31 de desembre, 2006

Més enllà de la finestra sona la música, perdo el temps assegut al davant de l’ordinador, amb la mirada perduda sobre la pantalla. Per un instant miro la mà, una mà qualsevol, jugo amb ella al contrallum de la fulla en blanc de la pantalla. Una mà que ofereix, una mà que demana, una mà que acaricia, una mà que bufeteja.

Tanco la mà, es transmuta en puny: un puny que uneix, un puny que agredeix...obro la mà a l’instant.

Jugo amb els dits: mà que amenaça, mà que adverteix, mà que ofèn, mà que insulta, mà que saluda, mà que crida.

Apropo la mà a la paret, dibuixa ombres: gos que borda, colom que vola, conill que corre, serp que fuig...

Massa significats per a una mà que tan sols vol continuar unida al seu braç, per seguir volant sobre les lletres d’un teclat, deixant petjades d’un pensament, d’un sentiment, o d’una idea mentre el temps li permeti...

30 de desembre, 2006

Ens han pres un raig de llum

Fa ara nou mesos, em movia per altres aigües de l'oceà d’Internet, llavors escrivia això:

El dia despunta nuvolat. Mentre el cafè es filtra a la cafetera, pego el nas al vidre de la finestra. Al carrer una farola il·lumina la absència. Em prenc el cafè ofegat en un mar blanc de llet, al temps que miro el calendari: 22 de març Sant Benvingut.

No se què hi ha de benvingut en un dia tan fosc, i prenent el paraigües, inicio la caminada diària fins la feina.

Al migdia, els núvols s’esgarren deixant pas a tímids raigs de sol i amb ells l’esperança. Un petit transistor, anuncia un alt permanent a la barbàrie. Deixo per un moment els papers que manipulava sobre la taula, i recordo els 30 anys, els 800 morts i els milers d’afectats.

Ja es tard per ells, però ja era hora. Durarà? O una altra vegada serà un miratge?
Penso en els esforços de tots aquells que han intentat seure a una taula per la pau, esforços vans, esperances ofegades, vides perdudes, però diguen el que diguen únicament en el diàleg es troben les solucions als problemes.

Valoracions i opinions sobre el tema envaeixen la nostra intimitat, emprant qualsevol medi, i ens diuen què es pot i què no, intentant posar límits a l’esperança. Poc m’importa ja el que diuen uns o altres, poc m’importa si es pot confiar o no. Sols crec que l’únic important es que la pau sobrevisque un instant més.
Aquest tímid raig de llum, alimenta una vegada més l’esperança. Tant de bo aquesta vegada no s’ofegue entre els dits de la intransigència, tant de bo algun dia puguem donar gràcies a San Benvingut, pel raig de llum amb que ens ha regalat un dia nuvolat de març...


Sembla que els terroristes es miren el calendari, i com si fora una broma macabra, el que ens van donar el dia de Sant Benvingut ens ho han pres el de Sant Sabí. Casualitat o a posta, però per desgràcia és el que hi ha...

Records

El temps passa aparentment lent, però els dies s’amunteguen a les nostres esquenes acumulant experiència i records. L’experiència ens facilita el camí que ens queda per recórrer, però els records, ... molts ens dulcifiquen el camí al reviure els bons moments viscuts i alguns altres es converteixen en un llast que ens impedeix avançar.

Com són els teus records? Els meus, són de terra mullada, de bufits de vent,de vores de riu, de núvols de cotó ensucrat, de banys a la Xiquina, de massanes caramelitzades, de sons de velles campanes, de pluja a la cara, d’escalfor d’un braser, ...

Sensacions que m’apropen a la meva llunyana adolescència i encara mes llunyana infantesa. Moments viscuts i aparentment oblidats, renaixen associats als meus sentits, un simple só, un olor habitual, un sabor quotidià em transporten per un instant a un punt llunyà del meu passat.

Però sempre hi han episodis que intento esborrar de la memòria i després de mesos de letargia, es creua al meu camí la suavitat d’una brisa o la frescor d’una aroma, i l’estómac s’encongeix, la ment s’embotorna i un nus oprimeix la gola, llavors em dono compte, que no es fàcil enterrar un record encara que sigui en el lloc mes fosc, profund i gèlid de la memòria...

29 de desembre, 2006

Sorres X


A l'octubre de 1990, durant les obres d'excavació per a la construcció del canal olímpic de Castelldefels van apareixer les restes d'un vaixell del segle XIV i el seu carregament, format per gerres que contenien conserva de peix, força ben conservades però molt fràgils.

Els elements constructius de fusta, especialment les quadernes van aparèixer molt fragmentats, al contrari de les traques i altres elements longitudinals que estaven molt ben conservats. L’any 1992 es va iniciar el tractament de les fustes acabant-se a finals de 1993.

El Museu Marítim de Barcelona i el Museu d'Arqueologia de Catalunya han signat un conveni per musealitzar el vaixell trobat a les Drassanes de Barcelona. Les obres d'acondicionament s'iniciaran amb el 2007. Amb la seva musealització, el vaixell Sorres X es convertirà en la nau més antiga que s’exposa en un museu espanyol.

El Sorres X es tractava d'una petita embarcació, pertanyent al grup de les barques, amb tota seguretat un llagut. La seva eslora estaria al voltant dels 9,5 o 10 m i el seu tonatge entre les 4 i 5,4 tones. Arboraria un sol pal, i devia d'armar fins a sis rems per banda. És la única embarcació descoberta fins al moment amb els dos tipus de timons (lateral i axial).

Al veure les fotos de les restes, he recordat el costellar d'un llagut que sobresurtia de la sorra a la riba de Ferreries, una mica mes avall del Roser i que va resistir durant anys, fins que no va poder més.

Que en tenim algún, de llagut, conservat al Museu de l'Ebre?

28 de desembre, 2006

I avui què?

Desprès de tants de dies de règim a base de còctel de gambes, sarsueles de marisc, carns, torrons de xocolata, roscos de vi, cava, vi, i altres queviures vitals, a saber com deu anar l'àcid úric, la hipertensió, el colesterol i altres mots que fan temor només de nomenar-los.

