30 de setembre, 2007

Vull un préssec

El matí plujós i la tarda assolellada d'ahir van dibuixar la nit que havia d'arribar: una nit fosca, boirosa, humida i trista al meu cor.

La finestra permet que entre la claror del carrer, però això no impedeix que estigui jagut enmig de la foscor més intensa. Hem deixo anar, m'abandono entre el llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen els meus ulls en la foscor més absoluta:
Em veig pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. A sota sembla que grinyola una porta. Tots els que pugem girem el cap i un feix de mirades convergeixen per l'ull de l'escala per capturar la minsa llum que s'atreveix a esquinçar la foscor de l'escala que giravolta com un cuc infinit que s'enrosca en si mateix.
-Deu mos guard!! On soc? El cap em roda al veure tanta alçada, els peus es separen del terra i el meu cos surt perseguint el traç de la mirada. Caic per l'ull de l'escala, donant voltes sense parar, com una baralluga. I em perdo en la foscor.

La claror del carrer segueix estripant la foscor de l'habitació, assegut al llit veig la meva ombra a la porta de l'armari.

-Vull un préssec -penso dins meu.

La llum del bany s’empassa la foscor, i la imatge de l'espill em colpeja la memòria. I tú qui ets? Ja fa massa temps que no em conec. Aquest no és el meu rostre, aquest està cansat, fart. Jo no soc així. Em rento la cara, però segueixo sense ser jo.

-Vull un préssec -torno a pensar dins meu.

A la cuina no hi han préssecs, per compensar m’empasso un quadret de xocolata, un iogurt caducat i una poma. A les fosques torno al llit, abans m'aturo a l'espill del bany, l'aigua em renta la cara una altra vegada i m’acomiado amb despreci del desconegut de l'espill.

Miro el sostre de la cambra, m'abandono entre els llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen, una vegada més, els meus ulls en la foscor més absoluta: Em torno a veure pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. Mentre tots pugen en silenci, jo no puc més i sols se m’acut cridar: Vull un préssec ¡¡

Estris d'abans ahir (VI)

Una de les meves primeres entrades al bloc duia el nom de Paga la xolla i estava dedicada a les maquinetes de xollar.
No s'endollaven enlloc, però en mans d'un barber destre, ens deixaven el cap com a boles de billar en pocs minuts. La moda de les super rapades ja fa dies que és belluga pel món.

Aquestes maquinetes encara es conserven, el cromat ja ha marxat i manquen part de les pues, però encara farien la seva feina. Qui vol provar?

(Clatellot... i paga la xolla !!)

Ithikon Akmeotaton



De l'altra banda del Mediterrani venen sons càlids que d'una manera o altra ens són familiars. Una música ideal per deixar volar la imaginació, potser per la influencia turca. Sigui com sigui aquest grup grec de nom complicat -Ithikon Akmeotaton- amb la seva música acarona els sentits.

Fa poques setmanes el líder de la banda va actuar en solitari a un local del Delta, deixant una mostra de la seva música a les nostres terres, d'aquesta manera vaig saber que existien i vaig aconseguir el seu darrer treball: Crossover. M'agrada.

29 de setembre, 2007

No entenc res...

No entenc el que passa, els radicalismes s’enquisten, sento parlar als polítics, sento debats televisius i radiats i trobo que m'he anat allunyant del que diuen. No entenc de què parlen als telenoticies, no entenc el que diuen a la premsa, no entenc la quantitat de disbarats que s’escridassen els uns als altres. No entenc res, i el més greu és que estic arribant al convenciment de què ja poc m’importa el que diuen els uns o els altres, i casi prefereixo seguir sense entendre res.

Fa pocs mesos tots els líders, els lloctinents, els barons, els capitostets i altres polítics de perfil divers, es lamentaven dels alts índex d’abstenció i encomanaven estudis i enquestes per trobar on era el problema.

