31 de maig, 2010

365 contes



Avui dilluns 31 de maig de 2010, el blog 365 contes ha publicat el darrer conte, el que fa 365, tot just titulat "365 contes", no podia ser d'altra manera.

El blog 365 contes, de la mà de la infatigable bajoqueta ha estat publicant un conte diari, on la única condició era que cada conte contingués 365 paraules. Més de cent autors han aportat el seu granet de sorra col·laborant en el projecte d'aquesta roquetera amant dels llibres.

bajoqueta, i ara què?

27 de maig, 2010

La primera gran tisorada


Avui, amb la ratificació, per un vot, del Decret de reducció de salaris als empleats públics i la congelació de les pensions entre altres mesures, s'ha consumat la primera gran tisorada al "sistema espanyol", una manera de viure, enveja de forasters, que té els mesos comptats.

Amb la pressió, d’aquelles instàncies polítiques i econòmiques que manen de veritat al món, el Zapatero s'ha vist abocat a prendre les mesures que tan es resistia a reconèixer com a necessàries. El temps que ha trigat ha estat determinant per tenir que seguir el camí més dolent de tots els que podia emprendre si hagués fet els deures quan calia.

Ara, el malalt és greu i no es cura amb cataplasmes, cal actuar ràpida i contundentment, i com sempre aquestes actuacions es corresponen en aplicar la tisora allí on fa més mal.

La primera tisorada, diuen, és no res comparat amb allò que ens ve a sobre. D'aquí a fi d'any veurem mesures, com la flexibilització salvatge del mercat de treball, acomiadaments al sector públic conseqüència de la privatització de serveis (socials, educatius i sanitaris, entre altres), reduccions en la cobertura del subsidi d'atur i retalls substancials a l'estat del benestar. A part d’altres ocurrències que puguin il·luminar a ses senyories.

Tan de bo que els oracles vagin errats, i tot sigui el malson d'un grapat d'analistes amb insomni. Ens estalviaríem molts maldecaps.

22 de maig, 2010

Ranxet de popet amb carxofes



Hi ha dies que tenim desigs, i avui toca popet.

Mirem al rebost o sortim volant a buscar el que ens fa falta.

Mig quilo de popet
Un grapat generós de pèsols
Dues tomates
Una ceba
Mitja dotzena de carxofes
Mig got de brou de peix

Escaldem les carxofes, netes i esquarterades, i el grapat de pèsols. Màxim vuit minuts. Ho reservem.
Fregim el popet amb oli roent, un instant vist i no vist, i ho reservem.
Sofregim la ceba trinxada i quan sigui rossa afegim la tomata trossejada. Quan la tomata estigui al punt, afegim les carxofes i els pèsols, el brou i el popet.

Uns minutets que faci xup xup i al plat.

Bon profit...i moderació.

21 de maig, 2010

Puges o baixes (9)


Les escales, per alguns, sempre són problemàtiques. Tenen dificultat per pujar o baixar, altres tenen vertigen, i alguns altres les dificultats els sobrevenen quan es tracta d'arranjar-les, fer-les o desfer-les.

Aquestes que pugen al Fort d'Orleans a Tortosa, estan força castigades pel pas del temps, ara ja ningú les utilitza, i qui vol pujar-hi sempre pot fer el cabra o fer-ho molt més còmodament per les, molt properes, escales d’accés a l'Edifici Betania de la URV

Pubilla i pubilleta majors 2010

Foto: Ciutat de Roquetes

Com tots els anys, durant la primera setmana del mes de juliol, Roquetes celebra les seves Festes majors en honor de Sant Gregori, patró de la ciutat.

Enguany, el Patronat municipal de festes ha estrenat blog i compte al facebook, on se suposa s'anirà informant de les novetats i de tot allò que pugue ser d'interés.

I per anar fent boca, com sol ser habitual, ja han estat escollides la Pubilla i pubilleta majors 2010, honor que ha recaigut en Georgina Lleixà i Joana Palanques.

Enhorabona a totes dues.



...i que enguany arribin els Programes de Festes i el panoli a totes les llars de Roquetes...

19 de maig, 2010

Una mirada freda



Amb l'obertura del tram remodelat de carretera entre Horta de Sant Joan i la C-12, molt han millorat les comunicacions entre el Baix Ebre, i la Terra Alta i el Matarranya, ara bé no us en refiéssiu, als marges del nou tram algú ens vigila permanentment, la seva mirada freda i buida, és esglaiadora.

