29 d’octubre, 2016

Avui menjarem: Rostida








Si alguna cosa hi ha que no tingui cap misteri, aquest és una bona rostida. Foc de llenya abundant, i quan les flames hagin minvat i tot siguin brases posar les carxofes, que abans haurem colpejat per la banda de les fulles per tal d'estovar-la i poder adobar-li el cor amb pebre roig dolç i un rajolí d'oli que li arribi fins el cor. Quan les carxofes canviïn el seu característic color verd per un verd fumat i les seves fulles suïn, ja seran a punt... En quan a rostir pa, salsitxes, xampinyons i brotxetes al vostre gust... L'allioli, a poder ser, feu-lo a mà. No es pot comparar... Bon profit!

22 d’octubre, 2016

Avui menjarem : Caldereta amb carxofes




De calderetes les que vulgueu, totes semblants totes diferents.

Al rebost hi havien carxofes, cebes i alls, i al cistell del peix polpets, tires de calamar i catxels.

Les tires de calamar les tallem a daus, els polpets els netegem i els catxels els posem en aigua i sal unes horetes, que solten la sorra.

Sofregim els daus de calamar i ho reservem, al mateig oli sofregim els polpets i vist i no vist els reservem.

A l'oli del sofregit, posem ceba i dos dents d'all trinxats, afegim els cors de les carxofes (segons la mida els tallem en quatre troços), afegim aigua fins cobrir-les i dues cullerades de farina. Deixem coure uns quinze minuts.

Afegim el calamar, el polp i els catxels deixem coure una estoneta, afegim un polsimet de julivert trinxat i al plat.

Bon profit.

21 d’octubre, 2016

L'amarg retorn



Subjecto amb cura el farcellet amb la teva roba. Pel finestral del tren passen els fotogrames d’un paisatge canviant.  Ni el paisatge, ni els records dels triomfs del passat aconsegueixen allunyar-me del dolor que em trenca el cor. Sota la tela del fardell, els meus dits perceben la textura del teu vestit, orfe del teu cos, i un nus m’oprimeix la gola en pensar en ta mare, quan demà  li doni  el que queda de tu.
Oloro la teva pell absent. Pel finestral  però, entra el fum escopit per la bèstia de ferro que arrossega el meu cos al costat d’una mare, que ja plora sense saber el perquè. Del fardell encara traspua la fresca fragància del sabó d’espígol, que la mare amb cura prepara per a tu cada estiu.
Quan vas néixer els nostres cors vessaven de felicitat, i  no ha estat pas la felicitat la teva companya de viatge. Fa dos mesos, encara no, que et vaig dur a Barcelona. L’amo del mas necessitava una mainadera, i la seva dona desitjava una serventa jove que alleugeris la seva feixuga càrrega. Esperava una noia de poble, lletja, ignorant i bleda, i jo desgraciat de mi t’hi vaig oferir. Ta mare no volia i jo hi vaig insistir, desitjava per tu  un futur allunyat de la servitud del mas, del camp i de les bèsties, i et vaig rendir a la servitud  del caprici dels amos.  
Llesta, eixerida i maca vas despertar en la senyora la més roïna de les enveges. En veure’t es va sentir eclipsada per la teva llum. Ella va jurar i perjurar, i tu ho negaves tot, i aquell anell que no vas robar, va aparèixer el dia després de la tronada, al sifó de l’aigüera del bany de l’ama. L’amo m’ho va dir fredament, ni tan sols  es va disculpar, ni va enretirar la denúncia en què t’acusava.
Havies desaparegut. La tronada d’aquell dia va fer estralls a la ciutat, i et vaig fallar un altre cop. Vaig fer tard. Quan et vaig trobar, jeies  al fons d’un calaix de pi sense desbastar, duies per sudari una camisola bruta de l’Hospital de pobres.  Pulmonia, em va dir una monja mentre em feia a mans la teva roba,  la que la mare t’havia cosit a la llum d’una espelma  per venir a Barcelona. 
Per darrera vegada els meus llavis van besar el teu front, que conservava un suau olor d’espígol barrejat amb l’agredolça acritud de la mort i la resinosa fortor de la fusta de pi tendre. Quan la terra humida anava cobrint les teves despulles, els meus ulls es van assecar  i la meva  ànima, si en tenia, es va  esvair entre la ràbia i la rancúnia.
Assegut al tren, amb el farcellet de la teva roba, torno a casa. La mare em maleirà. Sé que als seus ulls sempre seré el culpable del que t’ha passat. Ho sé, i aquest dolor serà el meu company fins que arribi l’hora de retrobar-nos.