Aquesta setmana parlant amb veïns del meu poble, el problema més greu de tots plegats era arribar a fi de mes, sense haver de renunciar a cap de les fites obtingudes fins ara.
Però això no és important, quan es va sobrat...

28 de setembre, 2007

Cosa del temps

Deu ser cosa del temps, del temps que tenim jo i les coses que m'envolten. O potser sigui conseqüència del conegut aforisme: que les desgracies mai venen soles.
El cas és que a més de tenir poques ganes d'escriure, de renquejar de la cama esquerra, i de grinyolar-me el cap (proleg d'un refredat), la impressora em fa parlar, l'ordinador passa del meu correu, el cotxe m'ha deixat a peu i la rentadora fa parlar per ènesima vegada,(avui la he trobada a la porta de la cuina..., quan ja volia marxar de casa).

I per la nit fa un fred que pela..., i el que farà.

24 de setembre, 2007

Estris d'abans ahir (V)

Gerres de terrissa, per guardar l'oli de tot l'any, per posar olives o per conservar qualsevol cosa. Més grans, més petites, amb dues o quatre anses, envernissades o sense envernissar. Quan ja semblava que no servien per res i estaven comdemnades a ser arraconades o ser llençades al contenidor de l'enderroc...

Ara les podem trobar guarnint qualsevol xalet, fent de test per les flors, de broc d'aigua a alguna piscina, o esperant el seu destí definitiu en el món de la decoració, però ja poques compleixen el paper per al que van ser construïdes.
.

100 dies d'ajuntaments nous.

Guaita !! Voltant i girant hem arribat al dia tan esperat, avui es compleixen els 100 dies des de la constitució dels nous "ajuntaments" sorgits de les eleccions municipals 2007.

A l'Ajuntament de Roquetes, com a tot arreu, suposo que no han parat. Hi ha feina per fer, unes costen més que altres, però hi han coses d'allò tan senzill i simple que em sobta que es deixin passar per malla...

La web de l'Ajuntament de Roquetes, segon paraules del regidor de Comunicació i Societat de la Informació, és voluntat substituir-la per una de més adequada als temps que corren. Trobo molt bé que si es vol canviar, ho facin quan creguin i com creguin oportú.

La pàgina ja es canviarà quan toqui, però de moment la web és la que hi ha, no hi ha altra tarja de presentació de la nostra Ciutat, i queda molt lleig que hi hagi un apartat per la salutació de l'Alcalde i desprès de 100 dies no s’hagi emplenat.

Si aquest apartat no s'ha d'emplenar, suposo, poc costa esborrar-lo i tot arreglat. Però mantenir-lo més de tres mesos amb el missatge: Pàgina temporalment fora de servei, fa lleig, molt lleig.

22 de setembre, 2007

Nació.cat a Tortosa

Avui ha tingut lloc, com era previst, la presentació a Tortosa del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, l'acte s'ha celebrat a la Sala multiusos de la Biblioteca Marcel·li Domingo ha estat presentat per Gustau Moreno i Dani Gil, que al seu bloc ens fa cinc cèntims de la seva participació.

La crònica de la jornada es troba perfectament retratada al bloc d'Emigdi Subirats, i jo em quedo amb una frase: Nació.cat és la història d'un triomf col·lectiu.

La participació de Saül Gordillo ha estat d'allò més interessant i ha servit per treure'ns l'espineta de la seva absència al passat Ebrebloc, on havia estat convidat però a darrera hora va haver de cancel·lar la seva assistència.

21 de setembre, 2007

Amanida d'animals

Induït d'una manera o altra pels suggeriments del bloc Tens un racó dalt del món de Jesús M. Tibau, he estat llegint Amanida d'animals de Marc Romera.

L’autor, conte a conte ens sorprèn amb una col·lecció de personatges inversemblants que transpiren frescura i originalitat, com a l'Impostor que sap de tot sense haver estat enlloc o a Xinès on el personatge es converteix en professor ocasional de portugués gràcies als seu domini del català.