Com deia, després de tants de dies a dieta i sense escriure res de bo o de dolent, avui en tenia moltes ganes, però al veure el calendari i el sant del dia, m’he repensat,no em crec res del que em diguen ni del què em digue jo mateix, no sigue que m’ho cregue i caigue de quatre potes al parany.

Sols sé que passe el que passe soc innocent, encara que es demostre lo contrari.

24 de desembre, 2006

Blau

No es casualitat que el blau m’impregni la vida, de nen recordo les parets emblanquinades amb lleuger to blau; recordo el cel immens què veia des del balcó; recordo tots els tons del blau del mar quan solcava les seves aigües; i recordo el blau verdós del meu riu (ara malaltís i trist)

Si puc triar, prefereixo escriure en tinta blava, veure com les lletres omplin el paper blanc com gotes d’aigua, que intenten convertir el no res en un mar limitat pels marges d’un foli. Un mar on les ones no son les línies paral·leles, sinó els pensament amagats entres elles, que salpiquen als navegants, agradant o no als que es submergeixen en elles..

Avui segueixo navegant aquest mar, i és reconfortant comprovar que no hi han núvols negres que pertorbin el nítid cel blau, demà serà un altre dia.

22 de desembre, 2006

Deu i deu

Nadal i Reis, dos dies per regalar. A posta o a contracor hem entrat en el joc del consum i ens hem abocat a gastar-nos la paga extra i un xic més en regals per als altres o per natros mateixos (Nadal es l'excusa perfecta per auto regalar-nos allò que més desitgem i que ningú ens regalarà)

Els que volen vendre ho saben, i ens bombardegen amb publicitat amb traïdoria i a totes hores. A part dels perfums i els petits aparells que fan de tot, sempre m'han sobtat els anuncis de rellotges. Després d'anys i panys de mirar revistes i anuncis de televisió m'he adonat que els rellotges en la majoria d'anuncis sempre marquen les deu i deu.

Suposo, que les sagetes queden mes estètiques, més equilibrades en aquesta posició, potser perquè marquen la "V" de victòria. Sigui el que sigui, els publicistes s'ho sabran.

De totes maneres és una bona hora per quedar per a sopar, per sortir de la feina a fer el cafè del matí, o per penjar un post.

Jo de moment quedo amb mi mateix per donar un tomb per avingudes, carrers i places i copsar la festa, demà a les deu i deu...

Si pogués


M'agrada passejar, caminar tranquil·lament, sense preses, veient els detalls que no vaig veure la darrera passejada. De tant en tant, sec a la vora del camí i dono una ullada en rera, de vegades em penedeixo d’haver agafat un camí en lloc d’aquell que hi havia més enllà, però jugo amb l’avantatge de saber exactament on van a parar l'un i l’altre.

Avui escoltava per enèsima vegada a “Los Suaves”, i a una de les seves cançons plantegen la possibilitat de tornar, si poguessin, a l’estació perduda on la seva vida va descarrilar. He mirat de nou en rera, m’he penedit de haver agafat en ma vida més d’un camí errat, però si pogués tornar a triar i encara que sembli un contrasentit, tornaria a escollir el mateix. Malgrat lo pedregós i polsós del camí, lo viscut ha valgut la pena...

21 de desembre, 2006

On és el Pare Noël?

Fa uns dies Gustau Moreno a EBREMEDIA ens feia saber que una cadena de televisió sueca afirmava que el Pare Noël ja no existeix.
De totes, totes els suecs van errats el Pare Noël SI que existeix, i així ho assegura cada any el “Corte Inglés” i els comerciants de tot arreu.
I és pot comprovar donant una passejadeta per les zones comercials de qualsevol poble, hi han Pares Noëls per donar i per vendre, ni han de grassos i de prims, d’alts i d’escarransits, simpàtics i malhumorats. No feu cas dels negacionistes i escriviu si no us en refieu a

Santa Claus
Arctic Circle
96930 Rovaniemi
Finland

(quin xollo tenen muntat els nòrdics...)

Dins de cadascú de natros s'amaga un Pare Noël i un dimoni banyut, controlem qui sobresurt més i a ser feliços...¡¡¡

Aupos ¡¡

Bon Nadal i feliç 2007

20 de desembre, 2006

Vostè no té priorioritat

Doncs bé, ja era hora, avui Tortosa ha perdut una de les seves singularitats. S’ha modificat, segons els experts, una de les poques rotondes de tota la Unió Europea, on no tenien preferència els que hi eren a l’interior de la plaça.

Avui, a la plaça Corona d'Aragó, s’han posat en marxa uns indicadors lluminosos que avisen: Vostè no té prioritat. Però ningú ha reparat en que algún dels nous indicadors son tapats total o parcialment per altra senyalització vertical.

A més s’han esborrat les línies grogues de l’interior de la plaça, els semàfors sols indiquen els colors vermell i ambre, i s’han pintat al terra enormes triangles de cedir el pas.


Per acostumar al personal, quatre policies locals s’encarregaven d’intimidar als conductors amb la seva presència.

Hi haurà que anar en compte i no circular d’esme.

18 de desembre, 2006

Diorames a Roquetes

Dins del món del modelisme hi ha gran quantitat de variants i especialitats, una d’elles és la dels diorames, representacions a escala d’algun fet puntual.

Qui no ha fet alguna vegada un diorama? Segur que pocs. D’una manera o altra tots hem escenificat amb indios i vaqueros, amb figuretes de playmobil o amb les barbis situacions diverses en diferents ambients. Pocs s’hauran escapat de muntar per Nadal un pessebre, dons bé això no deixen de ser diorames, i el seu grau d'especialització i perfecció està en funció del nivell d'autoelaboració de les figures, construcció de decorats i dels artilugis necessaris per representar fidelment el fet que ens interessa.