 (Fragment de l'escrit amb el que vaig participar al recull  "Tren de buit": Ed. Petrópolis 2003)

19 d’octubre, 2016

Avui menjarem: Sarmale

 El 13 de juny de 2009, vaig penjar aquesta entrada al meu blog ara desballestat "Avui menjarem",

El Sarmale, es un plat romanès típic de Nadal o de qualsevol festa que s'ho valgue, més o menys com els nostres canelons. Bàsicament són farcellets de fulla de col amb farciments per a tots els gustos, jo avui en porto un de tants. L'important i invariable és la fulla de col com embolcall i com farciment qualsevol llegum acompanyada d'allò que tingueu més a mà.

Ingredients
· 1 col
· 250g de picolat de porc
· 200 g. d’arròs
· 4 cullerades de tomata fregida
· sal
· 1 pimentó verd
· 1 pimentó vermell
· 2-3 fulles de llorer
· 2 cebes tallades
· 1 litre de caldo

Elaboració
A una paella es fregeix la carn picada, els pimentons i la ceba trinxada, quan estigui llest s’afegeix l’arròs es remena tot un parell de minuts i s’afegeixen dues tasses de caldo, i es deixa a poc foc fins que l’arròs es begui el caldo.
A una olla es posa a escalfar aigua amb les fulles de llorer i un rajolí de vinagre. Quan trenqui el bull es posa la col durant tres o quatre minuts, és retira i amb molta cura es van separant les fulles de la col. Amb les més grosses posarem una porció de la mescla preparada i l’embolcallarem fent fardells.
A una cassola, a poder ser de fang, sofregirem la col (trinxada) que ens ha sobrat, afegirem tomata fregida i uns grans de pebre negre, quan gairebé estigui tot cuit posarem amb molta cura els fardells i afegirem el caldo fins cobrir-los. Deixar a poc foc fins que el caldo es consumeixi.

Que vagi de gust.

Malauradament

Li deien Pilar, era tres anys més gran que el pare, i des de la mort de l'àvia va fer de germana i mare per a la resta dels germans. Allò va durar el temps que van emprar els parents en repartir-se la canalla, un parell d'anys o potser tres, no hi ha res clar sobre aquest afer.

L'avi, rondava la quarantena, any amunt, any avall, però estava arribant al final del seu camí, la llarga dècada de captiveri a les Filipines i les afeccions allí contretes l'estaven consumint, no podia fer cap dels durs treballs del mas, i ni tan sols podia vigilar l'olla perpètua que s'escalfava a la llar, ara el fred, ara el baf l'anaven matant lentament.

 Tenia dotze anys quan una de les germanes de l'avia es va fer càrrec de la Pilar, però poc van tardar a trobar-li una casa bona i catòlica on servir: bona, no ho sé si ho seria, però catòlica en feien el paperot. El fill, va sortir de la casa per entrar al seminari. Les dues filles i la Pilar, van canviar la casa  pel convent.

Haurien de passar setze anys, ja en plena guerra civil, quan els dos germans es retrobarien per un instant a la Plaça Emilio Castelar de València. Ella, a pesar de vestir sense hàbits, la roba que duia la delatava com el què era, i la manera de moure's i mirar-lo la delataven com sa germana; ell, a pesar de l'uniforme de soldat de la república i la crossa que l'ajudava a moure's, no podia amagar el posat del pastor que sempre va ser, i els seus ulls blaus el mostraven com el seu germà. 
No es van dir res, no es podien dir res, no hi havia res a dir, sols es van mirar i els seus ulls van dir-se allò que era realment important: seguien vius.