A la carta, el meu exalumne em diu que li ha costat molt trobar l'adreça des de la qual li vaig trucar quan vaig respondre a l'anunci, que les coses li van molt bé, tot i l'ensurt que va tenir quan va arribar i va veure que el seu portuguès no tenia gairebé res a veure amb el portuguès que parlen els portuguesos. Que ara, després de sis mesos, ja ha après a parlar com ells i que ja els entén, però que li faria molta il·lusió, no em puc imaginar quanta, saber quin cony de llengua és la que li vaig ensenyar.

(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

20 de setembre, 2007

Les Torres

Anant de Tortosa a Amposta o a l'inrevés dóna goig contemplar la Torre de la Carroba en un perfecte estat de conservació i manteniment. Ara fa pocs dies, alguns blocs campredonencs se n'han fet ressò: ja estan enllestides les subvencions i els projectes de restauració de la torre de Font de Quinto.

Sembla que per iniciativa del propietari privat, la torre del Prior a Jesús també tindrà la seva sessió de maquillatge, per garantir el seu manteniment.

Però davant d'aquestes alegries, és trist, veure com altres torres es van deteriorant: com la Torre d'en Cordé a Jesús o la Torre del Capità també coneguda com Torre Mingana a Vinallop, de la que dia que passa, tros de paret que perd. I la Torre de Fullola, fora de mà i de la vista de tothom, ves a saber com es deu trobar...


A la foto, la torre d'en Cordé de Jesús

19 de setembre, 2007

Cotxes en flames

Visc a Roquetes i estava a la inòpia, no havia sentit parlar-ne del cas. Deu ser degut a la meva desconnexió del mon dels mortals conseqüència del gaudi del meu període de vacances. Però ahir, la premsa i els blocs em van posar al dia: deu cotxes en el que va d'any han cremat a Roquetes, vuit en el darrer mes. I no són els primers, l'any passat ja va haver-hi altres incidents.

D'entre tots els informadors, ahir el Regidor Baucells escrivia al seu Bloc de Roquetes:Cal tenir paciència. Per un altre costat La Marfanta informa que l'Alcalde va demanar als veïns de Roquetes: Serenitat i paciència.

Entenc que tot dos, ocupant els càrrecs que ocupen, es troben en l'obligació de demanar paciència, serenitat i tot el que faci falta. Però com a ciutadà de peu no estic gens tranquil. Espero amb impaciència que tot s'acabe aviat, i es retiri de la circulació al/s piròman/s, per a què els ciutadans puguem seguir dormint tranquils sense témer que vehicles o habitatges puguin cremar per l'acció impune de brètols sense control.

18 de setembre, 2007

Estris d'abans ahir (IV)

L'aixa és una eina que serveix per desbastar la fusta. La usaven fusters, carreters, boters i com no els fusters de ribera, coneguts per emprar aquesta eina, com mestres d’aixa.


L'aixa ve formada per un planxa d'acer tallant, amb un mànec fent recolze. Aquest mànec acostuma a ser d'alzina, faig, om o server. Hi ha diferents menes d'aixa, que s'empren segons la feina que hom dugui a terme: aixa corba d'una sola mà, aixa de dues mans, aixa de mà.


De tots els estris que encara conservo, és un dels que més aprecio, potser pel que va representar en la construcció d’embarcacions de fusta.

Nació.cat

A les 12.00 hores del proper dissabte 22 de setembre a la Sala Polivalent de la Biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa, tindrà lloc la presentació del llibre Nacio.cat (editorial Mina), amb la presència del seu autor Saül Gordillo. L’acte serà presentat pels blocaires ebrencs Gustau Moreno (La Marfanta) i Dani Gil (Bauen blog).

A la primera part de Nació.cat es relaten els detalls de com s’ho van fer, els qui van impulsar el domini punt cat, per coronar l’aventura amb èxit. A la segona part es repassa la internet catalana amb una secció especial dedicada als blocs. És un mapa amè, per a malalts d’internet i dels blocs. La política i internet són els fils conductors d’aquest llibre incloent-hi el pròleg de Ramon Tremosa o el decàleg final de Vicent Partal.

