31 de gener, 2007

Els videos d'Antena Caro

Després d'un parell de dies sense poder connectar, sembla ser que per problemes amb el servidor, Antena Caro ha tornat al ciberespai, i ho ha fet amb una interessant novetat, la visualització de vídeos YouTube a traves de www.antenacaro.com/videos/

De moment tan sols hi han disponibles un parell de vídeos curts corresponents a entrevistes a Ramon Ribes i a Joan Sabaté, i el corresponent a la inauguració de les noves instal·lacions del cicle formatiu de perruqueria de l'IES de Roquetes




Video: www.antenacaro.com/videos/

Remendos

Els diumenges i festius, quan lliurava de la feina, els emprava en fer "remendos" als veïns: fixar unes rajoles balladores, canviar unes manises trencades, arrebossar un xapall a una paret, substituir alguna teula arrencada pel vent. M’agradava acompanyar-lo, no podia amb el seu cabàs dels trastes, però ho intentava. En arribar seia a un racó i l’observava com treballava, les seves mans grans i fortes eren objecte de la meva admiració, es movien precises i fermes prenent-se seriosament els petits treballs que li encomanaven.

Quan acabava sempre murmurava, - Això durarà més que la casa-, jo feia alguna ganyota, ell llegia a la meva cara i m’amollava en dos minuts un tractat sobre la importància d'intentar fer bé les coses encara que fossin insignificants, adobant-ho amb alguna referència a la precarietat econòmica dels nostres clients, més o menys com la nostra.

En acabar tornàvem a casa, jo intentava de nou carregar el cabàs amb els trastes, i ell al meu costat amb els guanys, la majoria de les vegades una bossa amb una mica de fruita del temps o verdura, i si hi havia sort cinc o deu duros.
En arribar, seia al seu costat, amb parsimònia omplia dos gots d’aigua i buidava les paperines blanca i blava del refresc de gasosa que em bevia entre carasses provocades per les bombolletes a l’esclatar prop del meu nas. Sense canviar el seu posat seriós de sempre, entre glop i glop, encetava alguna de les seves contalles.

Amb la perspectiva que dona el temps, vaig comprendre que les histories que contava amagaven conceptes tan valuosos i moltes vegades menystinguts com l’amistat, el respecte, el diàleg o la responsabilitat.

Amb el temps vaig trobar sentit a les seves paraules i també amb el temps aparegué un gran dubte: Hi ha molta gent que no han tingut un pare amb qui parlar o simplement és que encara no han comprés?

***************************************************************************

PD: Acabo de llegir que a Xerès de la Frontera, un pare ha entrat a l’escola del seu fill i ha agredit un professor al davant de la resta d’escolars.
El pare, és deu sentir orgullós de la lliçó que li ha donat al seu fill? I el fill?
Ara pot ser que no se’n adonin, però el temps ho posa tot en el seu lloc...

30 de gener, 2007

Dos blocs als tribunals

Un alcalde i tres regidors del PP gallec, han dut als tribunals el contingut de dos blocs, per si constitueixen falta o delicte.

Sembla que uns fotomuntatges publicats a Cousas de Cambados, cronicas dun pobo i els comentaris dels lectors de Cousas de O Grove han indignat als polítics conservadors.

S’haurà de veure quines coses horribles van publicar per prendre aquesta decisió, i s’haurà d’esperar la decisió del Jutjat per si s'aprecien indicis de delicte. Si és així la polèmica i la caça del bloc estarà servida.

Us deixo un comentari, relatiu a l’acció del regidors, del bloc Cousas de O Grove

He complicado esto da LIBERTADE sobre todo que ó poidan entender certas persoas.
Os personaxes público, entendo eu que cando asumen ese papel de PUBLICOS saben ou deberían saber que levan xunto o bó e ó malo. E así como reciben alagos e alguns hasta homenaxes, tamén teñen que saber recoller as criticas e os paus. Non todo vai ser, sair nas portadas dos periodicos, vendendo non se sabe moi ven ó que a maioria das veces. E posible (que certa xente PÚBLICA ) se poida creer que os ciudadans soiamente podemos ter o dereito ou LIBERTADE(sempre según esas persoas) de oir ver e calar, é facer a pelota o de turno, sin esquecer ó ir a votar ¡claro! si he posible daquela maneira. Sinceramente vendo ó que se esta a ver , o FUTURO pinta mal DIOS NOS COLLA CONFESADOS, que pena de POBO.
A TUA LIBERTADE
A MIÑA LIBERTADE, non ,soiamente
A LIBERTADE

28 de gener, 2007

Biblioteca de Roquetes

Un dels equipaments que sempre m'agrada’t tenir a mà és una biblioteca, i justament és el que més trobo a faltar a Roquetes. No sé si hi ha alguna justificació o excusa per no tenir-la, potser ens feia falta créixer. Ara sembla que ja som adults i hem crescut lo suficient per tenir-ne una.

Fa pocs dies en ocasió de la designació de Miquel Castelló com a candidat pel PSC a l'Alcaldia, vaig poder assabentar-me que en un mes s'inauguraria la nova biblioteca municipal. Ja va bé.

