29 de maig, 2007

La porta tapiada

Al voltant de la placeta del Garrofer, es movia força activitat, confrontada amb la coneguda fusteria d’Ernesto hi era el magatzem on es guardaven els carros i els matxos de la fàbrica de gel i sifons de la cantonada de Sant Blai. A la casa del costat la senyora Maria havia transformat l’entrada del seu habitatge en una petita botiga on venia pa, i al davant el petit taller de reparació de televisors, on el senyor Galdeano, tots els dissabtes a la tarde posava una tele de prova mirant al carrer, i els xiquets del barri ens amuntegàvem per veure la peli de “Sesión de tarde”, que emetia en blanc i negre, la única cadena que es podia sintonitzar en aquella època.

Potser ja en vaig parlar en alguna altra ocasió, és possible, el records s'amunteguen i es peguen a la memòria com els fulls de pasta fullada d'un tortell.

A l’inici de la placeta tot just al coll de botella amb la Pujada de Sant Blai, hi havia una porta petita que donava accés a les naus ruïnoses de la vella església de Sant Blai.

No hi havia sostre, ni falta que ens feia, les parets es mantenien eixerides mirant al cel. El sol de mitja tarde ho il·luminava tot, i les altes parets mantenien tot l'espai en ombra, fresquet a l'estiu i gelat a l'hivern, tampoc importava massa. Predominava el calço curt, el genolls pelats, algun pedaç al cul i amb sort dues o més talles de les que necessitàvem, senyal inequívoca de roba heretada d’algun germà major o declarada inservible pels fills d'alguna casa on les nostres mares es passaven el dia netejant.

Els xiquets jugàvem al futbol, a l'all i ceba, o a la brisca amagadora, al pot o al xurro, mitjamànega i mangotero.
Les xiquetes es reunien a una de les petites naus laterals, i jugaven al tello marcant al terra complicats quadriculats de guix, que anaven recorren a la pota coixa empenyen petits trossos de rajola, i que repetien una i altra vegada, o saltaven la corda incansablement al ritme d'una cançoneta inacabable. Llavors no podia comprendre com podien passar-se rato i rato donant bots a un corda, si lo divertit era córrer al darrera d'un pilota a mig inflar.

Cada tarda el mateix o semblant repertori de jocs, fins que puntuals les pastoretes, apareixien i amb un parell de palmetes ens cridaven a taula. Fent honor a la dita de: "A la taula i al llit al primer crit", deixàvem els jocs, ens netejàvem les mans a una aixeta que hi havia a ponent de la nau, i tot seguit entràvem a l’únic lloc cobert de l’església, per ocupar els nostres llocs a taula. Aquelles dos bones i pacients dones ens donaven de sopar a tota la colla de marrecs del barri i els voltants.

Ara amb la pila d'anys que han passat, i tenint en compte que era força petit, no sabria dir si el menjar era bo o dolent, abundós o esquifit, saborós o insípid, sols recordo la blancor del plat de pedra una vegada l'havia buidat i col·locava a sobre amb cura la cullera i la forquilla d'alumini, per recollir la taula en haver acabat l'àpat.

En aquell temps no hi havien gaires cotxes, però si infinitat de bicicletes que hom utilitzava per anar a la feina. Una vegada, en fer tard al sopar, vaig creuar l'estret carreró de la Pujada de Sant Blai, sense mirar, i una bicicleta em va atropellar deixant-me el dibuix de la coberta marcat a la cuixa, em coïa però no vaig tornar a casa fins no haver donat compliment al plat que m'esperava. La cuixa podia esperar, el plat segur que no esperaria i algú altre li faria la festa.

Sols una vegada recordo que no vaig seure a la taula de les pastoretes. Acabava de ploure, i la placeta costeruda encara era banyada, com sempre baixava corrents sense fer cas a la meva germana, vaig relliscar i vaig haver de frenar amb les dents.