17 de setembre, 2007

Fahrenheit 451

L’any 1953 Ray Bradbury va escriure Fahrenheit 451, novel·la que va arribar al cinema de la mà de François Truffaut l’any 1966. Fins que no la vaig visionar, el cinema era per mi un passatemps més, una forma més de somniar. Era un adolescent amb el cap ple de pardals, però amb Fahrenheit 451, vaig adonar-me que el cinema servia per a moltes altres coses.

Aquesta pel·lícula ens presenta un món distòpic, en la mateixa línia que el Món feliç de Huxley o 1984 d’Orwell, on el cos de bombers es l’encarregat pel poder per destruir els llibres. Biblioteques senceres cremen per tal d’evitar que els ciutadans tinguin un pensament lliure i independent. La televisió interactiva, dirigida fermament pel sistema, controla les vides i el pensament de la gent. Els resistents s’encomanen a la tasca de memoritzar textos i transmetre’ls fins que pugen ser novament impresos.

Audiberti, Faulkner, Proust, Salinger, Sartre i molts altres, cremen sense compassió a 230 graus centígrades (Fahrenheit 451) temperatura de combustió del paper. Aquest fet em va marcar fins l’extrem que de la meva modesta biblioteca vaig identificar i escollir un petit nombre de llibres que hauria de mantenir sa i estalvi en el cas que sobrevingués un Fahrenheit 451 real.

16 de setembre, 2007

L'edat de ferro

La senyora Curran, professora d'universitat jubilada, acaba de rebre la noticia: Un càncer l'està consumint. Sola, a la Sud-africa de les darreries de l'apartheid, s'enfronta a la mort. L'amor per la seva única filla, que fa anys va marxar a Amèrica, i l'estranya relació amb un rodamón que dorm al seu jardí, farà que afronti amb dignitat i valentia la lluita amb el càncer, mot del que fuig: no vol llegir-lo, escriure’l, ni pronunciar-lo. L'edat de ferro, és una llarga carta de comiat a la seva filla, on va desgranant els darrers moments de la seva existència, des del moment que el doctor Syfret, li comunica la malaltia, fins l'instant de la darrera alenada.

Era el dia que el doctor Syfret m'havia donat la noticia. No era una bona noticia, però era meva, per a mi, només meva, no la podia rebutjar. Era jo qui l'havia d'aplegar als braços, acostarme-la la pit i endurme-la a casa, sense perdre el cap, sense llàgrimes.

J.M.Coetzee (Ciutat del Cap 1940), premi Nobel de Literatura el 2003, va obtenir per la seva novel·la L'edat de ferro el premi Llibreter 2003.

14 de setembre, 2007

Estris d'abans ahir (III)

Abans què es popularitzessin les cafeteres elèctriques de cafè expresso, ja n'hi havien de cafeteres elèctriques com aquesta que vaig recuperar. Funciona, a 125 volts, però no hi ha problema amb un transformador 125/220 volts.

Això sí, jo prefereixo el cafè de muntanya, bullit al perol i filtrat amb un colador de cotó o un mitjó "net" en cas d'emergència. Qüestió de gustos.

13 de setembre, 2007

Gas: d'Alcanar a Campredó

S’ha obert la caixa dels trons. El senador Sabaté agafava a tots per sorpresa al plantejar com a solució, a la planta gasística del projecte Castor, el polígon industrial Catalunya Sud. Al seu Bloc Sabaté canta les excel·lències del projecte, que permetrà la creació de 550 llocs de treball (100 directes i 450 indirectes) i el creixement del teixit industrial al seu voltant..