Ahir, en una de les meves passejades terapèutiques vaig passar per Torre d’en Gil, feia dies que no hi passava, la façana de l'edifici del Centre Cívic llueix un immens rètol, ja es algo, de moment vaig poder llegir les vint-i-set lletres que el composen. Ara el que voldria, és poder llegir alguna cosa en més substància.

Lo llumané

Sempre he gaudit de la comoditat d'accionar un interruptor per encendre la llum, a menys que saltessin els ploms o es produís un tall en el subministrament cosa bastant corrent abans, i que encara ara succeeix de tant en tant, sobre tot quan hi havia tronada o el vent de dalt bufava amb ganes. Per aquests casos teníem les espelmes sempre a mà, suficient per reparar els ploms fusos o per esperar la tornada de la llum. Ara que les espelmes han estat a punt de ser arraconades per les llanternes, les cereries s'han tret de la mànega l'invent de les espelmes de disseny i perfumades, i apa, ja tornen les flames a regnar en qualsevol llar.

Ens atrauen les fogueres, les espelmes, els encenedors, i tot allò que té flama ens captiva, És vist que alguna cosa en lo més profund del nostre subconscient ens empeny a tenir ben a prop el foc. Malgrat la llum que malgastem, malgrat que pensem que som uns llumeneres, una flama esquifida ens enlluerna. Serà que tenim poques llums?

Però jo no volia parlar d'espelmes, sinó de llumeners, aquells estris que funcionaven amb oli i una metxa i que servien per a lo mateix que les bombetes, però que no disposaven d'interruptor. Aquells trastes, que deixaven el sostre sutjós i, depenent de l’oli, un olor poc agradable.

I com qui guarda quan té, menja quan vol, he recuperat un vell llumané per penjar-lo a la caseta del Canalet, de moment no farà falta que m'ilumine, però potser algun dia sí em faci falta, no sabem com ens haurem de veure.

27 de gener, 2007

Vols comprar o vendre?

Et vols vendre o comprar alguna cosa, vols saber que s’ofereix en aquest moment? Hi ha llocs de subhastes a internet per fer-ho. De tant en tant m’agrada xafardeixar aquests llocs, i em sorprenc dels resultats cada vegada que poso el nom d’un poble de les rodalies i faig una cerca.

Des de postals antigues, segells, revistes, algun distintiu d’una policia local, un dels toms de la Historia de Tortosa de Bayerri, monedes, bitllets antics, pins, litografies, pintures...
Avui m’he trobat una peça de cartó moneda, datada al 1937 amb l’escut de Tortosa al centre, i la inscripció: Cartó moneda d’os provisionas en lloc de la més correcta Cartó moneda d’us provisional.


Ja posat, he tafanejat, i he comprovat que a la xarxa hi ha un agre debat al voltant de l’autenticitat o falsedat de bitllets, segells i cartó moneda del període de la guerra civil.
El curiós es que tots els exemplars de cartó moneda de les ciutats catalanes que avui he trobat, duen la mateixa inscripció errònia, el mateix any i la mateixa composició. Tenint en compte que la elaboració d’aquests efectes es va fer per mitjans precaris i cada ajuntament els feia com podia, tanta uniformitat em fa dubtar.

26 de gener, 2007

No ha nevat al meu carrer.

Els homes i dones del temps ens van advertir que nevaria a les Terres de l'Ebre, els més agosarats assenyalaven que fins a cotes molt baixes, es a dir a l’alçada del meu carrer, i res. Ha nevat, com moltes altres vegades ho ha fet als Ports, i també a la Terra Alta, amb gruixos de 5 a 10 centímetres a Horta de Sant Joan i Arnes.

I mira per on, enguany què em feia il·lusió veure els carrers nevats, i trepitjar la neu al Canalet, sabent que només seria un ratet, m'he quedat amb les ganes.

Els mateixos homes i dones del temps, ara diuen que el temporal de fred ja se’n va. Si se’n va que se’n vagi, però ja que no ha nevat al meu carrer, ni al Canalet, que tampoc geli. Ja n’estic fart de reparar cada any, part de les conduccions d’aigua rebentades per les gelades de matinada.

25 de gener, 2007

Absència

Sense parar, recorro el cel amb els meus ulls per veure l’estrella que estàs contemplant. Pregunto als viatgers de totes les terres, amb l’esperança de trobar algú que hagi aspirat la teva fragància.
Quan bufa el vent, intento que em doni a la cara, com si la brisa em dugués noticies teves. Errant vaig pels camins sense rumb ni destí: potser una cançó em recordi el teu nom. D’amagat, miro, a tothom que em trobo, intentant sotjar en algú, un tret de la teva bellesa.


Voldria creure, que Abu Bakr al Turtusi, un dels més prestigiosos dels teus fills absents, va escriure aquestes paraules abans de la seva mort a Alexandria, pensant amb tu. Encara que podria estar pensant en Còrdova o tal vegada amb una noia de pell bruna, i ulls d’atzabeja mentre rentava la roba a la vora de l’Ebre.

