31 d’agost, 2007

Diada dels blocaires

Apa nois! Avui es la Diada dels blocaires. Sembla que avui toca recomanar cinc blocs que ens agradin. Bé jo començaré recomanant, fora de concurs,
Ebresfera on es poden trobar tots els blocs registrats de les Terres de l'Ebre i es poden visualitzar les darreres entrades, cosa que personalment faig casi a diari.

Com què la meitat i escaig de les coses comestibles les tinc vedades, per castigar-me la fel m'agrada visitar blocs de cuina per assaborir "virtualment" les viandes i queviures exposats, el darrer bloc (en angles) d'aquesta mena que he descobert 24 boxes

Fent bona la dita que una imatge val més que mil paraules, al bloc Stromvarx lots de fotos per mirar en silenci o amb música al gust, i admirar-les o fugir tot depèn de l'estat d'ànim del visitant.

Des de Múrcia s'edita (en castellà) un interessant bloc discordant amb l'opinió majoritària d'aquelles terres la sombra de Aznar.

En cinquè lloc vull destacar dos blocs el Centpeus de Daniel Closa i Un blog más de Jordi Abad, no sols perquè són de lo més interessant, sinó perquè tots dos aquesta tarda seran presents a la Biblioteca Municipal de Roquetes per a la presentació del llibre Blocs de ciència.

Ens veiem.

28 d’agost, 2007

Ametllers

Fa uns mesos escrivia unes poques línies, que van quedar oblidades com tantes altres en un fitxer Word del meu ordinador:

La natura a pesar de les animalades que els éssers “intel·ligents” fem contínuament, segueix la seva pròpia programació, intentant adaptar-se al canvis que es van produint. Estem tenint un hivern atípic, però a pesar de tot els meus ametllers del Canalet, fidels al mes de febrer, han florit, si després perdran la flor, o no tindran prou aigua per farcir un bon fruit, els propers mesos ho veurem.

De moment, les abelles ja fan la seva feina, després la pluja haurà de fer la seva i amb una mica de sort enguany si que podrem fer panellets.

Aquesta tarda he omplert el primer cabàs amb les primeres ametlles que han caigut al terra, n’he provat unes quantes: Grosses i saboroses com no podia ser d’altra manera. Al menys enguany, els panellets ja estan assegurats.

27 d’agost, 2007

El raïm de la vida



El raïm és gran, sembla que hi ha molts de grans, gairebé per atipar-se. Es comencen a menjar amb deliri, un darrera a l’altre, sense parar-se a pensar en res que no sigui empassar-se’n un més.

Però de mica en mica, el plat es buida i tan sols queda un esquelet esquifit i un grapat de pinyols, que són a dures penes un record dels carnosos i gustosos grans de raïm que ens hem engolit.

Quan s’acabin sempre podrem posar-ne un altre. Lo fumut arriba quan ja no queden raïms que posar a sobre el plat, i les nostres pobres despulles i els nostres minsos records van a parar al poal de les escombraries, per ser reciclats o incinerats...

26 d’agost, 2007

La bollonera

Ja fa temps que a diferents indrets de Tortosa es van fer les obres necessàries per tal que la xarxa de clavegueram, en lloc d’abocar directament al riu Ebre fos reconduïda cap a la depuradora ubicada a l’Horta del Temple. D’aquesta manera les antigues bolloneres del riu, romanen únicament actives per a les aigües pluvials.

Una d’aquests bolloneres, està situada al final de la Rambla de Catalunya. Al meu poc saber en aquestes materies, penso que la sortida d’aquest col·lector hauria d’estar permanentment sec a excepció dels dies de pluja, darrerament però, és fàcil veure a l’illeta de Ferreries, des del col·lector fins el riu, un rierol d’aigües brutes que no sols contamina encara més el riu, sinó que també perfuma, depèn d’on ve l’aire, l’ambient amb la seva olor pútrida i repulsiva.

Algú, espero que sense voler, ha connectat les aigües residuals d’algun immoble a la xarxa que no toca...

Memòries íntimes i confessions d'un pecador justificat

James Hogg, conegut com el pastor de la vall d’Ettick, havia nascut a aquesta vall escocesa al 1770, va treballar de pastor la major part de la seva vida. Els seus reculls de cançons, balades, contes populars i els seus propis poemes van atreure l’atenció d’autors romàntics com Burns, Byron, Scott, Irving o Browning...