Arreu d’Europa existeixen 109 d’aquestes d’instal·lacions de les quals 43 són a Alemanya i 23 a França. A l’estat espanyol únicament n’hi ha dos: el Serrablo a Osca i la Gaviota a Bilbao. Actualment hi ha tres instal·lacions en fase d’estudi: Santa Bàrbara a Guadalajara, Delta de l’Ebre i Reus.

A Clos li han ofert la solució en safata de plata. Al Catalunya sud hi ha sól industrial disponible, si l’Incasol adjudica les parcel·les, i es presenta un projecte industrial amb tots els seus ets i uts. Què farà l’Ajuntament, rebutjar-lo?
Tenint en compte que no hi ha activitat industrial totalment innòcua, potser va sent hora de posar fil a l’agulla i decidir tots plegats si realment desitgem indústria o preferim dedicar-nos a la cria del cargol i a la producció d’oli.

12 de setembre, 2007

Assortiment d'animals


Assortiment d'animals de Hannah Tinti, ha estat el darrer llibre en passar per la meva tauleta de nit. Si qualsevol hora i qualsevol lloc són bons per llegir qualsevol llibre, en el cas del reculls de contes prefereixo les darreres hores de la jornada.

I Assortiment d'animals és un recull de contes imaginatiu i tendre, original i misteriós. Onze contes amb un fil que els uneix: els animals. Galls d'indi, gats, galls, gossos, serps, búfals, elefants, girafes, micos..., són alguns dels protagonistes ocasionals de les histories de Tinti.

A l'AL, l'amic d'en Joseph, el van destinar a Phonm Penh i tenia un cacatua que havia comprat al carrer per un dòlar. Se li posava a l'espatlla, cridava i feia onejar el plomat-ge però sobretot mirava al seu voltant i bellugava les potes endavant i endarrere. L'AL la va entrenar perquè cagués quan l'hi ordenava. La feia descarregar sobre els amics en to de broma, però també sobre gent que no li quia bé (en aquest cas es tractava d'una altra mena de broma)


(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

11 de setembre, 2007

L'Onze de Setembre

Ja passo del mig segle de vida. Fa molt de temps que vaig deixar de xumar-me el dit. Per aquest motiu em miro les coses amb uns altres ulls a com ho feia anys enrera. Veient els fets, els discursos dels polítics fa temps que han deixat d’il·lusionar-me, fa temps que han deixat d’engrescar-me i darrerament l’únic que desperten en mi és desencís i escepticisme.

Que surti en Carod i digui que pel 2014..., no me’l crec. Que surti Mas i digui que si sí i que si no, referent al lideratge del país..., paraules. Que surti en Montilla volent inflar ànim a la ciutadania..., històries. En Sirera i la resta millor que no surtin..., pel que han de dir.

Avui 11 de setembre commemorem què, malgrat la derrota, l’esperit i la identitat d’un poble segueix sobrevivint. Per aquest motiu prefereixo recordar: quan els ciutadans prenien els carrers, omplien els pobles de quatribarrades, i a l’aire es respirava esperança; i oblidar les commemoracions de protocol, etiqueta i paraules buides.

Aquest matí, he anat al tros a collir ametlles. Allí m’acompanyaven en silenci: la terra, els ametllers i la senyera que duc al cor...

08 de setembre, 2007

Raïm, blanc o negre?

Jesús M. Tibau al seu 20è joc literari ens proposa, imaginar el titol d'un llibre i el seu autor, tot si val mentre hi figure el mot raïm. La meva participació en el joc m'ha donat peu a escriure aquest petit relat:

Raïm, blanc o negre? de Sever Dubtis.


Al Sever Dubtis el vaig conèixer al Jota Bau, era un xicot ben estrany, s’avergonyia del nom que el seu pare li havia posat agafant-se el calendari i triant-li el sant del dia. A ell li hagués agradat més Josep o Joan. Quan va venir a estudiar a Tortosa ho va fer per decisió del seu oncle capellà ja que ell dubtava entre Tarragona i Reus.
Sabia ben bé on es trobava, però mai sabia cap a on tirar, no sabia si anar o tornar. Davant del dubte i abans que ell prengués una decisió, algú altre la prenia per ell.
En acabar el batxillerat va dubtar entre ser agrònom o advocat, el seu oncle capellà va decidir i influir en els seus pares per què fos metge, després de tres anys desastrosos va deixar la Universitat, ell no va prendre la decisió, ho va fer el seu depriment expedient acadèmic.