Penso que ell et veia bonica, com et veiem els teus fills presents i absents, per això em sap greu que perdis el temps mirant-te a l’espill, recordant la teva bellesa d’antuvi, envejant a tes germanes, desitjant els regals que els seus fills, nebots teus, els hi fan a ses mares. Em sap greu que perdis el temps consumint-te pels gels, quan t’hauries de sentir orgullosa de veure com les petites de casa creixen i cada dia són més boniques. Alguns dels teus fills i alguns nebots teus, budelleixen i es capfiquen afirmant que ja no tens remei, alimenten la discòrdia i pretenen que et barallis.

Perds massa el temps mirant a l’espill, recordant lo bonica que vas ser, gemegant del temps passat, i t’abandones.

No puc dir que sigui un dels teus fills absents, perquè cada dia trepitjo els teus carrers, aspiro la teva fragància i descobreixo trets de la teva bellesa a cada cantonada. No fa falta que et miris a l’espill, ni que et comparis amb tes germanes, no intentis agradar als forasters, ni somriure per somriure, tan sols has de ser tu mateixa, sense comparacions i de ben segur, que els teus fills, amb el temps t’ho agrairan.

I si amb el temps, una de tes germanes en créixer és més bonica que tu, no es enveja el que has de sentir, sinó orgull com el que sentirà de ben segur el vostre pare: l'Ebre que us va donar la vida.

23 de gener, 2007

Feina feta

Aquests darrers dies, operaris del Departament de Carreteres, han estat arrodonint les voreres als carrers d'accés al Sabeco i al Tanatori de Tortosa, per facilitar que els vehicles que circulen per l'Eix de l'Ebre en direcció a Jesús no hagin d'envair el carril de l'esquerra per girar cap a la dreta. El retoc a l'entrada del Sabeco ha estat poc significatiu, però algo més important es la que accedeix al Tanatori, ja que en aquell indret solen girar camions de gran tonatge que es dirigeixen al supermercat i a l'empresa d'olis existent en aquell sector.

Respecte a aquesta actuació, l'Informatiu Jesusenc del mes de Novembre publica copia d'un escrit enviat pel President de l'EMD de Jesús al Cap de Servei de Carreteres de les Terres de l'Ebre, manifestant-li les queixes dels veïns per la situació de risc que es genera en aquells punts de l'Eix de L'Ebre. L'escrit du com a data de sortida el 6 de novembre de 2006, encara no han passat tres mesos i l’assumpte sembla enllestit. De moment feina feta, ara a veure el resultat. Tot hauria d'anar així.

Foto: web EMD de Jesús

Fills del sol i el vent

El bubisher és entre els sahrauis un ocell que du les bones noticies, i també el títol d’un petit llibre amb un recull de poemes en castellà de sis poetes sahrauis. Avui tots dos, l’ocell i el llibre són molt difícils de trobar, el primer potser perquè no te noticies bones que portar a un poble que es consumeix al mig del no res.

El bubisher, m’ha vingut al cap al recordar que al gener de 1992, ara fa quinze anys, s’havia de haver celebrat el referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, la ONU el va suspendre, i fins aleshores res ha canviat, excepte que un poble agonitza. Des del 1972, els sahrauis demanaven la independència i des de Madrid van preferir regalar-se la seva terra abans que donar-los-hi.

Mentre ho recordava tornava a casa després de la feina, i el vent que avui ens ha regalat el temps em colpejava la cara i amb les abismals diferències he membrat quan bufava el sirocco, llavors, el mar es cobria de boira, i el color grisenc del vaixell es tenyia de desert, les diminutes partícules colpejaven la pell de la cara enrogint-la i la roba s’impregnava de sorra. Potser, aquella sorra va calar sota la meva pell, potser va enverinar-me per sempre més.

He remenat una mica i m’ha sortit el Mohamed Salem Abdelfatah “Ebnu” un dels sis poetes que escriuen al Bubisher, i sentint a l'altre costat de la finestra bufar el nostre vent, m’he delit llegint-lo una estona,


Encara vivim a les cantonades
del no res
entre el nord i el sud de les estacions

Seguim dormin
abraçant coixins de pedra
com els nostres pares

Perseguim els mateixos núvols
i descansem a la ombra de les acàcies nues,
ens bevem el te a glops de foc
i caminem descalços per no espantar el silenci

I com cada tarda, a la llunyania
a les vessants del miratge
encara mirem sense veure
les postes de sol al mar

I la mateixa dona que s’atura
sobre les atalaies del crepuscle
al centre del mapa ens saluda

Ens saluda i es perd
en els ulls d’un nen que somriu
des de la falda de l’eternitat

Encara esperem l’aurora següent
per tornar a començar...