A Memòries íntimes i confessions d’un pecador justificat, que va ser publicada al 1824, aborda el drama del desdoblament de personalitat. Un cas d’esquizofrènia documentada per un autor que era, diuen, un simple pastor d’ovelles. Hogg ens narra “la tragèdia gòtica” d’un personatge de naturalesa perversa, animat al crim per la “justificació per la Gràcia” ( una aberració de la doctrina luterana de la predestinació que afirma que l’elegit per Déu no pot pecar, faci el que faci, té garantida la Salvació, Déu mai el castigarà) , l’homicidi és un pecat del malvat i no pas del fill de la gràcia. L’heroi de Hogg projecta els assassinats amb plena consciència i els executa amb satisfacció. No és foll però està posés, sotmès a l’amic poderós, en qui reconeix a Satanàs quan és massa tard.
Una obra, narrada des de dos perspectives, la del assassí i la d’una de les víctimes, en alguns moments es fa feixuga i estopenca, però et força a seguir llegint fins a la darrera línia


23 d’agost, 2007

Google Sky

La darrera actualització de Google Earth, du incorporada una nova eina: Google Sky, per poder contemplar el cel des de qualsevol lloc del món i navegar entre 100 milions d'estrelles i 200 milions de galàxies.

Per poder accedir a aquest nou servei, només cal actualitzar el Google Earth i triar l'opció de Sky a la barra d'eines. La interfície i la navegació són similars a la del programa estàndard.

Els aficionats poden aprendre sobre les constel·lacions, investigar les diferents estrelles que les conformen, observar l'espai a través de 120 imatges del telescopi Hubble, admirar el moviment i les fases de la Lluna, localitzar els set planetes oficials, efectuar una visita virtual per diferents tipus de galàxies o fer un recorregut per les etapes del cicle vital d'una estrella.



XIV Tradicionàrius a Roquetes



Aquest cap de setmana, és celebra a Roquetes la catorzena edició del Tradicionàrius de les Terres de l'Ebre, no hi falteu a la cita de cada any i passeu bé.

24/08/07 Inauguració del XIV Tradicionàrius de les Terres de l’Ebre

Els xiquets i xiquetes de l'esplai de Roquetes inauguraran aquesta nova edició del tradicionàrius amb un festival de danses tradicionals.
Tot seguit amenitzarà la festa el grup d'animació JORDI TONIETTI.
Hi esteu tots convidats
Col·labora: Esplai de Roquetes

Lloc: Hort de Cruells a les 18:00


24/08/2007 Sopar musical - XIV Tradicionàrius de les Terres de l’Ebre

Gaudint de l'espai de l'Hort de la Música, aquest any hem organitzat aquest sopar musical amenitzat per MARSUPIALIS i el COR DE L'AULA DE MÚSICA TRADICIONAL I POPULAR DE CATALUNYA
Si vols venir al sopar, t'has de posar en contacte am el Bar del Casal (telf. 977 50 36 16)
Preu del sopar: 15 €

Lloc: Hort de Cruells a les 21:30


24/08/2007 La Portatil - XIV Tradicionàrius de les Terres de l’Ebre

Ball popular
Entrada gratuïta

Lloc: Hort de Cruells a les 23:30


25/08/2007 Fira d’artesania

Dins de la programació del XIV Tradicionàrius a les Terres de l'Ebre aquesta tarde de dissabte s'inaugurarà la tradicional Fira d'artesania on podrem descobrir curiositats pròpies de la nostra terra.

Lloc Hort de Cruells a les 18:00


25/08/2007 Marató de Música tradicional - XIV Tradicionàrius de les Terres de l’Ebre

21.00 h Grallers de Roquetes i Teixidor i Rondalla
22.00 h Eliseo Parra ( concert )
23:30 h Teixidor i Rondalla
24:00 h Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries, Terrer Roig i Pepet i Marieta
02:00 h Baeturia (ball)
03:00 h Disco Folc ( DI MUSOL)

Entrada gratuïta

Lloc: Hort de Cruells a les 21:00


26/08/2007 Cloenda del XIV Tradicionàrius a les Terres de l'Ebre


18:30 h. Cloenda de la Fira d'Artesania i del Tradicionàrius i Jota a la Plaça amb la participació de Teixidor i Rondalla, Los Pàndols i grups de Jota de les Terres de l'Ebre.
21:30 h Tancament de la IV Fira d'Artesania.

Lloc: Hort de Cruells

22 d’agost, 2007

Una llàgrima pels gegants


L'onze de març penjava l'entrada Adéu als gegants. Ho feia en ocasió de la marxa dels vuit gegants de Tortosa que eren permanentment exposats al pati interior de l'ajuntament cap a un magatzem municipal, per fer lloc a les oficines municipals.

Fins llavors, sobre tot els nens solien visitar l'Ajuntament per admirar-los, com bé va recollir Jesús M. Tibau en el seu conte La vida i el riu del recull El brogit de l'Ebre. Aquest estiu, molts nens, s'han dut una profunda decepció al comprovar que els vuit majestuosos gegants ja no hi són per poder-los saludar.

Avui una nena agafada de la mà del seu iaio, radiant, amb un somriure d'orella a orella ha creuat la porta de vidre de la Casa Gran amb la il·lusió de poder contemplar, una vegada més, els gegants de la Ciutat. Quan ha arribat al pati interior, on esperava retrovar-se amb ells, ha esclatat un,

—Iaio, on són? —que ha retronat com un lament.

L'alegria de la nena s'ha transmutat en tristesa, una petita i brillant perla humida ha vessat de l'ull i ha rodolat per la galta. Se m'ha encongit el cor. Cap reforma val la llàgrima d'un nen.

Blocs de ciència


El proper dia 31 d’agost es celebra el Dia del Bloc 2007, aprofitant la jornada Publicacions URV i l’Ebresfera organitzen la presentació del darrer llibre de Daniel Closa.

Blocs de ciència és un llibre nascut a rel del bloc de l’autor i hi trobem interpretacions científiques curioses, sorprenents o divertides a molts fets que ens envolten i als quals sovint no parem atenció, petits fragments de ciència que, com en un trencaclosques, van conformant el món que ens envolta.

La presentació es durà a terme a la Biblioteca Municipal de Roquetes a les 7 de la tarda. L’acte estarà presidit per la directora de la biblioteca, Begonya Ferré, i la presentació anirà a càrrec del blocaire Jordi Abad.

Visca la diversitat

Sota el titol genèric de Tots iguals, tots diferents: visca la diversitat!, la Biblioteca Municipal de Roquetes, organitza cada dimecres a les 6.30 de la tarda, les següents activitats:


Dimecres 22 d’agost: “EL NEN GRIS”

Descobrirem la història d’en Martí, un nen gris de naixement que no tenia sentiments, o potser els tenis amagats?
Veniu a donar-li una mica de color a la seva avorrida vida.


Dimecres 29 d’agost: “UNA ALTRA COSA”

Voleu saber perquè el petit “Una altra cosa” es sentia sol, sense amics? Un conte que ens farà adonar del valor de l’amistat.


Dimecres 5 de setembre: “HOME DE COLOR”

Hi ha homes de color, i homes sense color??
Aquest conte i l’activitat que farem a continuació ens farà adonar que podem canviar les idees preconcebudes sobre el color de la pell.


Dimecres 12 de setembre: “ESTÀ BÉ SER DIFERENT”

La importància de ser un mateix, és el que realment ens fa únics i especials. Descobrirem les nostres diferències a través de les nostres pròpies cares.


Dimecres 19 de setembre: “EL REI AMB ORELLES DE CAVALL”

Coneixeu la història del rei Marc que tenia orelles de cavall?
Si veniu escoltarem la seva història i ens fabricarem les nostres orelles de cavall.

19 d’agost, 2007

En defensa pròpia

Tenim a la memòria el Katrina o el tsunami d’Indonesia, i abans de recuperar-nos, el terratrèmol del Perú causa la desolació i la misèria; casi a un temps el tifó Sepat obliga a evacuar vora un milió de xinesos i sembra el caos; a Texas el tornado Erin, fa pocs dies, escombrava aquest estat USA; al Carib l'huracà Dean augmenta de força i comença a arrasar els llocs per on passa.

Fa un parell de setmanes l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), feia públic una recopilació de fenòmens climàtics mes extrems, que al temps era la previsió del que ocorreria aquest 2007: Onades de calor, tronades destructives i huracans cada vegada més freqüents. La causa el calentament global, un fenomen que du tan canvis atmosfèrics com d’humitat.

Sempre han hagut tifons i huracans, però segons els experts cada vegada la temporada comença abans i són més virulents. Abans en tenien prou amb les lletres de l’abecedari, ara els hi fan falta lletres. Els humans hem canviat el planeta, i el planeta es defensa virulentament. Vivim submergits en el consum, i estem acabant amb el planeta tal com l'hem conegut. La Terra no desapareixerà, ella és transformarà i seguirà el seu camí a traves del temps, som els humans qui hem de canviar o pagar les conseqüències.

Felicitats !!!

Ahir va complir divuit anys. Mentre tornàvem a casa, li vaig preguntar:
—Jo fa molts d'any que vaig complir divuit i no ho recordo, però tu que ho tens recent has notat alguna cosa? A penes fa vint-i-quatre hores encara eres menor d'edat i ara de cop i volta ja ets major d'edat. Has notat el traspàs d'un estat a l'altre.

Jo estava pendent de la carretera i no vaig poder veure-li la cara, però coneixent-la segur que va dibuixar una ganyota pensarosa, mentre amollava

—Què vols dir en un canvi? Si sóc més responsable? Si sóc més madura?, si he adquirit més seny?

—Això mateix...

—Doncs bé, jo ja tenia seny, ja era responsable i madura abans de complir els divuit, què no te n'havies adonat?

I vam riure plegats...

Felicitats filla !!!

17 d’agost, 2007

Oleguer cau de la foto



Segons informa elplural.com, el diari esportiu SPORT ha eliminat a Oleguer d'una foto amb els cracks del Barça, mentre altres diaris com MARCA han publicat la foto amb els cinc jugadors.

Des de l'ultraconservador LibertadDigital no s'ha deixat passar per alt el detall, i han remarcat l'independentisme declarat del futboliste català i recordat, una vegada més, les seves declaracions sobre De Juana Chaos

16 d’agost, 2007

Les veus de l'aigua



Sota el títol genèric de Les veus de l’aigua, s’inaugura al Convent de Sant Salvador a Horta de Sant Joan, l’exposició de fotografies L’aigua de la terra de Manel Armengol que romandrà oberta des del 17 d’agost fins el 16 de setembre i un cicle de concerts.