En tornar al poble, no va poder triar. Si no valia pels estudis, tenia bons braços per treballar la terra. Allí no calia decidir, al camp cada cosa té el seu temps, i hi ha temps per a cada cosa. Ell sols s'havia de limitar a seguir el calendari.
Al tros de la Plana Fosca, tenien unes parres, amb raïm blanc i raïm negre, sempre les havia vistes, ignorava quin dels seus avantpassats havia plantat aquell bé de Déu. Ell no es va escarrassar massa en pensar, feia el que havia vist fer al pare. Cada any, amb temps, disposava petites paperines que col·locava amb cura per protegir els carrolls dels moixons de ploma i d'insectes varis. Per protegir el raïm dels pardals vileros el pare li va recomanar l'escopeta amb una bona càrrega de sal.

Quan era el temps, el pare li encomanava un cistell de raïm blanc, un de negre, o meitat i meitat i tot anava bé. Però com tot, va arribar el dia i l'hora del traspàs del pare. Al tros, tot sol, amb el cistell buit es mirava els raïms.
Què hi farem avui? Si el cullo blanc, potser el negre fóra més dolç. Si el cullo negre, tal vegada el blanc sigui més saborós. Pensant i cavil·lant passaven els dies i el raïm seguia a la parra.

Sever Dubtis, tenia un problema, i gros. Any rera any, des de la mort del pare, els carrolls es malmetien dins les paperines. Ningú menjava d’aquell raïm. Ni en menjaven els moixons de ploma, ni els insectes, ni els pardals vileros..., ni tan sols ell, que únicament tenia temps per pensar: Raïm, blanc o negre?.

T'estimo si he begut

T’estimo si he begut d’Empar Moliner, un recull de tretze contes sobre situacions quotidianes, el seu estil àcid ens acompanya línia a línia per portar-nos a tretze finals sorprenents. És fàcil trobar-se reflectit en alguna de les diferents situacions que relata. Descriu a la perfecció diferents tòpics urbans de la societat actual. Empar ens passeja, per les vides de la dona insatisfeta, del sopar amb "amics" rics, de la gelosia, del viure en parella, de la idoneïtat per adoptar, de tantes i tan diverses situacions que de ben segur alguna d'elles l'hem viscut de ben a prop.

Els contes, escrits amb estil periodístic, de frases curtes, àgils, entenedores, i amb una bona dosi d’humor. Val la pena prendre’s el llibre amb calma i digerir-lo pausadament.





(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

07 de setembre, 2007

La Cucafera

Les Festes de la Cinta de Tortosa han arribat a la darrera etapa, en pocs dies tot tornarà a ser en el seu lloc, les senyeres i damassos deixaran de guarnir els carrers. Els gegants, nans i cort de bèsties tornaran al seus caus.

De tot ells, a part de la majestuositat dels gegants, qui sempre m'ha robat el cor són les cucaferes. Elles que ferotges i feréstegues habitaven un indret ben proper a la Ciutat, ara s’han tornat urbanites.

Abans per trobar-les calia sortir de les muralles pel Portal de Remolins, enfilar-se costa del Celio amunt, en passar el barranc del Torrent calia seguir pujant per la costereta Blanca i superades les corbes de la costa de les Queixales ja hi érem a la Vall d'en Rubí, al mateix cor de la Partida de Bítem.