El viatge dels maleïts

Basada en la novela de Gordon Thomas, Stuart Rosenberg, director de Leyenda del Indomable amb Paul Newman, i Brubaker amb Robert Redford, va dirigir al 1976 una superproducció amb Orson Wells, Faye Dunaway, Max Von Sydow, James Mason i Fernando Rey entre altres, la pel·lícula va obtenir al 1977, 3 nominacions als Oscar i Catherine Ross, va rebre el Globus d’Or a la millor actriu de repartiment pel seu treball.
La trama transcorreix a bord del Sant Louis un transatlàntic on s’embarquen 937 jueus que parteixen d’Hamburg rumb a l’Havana en busca d’un refugi lluny de l’Alemanya nazi. Una vegada a Cuba les autoritats no els hi permeten desembarcar, tot el viatge era un muntatge propagandístic nazi.

Era al matí i tots érem als nostres treballs de manteniment del vell EO, quan el xiulet del nostramo ens va cridar a formar a l’interior del sollat, no era normal fer-ho en aquell lloc, però tampoc ho era que tres nord-americans parlant spanglish ens anessin assenyalant amb el dit: Aquest si, aquest no, tots vam passar pel sedàs. Jo per suposat vaig ser dels descartats, sense saber-ho acabava de ser rebutjat del meu primer i darrer casting holliwoodià, era difícil que un tortosí del Garrofer passes per yankee, així que em vaig conformar.

El Port de Barcelona, estava transformat, al moll dels ferrys de Mallorca, un tram era l’Havana i a cent metres Hamburg, el Sant Louis un transatlàntic clàssic de luxe, lluïa majestuós. Tot un dia els remolcadors del port el van estar bellugant d’una banda a l’altra. Ara era a Cuba al cap d’una hora a Alemanya i tornem a començar.

El pitjor va ser en son demà, de matinet l’EO guarnit de guardacostes americà es va fer a la mar, als escollits al casting els van disfressar de mariners yankees, al pal lluíem el drap de les barres i estrelles i a la colla de rebutjats ens va tocar fer que l'EO es mogués, això sí sense permetre'ns sortir a coberta en tot el dia. Al pont alt, camuflats entre els calaixos de les banderes de senyals s’havia instal·lat un petit equip d’enregistrament amb l’ajudant de direcció, des d’on filmaven al Sant Louis al dret i al inrevés. Des de que va sortir el sol fins quant ja era de nit vam estar anant i venint per la costa barcelonina navegant als dictats del director.

Es poden suportar millor els sirocos de la mar del Sàhara, les maregasses del golf de Lleó o les tramuntanades del cap Begur, que els capricis d’un director de cinema, però no va ser res comparat amb la decepció al comprovar el resultat. Un any més tard al veure la peli i comprovar que érem tan sols la petjada d’una mosca en una pantalla. Decepció, suposo que semblant a la dels qui van participar directa o indirectament en el rodatge del Perfum. Però així és el cinema.

I com qui no es consola es per que no vol, sempre podré contar al meus nets (quan els tingui) que vaig participar i patir, el rodatge d’una superproducció de Hollywood.

21 de gener, 2007

Espantalls

Al llarg dels temps els pagesos s'ho han hagut de manegar per protegir-se de les aus que malmeten els seus sembrats, el sistema tradicional ha estat l'espantall. Però el típic espantall de roba vella farcida de palla, ja no es porta, ara s'estilen tires i botelles de plàstic o qualsevol andròmina que resulti mínimament efectiva, els moixons no es xumen el dit.

En un rampell d’imaginació kitsch, a un petit hort de la carretera de Jesús a Roquetes, el pagès ha tingut l’ocurrència de penjar joguines de peluix (Osets, serps, teletubis, peixos...), segurament destinats a les escombraries i han estat reciclats com a espantalls. L'esclat de color de la parcel·la el trobo original però ignoro si el sistema es efectiu.Als que caminen per la vora de la carretera els hi dona tema de conversa, pot ser que a algú li sembli de mal gust i a altri brillant, a mi m'ha despertat un somriure, m'ha semblat un hort simpàtic.
Si tothom copiés el seu mètode segurament perdria l’interès, per com a cas únic és per parlar-ne.

Sant Antoni, pas de dimoni

Avui el dia, com es costum darrerament, ha despuntat magnífic, cel blau, brillantor del sol i temperatura més que agradable, perfecte per celebrar la festivitat de Sant Antoni. Per Sant Antoni un pas de dimoni, el dia s’allarga i beneïm els animalons, per aquesta causa els terrenys del camí del Llorón al límit de terme entre l’EMD de Jesús i Roquetes han estat l’escenari de la concentració de veïns de tots dos pobles amb les seves corresponents mascotes per rebre la benedicció anual.


Amb les primeres autoritats de Tortosa, Roquetes i l’EMD de Jesús a primera fila, després de la desfilada s’ha celebrat la missa, la benedicció dels animals i l’acostumada baldanada.

El més positiu, al meu parer, la bona entesa que es respira entre els veïns del dos pobles, el més negatiu, veure que a pesar de les indicacions de l’organització la major part dels gossos, i alguns d’ells dels catalogats com a perillosos, no portaven boç. Els seus propietaris s’ho haurien de fer mirar.

20 de gener, 2007

Hillary, candidata


Ja tenim un altre candidat, en aquest cas candidata, però no patiu, no es presenta a les municipals, ni per Tortosa, ni per Roquetes, ni per a presidenta de la EMD de Jesús. Ella ni tan sols sap que existim.

