De vegades l’enyoro. Se’m fa feixuga la seva absència i recordo la seva presència amb nostàlgia. Se que podria tornar en qualsevol moment, però ara ja no ho desitjo. Després de cinc anys sense sentir el seu tacte en els meus dits, sense sentir la seva proximitat als meus llavis, ja m’he acostumat, encara que de vegades recordi els moments que vam viure junts.Avui, a l’obrir la cartera, m’he fixat en una de les fotos que allí guardo, l’he vist una altra vegada tan a prop meu, i l’he recordat. Vint anys compartint cada instant de la vida, va ser molt de temps. Vam viure plegats la meva joventut i junts vam entrar a la maduresa. Però un dia malauradament tot es va acabar.
Un mati, al posar-me al teu davant, vaig prendre la determinació. Vaig afilar la navalla d’afaitar amb cura, com mai abans no havia fet, i com si executés un mal cap, abans que em pugues penedir, el vaig fer desaparèixer rasurant de soca-rel. Després amb calma vaig netejar-me la cara de restes d’escuma i em vaig mirar amb curiositat. Em costava reconèixer que l’home sense bigoti, que es mirava amb tu, era jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada