05 de maig, 2015

Western Sail Boat






Entrada publicada el 6/7/2009 al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.


Sota aquest ambigu nom vaig adquirir al supermercat, un blister amb quatre planxes de contraxapat amb les peces troquelades. El fabricant és xinés, no totes les peces ajusten i les peces simètriques no són gaire idèntiques. Però no és problema es fan els retocs que calgue i es monta com un puzzle en un parell d'estones perdudes.

Va bé per trencar la rutina encara que sigui una mena d'heretgia modelística, però com no soc ni purista ni talibàn, ja el tinc llest i acabat.

04 de maig, 2015

Avui menjarem: Aletria



Entrada publicada el 1/1/2009 al meu blog "Avui menjarem...", ara en procés de desballestament.

Fa uns mesos que segueixo el blog gallec Una mirada a la ria de Vigo , m'ha fet recordar els llargs mesos de la meva joventut que vaig passar en aquella ciutat atlàntica compartint feina, gresca, aula i taula amb gent d'aquell país. Va ser una època de descobriment d'una bona i abundosa taula amb productes i caldos totalment desconeguts llavors per mi. Com per desconeguts tenia els postres que avui he preparat i que vaig descobrir a Una mirada a la ria de Vigo.

Aletria, de l'àrab al-irtiâ és una massa de pasta elaborada com fideu molt fi, lo que natros coneixem com fideus de cabell d’àngel. La elaboració d'aquestes postres també us sonarà ja que és molt semblant al nostre arròs amb llet.

Per preparar l'Aletria ens caldran

200 grs de fideus de cabell d’àngel
1 pot menut de llet condensada
400 ml de llet
canonets de canyella i canyella en pólvores
pell d'una llimona
50 grs de mantega
5 rovells d'ou


Els fideus es couen en abundant aigua bullent i un polsim de sal durant uns cinc minuts.

Al temps posem a escalfar a mig foc la llet, la llet condensada. la mantega, la canyella en rama i la pell de la llimona.

Quan els fideus siguin cuits els colem i els afegim al perol de la llet, d'on haurem retirat el canonet de canyella i la pell de la llimona. Durant cinc minuts, remenant lentament.

Retirem el perol del foc i seguim remenant per baixar la temperatura i afegim els rovells d'ou, i seguim remenant.

Aboquem tota la mescla en una font i ho deixem refredar, per acabar espolsem amb canyella en pólvores.


Bon profit!!

02 de maig, 2015

Desballestant blogs

Sota la rúbrica "Els meus blogs" de Blogger havia tingut en nómina fins a cinc blogs, ara que ho penso no sé perquè tants. Ni podía dedicar tant de temps a la xarxa sense aparcar altres activitats que també m'agraden, ni podía alimentar-les en la freqüència que era desitjable. Per aquest motiu he tancat el blog "Lo calaix" dedicat al modelisme naval, una de les meves pasions, i el blog de cuina "Avui menjarem...". Les entrades de tots dos les recuperaré migrant-les a l'unic blog que mantindré, "De Roquetes vinc".

Ara que he decidit desballestar els blogs sobrers i mantenir-ne un de sol, encara que això dels blogs diuen que ja és un invent obsolet, he descobert que al llarg del temps la gent ha anat deixant comentaris dels quals jo no n'era sabedor. Un d'ells m'alegrat lo dia, m'alertava que una entrada d'aquest mateix blog del 23 de gener de l'any 2007 forma part, com a referència externa de la entrada de la Viquipèdia relativa a la pel·licula "El viatge dels maleïts",


Gràcies Vigilant del Far.

01 de maig, 2015

Clyde puffer (maqueta)

La bellesa dels paisatges d'Escòcia contrasta amb lo abrupte de les seves costes i l'extensió de l’arxipèlag de les Illes Hèbrides. Des de la nit dels temps els seus habitants s'ho van manegar per mantenir les comunicacions i el transport de mercaderies. Als segles XVII i XVIII el servei el feien els "gabbert", gavarres a vela que a la segona meitat del segle XIX van donar pas als puffers.

Els puffers que deuen el seu nom al soroll continu de la seva màquina (puff, puff, puff) i a l'estuari del Clyde, lloc que era el seu origen i el seu destí.

Els Clyde Puffer carregaven fins a 100 tones de càrrega i tenien el fons pla, cosa que els permetia aprofitant la marea baixa, avarar-se a qualsevol platjola per efectuar les operacions de càrrega i descàrrega. L'any 1905 els puffers van inspirar al periodista Neil Munro que va publicar les històries del "Vital Spark", el Clyde Puffer més popular d’Escòcia, gràcies a que la BBC va realitzar diverses series televisives, amb els puffers com a protagonistes.