Les dents encara les conservo, miraculosament intactes. De la resta, sols conservo els records, que dormen al darrera d'una petita porta tapiada

A 48 hores de les eleccions


Ja han passat 48 hores del tancament dels col·legis electorals i al meu triangle vital: Pere Panisello s'ha imposat clarament i sense discussió com a President de l'EMD de Jesús; Ferran Bel, a Tortosa, ha doblat el resultats de la seva formació al 2003 i Miquel Castelló ha revalidat els resultats que ja va obtenir Marià Gil al 2003 a la ciutat de Roquetes.

Segur que hi hauran veus crítiques, sempre n'hi han, però el diumenge 27-M tots els ciutadans van poder dir la seua. Uns ho van fer dipositant el seu vot i els altres parlaren en abstenir-se de fer-ho. Però el missatge d'uns i altres ha estat fort i clar. Que ara els responsables de campanya, de les diferents forces, sàpiguen interpretar-ho correctament, ja son figues d'un altre paner.

Il·luminats de la política, gurus de l’anàlisi electoral i savis del comportament humà, a hores d'ara recomponen el trencaclosques post electoral, i llencen rumors sobre pactes estrambòtics, elevant algo tan simple com una suma aritmètica de resultats electorals a la categoria d'opció de govern amb garanties.

No s'ho creuen, ni borratxos de sifó...

28 de maig, 2007

Segant les males herbes

No era gaire bon pagès, ho reconeixia, però intentava dins de lo possible, millorar les condicions de la terra i dels arbres que portava entre mans, per que estigueren en situació immillorable quan fóra l’hora de traspassar-la als fills o a altri.

Aquella tarde el vent de ponent refrescava, refrenant la insistència del sol per avançar l'estiu. Les pluges de les darreres setmanes havien afavorit que les males herbes haguessin proliferat per la parcel·la impedint el pas entre els ametllers, que una mica abandonats com els tenia, encara suportaven els pollissos que xupaven la seua apreciada saba.

Ja feia temps que havia abandonat la moderna i estesa costum d'arruixar amb herbicides, i preferia segar pacientment l'herba. Ja tocava. Ja no usava la dalla com el seu pare que a cop de cintura anava avançant incansable. De tan en tan s'aturava per passar-li amb precisió la pedra pel tall o el colpejava minuciosament, per reparar la fulla, després d'algun ensurt contra una pedra solitària. Ara sense dalla, sense pedra, ni martell, es col·locava l'arnés, unes ulleres de protecció i una desbrossadora mecànica feia la feina. Anava netejant entre els arbres i quan els tenia nets, d'una estrebada els alliberava dels perjudicials pollissos, que alguns encara anomenen xupons per la funció malfactora que desenvolupen. Poc a poc i sense pressa la parcel·la anava quedant neta, de males herbes i de xupons.

De tant en tan també s’aturava, no per guarir la fulla, sinó per omplir el dipòsit de gasolina o per bescanviar els fils de nylon del capçal de la màquina. El seu pare, arraserat del vent, seia al brancal de la caseta. Cada vegada que el veia omplir de nou el dipòsit, -Amb la dalla ja hagués acabat, i més barat- remugava insistentment.
-Prou, pare.
-Saps- despistava l’avi- abans quan es posaven els terrenys del comú en mans d'un masover de confiança perquè els conreés, n'hi havia que eren curosos i treballadors i d'altres que permetien a les males herbes i els xupons arrelar per tot arreu. Als primers calia prorrogar-los l'arrendament, als altres calia fer-los fora abans que malmetessin les terres comunals.
-Pare, això m’ho repeteix mil vegades sempre que hi han votacions.
-De veritat? No me’n recordo...

27 de maig, 2007

Hem guanyat !!!

Ja és l'hora !!!

Des d'aquest mateix moment han quedat tancats els col·legis electorals, i estic molt content perquè tots hem guanyat, sigui quina sigui la nostra opció política. Qui no s'ho cregui que mire els programes especials electorals: Estos han guanyat en vots, aquells en regidors, els altres perquè no han perdut la confiança dels electors i no han reculat com esperaven, i els de més enllà perquè el seu electorat es fidel i respon a les expectatives dipositades.

I una vegada més, l'abstenció també ha guanyat per golejada. L'estat de crispació, que s'ha enquistat a la política, no és l'escenari que desitgem els ciutadans, i al meu parer allunyar-se de tot el que fa olor a política és una de les conseqüències immediates d’aquesta situació.