Qualsevol s'atura a estirar les cames, amb uns ulls clucs que no perden detall d'allò que fem, o deixem de fer...


12 de maig, 2010

Clasificar fotos digitals...


El passat divendres 7 de maig, va tenir lloc a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal "Mercè Lleixa" de Roquetes la xerrada "Idees i consells per organitzar les nostres fotografies digitals".

La xerrada va a estar a càrrec d'Emili Vilaró, autor de l'aplicació informàtica Evilfoto, que va anar descobrint les utilitats de la seva aplicació i donant valuosos consells de com organitzar les nostres fototeques.

Molt bé pel senyor Vilaró, i enhorabona a la "Biblio" per la diversitat d'actes que acull i ofereix.

10 de maig, 2010

Codi Forestal

Publicat avui al Blog 365 Contes

El professor Malasang des de la seva talaia amollava el feixuc discurs filosòfic pel que li pagaven, dirigint-se a un auditori quasi absent, o així ho semblava. Dos minuts abans d’acabar la classe va recollir les seves coses, es va plantar al centre de l’entarimat, i desafiant als seus oients va exclamar,
-La setmana vinent, em faran a mans un treball referent al tema d’avui, de setanta planes a doble espai, amb Arial 12, i enquadernat en espiral. No oblidin la bibliografia emprada en el treball -, i sense més explicacions va sortir de l’aula.
Marc va començar d’immediat. Entre la feina, el cap de setmana al poble, la resta d’assignatures, el carnet de conduir i les xicueles amb les que havia quedat pel dijous la nit, li aniria més just que un pany de cop per tenir-ho enllestit.
Aquella nit Marc va fer les quatre donant-li voltes al treball, quan es va posar al llit, esgotat va agafar el son a l’instant. Com totes les nits, va somiar amb la cambrera del bar de la universitat, amb la prenyada de l’autobús, amb les companyes de classe, amb les xicueles del dijous i amb la mare d’en Lluís. Al bell mig d’aquell paradís de trempera onírica, va aparèixer l’ombra del professor Malasang. Marc es va esverar, sense cap dubte aquella ombra mig difosa era el professor. L’ombra, va insistir en assenyalar que a l’apartat de la bibliografia no oblides ressenyar el Codi forestal.
Marc, esverat, es va despertar de sobte, no entenia que volia dir tot allò, però ell no era dels que deixen serrells. Va encendre el portàtil i va fer la consulta al Google: Codi forestal, el més semblant que va trobar va ser la Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya.
No entenia res. En els dies següents va enllestir un treball justet com pocs, però no va oblidar-se de la referència bibliogràfica a la Llei forestal catalana, i va donar-li al professor.
Dies després, quan les notes es van penjar al tauler, farcides de suspesos i d’aprovats pels pèls, destacava l’excel·lent d’en Marc, que va deixar a tothom bocabadat i a ell que seguia sense entendre res de res.

07 de maig, 2010

Vagarejant: Res a dir

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el diumenge 21 de març de 2010

La sala era plena de gom a gom, fins i tot els passadissos eren plens de gent. Els parlaments es succeïen sense descans: hores i hores de paraules buides, semblava que tothom havia perdut la noció del temps i de la realitat.

Del fons de la sala algú va aixecar el braç, el President li va fer un gest convidant-lo a prendre la paraula. Ell, amb les mans a les butxaques de l'americana i segur de si mateix es va obrir pas entre la gentada, fins que va aconseguir arribar al faristol. Els assistents van emmudir, semblava que per fi algú diria allò que tots necessitaven escoltar.

Es va treure les mans de las butxaques, va separar els avantbraços del cos mostrant els palmells de les mans al cel, mentre movia el cap de costat a costat al temps que encongia les espatlles.

I sense dir paraula va tornar al seu seient. L'auditori va esclatar en aplaudiments i visques al darrer participant, per fi algú havia estat del tot sincer: No tenia res a dir i no va dir res...

06 de maig, 2010

Vagarejant: El dia de demà

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 21 de febrer de 2010

El currículum delictiu d’en Julià era complert, havia passat per tots els esglaons de la professió: La seva primera acció va ser prendre-li l'entrepà a en Jaume als bacinets, després els diners del cine als fills de l'alcalde, més endavant va buidar el calaix del quiosc de llaminadures de la cantonada, no es va estar d'estirar la bossa a les velletes del barri, va netejar les caixes registradores de les gasolineres de les afores, ja es tutejava amb els joiers i els empleats de banca de les rodalies, i els policies de barri i ell eren vells coneguts...