Aprofitant les festes de Nadal, l’Ajuntament de Roquetes a la seva agenda cultural ens assabenta de la celebració d’una exposició de diorames al Casal municipal de l’Hort de Cruells. L’exposició que s’inaugurarà el dia 22 a les 19 hores, es podrà visitar els dies 25 i 26 de desembre de 2006 i els dies 1 i 6 de gener de 2007 de 18 a 21 hores.

Segons diu la convocatoria, l’exposició organitzada per Enrique Escribà Llobat de ben segur ens deixarà bocabadats.

Entre torró i torró, haurem de fer-li una visita.

17 de desembre, 2006

Som el personatge de l’any 2006

Si utilitzes Internet ets el personatge de l’any.

Com cada any la revista TIME proclama el personatge de l’any. Enguany ens han elegit a natros, als milions de ciutadans anònims per la influència en la era global de la informació com usuaris d’Internet. Segons la revista: S'ha produit un canvi d'època essencial, el moment en que els individus han adquirit un major poder per expressar-se, convertint-se en ciutadans de la nova democràcia digital.

(Sense paraules...)

16 de desembre, 2006

La farola fronterera (II)

El passat dia 4 el servei de manteniment de l'enllumenat de Roquetes retirava la farola accidentada una setmana abans, tanta eficàcia em sorprenia.

Avui m'hi he atansat a veure com anava la cosa i m'he sorprès desagradablement, la farola va ser retirada, però ningú s'ha preocupat de reposar el panot que l'aparell va arrancar de socarrel i ningú ha preparat ancoratges nous per reposar la farola. A més continua sobre la vorera la taca de l'oli del carter del vehicle accidentat, algú va tirar-li terra del solar veí a sobre, però el pegot allí continua.

Em temo, que a la farola li passarà com als aplics trencats del pont del canal, que porten mesos embolicats amb plàstic i cinta aïllant.

Li posaré una candeleta a Santa Votació de Maig, segur que ho arregla tot.

15 de desembre, 2006

Política ficció

Al més pur estil Orson Wells, la televisió pública valona RTFB interrompia a les 20.15 hores del dimecres 13 de desembre el seu programa Noticies en primera per emetre la noticia de la proclamació de la independència pel Parlament de Flandes. Amb entrevistes a polítics i personatges populars, amb suposats reportatges en directe de l’impacte de la decisió,i amb fugida inclosa a l’estranger, del rei Albert II.

Aquest simulacre o ficció política, que ha tingut una repercussió internacional, em fa voltar el cap. Què hagués passat si en lloc de ser a Bèlgica, hagués estat a casa nostra?

14 de desembre, 2006

Crevetes de Migcamí

Abans quan era menut, parlar de Migcamí era sinònim de festa, de bocadillo de truita per berenar, de partit de futbol a l'explanada, de donar-li voltes sense parar al volant de la bomba per poder beure aigua de la cisterna i de passar rato i rato estirat al terra intentant trobar una minúscula creveta o un pilanet.

Segons el llibre Del folklore tortosí, de Joan Moreira les crevetes, estrelletes de pedra de cinc puntes, són una mena de polipers fòssils anomenats pentacrinites, encara que pels tortosins, son llagrimetes de la Verge que plora per compassió de les nostres misèries o estrelletes que cauen del manto quan en nits de tempesta torna de salvar marins i pescadors. Els tortosins, assegura Moreira, no els hi atribueixen virtuts miraculoses però si que hi ha qui creu que son bones per curar el dolor reumàtic, i alguna noia que n'anusa a les puntes del mocador en la creença que l'ajudarà a trobar novio.

Siguen miraculoses o no, crevetes i Migcamí sempre han anat agafades de la mà, no se si encara hi ha gent que va a buscar-ne, no sé si encara s’en troben, però pel llegit en els darrers dies, a l’Ajuntament, pels voltants de Migcamí, n’hi ha caigut una sense buscar-la; més que creveta es una creu de les grosses, i ara tinc un dubte, per a què la usaran? Per calmar-se el reuma o per buscar novio...

13 de desembre, 2006

Pas de puça

Les llums de Nadal ja pengen pels carrers, el fred ha tardat però ha arribat amb força, i qui no s’ha retardat a la cita de cada any ha estat Santa Llúcia, qui com cada 13 de desembre, faci fred o calor, ens ve a veure, i per conservar la tradició a menjar neula beneïda perquè ens conservi la vista.

Però Santa Llúcia, a més de protectora d’ulls, es la protagonista de multitud de fires i firetes de caire nadalenc que es celebren arreu, per recordar, a qui encara no se n’hagi assabentat que Nadal ja es aquí. Ara es el moment per comprar el darrer disseny del caganer, les boles de colors per l’arbre, unes llumetes pel balcó, uns pastorets pel pessebre o simplement passejar per ambientar-se.

A mi Santa Llúcia m’agrada per un altre motiu: el dia, que ha anat escurçant-se dona un tomb i comença la recuperació. Molt poquet a poquet s’anirà estirant, ja sabeu: Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, pels reis tonto qui no ho coneix, a Sant Antoni un pas de dimoni... i en un tres i no res l’estiu...

10 de desembre, 2006

HO, HO, HO

Com tots els anys arriba el Nadal, i com altres moltes entitats, els motards tortosins del Moto-club Poc a poc s'afegeixen a la celebració amb la seva peculiar campanya del Pare Noël motero.



Amb la col·laboració dels quatre Consells comarcals i d'algunes empreses, han engegat la campanya de 2006 que els portarà a la gran majoria de pobles de les Terres de l'Ebre per fer les delícies de petits i grans, als petits pels obsequis que els hi duen i als grans per poder contemplar les motos que han substituït als tradicionals rens. Les dates, horaris i rutes pengen de la web dels Poc a poc, o clicant aquí us duc en moto.