El primer, Aigua i Pedra a càrrec del pianista Manel Camp tindrà lloc el mateix 17 d’agost a les 22 hores.

El segon, Aigües clares/ aigües profundes, pel pianista Denis Pascual, el divendres 24 d’agost a les 22 hores

I el tercer i darrer, L’inexorable pas del temps, a càrrec de la mezzosoprano Marie-Paule Milone i la pianista Carme Martínez, el diumenge 26 d’agost a les 22 hores.

Els arbres de carretera

La carretera Tortosa-Roquetes, ja fa anys que està en un estat deplorable, sembla mentida que sigui un dels accessos a la "capital" de les Terres de l'Ebre més transitats i la seva situació sigui patètica, sense voreres, on circular a peu es un acte d’heroisme, i quan plou es imprescindible saber nedar per no ofegar-se en qualsevol dels seus immensos bassals.

Des de què vaig obrir aquest bloc, he anat denunciant de manera repetida l'estat d'abandó d'aquesta via. El motiu no importa al ciutadà, el fet és que és intransitable. Doncs bé, avui una vegada més, m'arriba el rumor referent a què l'arranjament de la via serà imminent. Quan ho vegi m'ho creuré.

Avui també, fullejant l'exemplar d'agost del National Geographic, he pogut llegir un petit article sobre l'arbre més gran fins ara conegut, una secuoya de 115,50 metres del Parc Nacional de Redwood als USA. Vàtua l'olla!! m'han vingut al cap.

Què hi faran de les dues fileres d'arbres adults que flanquegen la carretera?

No fa falta que m’ho digueu, m'imagino la resposta...

13 d’agost, 2007

Hi havia una vegada un mur

Al meu poble, a Roquetes, tenim un mur. Un mur que no separa res. Es va aixecar per commemorar la victòria sobre l’estupidesa humana. Grafiat per l'artista roquetero Ignasi Blanch, commemora l’enderrocament d’un mur, aixecat per separar a un poble.

Avui tretze d’agost, fa 46 anys que es van iniciar les obres de construcció del mur que va separar Alemanya durant 28 anys. Els afeccionats a construir murs físics o virtuals haurien de prendre nota. No hi ha mur, ni frontera, que separi un poble, si aquest vol romandre unit.

On vas?

-Saps on vas?
-No pas. Però de ben segur que el meu camí acaba en algun lloc. No importa on. Sols sé que seguiré caminant i abans de trepitjar l'horitzó hauré arribat al meu destí.
-Què vols?
-Res que no es pugui trobar a les vores del meu camí, res que no pugui admirar sense allunyar-me de la finita línia del meu destí.
-Què escoltes?
-No vull escoltar res més que les meves passes al caminar, el piular dels pardals o el xiuxiueig de les paraules arrenglerant-se per ser dites en silenci.
-Què veus?
-Res que no siguin les parets de la trinxera, a una banda la decepció, a l'altra l'esperança
-No penses aturar-te?
-No hi ha motiu per fer-ho. A cada passa que dono, estic més a prop del meu final
-Desitges descobrir el teu final?
-No, sols confio en assaborir cada instant del meu camí, ja sigui fosc, ja sigui ple de llum.
-Llavors?
-No et sàpiga greu, seguiré endavant com sempre he fet. Sento que no t'agradi, perquè és diferent al teu camí. He arribat fins aquí, amb errades i triomfs, amb encerts i fracassos, penso seguir fent camí a cada passa.
-I quan hagis arribat al teu destí?
-No t'amoïnis per mi, però tot haurà acabat.

12 d’agost, 2007

El vigilant en el camp de sègol


El 26 de novembre d’enguany, el Club de lectura de la Biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa té previst comentar la novel·la de Jerome David Salinger: “El vigilant en el camp de sègol”, tal com es pot llegir al bloc: Tens un racó dalt del món, de l’amic Jesús M. Tibau.

Em vaig adonar que tenia aquesta novel·la per casa, fruit de les lectures obligades dels meus fills, i avui he acabat de llegir-la.

Holden Caulfield, un adolescent que no encaixa amb res ni amb ningú, considera que la societat en la que viu, està plena de gent hipòcrita i sense valors. El jove, que és expulsat de l’escola per rendiment acadèmic insuficient, passa tres dies visitant Nova York, abans de tornar a casa. Les experiències que viu el faran reflexionar sobre el sentit de les coses.

Sembla que Holden sigui tan sols l’ombra del mateix Salinger: Un individu barallat amb el món i amb ell mateix, que després de publicar aquesta novel·la es va retirar del món a un lloc aïllat amb la seva filla, de la mateixa manera que descriu Holden quan li proposa a la Sally fugir de tot i anar-se’n a viure al bosc. La novel·la no s’ha dut mai al cinema, per la obsessió que té l’autor amb Hol·lywood, a la novel·la el protagonista acusa al seu germà D.B., escriptor de contes, de prostituir-se escrivint guions per al cinema.