La Sra. Clinton es presenta per a Presidenta de l'Imperi, i com és sabut quan els USA esternuden, la vella Europa és al llit amb pneumònia.

Ni li desitjaré sort, ni res de res, al 2008 guanyi qui guany les eleccions de Capità Manaia de l'Imperi posaré candeletes, creuaré els dits i que Déu ens agafi confessats... i amb els calçotets posats (qui en gaste).

Foto: La Hillary, cruspint-se un entrepà de baldana per agafar forces.

Trobada de Blocaires Ebrencs

L'apartat L'ajuntament informa,de la web de l'Ajuntament de Tortosa es fa ressò de la primera edició de la Trobada de Blocaires Ebrencs que tindrà lloc el proper 3 de febrer a la Biblioteca Marcel·lí Domingo i de l'aparició del segon Butlletí electrònic de L´EBREBLOC.

Som a dues setmanes de la data, cada cop es més forta la remor de la jornada, sols falta l'espenta definitiva i l'arribada a la meta.

Segur que ja teniu decidit d'anar-hi. Jo, encara a la corda fluixa, pendent de l'agenda. Com sempre a darrera hora i corrents, no tinc remei.

19 de gener, 2007

Sabaté, candidat

Després d’una temporada on "Radio Makuto" llançava a tort i a dret "porres" sobre diferents pretendents socialistes a la candidatura per l’Alcaldia, per fi aquest dijous s’ha anunciat el que estava cantant: Joan Sabaté, Alcalde de Tortosa, ha estat designat per tercera vegada candidat a l’Alcaldia de Tortosa per l’Agrupació local del PSC.

Desprès de vuit anys a l’Alcaldia, i uns quants més com a regidor, no crec que calgui afegir res al seu currículum força conegut per tothom, ara caldrà veure qui es la gent que l’acompanya en aquesta nova travessia: que ell ha anunciat que serà un equip força renovat.

Les cares dels asos van omplin el cartell, ja no en manquen tants, i no crec tarden ja molt en aparèixer la resta. Esperarem, però de moment l'enhorabona a Joan Sabaté, per la seva designació i sols desitjar-li, com a la resta de candidats, que tingui sort i bona mà en la feina que porti a terme, sigui la que sigui.

Foto: web Ajuntament de Tortosa

18 de gener, 2007

Nit rera nit

Quan surts de nit, sempre ha de marxar, el criden a móns llunyans per que els dugui el dia. Però a ell com a mi, ens agrada la teva finestra rodona, oberta de bat a bat tan silenciosa, brillant i encisadora. Ell no pot, però jo et miro i pretenc endevinar què s’amaga enrera les teves ombres.
Nit rera nit i de mica en mica vas tancant els porticons, i la teva plenitud es muda en talls de meló argentats, fins que aconsegueixes amagar la nuesa de la teva ànima al darrera d’una teranyina de foscor.
No m’importa jeure, estès al terra mirant-te de fit a fit, i adormir-me acaronat per la tendresa dels teus reflexos, amb el desig que ens regalis un somni. Em sap greu despertar-me al matí i trobar-te lànguida per la intensitat del llum del nou dia. Ell ve a cercar-te de nou, ansiós per abraçar-te però tu sempre has de marxar, et criden de móns llunyans per que els duguis la nit. Dia rera dia, esperarem a que tornis al tard, silenciosa, brillant i encisadora i ens regalis, si potser, un somni.

17 de gener, 2007

Tivissa, al cap davant

L'Ajuntament de Tivissa ha finançat la implantació de tecnologia wi-fi al nucli de la població, i el proper mes s'estendrà als nuclis de Darmos i Serra d'Almos. L'experiència pionera a les Terres de l'Ebre permetrà als veïns de Tivissa l'accés gratuït a Internet, i únicament hauran de pagar l'equipament necessari per a la connexió, el servei cobrirà les 24 hores, tots els dies de l'any.

Uns aposten per les noves tecnologies, altres per furgar-se el melic i fer volar coloms; uns pensen en tot el poble, altres sols pensen en lo que pensen.

Enhorabona per la iniciativa.

Més a: Diari de Tarragona

Una trucada inesperada

Avui a la feina, el dia transcorria pesat. Una trucada entre tantes, i una veu inesperada que pronuncia el meu nom i s'identifica amb el seu, i sense embussos em diu: Si us plau treu-me de dubtes, tu ets Rodamón?
Me'n ric mentre assenteixo: Efectivament soc jo. Sí, soc en Rodamón.

Feia molts d'anys que no havíem coincidit, a pesar que vivim tots dos a Roquetes. Quan encara vestíem calçó curt, compartíem col·legi i jocs, i vivíem al Garrofer, en carrers diferents però tan sols cent metres separaven casa seva de la meva. I gràcies a aquest poc suc de bloc, ha estat possible un fugaç retrobament telefònic amb un vell amic.

T'agraeixo la trucada, m’ha fet molta il·lusió tornar a parlar amb tu.