08 de desembre, 2006

Conjunció planetaria

Aquest cap de setmana tres planetes, Júpiter, Mercuri i Mart, s'alinearan. No és que sigui cap endeví, ni màgic, ni bruixot de cap tribu, ho acabo de llegir a la web del "Instituto de Astrofisica de Canarias" els tres planetes seran visibles durant mitja hora o tres quarts abans que surti el Sol els dies 9,10 i 11 de desembre. Ara bé si tenim una muntanya per l'est hem begut oli, no hi ha res a fer, ja que quan els tres planetes siguin capaços de aparèixer pel darrera la muntanya, la llum del Sol ja ens impedirà veure-ho.

Hagués dit allò d'una altra vegada serà, però la pròxima conjunció no es produirà fins el 2050. Llavors, si encara m'aguanto (rascaré el centenari) no crec que estigui per romanços d'astres i conjuncions planetaries.



Ja animat per la cosa astronòmica he visitat la web de l'Observatori de Roquetes, i mira per on he pogut llegir una data curiosa, el 12 de desembre de 1506 el riu Ebre a l’alçada de Tortosa es va gelar i es podia passar a peu. Dins de quatre dies en farà cinc cents anys, això si que m’agradaria veure-ho.

Mentre es gela el riu o arriba el 2050, seguirè mirant la Lluna, que és més fàcil i surt cada nit.

Molt humà


Com tots els humans, ha estat rebutjat per uns, admirat per altres i resulta indiferent a la majoria, però ha nascut i viurà entre natros fins la fi dels seus dies.
És l'Estatut del 2006, molt pitjor que l'estatut que porto sempre a la butxaca, però és el que hi ha.

Sembla que la meva entrada estigui ja passada de moda, potser, al menys si que és extemporània, però fins ahir no havia rebut l'exemplar que envia la Generalitat gratuïtament a qui ho demana. Vet aquí, cent seixanta planes en paper reciclat 14,5 x 20,5 cm, agrupades en cinc quaderns cosits i pegats a les tapes de cartró tou, amb il·lustració d'Antoni Tàpies a la portada, per anar rellegint i anotant avenços i reculades. Temps al temps...

07 de desembre, 2006

Avarant al Canalet


El dilluns no va poder ser, però aprofitant aquest dijous pontoner he avarat l'Eo. Avui al Canalet feia una brisa molt suau, ideal per veure com es comporta la maqueta dins l'aigua, sense les influències del vent.
En primer lloc el que més em preocupava era l’estanquitat, però la prova ha estat superada amb nota, ni una gota d'aigua s'ha colat per les botzines de les hèlixs i de la pala del timó, i tot el casc ha respost com esperava, ni una filtració.

En quant a l’escora , el model es manté equilibrat, quan es força manualment recupera la verticalitat sense problemes i això tenint en compte que encara falta instal·lar-li els motors elèctrics i l'equipament de coberta
El següent pas serà la instal·lació del servo del timó, els dos motors i l'equipament de radio control, amb això el pes augmentarà i millorarà encara més la estabilitat.

Murs vergonyosos


El 9 de novembre de 1989, s'obria el Mur de Berlín (1961-1989), donant com un fet el seu enderrocament. El anys passen volant, enguany o jo estava a la inòpia (és molt possible) o no s'ha fet cap tipus de celebració. Li dèiem Mur de la vergonya, però sembla que alguns humans en tenen poca, ja que s'empenyen en aixecar murs vergonyosos a dojo, al Marroc ni ha un de monumental que parteix de nord a sud el Sàhara Occidental; de Israel no en parléssim; de Ceuta i Melilla mirem cap un altre costat; i a USA tot a punt per blindar la frontera mexicana.

A Roquetes en tenim un, que no té res de vergonyós, il·lustrat per l’artista roquetenc Ignasi Blanch, recorda l'enderrocament del trist mur berlinès, i encara hi ha lloc per aixecar-ne d'altres, per què siguin testimonis d'enderrocaments de murs vergonyosos

Sense ser de filferro i formigó, també hi ha murs molt alts, impossibles de superar. Murs invisibles, murs virtuals, murs vergonyosos, que separen molt més que els murs físics de totxana i filat.

Qui no en tingui cap, felicitats, ja pot tirar la primera pedra...

06 de desembre, 2006

Pavelló firal

Com qui no te feina el gat pentina, aquest matí he fet una passejadeta, acompanyat del vent i la pluja, fins el Pavelló Firal de Remolins.

No en tinc ni idea si es compleixen el terminis de construcció o si es retarden, l'únic que puc constatar es que de mica en mica el gran bloc de gel va agafant forma. Ja es veurà com es remata i com es condicionen els voltants però de moment no em desagrada, encara que sobre gustos no hi ha res escrit.

De totes maneres, vist com van les coses, haurien de començar a posar fil a la agulla per prevenir el caxull circulatori que es produirà quan es posi en marxa. El tram entre el Mercat Central i l'antic Escorxador, ara ja és un coll de botella, ho tenen ben present?

Ja podria venir l’estiu...


Els dies de pluja i vent, em fan recordar els llunyans dies de la meva infància, des del balcó a la part més elevada del vell barri del Garrofer. Era un lloc privilegiat, des d’on podia veure, estesa als meus peus, la Tortosa de les teulades, centenars de teulades brillants, mullades per la pluja; i podia seguir al detall la lluita constant dels estenedors, que mantenien agafats a dures penes els llençols nets, davant les ràfegues del vent.

Avui és un d’aquells dies, els núvols avancen la nit, enfosquint el dia. Caminants anònims creuen els carrers sense mirar-se, caminen ràpidament, com si la vida els empenyés qui sap a on; un gos va i ve sense rumb, i un gat negre salta a un contenidor obert: és l’hora de dinar

Uns pardals despistats volen en busca del resguard dels nius, mentre un vell auto s’arrossega fins les portes tancades d’un taller. Dos xiquets intenten córrer amb les esquenes oprimides per enormes motxilles. Una iaia, intenta trobar un sopluig per guarir-se de la pluja, amb el cap arrupit entre les espatlles; els obrers, sense festa, deixen l’obra propera gemegant en llengües desconegudes.

Les faroles ballen al caprici del vent. Les llums de Nadal, acabades d’instal·lar pengen lànguides i tristes esperant ser despenjades..