L’obra de J.D. Salinger, que a pesar de no haver publicat res més segueix escrivint, segurament ens sorprendrà amb la seva mort, quan és previsible que els seus hereus es venguin tots els escrits i els drets del Vigilant en el camp de sègol, per al cinema. Ara ja fan cola esperant que arribi el dia.

Aquesta novel·la, de lectura obligada al sistema educatiu nord-americà i a gran nombre de països del món occidental, té un puntet d’intriga que ha fet que sigui analitzada pel dret i per l’inrevés per gran nombre d’estudiosos del comportament humà. És el fet de ser la lectura preferida d’assassins famosos. Entre altres, Marck David Chapman, que va matar a John Lennon, (duia un exemplar del llibre en el mateix moment de cometre el crim); John Hinckley, Jr. que va disparar a Ronald Reagan era un lector obsessiu de la novel·la; o Lee Harvey Oswald assassí de John F Kennedy.
Però no és únicament la lectura preferida d’assassins, sinó també de personatges com Winona Ryder, Bill Gates, Pete Sampras o Billy Joe, cantant de Green Day.

En fi un llibre interessant, de lectura entretinguda i ràpida, que desperta passions i rebuig a un cinquanta per cent, però no per això s’ha de deixar de llegir.

11 d’agost, 2007

Catalans retinguts a Mèxic

Hi han noticies que sembla que no siguin noticia, són dificils de trobar: La Jornada, diari digital mexicà.

Carta dels i les detingudes

Som quatre catalans, Ariadna Nieto, periodista i antropóloga, Nuria Morelló, antropóloga i historiadora, Ramón Sesén, professor d'informàtica i Laia Serra, advocada. A les 9:30 de la nit del dia 5 d'agost de 2007 vam ser assaltats per elements parapolicials mentre passejàvem pel centre històric de la ciutat de Oaxaca, Méxic. Aquests ens van carregar en un vehicle i ens van traslladar ajupits i tapats amb una lona fins un quartell, allí ens van encaputxar i ens van tenir tancats durant una hora en una habitació a les fosques, on vam rebre insults, cops, amenaces, i es va produir una agressió sexual a una companya. Ens van obligar a estar amb les mans al cap o agenollats, a més ens van robar les nostres pertinences, els diners i la documentació. De seguida ens van traslladar a les instàncies migratòries al·legant la nostra situación d'estrangers indocumentats.

Ens tenen empresonats en un centre d'internament d'estrangers de la Ciutat de Méxic, malgrat la nostra manifesta i acreditada instància penal.

Des del dia 7 d'agost el cònsul espanyol va expedir uns passaports nous i encara no els en han entregat. Hem estat privats de tota la informació sobre els fets dels que hem estat víctimes i de tot assessorament extern.

Exigim la nostra immediata posada en llibertat i que se'ns retornin les nostres pertinences, així com que es depurin les responsabilitats de les autoritats pertinents.

Us demanem el vostre suport, la difusió i la denúncia del nostre cas.

El vostre suport és la nostra força.

Ariadna Nieto, Laia Serra, Nuria Morelló i Ramón Sesén

Qui és l'amo de l'Àrtic ?

Fa pocs dies comentava en un dels meus post, La conquesta submarina del Pol Nord, la recient expedició russa a l’Àrtic. Els russos van deixar la seva bandera en un recipient de titani a vora 4000 metres de profunditat sota el Pol Nord. Els científics de l’expedició van aprofitar el viatge per fer aixecaments topogràfics dels fons per poder reforçar els drets de Rússia sobre aquells paratges, davant la possibilitat que a sota hi hagin grans reserves d’hidrocarburs.

Els canadencs no s’han fet esperar i davant la possibilitat que el desgel de l’Àrtic permeti anar més enllà, han decidit ampliar el desplegament dels Rangers, força para-militar formada per nadius inuït, i establir un base militar d’aprovisionament de la Patrulla Àrtica, a Nanisivik, a la badia de Resolute, la sobirania de la qual no li reconeixen ni Rússia, ni USA, ni la UE.

Els danesos també s’han espavilat i han enviat un trencagels amb científics per demostrar que la cadena muntanyosa submarina de Lomonosov de 1500 metres d’alçada és una continuació de la plataforma de Groenlàndia, reivindicant així la seva sobirania sobre l’Àrtic.

Per suposat, els USA ja estan aixecant un plànol del fons àrtic que reafirmi les seves pretensions territorials sobre l’Àrtic.

Ja en són quatre, algú més s’hi apunta?

10 d’agost, 2007

Sacatunn que pen...


La publicitat dels productes Calvo, després d'haver explotat a l'home-tonyina durant molt de temps i d’haver popularitzat la frase: "tu tienes estudios, piltrafilla?", trenca amb la tradició i ens bombardeja amb el : "Sacatunn que pen que summum que tun".