De tots era esperat que algun dia abandonés el barri i donés el salt al centre de la ciutat i fins i tot viatgés a altres ciutats del país, i quan va passar a ningú va estranyar. Com tampoc va estranyar el dia que van veure la seva foto a tots els noticiaris amb la noticia de la seva detenció. No va trigar gaire, però, a escapolir-se de la vigilància de la policia i tornar a les seves activitats "econòmiques". Semblava que res no l'aturava, però la noticia de la premsa el va deixar glaçat. Ell que s'havia dedicat amb cos i ànima a la seva professió, ell que havia guanyat molts calers, però que quasibé els havia gastat tots, ell que havia facilitat la circulació d'efectiu, ell que s'havia comportat com un consumidor compulsiu facilitant el perfecte funcionament del sistema capitalista, ell... no havia cotitzat mai a la Seguretat Social, i es sentia desprotegit.

Va tancar el diari i va baixar al carrer, havia de prendre mesures al més aviat possible, va entrar a la sucursal de la caixa que hi havia a la plaça. L’empleat en veure'l es va posar tens, però va obrir el calaix dels diners i li va posar amb naturalitat dos feixos de bitllets de cent euros a sobre la taula.
Com si no res, Julià es va asseure, va agafar els dos feixos de bitllets i se'ls va posar a la butxaca, mentre amb molt d'entusiasme s'interessava per un pla de pensions adequat a les seves circumstàncies. Havia d'assegurar-se el dia de demà...

05 de maig, 2010

Vagarejant: Faig veure

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el divendres 8 de gener de 2010


Faig veure que ja no et recordo, i estàs sempre amb mi. El temps passa i els dies s’amunteguen a la meva porta, mentre amago els records al soterrani del meu cor. T'he oblidat? Vaig oblidar el so de la teva veu. Vaig oblidar la fesomia del teu rostre. Vaig oblidar..., vaig oblidar el tacte de la teva pell, però et sento i et veig.

Faig veure que no et recordo i estàs sempre amb mi, dia a dia enrajolant el temps, i lluint-lo d’oblit, però els records amagats al fons del meu cor bramen, criden, s’esvaloten i manifesten la seva presència.

El temps s’aixeca com un mur infranquejable, no hi ha tornada, no hi ha retorn.
Sento, sentia, però ja no ho sé, si el que sento és allò que sentia.

Passa el temps i cada dia pesa com una pedra al meu morrió, però no sento la càrrega. Faig veure que no et recordo. Quan l’oblit s’esvaeix i el teu record es fa present, sento la càrrega, sento les pedres del temps, i sento com els peus s’esfondren al profunds llots del camí. Segueixes amb mi.

Et veig, t’escolto, et sento. Però per seguir vivint en pau, faig veure que no et recordo encara que estiguis sempre amb mi, i segueixo enrajolant el temps lluint-lo d’oblit.

04 de maig, 2010

Vagarejant: L'amenaça del pernil

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el dimarts 22 de desembre de 2009


Va ser la setmana passada, el noi va venir de la fàbrica carregat com altres nadals. Una caixa de cartró 59x38x11 amb un contingut típic, que si vi, que si cava, que si torró, que si polvorons. Tot normal.

Com per fer-me enveja, donades les meves minses perspectives, i per poder-lo mostrar als seus amics, va tenir la delicadesa de d'aparcar la caixa en un racó de la petita habitació on sovint passo gran part del meu temps lliure, be llegint, navegant per Internet o dedicant-me als meus hobies. Però no hi ha problema, fins ara no n'hi ha cap de problema. Enguany, com deia, la seva caixa era, si fa no fa com sempre, però no venia sola. Un pernil l'acompanyava i va col·locar-lo a sobre la caixa.

Suposo que pel pla inclinat que feia la caixa i pel fet que la disposició de pesos del pernil es força irregular, aquest va anar girant poc a poc, fins a col·locar-se en una posició poc còmoda per mi. El pernil m'assenyalava amb els dits. Quan vaig adonar-me'n, el vaig girar, vaig falcar-lo, i vaig seure. Al poc ja hi érem, el pernil havia basculat i la pota tornava a assenyalar-me amenaçadorament.

