08 d’abril, 2015

Avui menjarem: ou ferrat


(Entrada publicada al meu blog, ja desaparegut; "Avui menjarem" el 15/12/11)

Avui menjarem ou ferrat. Si, heu llegit bé, ou ferrat.

Soc conscient que aquest plat tan senzill i alhora saborós és d'allò més bàsic a la cuina. No saber fregir un ou, s'ha convertit en sinònim de no tenir ni idea de cuinar. Doncs bé, como tothom sap, per fregir un ou sols en cal:

Una paella amb oli roent.

Un ou

Un polsim de sal.

Trenquem la closca amb gràcia per no estripar el rovell i el dipositem al bell mig de la paella, tirem un polsim de sal i a poc a poc tirem oli roent a sobre del rovell perquè es cogui. El punt de cocció i la grandària de la "puntilla" anirà a gust de cadascú.

Aquesta és la manera més coneguda de fregir un ou, però jo us plantejo una forma diferent de fer-ho , i que segons algunes opinions és la forma vera de fregir un ou.

Trenquem la closca de l'ou i separem el rovell de la clara. Reservem el rovell i batem la clara amb una forquilla, com si volguéssim fer una truita a la francesa.

Quan l'oli estigui ben roent i la clara ben batuda, (sense arribar a posar-la a punt de neu), aboquem la clara a la paella. Quan qualli i comenci a rossejar-se la "puntilla" afegim el rovell de l'ou. Amb una cullera tirem oli roent a sobre el rovell perquè es cogui, i retirem.

On les diferència? La clara batuda augmenta de volum i el resultat és un senyor ou ferrat que ocupa tot el plat i tot el pap.

Que vagi de gust...

Vagarejant: Nova Ilerca

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 20 de desembre de 2009

Vaig acompanyar els meus nets fins la terminal, de les Terres de l’Ebre, de l’ascensor espacial. Feia tant de temps que no havia estat allí, tot just va ser quan es va clausurar l’aeroport de Roquetes. Els turismes llançadora per a distancies curtes i els viatges orbitals, aprofitant els ascensors espacials, van acabar amb els vols intercontinentals.

Quan van construir l’ascensor, els meus fills van ser dels primers en marxar, com tants d’altres joves havien aconseguit feina en la construcció de la Nova Ilerca. Ells, en les seves vídeo - conferències em deien que el lloc escollit s’hi semblava molt a la vall de l’Ebre, que els semblava estar a casa, aquest era el motiu pel que el Consell de la Vegueria havia invertit en aquell lloc per reubicar els ebrencs.

La nova colònia ja era gairebé llesta, l’escola s’inauguraria aviat, tan prompte arribessin alumnes. Els meus nets serien dels primers.

...

El meu vell Peugeot de gasolina, circulava per l’autopista de Vinallop camí de la terminal. Els nois volien anar amb les llançadores de la Hife, però jo vaig preferir el meu vell turisme. Em sentia més segur encara que trontolles i tragués més fum que les xemeneies del segle XIX, ja poc importava, tot se’n anava a fer punyetes. Jo no estava per a preses, jo m’ho prenia tot en calma. Vaig travessar els camps erms on abans havien plantat cereals transgènics per a biodiesel, on abans havia hagut un camp de golf, on molt abans es conreaven tarongers, i encara molt abans era poblat de garrofers i ametllers. Ara no hi havia ni rostolls.

Al mig del no res, a les velles instal·lacions de l’aeroport, havien construït la terminal de l’ascensor. Una estructura de vint pisos feia d’anclatge als nanocables i acollia la duana i el control de sortida de la Terra.

Vaig acomiadar-me del nens, vaig comprovar per darrera vegada que els xips subcutanis estaven activats, vaig comprovar els salconduits i la documentació, vaig facturar el seu equipatge i els vaig acompanyar fins la cèl·lula interestelar del Mossos d’Esquadra, que es van fer càrrec dels 500 nens ebrencs que composaven aquella expedició.

Vaig tirar una moneda de 100 euros a la cabina de seguiment i al teclejar els codis personals dels nens vaig poder seguir-los per la pantalla fins que van arribar al seu seient. A l’hora en punt, l’aparell es va posar en marxa, en a penes cinc minuts arribaria al seu destí a dotze mil metres d’alçada, allí els esperava atracat, al Moll de Mestral, el llagut espacial del Consell de la Vegueria que els portaria a Nova Ilerca, al costat dels seus pares i definitivament lluny de mi.