El nou “aserejé...” del 2007, que de moment ja sona i ressona com a sintonia de mòbils, ens amenaça en convertir-se en una lletania de tot ús.

La frase pertanyent a una llengua inexistent, no vol dir absolutament res, però incita a cruspir-se un bocata, com el que m’empassaré en acabar aquest post...



09 d’agost, 2007

Bush i la paparra

Diuen els responsables de la salut del president Bush, que gaudeix d’una salut de ferro, igual que la seva política exterior, a excepció d’una erupció que va tenir ara fa just un any, que va ser descrita com a coherent amb la malaltia de Lyme: detectada, localitzada i tractada fins la completa curació.

La malaltia de Lyme és un infecció, que habitualment es transmet als humans per mossegada de paparra.
Tenint en compte que la paparra, mossega, introdueix el cap sota la pell del pacient s’ho passa bomba xuclant-li la sang, i no deixa la pressa així com així. Seria bo saber com va reaccionar el Servei Secret responsable de la seguretat del president, davant aquesta agressió.

Van matxucar a la paparra, fins la mort? La van detenir, interrogar i confinar a Guantánamo? Què se n’ha fet de la paparra? Ha estat declarada membre de Al Qaeda? Els països que hostatgen paparres seran bombardejats, com a mesura preventiva en una acció antiterrorista internacional?

No soc gaire amant de les paparres, però he de reconèixer que ni han algunes que tenen pebrots, gosar xuclar-li la sang a l’amo, és total...

El robo de l'euro

Per saber que el foc és calent i la neu es freda, no necessitem termòmetre, ho sabem i prou.
Com sabíem que amb el canvi de la pesseta a l’euro ens deixaríem la pell. Tots els portaveus de la política i la economia, repetien que res, que no hi havia problema, inclòs la UE amb els seus fabulosos estudis, que ens costen als ciutadans europeus un colló i part de l’altre, van afirmar que la desviació de l’IPC per l’entrada de l’euro, oscil·laria entre el 0,12 i el 0,29 per any.... I es van quedar tan amples i aplaudint-se a ells mateixos.

Ha passat el temps, i els resultats són evidents, de 0.12/0,29 res de res, ara s’adonen que els preus a l’hostaleria l’increment en estos anys de l’euro ha estat d’un 40 %. Natros ja fa temps que ho sabíem, i no solament amb l’hostaleria.
L’Euro va ser el robo del segle per als ciutadans, que trepitgem dia a dia el carrer, i fem virgueries per omplir el cistell i que els nostres contes estiguin sense números vermells. Per si fóra poc, ara han constatat que la renta dels europeus recula i sobre tot la d’alemanys i espanyols.
Sempre les bones noticies les amollen en plenes vacances, per què serà?

08 d’agost, 2007

Cornut i pagar el beure...

Els senyors de negre, atrinxerats a la Conferència Episcopal Espanyola, no paren de marejar la perdiu. Darrerament no en tenen prou en encarregar-se de les qüestions de l’Esperit Sant, sinó que ara han decidit ocupar-se també de altres qüestions terrenals.

A part de les polèmiques amb els divorcis, matrimonis de persones del mateix sexe, i l’ensenyament de l’assignatura de religió, entre altres, amb que ens tenen acostumats. Van donar un salt qualitatiu i ens van sorprendre amb la defensa aferrissada de la indisoluble unitat de la pàtria, cosa que fa dubtar si qui parlava era un cardenal o un general carca retirat. Ara l’afable i neutral cardenal Rouco, s’ha transmutat en un expert constitucionalista i ha declarat que la nova assignatura Educació per a la ciutadania, es inconstitucional.

El PP, s’hauria de replantejar la seva agenda, no els hi fan falta, Rajoy, Acebes ni Zaplana, tots tres poden anar-se’n de vacances tranquil·lament. Rouco, Cañizares i els nois de la COPE ja els hi fan la feina, els guarden la paradeta, a molt bon preu i cobrant de les arques públiques, via Concordat.

Ara que als de la Conferència episcopal els hi ha agafat la venada constitucionalista, seria hora de revisar el ranci, i al temps, esplèndid Concordat entre l’Estat i la Santa Seu, que precisament és un text pre-constitucional, i adequar-lo als nous temps. Un Estat laic, on els ciutadans del carrer estan cada vegada més lluny dels postulats de la jerarquia eclesiàstica, i no ho dic basant-me en cap estadística, sinó en la constatació del nombre d’usuaris als serveis que oficien en els seus llocs de culte, un Estat laic, dic, precisa d’un nou marc de relació amb l’Església catòlica, on quedi perfectament establert quin és el paper de cadascú, i sobre tot, reduir els privilegis fiscals que fins ara han gaudit a costelles dels contribuents. Com diu la dita castellana: Que cada palo aguante su vela. O el que és el mateix: Qui vulgui futbol que pagui l’entrada.