A Roquetes, s'ho prenen amb calma.

Els 5.650 electors del poble s'ho han pres amb calma, a les dues del migdia havien exercit el vot el 33,73 % dels roqueteros, quan a l'any 2003 ja ho havien fet el 35,30 %. A les sis de la tarde la cosa no ha millorat i han dipositat la seva papereta el 47,72%, quan al 2003 ja havien votat el 51,36 %.
En un parell d'hores acabarà la feina dels ciutadans i tornarà a ser l'hora dels polítics, desitjo que prenguen nota...

El logo i les dades han estat extretes de la web del Ministeri de l'Interior

Ja ho he fet

Ja ho he fet. A mig matí, el sobre amb la meva opció ha entrat a l'urna del meu col·legi electoral de la ma de la presidenta de la taula. Ara és una més i descansa entre les sis parets de metacrilat a l'espera que a les 20.00 hores comenci el recompte.

És curiós constatar que sempre que vaig a votar em trobo amb gent que gairebé són cars de veure la resta del temps.

Avui al col·legi electoral, he trobat un vell i bon amic.
-Has escrit poc, aquesta campanya- m'ha interpel·lat.
-És cert, però darrerament estic força mandrós- li he contestat. Més tard he estat pensant en la meva mandrositat, i viatjant enrera en el temps i en les meves notes, he pogut constatar que en els períodes electorals el meu ritme d’inspiració descendeix estrepitosament i la mandra augmenta en la mateixa proporció...

Seran coses de l’edat...

25 de maig, 2007

Jo reflexiono, tu reflexiones, ell ...

Després de quatre anys al govern o a la oposició, de quinze dies de campanya i no se quants de pre-campanya, demà tenen un sol dia per reflexionar, i dic tenen perquè al menys jo reflexiono tots els dies de l'any, intentant fintar el dia a dia i arribar a fi de mes sense números vermells.

A partir de les 00:00 hores de demà, dia 26 de maig, els missatges que ens faran arribar seran de responsabilitat, d'exercir majoritàriament el nostre dret i de l'importants que som.

Vatua l'olla !!!

Així dit sorprèn, perquè bona part de la classe política, la major part del temps ens menystinen, passen xulan vora els nostres drets i no són els ciutadans, precisament, els irresponsables.

Jo, tot just demà, passo de reflexionar, és dissabte i l'he declarat dissabte lúdic-festiu-jaranero, però ja tinc la papereta escollida esperant al diumenge al matí.

Salut i que ho reflexioneu bé...

Si tens un costat fosc...

A pesar de la dutxa del matí, he sortit de casa amb una espessa nebulosa mental disposat a fer front a la jornada del divendres, de sobte he notat una pertorbació a la força, he aixecat la vista a les faroles, guarnides de candidats, per si algú es movia , però res. He mirat als meus voltants i l'he vist. Caminava tot decidit, estirat i amb el cap ben alt, lluint una camiseta blava amb el impactant escut de Superman al pit.

Ostras tu !!! Si avui és el dia de l'Orgull friki.

Acabava de recordar que ahir, a la Marfanta, el Gustau ho anunciava, fent-nos còmplices de la diada.

Els frikis ( freak, estrany) són persones obsessionades amb un tema o afecció en concret, normalment extravagant, fins al punt de convertir-lo en una forma de vida. Normalment se’ls relaciona amb la informàtica, el cinema i sèries de ciència ficció, fantasia i manga, a més del món del còmic; però el terme pot estendre's a qualsevol gust desmesurat. En casos molt extrems, els afeccionats obsessius compulsius deixen de ser friki i evolucionen a gosu.

Per sintetitzar-ho amb una frase: Si tens un costat fosc, segur que ets friki !!!