El quitrà s’enfosqueix al contacte amb la pluja; el sol fastiguejat, amagat pels núvols, vol abandonar i anar-se’n. Els vidres es glacen, com els cors; i l’ànim s’afona al sofà, mentre uns dits naveguen entre les línies d’un llibre vell, alimentant la imaginació que renaix entre aigües cristal·lines, escumes blanques, el caliu del sol i una suau brisa que acarona la pell com si foren els llavis tendres d’una absència.

Per acabar-ho d’adobar, sec a taula, el peix al forn té molt bona pinta, la dona m’allarga una ampolla de vi blanc, trec el caputxó, una cita de Hermann Melville (autor de Moby Dick) l’envolta: Cada vegada que em sorprenc posant boca trista, cada vegada que a la meva ànima hi ha un novembre humit i plujós. Llavors, entenc que és l'hora de fer-me a la mar tan prompte com pugui.

Definitivament, avui no és el meu dia...

Encara és desembre, però ja podria venir l’estiu...

04 de desembre, 2006

La farola fronterera (I)

On la tortosina avinguda Ports de Tortosa-Besseit s’ajunta amb la roquetera avinguda dels Ports de Caro, (dos denominacions per a un mateix indret) hi ha una fita de pedra que assenyala la partició de terme. A la banda de Roquetes hi ha una R gravada i a la de Tortosa com es d’esperar hi ha una T. Doncs bé, en aquell lloc s’acaba la filera de faroles de l’enllumenat públic de Roquetes, però la darrera de les faroles ja està ubicada en territori tortosí, per evitar un terra de ningú lumínic. Gràcies a déu.

Ara fa una setmana, una matinada de “juerga i sarao” , un accident va endur-se per davant la farola fronterera. Durant dies esperava que algú fes alguna cosa. Jo pensava: Igual hi ha converses al més alt nivell per reparar la llastimosa farola.

Aquest matí al marxar de casa he agafat la màquina per inmortalitzar la situació, i he anat a la feina, amb l’idea de fer-li una foto al tornar a casa , però vet aquí que al passar, els operaris de l’empresa de manteniment de l’enllumenat públic ja hi eren trafegant amb l’artefacte lluminós.

Potser encara no tinguen farola de recanvi, suposo que no es fàcil el subministrament ràpid a un ajuntament, però al menys la farola malmesa estava sent retirada.

Un puntet positiu pels encarregats de l’enllumenat roquetero.

03 de desembre, 2006

Tot a punt per l'avarada


El diumenge ha donat el que s'esperava d'ell. L'Eo, ja està enllestit per avarar-lo. Serà la seva primera prova d'aigua. Si demà dilluns tinc un ratet l’avararé a la bassa del Canalet, posar-lo a remulla és l'única manera per poder comprovar si és totalment estanc, com es comporta sense llast i si està equilibrat o va escorat

De totes maneres, ara l'importat és l'estanquitat; encara falta instal·lar la motorització, servos, receptor RC, variador de velocitat i la bateria, i per suposat tot el castillatge, bites, passamans, antenes, bots auxiliars, bots salvavides, tubs de ventilació, àncores,... amb tot l’Eo guanyarà fàcilment un quilo de pes, que ben distribuït li donarà l'equilibri i llast suficient per navegar amb garanties.

Navegar. Això serà cap a Nadal, les bassetes del Passeig de Ribera són ideals. Pel que m'han dit, de tan en tan, ja hi ha algú que fa navegar algun vaixell en aquell lloc. Espero coincidir en alguna ocasió. Sempre va bé conèixer a qui comparteix aficions

Rodanxa de taronja


Després de llegir les impressions de les Nits de l'Àtic sobre els blocs ebrencs, tenint com a protagonista a Gustau Moreno i la seva Marfanta, no em queda més que felicitar al protagonista. Els blocs, i La Marfanta sobre tot, s'estan convertint-se en un fenomen social al territori que caldrà analitzar detingudament.

Una bona ocasió serà el proper 3 de febrer amb la trobada de blocaires ebrencs a Tortosa, jornada que pot resultar sucosa i gustosa com la rodanxa de taronja que guarneix el cartell de la jornada.

Però no hi han roses sense espines, ni dies sense sol. L'anonimat ja fa temps que es tema recurrent a Internet, la inexistent navegació anònima, i la participació anònima, estan a sobre la taula.

Des de els meus inicis a Internet, primer en xats, desprès en fòrums i ara aquí, m'agrada ser lliure, jo trio el moment en que soc un usuari anònim, quan actuo amb pseudònim o quan mostro el meu rostre. Però he de reconèixer, que quan apareixen els anònims no desitjats, s'ha d'acotar d'alguna manera per mantenir el control del bloc propi.

Comunicar-se, encara que sigui anònimament, és molt fàcil emprant unes normes bàsiques de conducta. Per exposar idees i opinions no fa falta insultar ni ser groller. I si algú vol expressar allò que sent a la "seua" manera, sempre pot obrir bloc propi per utilitzar-lo d'abocador d’escombraries, és gratuït i molt fàcil de fer...

01 de desembre, 2006

Va de titànics.

Sempre he imaginat que els amants de les pintures deuen tenir a casa almenys una reproducció fotocopiada del Guernica. Jo com amant del vaixells, tenia que tenir un Titànic a casa; que vaig posar dins una botella de quart, per impedir que les mosques l’emprenyin o s’estavelli contra un glaçó de gel.

La premsa, la literatura, el cinema, la televisió tots el mitjans s'han fet sempre ressò de les vicissituds d'aquest vaixell tan emblemàtic. El Titànic era el millor però representava alhora algunes de les pitjors qualitats del ser humà; la prepotència, la superba, la corrupció, l’insolidaritat , l'egoisme, la suficiència.... no acabaríem mai. Ell va desaparèixer engolit pel mar, víctima dels defectes dels seus responsables, però ningú podrà arravatar-li el mèrit de ser un dels millors de tots els temps.

