Saps bé

Saps bé que m’alletaren amb una altra llengua, que a la nit em bressaren amb cançons diferents a les teves. Saps bé, que únicament en la meva llengua expresso fidelment els meus sentiments. Malgrat tot, les paraules que pronuncio en la teva són igual de sinceres encara que feixugues, certes encara que l’accent les enterbolí, fermes encara que semblen dubtar.

Jo, que cantava a la soledat no estava sol, m’acompanyava el món. Jo, que vivia en el desamor, l’amor besava el meu cor. Jo, que veia i oïa, estava cec i sord.

No volia confondre ni enganyar ningú, però vaig confondre i vaig enganyar. Potser vaig emprar paraules errònies, o potser vas entendre allò que mai vaig pronunciar. Em vaig acostumar a viure amb tu, sense tu. A passejar amb tu, amb soledat. I vam compartir el meu llit, amb tu absent.

Tot va acabar sense remei, vas fugir de nit a les fosques, allunyant la llum dels teus ulls del camí que recorríem i em vaig perdre a la foscor. Ja he après a caminar a les palpentes, a redreçar-me després de les caigudes, a caminar entre la multitud absent i a ser un absent més de la multitud.

Ara cent mil llengües diferents a la teva i la meva, omplin els camins, els dies i les nits. Ja no necessito la llum dels teus ulls, els meus s’han acostumat a la foscor. I en l’aparent anarquia de llengües que ens envolta, crido els meus sentiments al vent, no importa on volin, no importa qui els escolti, únicament importa que segueixo aquí, acompanyant al món.