30 de setembre, 2007

Vull un préssec

El matí plujós i la tarda assolellada d'ahir van dibuixar la nit que havia d'arribar: una nit fosca, boirosa, humida i trista al meu cor.

La finestra permet que entre la claror del carrer, però això no impedeix que estigui jagut enmig de la foscor més intensa. Hem deixo anar, m'abandono entre el llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen els meus ulls en la foscor més absoluta:
Em veig pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. A sota sembla que grinyola una porta. Tots els que pugem girem el cap i un feix de mirades convergeixen per l'ull de l'escala per capturar la minsa llum que s'atreveix a esquinçar la foscor de l'escala que giravolta com un cuc infinit que s'enrosca en si mateix.
-Deu mos guard!! On soc? El cap em roda al veure tanta alçada, els peus es separen del terra i el meu cos surt perseguint el traç de la mirada. Caic per l'ull de l'escala, donant voltes sense parar, com una baralluga. I em perdo en la foscor.

La claror del carrer segueix estripant la foscor de l'habitació, assegut al llit veig la meva ombra a la porta de l'armari.

-Vull un préssec -penso dins meu.

La llum del bany s’empassa la foscor, i la imatge de l'espill em colpeja la memòria. I tú qui ets? Ja fa massa temps que no em conec. Aquest no és el meu rostre, aquest està cansat, fart. Jo no soc així. Em rento la cara, però segueixo sense ser jo.

-Vull un préssec -torno a pensar dins meu.

A la cuina no hi han préssecs, per compensar m’empasso un quadret de xocolata, un iogurt caducat i una poma. A les fosques torno al llit, abans m'aturo a l'espill del bany, l'aigua em renta la cara una altra vegada i m’acomiado amb despreci del desconegut de l'espill.

Miro el sostre de la cambra, m'abandono entre els llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen, una vegada més, els meus ulls en la foscor més absoluta: Em torno a veure pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. Mentre tots pugen en silenci, jo no puc més i sols se m’acut cridar: Vull un préssec ¡¡