Castelló, candidat.

La màquina electoral es va posant en marxa, avui llegeixo que els socialistes de Roquetes van proclamar divendres passat al seu candidat a l'Alcaldia de la Ciutat. Miquel Castelló, fins ara primer tinent d'alcalde ha estat la persona designada.

Miquel Castelló, Regidor de l'Ajuntament des de fa vint anys, ha estat diputat provincial, conseller comarcal del Baix Ebre, vice-president de l'IDECE i recentment delegat de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, un voluminós currículum que espero repercuteixi positivament en el desenvolupament de Roquetes.

Suposo, que poc a poc s'aniran destapant els altres candidats, però de moment l'enhorabona a Miquel Castelló, per la seva proclamació i sols desitjar-li que tingui sort i bona mà en la feina que porti a terme, sigui la que sigui.

Foto: La Marfanta

16 de gener, 2007

La carretera

Els d’ERC de Roquetes han repartit a tort i a dret, com solen fer de quan en quan, el butlletí Roquetes Informa't de desembre 2006. L'he rebut a la meva bústia, i com tinc per costum, he procedit a llegir-lo. A la cinquena plana parlen de la carretera de la vergonya, referint-se com no, a la carretera de Roquetes a Tortosa, i efectivament es una vergonya. Jo que soc un usuari pedestre habitual, també soc un especialista en saltar bassots en dies de pluja, però de vegades hi ha que anar pel recte sense remei. En el dit butlletí acusen com a responsable de l'estat del vial a la Mancomunitat Roquetes-Tortosa.

Que jo sàpigue, el tram de carretera a arranjar, transcorreix en la seva totalitat pel terme municipal de Tortosa, a més la carretera, de titularitat de la Generalitat fins fa unes poques setmanes, pertany a la xarxa de carreteres de la Diputació. Encara que els que més la patim som els usuaris de Roquetes, la responsabilitat de l'afer es cosa de dos, l'Ajuntament de Tortosa (que no ha fet els deures) i la Diputació. No veig enlloc què pinta la Mancomunitat en aquest afer. (Si vaig errat, un aclariment si us plau)

La Tortosa que aspira i transpira capitalitat de l'univers ebrenc i del món mundial si fa falta, vetlla per la nostra salut i fa esforços per que els ciutadans dels pobles veïns estiguem en forma, i què millor que una pista artificial d'esports d'aventura en els escassos cinc-cents metres que separen totes dues ciutats. Moltes gràcies per tot, sinyors manaires de la capital.

Res ha canviat

Tenia les mans grans, encallides per la feina, i aspres pel contacte amb el ciment. Quan al tard arribava de l’obra seia a una cadira de boga vora el balcó, des d’on veia com el sol s’amagava al darrera dels Ports, i jo em disposava a seure sobre els seus genolls. Li mirava les mans i em mirava les meves, jo veia del tot impossible que algun dia pugues tenir unes mans com aquelles per poder treballar com ell ho feia. Ell reia i amagava el meu cap menut a sota la jaqueta, entre el seu cor i el rellotge de butxaca, i als compassos del toc, toc d’un i el tic, tac de l’altre em contava histories de la seva terra, de la seva infantesa i de les coses que li van ocórrer fins arribar aquí.

Als matins, al passar el Pont em creuo amb homes que van apressa cap a la feina, uns porten una petita bossa amb algun entrepà, altres una petita nevera per tot el dia, alguns una ampolla d’aigua.
Pels objectes o la roba que duen intento endevinar la feina que fan, els uns duen cabassos de plàstic per a la taronja, els altres duen la roba amb rastres definitives de pintura, n’hi qui la du rovellada imagino que ferrallistes, i els més nombrosos, suposo que paletes, amb la roba polsosa deixen al passar un rastre d’olor a ciment.

És llavors, quan se'm desperten els records dormits. Tinc la sensació de sentir ulular, al tard, molt llunyana, la sirena de Bau: i del carrer Sant Blai (encara conegut com el Coll de Sant Joan) fins Bisbe Aznar s’ompli d’homes a peu o en bicicleta, que venen de l’Eixample, del Temple o de Ferreries: els uns giren per la cantonada de Sifons Bertomeu, i Pujada Sant Blai amunt, van al Garrofer i Santa Clara; altres entren per Mercaders i Montcada i s’escampen per Purísima i el Rastre, n’hi ha que busquen el carrer de la Rosa per arribar a les Costes del Castell i la resta enfilen Ciutat i Creuera en direcció a Remolins.

No han canviat gaire les coses, els homes que em creuo cada matí, fan feines semblants a les que feien els nostres pares, al tard, enfilen pels mateixos carrers, i viuen a les mateixes cases on vam viure natros ara fa un bon grapat d'anys.
Qui ho ha dit que som al segle XXI? Alguns potser ja hi són, però no tots.