06 d’agost, 2007

La lliçó navarresa



Fernando Puras, el candidat pel PSN-PSOE a la presidència del govern navarrès ha dimitit com parlamentari i portaveu del grup del PSN.

Després que la executiva Federal del PSOE des de Madrid desautoritzes l’acord dels socialistes navarresos que amb un 99 % havien acordat recolzar el tripartit entre Nafarroa Bai, Eu i el PSN, desbancant del govern a la pepera UPN

El candidat socialista ha donat una lliçó, com a militant disciplinat d’un partit ha acatat els acords de l’executiva federal, però sent conseqüent amb ell mateix ha dimitit.

Fernando Puras, s’erigeix així en un “avis raris” de la política. Acostumats com estem a què no dimiteix ni deu, facin el que facin, que algú ho faci, és com un bri d’aire pur que ve a redreçar els ànims.

Molts de polítics i polítiques, dels de més amunt i dels de més avall s’haurien de mirar en l’espill del senyor Puras i ser conseqüents. Si el seu partit els hi porta la contraria, el que han de fer és plegar, però dimitir de tots els seus càrrecs i sobre tots d’aquells emanats dels vots dels ciutadans. Però els hi agrada tan i tan la mamella...

Els coloms menjen pedra?

El colom amb una branca d’olivera al bec, és símbol universal de la Pau. El seu aspecte i caràcter sociable sempre ens ha atret. Qui no s’ha fet, alguna vegada, una foto donant de menjar a una bandada de coloms?

Però el pacífic animaló, acostumat a viure a les nostres ciutats, busca refugi al caliu de cornises i àtics dels nostres edificis, guarnint les voreres properes, amb la inconfusible empremta de les seves deposicions. Qui no ha rebut, en alguna ocasió, l’impacte càlid de la defecació d’un colom?

A Venècia, però, els coloms se’ls hi han entravessat. Han constatat que la voracitat dels coloms, va més enllà del que fins ara es creia com a raonable. Els coloms estan cruspint-se la ciutat. No solament embruten i destrossen els monuments amb les seves dejeccions corrosives, sinó que també es dediquen a malmetre estàtues i baix relleus a cop de bec. Destacats monuments com la Basílica, el Palau Ducal o la Biblioteca Marciana son l’objectiu de desenes de milers de coloms. Els lloc preferits dels coloms són el nas de les estàtues on llimen el bec, i aquells llocs on creixen molsa i algues amb els que nodreixen.

Com a mesura d’urgència, les autoritats venecianes han decidit allunyar de la plaça de Sant Marc als venedors de gra, als qui els turistes els hi compren bosses, a 1€ la unitat, i que atrau a tots els coloms de la ciutat.

05 d’agost, 2007

Tubarro de matinada

Quan a menys de cent metres a la rodona, hi tens un multicinema, una discoteca, una cafeteria de moda, dos pubs i mitja dotzena de barets , o be t'acostumes als sorolls o bé et converteixis en un insomne penitent. Jo sóc dels primers, dormo com els angelets, de vegades el soroll mig em desperta, i ensopit capto de què va la moguda.

Les relacions amor odi entre els joves usuaris de la nit, son força interessants. Amb origen al cor i induïdes per fortes dosis de begudes espirituoses o qualsevol altra substància al ús. Hi han crits que trenquen la nit i el somni, que van des de.

-T'estimoooo, t'estimoooo molttt, t'estimaré sempre... -diuen uns

-Imbècil, idiota, hipòcrita, malparit...-com a molt tou diuen altres...

Siguin dels primers o dels segons, no importa, el somni torna prompte. Com torna quan hi han discussions per mil bajanades, o una desmesurada eufòria que sol acabar amb crits al club de futbol més estimat. No m'importa que em trenquen el son, sempre dona peu a anècdotes molt interessants.

Ara bé el que no puc suportar de cap de les maneres, perquè em fot la nit enlaire, i no m'aporta cap compensació, són les accelerades d'alguna moto amb el tubarro fet malbé, o les demostracions de matinada d'algun quad desbocat

04 d’agost, 2007

La moneda del carro

Anem al supermercat, i omplim el carro, ens deixem la setmanada a la caixa i quan arribem a la porta de sortida, ens adonem que ens hem deixat la llet. Mentre carrego tot al cotxe, la Montse entra de nou al súper per buscar allò que ens hem oblidat.

Torno el carro al seu lloc, al introduir el passador el cadenat em torna la moneda d'euro i el carro queda travat a la resta de carros del seu aparcament.

A la fila de carros del costat, un home es baralla amb la cadena, amb el cadenat i amb el carro per tal de recuperar la seva moneda. Estira amb força del carro, el rebat, pressiona la moneda l'estira, un senyor que té el cotxe aparcat a la vora, treu la seva caixa d'eines i li allarga unes alicates. Atenalla la moneda, però no hi ha manera que la maleïda surti.