En arribar a la bassa d'en Xaco, on la llegenda diu que Rufolet va salvar d’ofegar-se al cap dels follets d'aquelles contrades, ens troben a un pas de la Cova d'en Rubí, cau de les cucaferes. L'entrada a la cova és ampla. Ho havia de ser per què les cucaferes es poguessin moure amb comoditat. La darrera vegada que hi vaig ser, la lleugera pendent cap a l'interior tenia el terra llefiscós per la acumulació de les deposicions dels rat-penats que habitaven aquella fosca cavitat.

En aquell indret, diu la llegenda, es va rememorar la història de Sant Jordi a la tortosina. Aquí el drac no mor en mans de l'heroi per salvar la dama. Rufolet, l'heroi tortosí, salva a Rubí a l’aconseguir tallar la cua de la fera i d'aquesta manera convertir-la amb una cucamansa. Però no es menysprea, ni s’humilia a la bèstia, se li permet per sempre més viure i mantenir el seu nom de cucafera, amb dignitat i respecte.

Que acabeu de gaudir de les festes i fins l'any vinent!!

Estris d'abans ahir (II)

Quan encara no hi havia a l'abast de la gent, ni les claus de la llum ni les peretes al capçal del llit, i per suposat no hi havia xarxa elèctrica, funcionaven les llànties com llum individual per moure's per la casa o per enllumenar una habitació.

Aquesta llàntia, s'omplia d'oli i amb una metxa de cotó que sortia pel tub central proporcionava una llum minsa, però efectiva.

Obaga

L'escriptor andorrà nascut a la Seu d'Urgell, Albert Villaró, premi Memorial Anna Dodas, 1994 amb La selva moral; premi Nèstor Luján de novel·la històrica, 2003, amb L'any dels francs i premi Carlemany, 2006 amb Blau de Prusia, va publicar Obaga al 2003
Obaga és una història policíaca situada als Pirineus, amb el contraban de rerafons. Als pobles pirinencs fronterers amb Somorra (Andorra) no hi ha més vida que el bestiar, el turisme rural i les partides de cartes al cafè
El Tomàs de cal Mostatxo viu submergit en la rutina i l’avorriment, amb el tiet que mai parla i el veí amb qui no es parla. Fins que sense voler es veu forçat per les circumstancies. Ha de deixar de banda les vaques, i ha de tractar amb traficants d’alçada, carrabiners corruptes i periodistes tafaners per tal d’alliberar la noia (Magalí) que s’estima –i que, malauradament, no és la seva noia (Rosa)– i aclarir, de passada, un cas que ha trencat la pau al poble.Obaga és una novel·la fresca, àgil i trepidant que mostra la banda fosca dels Pirineus i que es llegeix en dos ratets.
(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

03 de setembre, 2007

Una vela a l'Ebre

Avui s'ha celebrat, en el marc de les Festes de la Cinta, a Tortosa la diada del Riu: curses de rem olímpic, pal ensabonat, cucanyes, concurs de pesca, curses de muletes, exhibició de vela llatina i aquesta nit havaneres. Per un dia sembla que la Ciutat dona la cara al Riu, ja va sent hora que ens acostumem a mirar-lo tot l'any, no sigui que un dia el mirem i ja no hi sigui.

Com afeccionat i obsés en tot allò que navega, tenia curiositat per veure la demostració de la navegació tradicional a vela per l'Ebre. Bé, una muleta aparellada de vela llatina és millor que res.

Bona nit i fins demà.

Ja he llegit Blocs de ciència

He acabat de llegir el llibre de Dani Closas, Blocs de ciència, un recull de 76 entrades del seu bloc Centpeus, que tracta temes científics, de manera planera entenedora i amena. El dia de la presentació, a la Biblioteca Municipal de Roquetes, Jordi Abad presentador de l'acte va remarcar una pregunta que li havien fet a Dani en una entrevista temps enrera:

Què fa un científic del CSIC amb un bloc?

La resposta va ser clara: Ensenyar ciència d'una manera senzilla i entenedora, i que fins la meva mare ho entengui.

Després d'haver llegit el llibre, ho tinc clar, agregaré el seu bloc als meus favorits per seguir al dia les seves reflexions.

