la imparable l'onada blava que va omplir els carrers de capitals, ciutats i vil·les, esventant un missatge unitari i innegociable.

Tan de bo no esdevingui un recordatori d'allò que va passar, sinó la guaita permanent que ens adverteix que allò que temíem, encara pot passar.
Foto: Mario a Flickr

13 de desembre, 2007

Un pas de puça...

Dia 13 de desembre, Santa Llúcia. Avui tocava començar el dia amb un Parenostre i menjant una neula de les mongetes de Santa Clara, convenientment beneïda.

Santa Llúcia a més a més de ser la patrona de les modistes, suposo que deu ser la patrona dels que tallen l'abadejo per allò de: Santa Llúcia un pas de puça, donada la velocitat de vertigen amb que duen a terme el projectes de desenvolupament del país.

I un pas de puça, és el que du el sol en retardar la seva marxa, allargant la seva llum una miqueta inapreciable cada dia. Però la veritat vertadera d'avui, és que Santa Llúcia ens ha portat un dia fred en ganes, capaç de congelar-mos les orelles.

En fi, acabem-ho de passar bé i que Santa Llúcia ens conserve les orelles per poder aguantar-mos les ulleres

08 de desembre, 2007

Un petó sota el vesc

De ben petit, a casa per Nadal, no faltava mai una branqueta de vesc penjada vora la porta d'entrada. La branqueta, o millor dit les restes de la branqueta ja seca sense els seus fruits blanquinosos i sense la major part de les seves fulles, durava fins el Nadal següent, i la mare la substituïa per una de nova.

Diu la tradició que el vesc dóna bona sort a la llar on és present. I també diu que un petó espontani sota el vesc, la mateixa nit de Nadal, garanteix trobar l’amor que es busca o mantenir el que es té.

Al vesc, a més a més, se li atribueix el do de la fertilitat, a part de tenir propietats medicinals sobre les que ja ens informaven Plini i Hipòcrites. Per si fóra poc Enees va triar una branca de vesc d’or per entrar a l’infern, i el no menys conegut druida Panoràmix fabricava una poció màgica a base de vesc que feia invencible a qui la prenia.

Tanta popularitat nadalenca i el fet de posseir principis farmacològics d’alt valor han dut al vesc (Viscum album) a ser una planta força rara, encara que tots els hiverns encara la podem trobar a firetes nadalenques i fins i tot al supermercat d’aquí la vora.

06 de desembre, 2007

La filla de la memòria

Un escriptor, decideix fer un perillós viatge en busca de la fama, el seu destí és Mnemosine, un món de fantasia, mites i personatges de ficció. Allí s’enfrontarà amb els seus desigs i els seus oblits.

Andreu Carranza ens regala un món màgic i fascinant, un món complex que cal anar desgranant poc a poc. Res a veure amb les seves obres èxits de vendes, si estes filaven històries apassionants, La filla de la memòria (Premi Vila d'Ascó 2000), ens submergeix en un món de somnis i malsons.

"Pensi-ho bé. Si no està decidit podem marxar. Decideixi lliurement i aquí no ha passat res. Això és el més fàcil. D'un viatge al desconegut no té res garantit, ni tan sols el retorn. "

Desitjada i rebutjada...

Avui ha complert 29 anys, va tenir un part llarg i difícil. Va ser, per alguns, la més desitjada, la més esperada, i el seu naixement va ser tot un esdeveniment. Venia a donar llum on sols hi havia foscor. Per a altres va ser la innecessaria, la rebutjada, la que venia a retallar privilegis i fotre panxa enlaire la paradeta que tenien muntada.

Passats els anys les tornes van canviades. Aquells que tan la van rebutjar, s'han convertit en ardents defensors de la jove. Part d'aquells que tan la van desitjar, li han girat l'esquena i l'acusen de ser una mala peça i no haver complert amb les expectatives de futur que en ella havien dipositat.

Sigui com sigui la "Consti" avui ha bufat vint-i-nou candeletes i l'any vinent entrarà a la trentena. Encara és jove, però sembla ser que necessita un lifting. Creuarem els dits, perquè el cirurgians la deixen rejovenida i ben allunyada de les arrugues i els pentinats casposos de las Normas Fundamentales del Movimiento.

02 de desembre, 2007

Converses amb l'espill (2)

De vegades l’enyoro. Se’m fa feixuga la seva absència i recordo la seva presència amb nostàlgia. Se que podria tornar en qualsevol moment, però ara ja no ho desitjo. Després de cinc anys sense sentir el seu tacte en els meus dits, sense sentir la seva proximitat als meus llavis, ja m’he acostumat, encara que de vegades recordi els moments que vam viure junts.

Avui, a l’obrir la cartera, m’he fixat en una de les fotos que allí guardo, l’he vist una altra vegada tan a prop meu, i l’he recordat. Vint anys compartint cada instant de la vida, va ser molt de temps. Vam viure plegats la meva joventut i junts vam entrar a la maduresa. Però un dia malauradament tot es va acabar.

Un mati, al posar-me al teu davant, vaig prendre la determinació. Vaig afilar la navalla d’afaitar amb cura, com mai abans no havia fet, i com si executés un mal cap, abans que em pugues penedir, el vaig fer desaparèixer rasurant de soca-rel. Després amb calma vaig netejar-me la cara de restes d’escuma i em vaig mirar amb curiositat. Em costava reconèixer que l’home sense bigoti, que es mirava amb tu, era jo.


01 de desembre, 2007

Ja n'hi ha prou

Ja n'hi ha prou. Avui un home de vint-i-pocs anys ha mort i un altre ha resultat amb coma cerebral, sembla ser que tots dos han estat tirotejats per presumptes membres d'ETA al País Basc francès.

Els pistolers, que potser es senten herois per la lluita que duen endavant per implantar les seves idees, ens demostren la feblesa de les seves conviccions quan són incapaços de convèncer amb arguments. Pobres idees són aquelles que precisen de la força de les armes i del vessament de la sang d’éssers humans, sigui quina sigui la seva condició i significació, per ser implantades.

El camp de batalla de les idees ha de tenir lloc dins del marc democràtic, on no hi han armes que esgrimir, sinó eines com el diàleg, el convenciment, la raó i les urnes de metacrilat. Tota la resta és imposició i dictadura: la faci qui la faci, vingui d'on vingui.