20 de maig, 2007

La via de la via verda

Al Pla de l'Estació, des del pont del canal de la dreta fins la fàbrica de pinsos, encara es conserven uns centenars de metres de la via vella, que romanen oblidats a la vora de la via verda. Quan hi passo, no puc evitar de caminar una estona sobre un dels rails, ara sense perill de que vingui cap tren, o recórrer amb la mirada el pedreguer a la cerca d'alguna pedra amb un tímid traç d'un fòssil. Moltes tardes d'estiu i alguna que altra campana a l'insti, em portaven com a altres companys a n'aquell indret, a fer el babau sobre els rails, o a buscar alguna pedra on es dibuixes el perfil d'un fòssil i que després de colpejar-la pacientment, amb una picola, apareixia el petit tresor amagat, la majoria de les vegades mutilat.
Sento les promeses electorals com les pedres de la via, mostrem tímids traços del que son, i creen grans expectatives, però quan arriba el moment de cisellar per desprendre la pedra inútil que l’envolta i mostrar el petit tresor amagat, s’erra el cop i sols obtenim un fòssil mutilat.

16 de maig, 2007

Passejada

Com cada tarda surto de casa a pas tranquil, per trencar la vida sedentària que duc, de cadira en cadira i al sofà de tan en tan. Vaig de Roquetes en direcció Tortosa, per la tortuosa carretera que uneix ambdues ciutats i des de la primera farola en Joan en saluda i em diu que està amb mi, me n'alegro, caminar a soles es ben avorrit. En cinc minuts estic a Quatre camins i Josep Maria em diu que jo també soc independent, no se com m'ha mirat. No hem capfico i faig cas a Ferran que m'aconsella que ho faci be, enfilo cap a Jesús a bon pas. Els cotxes van de bòlit, els caminants xino xano.

Passo per Jesús en direcció al camí de la Casella per enfilar per la via verda fins Roquetes de nou.

De cop i volta estic a l'Escorxador vell de Roquetes, ara Centre d'informació del Parc natural dels Ports i com esperant-me, la Pepita des de la primera farola em pregunta: VOLS MILLORAR?, ja ho crec que vull millorar i ho intento però així em quedo. En Miquel ja em veu cansat i m'anima a continuar amb: UN PAS MÉS, i perquè no perdi ritme m'ho recorda des de cada farola. El Gerard no vol ser menys i als voltants de l'IES de Roquetes em recorda que té: UN COMPROMÍS amb mi, i jo que me n'alegro. Sense ulleres no veig gaire, i des de l'altra vorera Josep em diu PRIMER, va confós jo soc el primer i el darrer és a dir l'únic en la meva cursa particular.
Ja veig de lluny el començament de l’últim tram de la via verda, agafat al piló en Francesc em comenta que el CAMI ÉS POSSIBLE, que m'ho digui a mi que ja porto un bon tros fet, però era una errada, la manca d'ulleres em fa veure el que no és, en atansar-me llegeixo bé i el que era possible era el canvi. Te raó els canvis sempre son possibles si en posem la voluntat de que així siguin.

A l'alçada de la torre de Segarra les úniques coloraines que pengen son les fulles verdes dels arbres. En arribar al canal, deixo la via verda i pel camí de servei del canal vaig cap a l’Ajuntament. De lluny, i sense ulleres distingeixo clarament: UTILITZA'NS, ja soc prop de casa, però gràcies per l'oferiment.
Gerard em torna a recordar el compromís que te amb mi, i jo segueixo rebuscant quin deu ser aquest compromís. Miquel em fa oblidar les cabòries, i ara que les cames em fan figa, penjat a cada farola torna a insistir en que doni un pas més. Deixo l'avinguda de la Diputació per girar pel Passeig del Pare Alberca, i m’adono que hi ha un element urbà que fa unes hores no hi era, m'atanso i no puc resistir la temptació, li faig una foto.
Mentre torno a casa desitjo que el cartell, no sigui solament una promesa electoral sinó un compromís amb els ciutadans, llavors tots ells faran honor als seus eslògans: Roquetes haurà estat primer, s'haurà millorat, el canvi haurà estat possible, i s'haurà donat un pas més. I per utilitzar-lo no es preocupin senyors, els ciutadans segur que l'utilitzem.