14 de gener, 2007

Mileuristes i milionaris

-Ja te’n pots anar a dormir-, em deien quan aprenia alguna cosa, seguint fil per randa, aquell refrany castellà que diu: "No te acostaras sin saber una cosa más".
Hauria de fer cas i anar-me’n al llit, avui llegint la premsa he après un mot nou: “mileurista”. Sembla ser que ja fa temps que va donant voltes com una baralluga i jo sense saber-ho. De vegades em pregunto a quin món visc.
Pos bé, els mileuristes son aquells joves (25-40 anys) que un anunci va popularitzar com JASP (Jóvenes aunque sobradamente preparados) i que tenen uns ingressos mensuals per sota dels mil euros.

De JASP mileuristes, en conec algun, però repassant mentalment he caigut en el compte que en conec molts més de mileuristes AFQM (Amb família que mantenir) i que no tenen res a veure amb l’estàndard de qualitat EFQM.

Enguany, el salari mínim encara es troba per sota els sis-cents euros, molt lluny dels mil euros, per morir-se i no de risa precisament.

I com les misèries del món mai van soles, m’he donat una colzada al canto de la cadira, l’os de la musica m’ha fet vibrar els dits de la mà com les cordes d’un violí, al temps que llegia que el milionari Steve Wynn, propietari de l’obra de Picasso: La reve (El somni), mentre mostrava la pintura acabada de vendre al seu nou propietari, d’una colzada va foradar el quadre. L’obra que havia estat venuda per 108 milions d’euros, s’ha devaluat en 42 milions desprès de la seva restauració. Wynn que va alliberar al comprador de l’operació de compravenda, ha reclamat a l’asseguradora Lloyd’s l’import de la devaluació.

Una colzada de 42 milions d’euros, es molta colzada, i no com la meua, que casi, casi és de micro-mileurista.
Hi ha gent que te gràcia fins per a donar-se colzades.

13 de gener, 2007

Pere d'Alberni


Pere d'Alberni, és el nom que porta un carrer de Tortosa, concretament a Ferreries, a més del de dues ciutats, Alberni i Port Alberni, i d'altres topònims al Canadà.

Dins de pocs dies es complirà el 260 aniversari del seu naixement. Pere va néixer, al carrer del Replà de Tortosa, el 30 de gener de 1747, fill del notari Jaume d’Alberní i Antolí i de Maria Innes Texidor. Als 20 anys va viatjar cap a Amèrica amb la Companyia Franca dels Voluntaris de Catalunya. Trenta cinc anys de soldat, dels que destaquen els dos anys i 10 mesos que va permanèixer a l’Illa de Vancouver al Canadà , en el que va ser el primer assentament estable a la costa oest del Canadà i Alaska. Des de la seua estació, que va ser base d’operacions per a les investigacions del navegant Malaspina a la costa d’Alaska, Alberni va forjar una forta amistat amb el cap nootka Maquinna, va introduir els primers cultius a la costa nord-est del Canadà, va fabricar una cervesa antiescorbutica treta de les coníferes, va registrar les primeres mesures metereològiques de la zona, i va redactar el primer diccionari nookta sound amb un total de 633 mots amb els seu significat i traducció. La seva tasca va obtenir el reconeixement oficial canadenc, amb la proclamació, en ocasió del 200 aniversari de la seva mort, del dia de Pere d'Alberni
Pere d'Alberni, va morir als 55 anys sent enterrat a la capella reial de Sant Carles a Monterrey

12 de gener, 2007

S'acabat

L'edifici de l'antic Punt d'Informació turística que existia vigilant i decrèpit a l'entrada de Tortosa ha desaparegut per l'acció de les flames. Ja s'han dit moltes de coses sobre aquell edifici, algunes de gruixudes. Per a bé o per a mal, ja s'acaba’t

Sols voldria puntualitzar, que l'estat d'abandonament i deixadesa en que el tenien els seus propietaris, no eximeix de cap responsabilitat a qui va calar-li foc. No es pot permetre, ni es pot justificar que es cremi un edifici, un contenidor o una paperera, fer-ho es incentivar aquestes accions vandàliques, incíviques i perilloses.

Tan de bo no hi hagi una propera vegada, tan de bo no ho haguéssim de lamentar.

Ampliant horitzonts

Feia uns dies que no penjava res, estava enfeinat ampliant horitzonts. He estat experimentant amb YouTube i he activat Lo calaix un blog per enmagatzemar els meus petits projectes relacionats amb els meus hobbies. No pretenc que sigui dinàmic i d'entrades constants, em conformo en que sigui un calaix per anar desant allò que vaig fent, ja sigui acabat o en procés de construcció.

07 de gener, 2007

El reis se'n van

Ja s'acabat?

El Pare Nöel i Nadal, Sant Esteve i els Innocents, l'Home dels nassos i Cap d'any i per acabar els Reis i el seu tortell amb fava inclosa també se'n van. Una marató de consum, aperitius, dinars, sopars i resopars, amb regals per menuts i grans.

La Loteria va passar de llarg, la Paga extra ja es història, i la propera setmanada queda molt lluny; la cartera em tremola i encara rai que amb les calories acumulades no cal menjar en tot el mes.