Va fer una única travessia, i va rendir comptes per sempre més. Ens envolten molts titànics, promoguts, impulsats i governats per armadors i capitans de dubtosa vàlua que pensen que el vaixell que dirigeixen mai s’esfondrarà i no tenen en compte que a cada cantonada hi pot aparèixer un iceberg que els obligui a rendir comptes i esfondrar-los en el més profund dels oblits i menyspreus col·lectius.

29 de novembre, 2006

L'obra viva a punt


Estic satisfet, els terminis que em vaig imposar per la construcció de l’Eo els vaig complint. La segona capa de la pintura de poliuretà ja es seca. És l’hora de marcar la línia de flotació que diferencia l’obra morta de la viva.

En aquest vaixell l’obra viva (part que està sota l’aigua), ha de ser de color roig anglès; l’obra morta (part que està a sobre l’aigua) i les sobre estructures, en gris naval (gris perla)

Per marcar la línia de flotació, he bastit un llapis lligat a sobre un taco de fusta i contornejant la maqueta ha queda’t perfectament i m’ha permès col·locar la cinta de planxista amb exactitud.

L'obra viva ja es a punt , amb tot enllestit a pintar i dins unes hores trauré la cinta i a veure el resultat. Ja en tinc ganes de veure’l a l’aigua

28 de novembre, 2006

Potser

El nen fa temps que va sortir de la casa per córrer pel poble, i encara no ha tornat. El jove va marxar, se l’endugueren les aigües del riu i la seva inquietud, i encara no ha tornat. L’adult desitja marxar, caminar poc a poc sota la pluja, per no tornar, però el temps el condemna a esperar a que arribe el iaio a seure al pedrís vora la porta.
La pluja i el vent amaguen el camí, una cortina blava, o tal vegada gris, o potser blanca els distancia. La cortina amaga el camí. Les rialles del xiquet s’escolten llunyanes i encara que la cortina l’amaga, dona saltirons als bassots, omplint de fang les sabates i el seu cor. Amb la fona a les mans intenta inútilment encertar a qualsevol de les gotes que cauen del cel.

Si no fora per la cortina, veuria darrera d’ell al jove caminar silenciós, carregant un fardell blanc com la neu, i pot ser carregat de records de cent mars, de mil ports o tal vegada ple d’anys de solitud.

La pluja i el vent amaguen el camí: una cortina inexistent impedeix que es vegin, se senten propers, però indiferents segueixen el seu destí. Si no fora per la cortina, potser s’haguessin vist, potser, ...

El pedrís vora la porta segueix buit, esperant al iaio que s'apropa molt lentament, sense presa, potser que quan arribi, no plogui, potser. I si són a prop, l’adult, el jove i el nen, potser puguen trobar-se per fi, seure al pedrís vora la porta, i descansar per sempre. Potser.

El calendari de la ceba

Ja fa uns anys, anant cap a la Vall d’en Rubí, pujant per la Costereta Blanca, vaig aturar-me a la Costa de les Queixales, un vell pagès de Bitem descansava repenjat sobre el mànec de l’aixada. El vaig saludar i per trencar el gel vaig fer-li un referit al temps. Em va mirar i sense immutar-se em va dir: Ja ho deia la ceba.
La curiositat em va picar, i xerrant, xerrant em va descobrir el calendari de la ceba. Ell ho havia après de son pare, i aquell del seu.


El primer dia de cada any, agafa la ceba més llustrosa la pela amb cura i la parteix per la meitat, i va separant dotze mitges capes, les meitats mes grosses als extrems, fins que les dues meitats mes petites són al centre. Així arrenglerats els dotze coves de ceba, els col·loca al serení en algún lloc al porxo, on no toque el sol ni el vent i els hi posa un polsim de sal.
Començant per l’esquerra, el primer cove és gener el segon febrer i el darrer desembre. Cada matí observa el cove corresponent, si la sal es desfeta aquell mes serà plujós, si la sal es seca el mes serà sec, si la sal es humida sense desfer-se el mes serà variable.
Segons aquell bitemenc experimentat, el calendari de la ceba es bastant estès i en cada lloc ho fan de diferent manera, en alguns llocs d’Aragó posen les capes de ceba no el primer dia de l’any sinó el dia de Santa Llúcia i els dotze següents indicaran els temps que farà. Al Pirineu posen les capes vora el foc i esperen la reacció de la sal per la escalfor de les brases. I en altres llocs llegeixen les cebes començant per l’esquerra les primeres quinzenes de mes, i quan acaben comencen per la dreta per a les segones quinzenes.
Com cada nit, tornaré a mirar El temps de TV3, però sense renegar del meu particular calendari de la ceba.

27 de novembre, 2006

Els ajuntaments de Roquetes

Des de que vaig convertir Roquetes en el meu poble d'adopció, no vaig tenir més remei que ser usuari del seu ajuntament. A ull de ciutadà, l'edifici no estava en gaire bon estat, però més pel seu deficient manteniment que per alguna deficiència constructiva. Els "manaires" de Roquetes van creure oportú canviar d'aires, no ells (alguns ho haguessen pugut fer abans) sinó la Corporació i els seus trastos.

La cosa va generar força caxull, però no va arribar la sang al canal, això que hi es a tocar, i tot el personal va agafar els fardellets i van caminar un parell de centenars de metres canal avall, per instal·lar-se al Galaxy City Hall, recièn adobat.

He de reconéixer que fa un pam de goig, tanta brillantor, l'entorn i sobre tot la cúpula. De vegades me la miro una estoneta com esperant que s'obri com si fos un meló i aparegue un marcià (he dit marcià). De totes maneres, veure a la Policia Local i al Jutjat de Pau als baixos de l'edifici veí, em donen la impressió que ja s'ha quedat menut.

Mentre, als baixos de l'ajuntament vell funciona el CAP, justet però digne i polit. La resta de l'edifici està en obres de reforma. Ja era hora, me n'alegro, s'han d'aprofitar els espais de que es disposa. Com diuen el avis a la vora del canal: Mentre sigui per a bé...