L'amo de l'euro, renega en arameu i maleeix al fabricant de cadenats per a carro de supermercat. Li dona un cop amb les alicates al cadenat, i la moneda passa d'ell i es manté ferma en el seu lloc. L'home ja resignat a perdre el seu euro, torna les alicates a l'amable senyor que li ha deixat i li agraeix el detall, agafa el carro per la barra i el rebat cap els altres carros. Tota la filera trontolla. Sense saber ben bé perquè i com, la moneda surt disparada de la ranura on estava allotjada còmodament, i tintineja al caure sobre l'asfalt. Al bon home se li il·lumina la cara, s'ajup per recollir la moneda resistent, però aquesta rodola per l'asfalt, i és més ràpida que el seu propietari.

La moneda rebel, ja perfectament identificada. és de mig euro, és cola per l'imbornal de la claveguera i desapareix. L'home trasbalsat, marxa parlant sol cap el seu vehicle. La dona que l'espera vora el cotxe, mou el braços esbroncant-lo per la pèrdua de la moneda i la tardança. En la distància la veu de la dona arriba clara i nítida: Però mira que n'arribes a ser de tonto !!!

Jo i l'home de les alicates ens creuem unes mirades, mig burletes. Si per cinquanta cèntims li fot una bronquina així, no voldria estar jo a la seva pell...


Papa no vinguis en tren.

RENFE, es cobreix de glòria dia si i dia també. Avui una altra vegada ha deixat a quatre-centes persones dins un comboi de rodalies durant més de dos hores, en un lloc de difícil accés.

Això ha passat als pocs dies que la "ministra" (en minuscules, no és mereix res més) hagi dit que dins de no res Barcelona serà l'enveja de tot quisqui. Li deu semblar que ens xumem el dit?

Avui també el Pizarro, aquest que presideix la cosa aquesta d'Endesa, ha informat que demanarà comparèixer davant el Parlament de Catalunya per aclarir l'assumpte de l'apagada. Potser enlloc d'aclarir res, hauria d'informar quines inversions durà a terme perquè aquestes coses no passin.

I si totes estes coses passen a Barcelona, cap i casal del país, i se'ls hi fot a uns i a altres. Natros que estem al cul del sac...

03 d’agost, 2007

Retalls de la memòria

Vaig créixer en un temps molt diferent del que avui vivim, on els aparells de ràdio, tenien un joc limitat; on els televisors no eren presents a totes les cases; on les joguines no eren ni de bon tros res semblant a lo que avui tenen els nostres xiquets

Tot plegat ens empenyia a sortir i trafegar pels carrers a cercar jocs d’aventura que ens apropessin a les històries, que com a continuació d’una tradició oral mil·lenària, trobàvem al caliu de l’estufa o el braser a l’hivern, o a la xerrameca de les nits d’estiu a la fresca, de boca dels nostres majors. Històries o contes que animaven la nostra imaginació, que duien un missatge moral implícit o que simplement ampliaven els nostres limitats horitzons a tot un món desconegut i moltes vegades tenebrós.

La tradició oral, ha anat quedant arraconada. Hem deixat d’escoltar als nostres major. Passem d’escoltar, ni a ells ni a ningú..

Per aquest motiu m’agrada la iniciativa de les biblioteques, com la Municipal de Roquetes, que ha obert una tanda de sessions de conta contes: els xiquets asseguts al terra i algú que els conta una història.

Tan de bo, pogués retrobar-me amb un conta contes, que em refresqués la memòria de totes les històries, contes i contalles que em van contar ara fa una pila d’anys i que s’han anat difuminant al llarg del temps, per poder anar ajuntant tots els Retalls de la memòria en un sol llençol.

Prometeus


Fa tan sols quinze anys, a la feina parlar d’ordinadors i fer cara de tonto era tot un. El primer PC que vam tenir el compartíem entre sis empleats, amb el MSDOS per sistema operatiu i el WordPerfect com a tractament de textos. Per fer qualsevol cosa, havies d’anar sempre amb la xuleta dels comandos, que no hi havia manera de memoritzar-los. Des de llavors, em va despertar el cuquet i sempre m’ha atret la cosa aquesta dels ordinadors, i no em parléssim quan va aterrar Internet. En fi, en quinze anys el món ha canviat un ou. I en quinze més no vull ni pensar-hi.

Avui he vist a YouTube, un petit vídeo-ficció, o potser no, anomenat Prometeus. El coi de vídeo de moment m’ha semblat interessant, però he de reconèixer que al final m’ha deprimit. Sembla, tot plegat, que estiguin ensinistrant-nos per viure en un futur no molt llunyà reclosos i feliços en un cau patètic amb una pantalla de plàstic. Per muntar-nos la nostra vida virtual, la nostra vida paral·lela, perquè la real serà una merda en majúscules. El canvi climàtic dels trons, el Prometeus dels pebrots i el capitostos del món mundial emigrats a alguna estació espacial o a mig quilòmetre sota terra, tot plegat si sembla massa a Matrix i al món d’Orwell a 1984. En fi una metamerda.