Això no podia ser, la situació es va repetir. Jo em mirava el pernil amb desconfiança, ell m'apuntava amenaçador. No em podia concentrar en allò que feia, mirava de reüll per preveure quan es mouria, no podia permetre que un simple pernil de porc m’amenacés a la meva pròpia casa.

Aquella nit vaig decidir lligar el pernil a la prestatgeria, no estava disposat, a que aprofitant la nit, pugues fer de les seves per la casa. Amb la seguretat de que no podria moure's, vaig anar al llit, en son demà prendria una decisió. Però la nit no va ser tranquil·la. El pernil em va perseguir en somnis, va ser un turment, no podia descansar.

A trenc d'alba, i fugint del pernil que em perseguia per onírics carrerons estrets, d’un bot vaig sortir del llit. Ullerós i emprenyat les cames em van dur fins la cuina. Jo posaria remei a tot aquest enrenou.
A un armari dormia plàcidament el més terrorífic estri de tortura de pernils que mai s'ha inventat, en retirar-lo de l'embalum que el protegia, vaig comprovar que el cargol funcionava correctament. Era l’hora. Vaig anar en busca del pernil, subjectant-lo fortament en el moment d’alliberar-lo de la bossa que el protegia, amb ràpida destresa vaig clavar la cuixa al clau de l'aparell i abans que es pugués esmunyir de les meves mans el cargol ja el retenia per la pota. Ara els dits del porc ja no em miraven tan amenaçadorament, ara em pregaven compassió. Vaig ser dur i insensible, el ganivet més esmolat de tots els que hi havia al calaix dels ganivets em va ajudar a omplir un platet amb unes fines i saboroses tallades d'aquella peça, que em vaig cruspir amb un parell de llesques de pa amb tomata.

Realment saborós!!!

03 de maig, 2010

XVII Fira de la terrissa de La Galera


El passat cap de setmana s'ha celebrat a La Galera la XVII Fira de la terrissa. Enguany l'he visitada per primera vegada i he quedat sorprès per la gran varietat de peces que rivalitzen en originalitat, factura i qualitat.

Amant com sóc de maquetes em van sorprendre, per la seva perfecció i detall, els llaüts mallorquins, bots de llum i sardinals de ceràmica que hi havien exposats. No vaig poder resistir la temptació i un d'ells va fer el viatge de tornada a casa amb mi, per convertir-se en la primera peça de ceràmica de la meva particular col·lecció de vaixells i barques.

02 de maig, 2010

Vagarejant: Fred al cor

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el dissabte 19 de desembre de 2009

La darrera vegada que et vaig veure, potser no feia tant de fred, però la teva mirada de comiat em va glaçar el cor. Els nostres llavis s’acomiadaven fins la setmana vinent, però els teus ulls ho feien per sempre.
Ja han passat uns quants Nadals, el termòmetre assenyala mínims al carrer, dins de casa el Barça escalfa els ànims, la estufa caldeja l’ambient, però el meu cor segueix sent un glaç.

I tu ?

Tu continues desapareguda de la meva vida.

01 de maig, 2010

Il·lusions i incerteses al Matarranya



Ahir, 30 d'abril es va inaugurar a Val-de-roures, el local "Lo trull de les raboses", un local que pretén conjugar gastronomia i literatura i per anar fent boca va acollir la presentació al Matarranya de la novel·la col·lectiva: Il·lusions i incerteses. Érem presents els editors (Francesc i Oscar), l'impulsor (Octavi) i els autors (Silvestre, Lluïsa i jo mateix)

Avui, 1 de maig a la Llibreria Serret de Val-de-roures hem signat exemplars de la novel·la, aquesta vegada ens hem aplegat: Silvestre Hernández, Elisabeth Martí, Jaume Silvestre, Lluïsa Gascón i altra vegada jo. Per recuperar forces hem dinat a "Lo trull de les raboses". Ha estat un dinar fantàstic, no sols pels plats que ens han servit, sinó pels comensals que hi han participat, pels projectes que s'han plantejat i per les problemàtiques que s'han anat desgranant.

Compartir taula amb l'Artur Quintana, el David Martí, el Ramon Mur, l'Octavi Serret, la Elisabeth Martí, la Lluïsa Gascón, el Jaume Silvestre, i les parelles d'alguns d'ells ha estat tot un luxe, per la meua dona i per mi seure amb tots ells ha estat un regal del cel.