11 de maig, 2007

Per la porta del darrera

La web de l'Ajuntament de Tortosa informa de les obres de reforma dels accessos a la Casa Gran. Ja feia molts d'anys que s’hagués hagut d'adaptar a les necessitats dels usuaris amb problemes d’accessibilitat, però ara per fi els escalons seran substituïts per una rampa, i al menys la planta baixa de l'edifici consistorial on està ubicat el Servei d'atenció al ciutadà serà accessible a tots els ciutadans amb discapacitat.


Els gruixuts portons de fusta seran desplaçats de l'interior del llindar de la porta a l'exterior, i les portes interiors de vidre que li donaven un aire de solemnitat a l’accés, desapareixeran per ser substituïdes per una porta automàtica, llàstima


Provisionalment, l’accés principal de l'Ajuntament ha estat traslladat a la porta del carrer de Lluís Millet. Molta pressa s'hauran de donar els paletes, per que en dues setmanes tot estigui enllestit i permetre així que el consistori sortint i el sorgit de les urnes puguin usar l'entrada principal.

Quedaria lleig, molt lleig haver d'usar la porta del darrera...

07 de maig, 2007

La illeta

El silenci de l'aula sols es veia trencat pel flapejar del regle sobre el camal del pantaló, que el mestre feia aposta per sembrar la por entre els menuts que apenes gosaven respirar. La seva veu greu colpejava les parets de la classe i els cranis dels alumnes, que mantenien la mirada fixa al front, i les dos mans immòbils sobre el pupitre, com protegint el quadern obert amb una plana en blanc.

El mestre, amenaçador, els va ordenar que dibuixessin un sentiment, un estat d’ànim. En Josep en veure el full ho va tenir clar, al bell mig del desert blanc de la làmina va dibuixar un petit quadrat, i en línies simples va seure al quadrat una estilitzada, pensativa i solitària silueta humana. Josep, orgullós va aixecar la mà, el mestre es va atansar, i amb una mirada el va interrogar. - La soledat, va afirmar en Josep. I una calbotada va ser la resposta del mestre.

En Josep va seure tota la tarde al centre del pati de l'escola assegut a un taburet com a càstig, amb les mans enrogides pel contacte amb el regle i el clatell encara calent de les manotades del mestre. Centenars de parells d'ulls el vigilaven des de les finestres i ell es reafirmava, ell era la representació vivent del seu dibuix... i mai més va gosar en expressar públicament els seus pensaments.

Circulant per l'Eix de l'Ebre, en Josep se n'adona de la nova illeta a la cruïlla amb l'antiga carretera i a sobre la gespa dos figures: un pont i una església.

Potser Ramón el serraller, ha dibuixat amb guix i un regle sobre la xapa que li va sobrar d'algun treballet i amb la seva traça amb l’autògena ha tallat aquestes figures que n'està fart de veure-les cada dia al matí, quan marxa cap a la serralleria. Si ha estat ell, què n'haurà rebut de calbotades.

O potser és aquell anomenat escultor americà, deixeble d'aquell tan afamat que va dissenyar les escultures de totes les places i cruïlles de les avingudes 324 a 549 de NY.

Serà això, a més està claret:
La xapa rovellada ens recorda l'antiguitat de la ciutat. Dos mil i escaig no son broma. La senzillesa en les formes, no és res més que el tarannà propi de la gent d'aquestes terres.
La orientació Est-Oest del pont, ens confirma la voluntat de la ciutat en ser pont entre Orient i Occident. L'oportunitat del lloc és fonamental, si els edificis reals son a la vora de l'Ebre, que des de la nit dels temps va ser via de comunicació i eix vertebrador de tot el territori, la seva representació a la vora del modern Eix de l'Ebre ens reafirma en la voluntat de ser peça clau en les comunicacions, no sols de les Terres de l'Ebre, sinó una mica més enllà.

Josep no va poder arribar a casa, va buscar l'aparcament desert d'un supermercat i va seure al terra, i mentre es donava calbotades, es va prometre una vegada més que mai de la vida tornaria a jutjar ni en públic, ni en privat, el treball dels altres.
El mestre feia molts anys enrera, ja l’hi havia deixat ben clar que no en tenia ni idea d’expressió artística.

04 de maig, 2007

Llibres i xaboles

S'ha fet esperar, però per fi és una realitat, ubicada al Centre Cívic de Roquetes, la Biblioteca municipal ha començat a funcionar, i l'hi he fet la primera visita com usuari.