02 de setembre, 2007

Un nou bloc a Roquetes

El divendres a l'acte de presentació del llibre Blocs de ciència, el regidor de Hisenda, Societat del coneixement, Participació i comunicació de l'Ajuntament de Roquetes, Jordi Baucells va comentar que ell també tenia un bloc. Doncs bé acabo de trobar-lo: Bloc de Roquetes, apunts d'un regidor de Roquetes.

El dia 29 d'agost l'obria amb una salutació. Aprofito aquesta entrada per felicitar-lo per la iniciativa, espero que s'encomani i ben aviat augmente el nombre de blocaires a Roquetes.

El pesquer-patruller de les Canàries

A la Base Naval de les Palmes s'ha fet entrega al Servei marítim de la Guardia Civil del seu vaixell estrella, es tracta del Rio Miño un vell palangrer japonès construït al 1984 i de 51 metres d'eslora. El nou patruller tindrà la missió de controlar la immigració i el narcotràfic amb base a les Illes Canàries.

Tot estaria molt bé si no fos, per què el flamant patruller ja te vora vint-i-cinc anys, es passa de vell. La seva velocitat és de 10 nusos, pot navegar a 11 saltant-li les soldadures i els reblons, mentre que la velocitat dels patrullers actuals és de 30-35 nusos.

Els cayucos carregats fins les bordes naveguen a 8-9 nusos de mitjana. Ja no en parléssim de les velocitats dels vaixells dels narcos...

La broma de condicionar el pesquer-patruller ha costat la minúcia de 7 milions d'euros. Sense paraules...

Estris d'abans ahir (I)

Fa un grapat d'anys pagar el rebut de la llum era estrictament això, pagar la llum. A la xarxa elèctrica tan sols s'endollaven les bombetes que ens procuraven l'enllumenat nocturn. De mica en mica el ventall d’aparells per endollar es va anar obrint i es van afegir les planxes elèctriques, els calefactors, les ràdios i com no els primers televisors.

A casa meva, sent jo un marrec, el primer aparell que va ser endollat, que jo recordi, va ser una planxa elèctrica. Fins llavors la meva mare planxava la roba amb una pesada planxa de carbó molt semblant a n'esta que encara conservo, res a veure amb les actuals de vapor...

01 de setembre, 2007

Presentació de "Blocs de ciència"

Tal com estava programat, ahir a la tarda va tenir lloc la presentació del llibre Blocs de ciència de Daniel Closa a la Biblioteca Municipal de Roquetes, amb la presència de l'alcalde de la Ciutat, Francesc Gas. L'acte es va iniciar amb el parlament del Regidor Jordi Baucells que va destacar l’interès del consistori per tirar endavant la societat del coneixement a Roquetes. La presentació va anar a càrrec del blocaire Jordi Abad i de l'autor Daniel Closa amb una xerrada distesa i amena. L'acte es va cloure amb un pica-pica que va ser la oportunitat per xerrar una mica en viu i en directe, per dur a la pràctica la teoria que en una societat en línia també són importants els actes presencials.

Entre els assistents, una bona representació dels blocs ebrencs, a part del meu, es trobaven representats, que jo recordi i conegui: Som los que som, el bloc de Toni Gallardo, El bloc d'Emma Gallardo,
El bloc de Carme Pla, el basar de les espècies, Bauen blog i per suposat el bloc dels amfitrions la
Biblioteca Municipal de Roquetes, amb la seva directora al cap davant Begonya Ferré (disculpeu si em deixo algú)

Enhorabona al personal de la Biblioteca de Roquetes per anar ampliant el ventall d’activitats culturals a la nostra ciutat, i desitjo que de mica en mica aquest tipus d'actes vagin proliferant, amb l’esperança de despertar, encara més, l'esperit participatiu de la gent.

Ens veiem, a la propera...


Altres blocs que també parlen de la presentació d'ahir:

Toni Gallardo
Bauen Blog