Els puffers són com a caixes de sabates que suren, feos en ganes, i és possiblement lo poc agradable en les seves línies el que el fa més atractiu. Uns vaixells simples, però amb un molt bon rendiment a les complicades costes occidentals escoceses, i que durant 100 anys van complir amb escreix els objectius per als que van ser construïts.
 
Aquest apunt el vaig penjar el quatre de novembre del dos mil set, just quan començava la construcció d’aquesta maqueta, el vídeo de la qual vaig pujar el dinou de març de dos mil nou al meu blog "Lo calaix" ara en procés de desballestament. Al principi em semblava un aneguet lleig, però amb la seva construcción i el transcurs del temps he après a estimar-lo i li tinc un apreci especial.

 



08 d’abril, 2015

Avui menjarem: ou ferrat


(Entrada publicada al meu blog, ja desaparegut; "Avui menjarem" el 15/12/11)

Avui menjarem ou ferrat. Si, heu llegit bé, ou ferrat.

Soc conscient que aquest plat tan senzill i alhora saborós és d'allò més bàsic a la cuina. No saber fregir un ou, s'ha convertit en sinònim de no tenir ni idea de cuinar. Doncs bé, como tothom sap, per fregir un ou sols en cal:

Una paella amb oli roent.

Un ou

Un polsim de sal.

Trenquem la closca amb gràcia per no estripar el rovell i el dipositem al bell mig de la paella, tirem un polsim de sal i a poc a poc tirem oli roent a sobre del rovell perquè es cogui. El punt de cocció i la grandària de la "puntilla" anirà a gust de cadascú.

Aquesta és la manera més coneguda de fregir un ou, però jo us plantejo una forma diferent de fer-ho , i que segons algunes opinions és la forma vera de fregir un ou.

Trenquem la closca de l'ou i separem el rovell de la clara. Reservem el rovell i batem la clara amb una forquilla, com si volguéssim fer una truita a la francesa.

Quan l'oli estigui ben roent i la clara ben batuda, (sense arribar a posar-la a punt de neu), aboquem la clara a la paella. Quan qualli i comenci a rossejar-se la "puntilla" afegim el rovell de l'ou. Amb una cullera tirem oli roent a sobre el rovell perquè es cogui, i retirem.

On les diferència? La clara batuda augmenta de volum i el resultat és un senyor ou ferrat que ocupa tot el plat i tot el pap.

Que vagi de gust...

Vagarejant: Nova Ilerca

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 20 de desembre de 2009

Vaig acompanyar els meus nets fins la terminal, de les Terres de l’Ebre, de l’ascensor espacial. Feia tant de temps que no havia estat allí, tot just va ser quan es va clausurar l’aeroport de Roquetes. Els turismes llançadora per a distancies curtes i els viatges orbitals, aprofitant els ascensors espacials, van acabar amb els vols intercontinentals.

Quan van construir l’ascensor, els meus fills van ser dels primers en marxar, com tants d’altres joves havien aconseguit feina en la construcció de la Nova Ilerca. Ells, en les seves vídeo - conferències em deien que el lloc escollit s’hi semblava molt a la vall de l’Ebre, que els semblava estar a casa, aquest era el motiu pel que el Consell de la Vegueria havia invertit en aquell lloc per reubicar els ebrencs.

La nova colònia ja era gairebé llesta, l’escola s’inauguraria aviat, tan prompte arribessin alumnes. Els meus nets serien dels primers.

...

El meu vell Peugeot de gasolina, circulava per l’autopista de Vinallop camí de la terminal. Els nois volien anar amb les llançadores de la Hife, però jo vaig preferir el meu vell turisme. Em sentia més segur encara que trontolles i tragués més fum que les xemeneies del segle XIX, ja poc importava, tot se’n anava a fer punyetes. Jo no estava per a preses, jo m’ho prenia tot en calma. Vaig travessar els camps erms on abans havien plantat cereals transgènics per a biodiesel, on abans havia hagut un camp de golf, on molt abans es conreaven tarongers, i encara molt abans era poblat de garrofers i ametllers. Ara no hi havia ni rostolls.

Al mig del no res, a les velles instal·lacions de l’aeroport, havien construït la terminal de l’ascensor. Una estructura de vint pisos feia d’anclatge als nanocables i acollia la duana i el control de sortida de la Terra.

Vaig acomiadar-me del nens, vaig comprovar per darrera vegada que els xips subcutanis estaven activats, vaig comprovar els salconduits i la documentació, vaig facturar el seu equipatge i els vaig acompanyar fins la cèl·lula interestelar del Mossos d’Esquadra, que es van fer càrrec dels 500 nens ebrencs que composaven aquella expedició.

Vaig tirar una moneda de 100 euros a la cabina de seguiment i al teclejar els codis personals dels nens vaig poder seguir-los per la pantalla fins que van arribar al seu seient. A l’hora en punt, l’aparell es va posar en marxa, en a penes cinc minuts arribaria al seu destí a dotze mil metres d’alçada, allí els esperava atracat, al Moll de Mestral, el llagut espacial del Consell de la Vegueria que els portaria a Nova Ilerca, al costat dels seus pares i definitivament lluny de mi.