Sincerament, com soc una mica encarquerat, prefereixo l'edifici antic com edifici institucional. Ben rehabilitat, la façana restaurada i polida, donaria molt de joc. L'Ajuntament podria tenir un aire de solemnitat, perfecte per a despatxos dels polítics, sales de sesions, recepcions i tot el que hom pugue imaginar, que no és poc.

El platet volant es xulo, m'agrada, però per a oficines i atenció ciutadana i poca cosa més. A la fi, un ajuntament molt modern, però on els manaires es deuen comunicar amb senyals de fum amb el ciutadans. La web de l'ajuntament, és una web aparador. Podriem donar-li una bona nota pel que mostra, però un zero perquè no permet interactuar al ciutadà. Ni es pot escriure a l'alcalde, ni penjar incidències, ni suggeriments. A més no conec cap bloc, ni cosa semblant de cap dels "quefes" de l'Ajuntament. I si hi ha alguna cosa, és tan amagada que no la he trobat enlloc.

PD:Puntualització a 6/12/2006, acabo de descobrir que la foto ubicada a la rúbrica "Consistori" es activa, al passar el ratolí sobre els regidors apareix el seu email.

26 de novembre, 2006

Les paraules

Segueixo endavant amb el bloc. A més d'actualitzar-lo amb la versió Beta, he canviat la plantilla, i he trafegat amb els colors. Com deien els blocaires a la SER , això es adictiu. Serà adictiu però com no puc estar molt de temps fent el mateix, passo la mirada per la prestatgeria de llibres llegits. Ja fa temps que el vaig llegir, Somnis sota el llindar de Fatema Mernissi, l'obric i llegeixo a l'atzar:

Les paraules son com les cebes. A mesura que treus capes, més significats trobes. I quan comences a descubrir la multiplicitat de significats, lo de correcte o falç careix d'importància. Totes les preguntes que heu plantejat estàn molt bé, però sempre quedarà més per descobrir. Ara treurè una altra capa per tú, però recorda que solament es una més.


Per algún misteri neurològic, associo el paràgraf amb el post de la Comedianta sobre la tala d'arbres a Sant Llàtzer. Quina mena de llengüa parlen els polítics? Diuen que no malmetran els arbres, i els talen. Diuen que els reposaran, i ni flowers. Llavors, podem refiar-nos quan diuen que son malalts?



El meu misteri neuròlogic s'agreuja, me'n recordo de l'arbre solitari del meu avatar. Li tinc molt d'apreci. El vaig descobrir un dia a la carretera que uneix Amposta amb Deltebre, allí solet a una banda la carretera i al darrera l'arrossar.

Encara hi deu ser? Potser algún polític ha decidit no ampliar la carretera i ja crema a una estufa... És vist que no n'hi ha prou en conèixer les paraules i els seus diversos significats, hauríem de fer l'esforç d'entendre les intencions que s'amaguen, no entre línies, sinó al darrera de la llengüa de qui les pronuncia.

Passeta a passeta




Passeta a passeta, he aprofitat el matí del diumenge per gaudir amb la dona, del recorregut d'un tram de la via verda. El dia era magnífic, no feia sol i animava a caminar i xerrar amb tranquilitat. Això sí, duia una ampolla d'aigua per si les mosques, i no ha fet gens de nosa. Ens ha donat un bon servei.

Crec que hi ha molta gent que no ha probat de fer una passejadeta pel traçat de l'antiga via de la Val de Zafan, i val la pena.



I passeta a passeta, vaig avançant en la construcció de l'Eo, aquesta tarde li he donat la primera ma de pintura, un gris perla que apenes es diferència del gris naval que era el color original. Per no tenir sorpreses desagradables he comprovat una vegada més que els eixos de les hèlixs i de la pala del timó ajusten perfectament. Un parell de mans més i el tindrè a punt per posar-lo a la bassa del Canalet i veure si el carenat es correcte i es mantè l'estanc.

25 de novembre, 2006

El Far de la Banya






La revista digital SIRGA publicada per l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Barcelona, en la seva edició número 28 corresponent al tercer trimestre d'enguany, recull un petit resum històric de l'antic Far de la Punta de la Banya. No per curt deixa de ser interessant. El far originari va encendre per primera vegada el seu llum, l'1 de novembre de 1864 i el va apagar l'1 de novembre de 1978 en que va ser sustituit per l'actual.

Fins aquí més o menys coneixia l'història, el que desconeixia és que l'antic far de la Banya va ser desmontat i montat de nou al dic de Llevant del Port de Tarragona, on s'ha convertit en tot un simbol, del port i de la ciutat...

24 de novembre, 2006

Tallant l'aigua



A primeries del segle XIX, mentre les potències europees es calentaven les orelles i estaven continuament inflaman el Vell Món, la recién nascuda República americana començava a fer de les seves burlant a tiris i a troyans. Aquets petits vaixells d'apenes 25 metres d'eslora trajinaven mercaderies, pescaven, o es dedicaven a tan honorables ocupacions com el contraban o la pirateria. Les dues veles cangrees, el floc i l'escandalosa, la convertien en una nau de fàcil maniobra i d'envejable rapidesa.



A mesura que avança el segle XIX, els petits pilot boats maduren i creixen superant en ocasions els 40 metres d'eslora, transformant-se en clippers. Amb el mateix diseny de casc, quilla de navalla, afegint un perifloc i un contrafloc sobre el bauprès, i sobre la cangrea del major una vela de gonete i una de sobregonete, el clipper rebia l'etiqueta d'embarcació excepcional, per les seves condicions marineres i la seva excelent velocitat.

A les postrimeries del segle XIX, van ser els únics velers capaços de resistir per uns anys la competència ferotge que va imposar la recién estrenada navegació a vapor.

Per romanticisme o per complicar-me la vida, vaig construir la maqueta d'un pilot boat a l'estiu del 2003 i he començat a contruir ara la del seu succesor. Dos perles que no navegaven, tallaven l'aigua...