Entre gran quantitat de gent menuda, que sobre tot ocupaven els seients amb ordinador, li he donat una volta a la sala observant les diferents seccions, amb parada obligatòria a la col·lecció local, d'on he triat un llibre, el primer que he demanat en préstec de la biblioteca del meu poble.

Com no podia ser d'altra manera el llibre escollit ha estat "De Roquetes vinc" de Ramon Tafalla, que narra les vicissituds dels primers cinquanta anys de Roquetes com a poble a part.

En un dels primers capítols del llibre, l'autor ens conta que fugint dels elevats tributs que suposava viure a l'interior de la ciutat emmurallada de Tortosa, alguns ciutadans abandonaven la ciutat per instal·lar-se al Lligallo de les Carreretes, en les immediacions de l'actual Plaça del Pou. A conseqüència d'un plet entre els nous ocupants i els ramaders, el dia 27 d'abril de 1781, la Reial Audiència del Principat de Catalunya dona la raó als ocupants i els hi permet mantenir els seus habitatges dins el límit del lligallo, donant peu a l'assentament que amb el temps esdevindrà la Roquetes dels nostres dies.

Donant la meva passejada diària, he enfilat per la via verda en direcció a Tortosa, creuant amb compte la carretera del Mas i xino xano cap el Polígon del Pla de l'Estació, en arribar al final o al inici segons se mire, una estaca assenyala el km 0 i més enllà es divisa el pedregam de la via que s'allunya en busca del pont sobre l'Ebre. Diuen que prompte condicionaran aquest tram, això espero...

Doncs bé, entre el polígon i la fàbrica de pinsos, en aquell tros de terreny públic aparentment terra de ningú, m'ha sobtat la troballa d'una "xabola" feta amb plàstics mal arrabassats i sembla que abandonada, amb roba estesa als arbres i estris de cuina escampats... la gent que allí ha malviscut o potser encara hi malviu segur que tampoc poden fer front a les despeses que suposa viure a l'interior de la ciutat ara emmurallada per parets més altes que les de pedra...
M'ha vingut al cap el naixement de l'assentament de Roquetes, i he pensat que dos-cents vint-i-vuit anys després, a Tortosa li naix un nou barri...

Presentació en societat

No se si a n'aquestes alçades d'any deu quedar alguna cosa per inaugurar, o per mostrar als ciutadans d'arreu. Les joies de la corona del meu triangle preferit Tortosa-Jesús-Roquetes han estat presentades en societat, l'una amb inauguració inclosa, l'altra amb jornada de portes obertes.
La primera el Pavelló firal de Tortosa, parla sola. Es pot criticar el que es vulgui, però posant-nos la ma al cor, ha quedat collonut. Ara el que fa falta fer és rendibilitzar l'inversió, que l'obra ha costat molts de diners als contribuents tortosins, i se li ha de treure tot el suc.
La segona, les Piscines de Roquetes, no cal dir res. També es pot criticar el que es vulgui, però si ens tornem a posar la ma al cor, chapeau !!!

Amb una mica de mala baba, podria titllar les presentacions en societat de les dos obres i de moltes més com electoralistes, doncs no ho faré, tant de bo tots els mesos hi haguessin eleccions i cabassades d'inauguracions “electoralistes” d'equipaments que necessiten els nostres pobles.

El vertaderament fumut és quan passen els anys i eleccions, i més anys i més eleccions i no es fan obres i equipaments tan esperats i necessaris com la carretera de Tortosa a Roquetes...

Absències

Un dia per una cosa, l'altre per l'altra, i un dia darrera un altre passen, passen, passen i el bloc roman buit.
Un mes llarg sense dir la meva, i no serà per sequera de noves que comentar.
El mes d'abril, els nostres pobles i ciutats l'han viscut frenèticament, les absències de quatre anys condensades en un mes, ... i jo, a vint-i-pocs dies de les eleccions, a la parra.

Tinc excusa? Pos no, glupsss, a menys que em lamente per la mort d'un dels meus estimats garrofers del Canalet...