Ara ja sabia que mai més no els tornaria a veure, mai més no els tornaria a abraçar, a partir d’aquell moment m’hauria de conformar en veure’ls per la maleïda pantalla del Google Vídeo.

Una fiblada a l’avantbraç, tot just on era aquella merda de xip subcutani, em va fer saber que tenia que abandonar la terminal. Vaig pujar al vell Peugeot i trontollant i traient fum, vaig tornar a casa. Quan de temps ens quedava? Els meus pensaments es van esvair en sentir l’alarma per vent. Era la senyal per baixar al soterrani, i tancar la porta blindada al meu darrera.

Faig, desfaig, refaig...

Desconec quin és el motiu per deixar de fer les coses que solc fer rutinàriament, ni quin és el detonant que m'empeny a reemprendre-les, i ignoro el temps que pot durar una nova etapa. Ho desconec i ho ignoro, sols m'importa estar a gust amb mi mateix i amb qui m'envolta. Faig, desfaig, refaig i torno a escomençar, una o les vegades que em vingue de gust, i l'endemà de la darrera posta de sol, l'albada será tan majestuosa com la de qualsevol altre dia.

06 d’abril, 2015

Ampolles impossibles



Basant-se en la tècnica d'introduir vaixells en ampolles, i cercant reptes nous hi ha qui s'ha dedicat al hobbie de les ampolles impossibles. Aquest hobbie consisteix en introduir els més diversos objectes dins d'ampolles. Objectes que per les seves característiques i mida, sembla impossible que es puguin embotir pel broc d’una ampolla.

Avui he volgut fer la prova, amb una ampolla impossible molt facileta: unes poquetes boles de vidre, una foto amb el seu porta-fotos, i un gosset de peluix.



(Entrada publicada el 12 de setembre de 2007,  al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.)

05 d’abril, 2015

Mona de Pascua


Dilluns de Pasqua ja és a la cantonada, i si no heu comprat les mones sempre podeu fer-les. Cal remenar pel rebost a la cerca dels productes que necessitem



1 ou

1/4 litre d'aigua

1/8 litre d'oli

125 gr. sucre

50 gr. de pastilla de llevat

essència o llimona ratllada

farina (1 quilo aprox.)

confitura de cabell d’àngel

ous durs

papabenet



En un ribell, aboquem el llevat dissolt en aigua tèbia (que no sobrepassi els 45º),  l'ou batut, el sucre, l'oli i la llimona,  anem afegint la farina i pastem amb les mans, fins que la consistència de la massa ja no sigui enganxosa.



Deixem reposar unes tres hores, mentrestant posem a bullir el ous i ens prenem un descans. Passat el temps comprovem que la massa ha incrementat el seu volum amb més del doble, agafem una porció de la massa i amb el corró l’anem estirant forman un rectangle, posem la confitura de cabell d'àngel (es ven en pots de mig quilo) i emboliquem com si fos un gran caneló. Amb molt de compte enrosquem el caneló donant-li la forma i ajuntem els extrems. Clavem a la junta un dels ous durs i amb dos tiretes de massa li fem una creu.



Pintem amb ou batut i escampen a sobre papabenet.  Col·loquem una mitja hora al forn prèviament escalfat a 180º.



Amb les quantitats assenyalades surten tres mones i una trentena de fardellets de cabell d'àngel.



Que ho passeu bé el dia de Pasqua.


03 d’abril, 2015

Treient la pols




Divendres Sant. Avui tocava anar a collir frígoles, però no ha pogut ser. Ho deixarem per un altre any. Així que he tingut l'ocurrència de passar-me pel blog que pràcticament tinc abandonat, quasi bé en risc d'enrrunament. Sembla què, durant la meva absència, les coses han canviat a blogger. Intento posar-me al dia de com funciona la página, com aquell que treu la pols a un edifici en ruïna. I mentre pensó si hi ha alguna cosa recuperable, l'ordinador va descarregant al seu disc dur les fotos acumulades a les càmeres. La Setmana Santa dóna molt de joc a un aspirant d'afecccionat a la fotografía, i acumulo a les carpetes dotzenes i més dotzenes de fotos dels més variats indrets i temàtiques. Algunes imatges veuran la llum, d'altres les més nombroses, jeuran assegudes a les fredes pistes d'un disc dur i passaran el temps donan voltes a velocitat de vertígen dia rera dia, fins l'obsolescència del maquinari. Mentre, armats, vestes, músics i paisans d'aquí i d'allà omplen els carres i places del país d'un coctel de tradició, oci, vacances, religiositat, turisme, o ves a saber què...