Ara ja sabia que mai més no els tornaria a veure, mai més no els tornaria a abraçar, a partir d’aquell moment m’hauria de conformar en veure’ls per la maleïda pantalla del Google Vídeo.

Una fiblada a l’avantbraç, tot just on era aquella merda de xip subcutani, em va fer saber que tenia que abandonar la terminal. Vaig pujar al vell Peugeot i trontollant i traient fum, vaig tornar a casa. Quan de temps ens quedava? Els meus pensaments es van esvair en sentir l’alarma per vent. Era la senyal per baixar al soterrani, i tancar la porta blindada al meu darrera.

Faig, desfaig, refaig...

Desconec quin és el motiu per deixar de fer les coses que solc fer rutinàriament, ni quin és el detonant que m'empeny a reemprendre-les, i ignoro el temps que pot durar una nova etapa. Ho desconec i ho ignoro, sols m'importa estar a gust amb mi mateix i amb qui m'envolta. Faig, desfaig, refaig i torno a escomençar, una o les vegades que em vingue de gust, i l'endemà de la darrera posta de sol, l'albada será tan majestuosa com la de qualsevol altre dia.

06 d’abril, 2015

Ampolles impossibles



Basant-se en la tècnica d'introduir vaixells en ampolles, i cercant reptes nous hi ha qui s'ha dedicat al hobbie de les ampolles impossibles. Aquest hobbie consisteix en introduir els més diversos objectes dins d'ampolles. Objectes que per les seves característiques i mida, sembla impossible que es puguin embotir pel broc d’una ampolla.

Avui he volgut fer la prova, amb una ampolla impossible molt facileta: unes poquetes boles de vidre, una foto amb el seu porta-fotos, i un gosset de peluix.



(Entrada publicada el 12 de setembre de 2007,  al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.)

05 d’abril, 2015

Mona de Pascua


Dilluns de Pasqua ja és a la cantonada, i si no heu comprat les mones sempre podeu fer-les. Cal remenar pel rebost a la cerca dels productes que necessitem



1 ou

1/4 litre d'aigua

1/8 litre d'oli

125 gr. sucre

50 gr. de pastilla de llevat

essència o llimona ratllada

farina (1 quilo aprox.)

confitura de cabell d’àngel

ous durs

papabenet



En un ribell, aboquem el llevat dissolt en aigua tèbia (que no sobrepassi els 45º),  l'ou batut, el sucre, l'oli i la llimona,  anem afegint la farina i pastem amb les mans, fins que la consistència de la massa ja no sigui enganxosa.



Deixem reposar unes tres hores, mentrestant posem a bullir el ous i ens prenem un descans. Passat el temps comprovem que la massa ha incrementat el seu volum amb més del doble, agafem una porció de la massa i amb el corró l’anem estirant forman un rectangle, posem la confitura de cabell d'àngel (es ven en pots de mig quilo) i emboliquem com si fos un gran caneló. Amb molt de compte enrosquem el caneló donant-li la forma i ajuntem els extrems. Clavem a la junta un dels ous durs i amb dos tiretes de massa li fem una creu.



Pintem amb ou batut i escampen a sobre papabenet.  Col·loquem una mitja hora al forn prèviament escalfat a 180º.



Amb les quantitats assenyalades surten tres mones i una trentena de fardellets de cabell d'àngel.



Que ho passeu bé el dia de Pasqua.


03 d’abril, 2015

Treient la pols




Divendres Sant. Avui tocava anar a collir frígoles, però no ha pogut ser. Ho deixarem per un altre any. Així que he tingut l'ocurrència de passar-me pel blog que pràcticament tinc abandonat, quasi bé en risc d'enrrunament. Sembla què, durant la meva absència, les coses han canviat a blogger. Intento posar-me al dia de com funciona la página, com aquell que treu la pols a un edifici en ruïna. I mentre pensó si hi ha alguna cosa recuperable, l'ordinador va descarregant al seu disc dur les fotos acumulades a les càmeres. La Setmana Santa dóna molt de joc a un aspirant d'afecccionat a la fotografía, i acumulo a les carpetes dotzenes i més dotzenes de fotos dels més variats indrets i temàtiques. Algunes imatges veuran la llum, d'altres les més nombroses, jeuran assegudes a les fredes pistes d'un disc dur i passaran el temps donan voltes a velocitat de vertígen dia rera dia, fins l'obsolescència del maquinari. Mentre, armats, vestes, músics i paisans d'aquí i d'allà omplen els carres i places del país d'un coctel de tradició, oci, vacances, religiositat, turisme, o ves a saber què...