El pare no tornaria a veure a sa germana en molts anys, quan la Pilar va fer un intent de reagrupament  dels germans al seu voltant, de poc serviria, malauradament la seva congregació i la mort ja havien decidit el seu destí assenyalant-la amb el dit: la congregació, un convent llunyà; la mort, un túmul de marbre blanc.

16 d’octubre, 2016

Per Tots Sants, panellets.

Entrada publicada, ja fa uns anys, al meu antic blog "Avui menjarem...", ja desballestat, i com Tots Sants ja s'acosta sempre va bé un recordatori:


 Panellets

Amb aquestes mesures en surten una seixentena:
Mig quilo de farina d'ametlla,
Mig quilo de sucre (sempre la mateixa proporció d'ametlla i de sucre.
Un moniato (125 gr aprox) es pot substituir perfectament per pataca.
Pela d'una llimona (o una culleradeta d'esperit de llima)
Dos ous
Pinyons ametlles


Primer em vaig dedicar a trencar ametlles del Canalet, i després d'escaldades i pelades, uns quants dies a secarse al sol, abans de triturar-les.
 El moniato o la pataca es bullen sense pelar, en un caço.
Una vegada bollit es pela i es xafa amb una forquilla.
En un rivell es mescla amb les mans: el sucre i la farina d'ametlla, s'afegeix el moniato axafat, l'esencia de llimona i el rovell d'un ou.
En un plat batem l'altre ou i la clara restant.
Posem els pinyons en un altre plat.
 Una vegada la mescla ha agafat la textura del massapà, anem agafant porcions de mescla i amb les mans anem fent boles.
Passem la bola per l'ou batut i pels pinyons, i anem colocant a la plata del forn.
En lloc de pinyons també és pot arrebossar de troços d'ametlla o simplement clavant-li una ametlla a sobre, a gustos...

 El que falta a la foto, va ser el primer tast. I ja no en queden...

Absència


27 de gener 2007

Sense parar, recorro el cel amb els meus ulls per veure l’estrella que estàs contemplant. Pregunto als viatgers de totes les terres, amb l’esperança de trobar algú que hagi aspirat la teva fragància.
Quan bufa el vent, intento que em doni a la cara, com si la brisa em dugués noticies teves. Errant vaig pels camins sense rumb ni destí: potser una cançó em recordi el teu nom. D’amagat, miro, a tothom que em trobo, intentant sotjar en algú, un tret de la teva bellesa.


Voldria creure, que Abu Bakr al Turtusi, un dels més prestigiosos dels teus fills absents, va escriure aquestes paraules abans de la seva mort a Alexandria, pensant amb tu. Encara que podria estar pensant en Còrdova o tal vegada amb una noia de pell bruna, i ulls d’atzabeja mentre rentava la roba a la vora de l’Ebre.

Penso que ell et veia bonica, com et veiem els teus fills presents i absents, per això em sap greu que perdis el temps mirant-te a l’espill, recordant la teva bellesa d’antuvi, envejant a tes germanes, desitjant els regals que els seus fills, nebots teus, els hi fan a ses mares. Em sap greu que perdis el temps consumint-te pels gels, quan t’hauries de sentir orgullosa de veure com les petites de casa creixen i cada dia són més boniques. Alguns dels teus fills i alguns nebots teus, budelleixen i es capfiquen afirmant que ja no tens remei, alimenten la discòrdia i pretenen que et barallis.

Perds massa el temps mirant a l’espill, recordant lo bonica que vas ser, gemegant del temps passat, i t’abandones.

No puc dir que sigui un dels teus fills absents, perquè cada dia acarono la teva pell, aspiro la teva fragància i descobreixo trets de la teva bellesa a cada un dels teus plecs. No fa falta que et miris a l’espill, ni que et comparis amb tes germanes, no intentis agradar als forasters, ni somriure per somriure, tan sols has de ser tu mateixa, sense comparacions i de ben segur, que els teus fills,  t’ho agrairan.

I si amb el temps, una de tes germanes en créixer és més bonica que tu, no es enveja el que has de sentir, sinó orgull com el que sentirà de ben segur el vostre pare, l'Ebre que us va donar la vida.