Però si algú pensava que amb la marxa del Reis s'acabava tot, anava molt errat, prepareus mortals que el consum mai en té prou, demà comencen les Rebaixes ¡¡¡¡

06 de gener, 2007

Deixadesa en flames

L'antiga oficina de turisme de Tortosa, icona de la deixadesa, avui dia de Reis, presentava aquest aspecte. Ignoro quan es va cremar, però si abans l’estat era lamentable ara fa plorar de veure.
Diuen que l'edifici forma part del catàleg d'edificis singulars del POUM, mal exemple dóna l’ajuntament en la conservació del edificis propis, ja veurem què exigeix als particulars.


Urgeix una actuació ràpida per netejar l’entrada de la ciutat, o la restauren ja o que l’enderroquin d’una vegada, em temo que estem davant de la versió 2.0 del Mercat del Peix.



(Editat 12/1/07) A YouTube: Lo que el foc s'endugué

05 de gener, 2007

Alberni

Fa dies que no parlo de l'Eo, i no es per que em faltin ganes, el tinc reposant a l'espera de provar els motors, però em falten un parell de càrdans que de moment he substituït per un parell de fitxes de regleta d’empalmes, van bé però els motors vibren massa i no vull fer-los malbé, tindré paciència i esperaré que arriben els maleïts cardans.
Mentre espero, bloquejo i vaig submergint-me buscant vaixells candidats per a un proper model, i buscant i remenant he trobat una corbeta de la classe Flower de les primeres que va construir l'Armada Canadenca amb motiu de la 2GM , m'ha sobtat trobar-ne una de nom HMCS Alberni.
El vaixell du aquest nom per la ciutat Port Alberni de l’Illa de Vancouver i de retruc la ciutat du el nom pel capità tortosí Pere d’Alberni que a les voltes de 1790 al davant de la Primera Companyia Franca dels Voluntaris de Catalunya va fer una estada de prop de tres anys a l’estret de Nookta a l’Illa de Vancouver.
Però de Pere d’Alberni, ja en parlarem més un altre dia, aprofitant que el dia 30 d’aquest mes es complirà el 260 aniversari del seu naixement, ara vaig a veure si els Reis Mags se’n recorden de mi.

04 de gener, 2007

Si m'adormo

Si m’adormo, desperta’m:

Desperta’m quan soni l’altaveu de la darrera estació, en la definitiva posta de sol, quan hagin mort els somnis, quan l’amor ja no existeixi, quan no hi hagi cap somriure en el rostre d’un nen, quan els avis plorin la seua soledat, quan tots els petons ja siguin cops, quan l’honestedat sia una paraula en un llibre antic, quan la mentida hagi substituït la veritat
Si això passa, desperta’m , vull sentir al rostre la darrera llàgrima pel nostre destí.


Si m’adormo, no em despertis :

No em despertis, encara que la nostra vida s’eternitzi, encara que el sol y la lluna s’abracen, encara que els somnis es facin realitat, encara que l’amor inundi el món, encara que no hagi cap nen sense somriure, encara que cap avi visqui en soledat, encara que tots el petons siguin sempre petons, encara que la corrupció sia un mal record molt llunyà, encara que la veritat sia simplement veritat.

Si això passa, no em despertis, segur que interrompràs un somni....

03 de gener, 2007

Una de nassos

Som a tres de gener i un altre any he oblidat a l'Home dels nassos.
Aquest personatge, ja desaparegut, apareixia en escena la vespra de cap d'any, als menuts ens deien que aquest home tenia tants de nassos com dies li quedaven a l'any i per suposat imaginàvem una cara plena de nassos, encara que a l'any ja tan sols li quedava un dia.

Amb l'excusa de veure'l sortíem al carrer amb ganes de xalar, encara que el fred geles les pedres. La tarde del dia 31, los crios baixàvem del Garrofer correns fins el carrer Genovesos on encara existeix la casa dels nassos (pels seus petits miradors triangulars que semblen nassos) amb l'esperança de veure'l. Diguessin lo que diguessin els majors, l'home dels nassos tenia que viure, per nassos, a la casa dels nassos.

Sense rostre

Caminem per les voreres plenes de gent, com si els demés no hi foren, rostres desconeguts van i venen, amb mirades perdudes i pensaments llunyans; cents, mils de rumbs traçats que es creuen sense interpel·lar-se, soroll de màquines i silenci a les boques, massa silenci. Inclús, en ocasions fugim de l’ascensor, per no coincidir amb el desconegut veí del setè, per no suportar el pesat silenci durant els ínfims segons que dura el trajecte.

Que diferent dels petits pobles o els camins rurals, on trobar-se amb un rostre desconegut sempre es mereix una salutació, una referència al temps, a la bellesa del camp i amb una mica de paciència es pot rebre una lliçó magistral de tradicions i bon viure d’un pastor o un pagès del veïnat

Amb els amics i parents ja hi parlem, però em hagut de recórrer a Internet per retornar a la comunicació entre desconeguts, gent anònima atrinxerada moltes vegades al darrera de mots estranys que ens llancem al ciberespai amb un intent de comunicar-nos amb persones moltes vegades també sense rostre..