23 de novembre, 2006

La finestra tancada



Renovar-se, transparència, ciutadania, sacrifici, esforç, tarannà, diàleg, ... i molts altres són mots que formen part del vocabulari ordinari dels nostres polítics. I dic nostres referint-me als més próxims, als del territori, i em sobta que passades les autonòmiques hagin enmudit, els seus blocs han quedat congelats a excepció d'alguna entrada puntual. Tambè em sorprén el poc blocaires que són els nostres governants. En trobo a faltar molts, algún d'ells relevants, suposo que tots ells tindran coses a dir.

Els deu fer por obrir la finestra?

-Serà. Obrir finestres es perillós, pot entrar l'aire fresc i els raigs de sol,...i es pot escapar l'aire condicionat...

-No, no es això...

- No? Ahhhhhh, ja, d'acord, ara ho entenc ¡¡ Estàn tan ocupats treballant per natros que no tenen temps per perdre'l blocant,...

Paga la xolla



Quan les portes del pati s'obrien, els crits i les corredisses omplien el carrer de la Mercè, a la vorera al costat de la porta de la Reparació l'home de la regalèssia amb un manoll d'arrels sota el braç, venia troçets a deu cèntims de pesseta. Una mica més enllà la finestreta de Mariquita era plena de gom a gom, esperant comprar qualsevol llaminadura o un sobret de cromos de la darrera colecció, i a tots el portals rotllanes de xiquets colpejant els cromos a una o dos mans que es posaven vermelles de tant abofetejar les pedres dels esglaons.

Al petit quiosc del carrer de la Rosa, es podien bescanviar cromos i tebeos usats, si tenies la paciència d'esperar el teu torn. Just a la vora hi era la barberia. Quan el pèl s'atrevia a pujar sobre la orella, el pare em deia que m'hi passes. Seia amb una cadireta a sobre la butaca, desitjava poder seure com el majors, però de moment ni l'edat ni l'alçada m'ho permitien.

El barber em passava la maquineta de xollar, i notava a la meva closca la fredor del metall i jo pensava: Ja m'esta prenent el pèl...

Al sortir, si haviem anat més d'un, i fins que les orelles es posaven vermelles i el cap calent, ens dàvem calbotades al crit de: Paga la xolla ¡¡

Han passat els anys, he canviat de barber, (ara es fa dir perruquer) i ja no em xollen amb maquineta, però en moltes ocasions noto a la meva closca la mateixa fredor de les maquinetes de xollar i penso: Ja em volen fotre el pèl...

Pensant que estem a novembre i les eleccions no són fins a maig, hauré de buscar-me una gorra o una boina per no refredar-me...

22 de novembre, 2006

Somiant truites



El matí no era massa fred, encara que el vent bufaba amb ganes. Al passar el Pont les ratxades feien que els pocs pels del cap que em queden, ballesen a plaer. Com tots els matins he mirat el riu, he vist que el nivell de l'aigua havia pujat una miqueta i que l'embarcador de l'escorxador estaba cap per vall.

Si tota l'aigua que ha baixat era la que veia, no era possible el daltavall, i no crec que el vent hagi aixecat l'embarcador d'una bufada. Un escalfred ha aconseguit que el coll s'arrupis, i intentes embutir el cap dintre la caçadora



En dies com avui, semblo una mena de tortuga amagat rera la cuirassa, per impedir que el vent arrossegue els meus pensaments. I avui els meus eren de sorra, aigua i palmeres,... com moltes altres vegades somiant truites...

19 de novembre, 2006

Lo galió Sant Francesc



Els galions van ser els vaixells més poderosos del segle XVI, van solcar els oceàns, i van transportar mercaderies i tresors d'una a l'altra riba de l'Atlàntic. Molts vaixells van portar el nom de Sant Francesc, i al menys cinc galions, al segle XVI, van dur el mateix nom.

Un d'ells, construit al 1585, va participar a la Gran Armada, com a nau capitana de l'esquadra d'Andalusia i va sortir ben parat de la desfeta. Dels cinc tan sols està documentada la desaparició de dos d'ells, l'un a Càdiz al 1596 com a conseqüencia d'un atac dels anglesos, i l'altre a les costes del Japó al 1609 a causa d'un temporal, duia a bord, una càrrega de dos milions d'hisendes.

El meu Sant Francesc, ni s'enfronta als anglesos, ni porta mercaderies d'alt valor pecuniari, però li tinc gran estima, vaig invertir per fer-lo, dos anys d'estones perdudes.

Avui m'agafa mandra...



Fa dies que esperava unes estonetes amb sol per anar fins a les meves dressanes al Canalet, impermeabilitzar el casc i sobre tot les sortides de les bocines de les hèlics i de la pala del timó de l'Eo. M'hagués agradat aplicar la resina de poliester sobre fibra de vidre, però a Tortosa sols n'he trobat de 450 gr/m2. Per sort per mí, la dona acabava de rebutjar unes mitjes amb una carrera monumental, les he reciclat usant-les de soport. Amb un gramatge de menys de 60 gr/m2 han anat de conya.




Mentre la resina es pren el seu temps per secar-se, li he donat una ullada a la parcel·la, es nota que estem tenint un acabament d'any plujós, per l'herba sembla la primavera, i els ametllers han guanyat fulla en lloc de perdre'n. La pluja es benvinguda, però aquesta temperatura em mosqueja. Tot sigue que per tercer any seguit desprès de Nadal, torne a gelar. Anem llestos... Hauria de segar l'herba, però serà un altre dia avui m'agafa mandra...

15 de novembre, 2006

On vaig?


Ja és dimecres, com passen els dies...

El dimecres passat, després de haver estat, durant setmanes, lector incondicional de La Marfanta, vaig decidir probar aquesta cosa dels blogs, les males influències a la llarga tenen conseqüències. Encara no tinc clara la deriva definitiva del meu blog, però de moment el protagonista és el modelisme naval: la meua afició i la meua dèria.


On vaig? De moment, aniré on em porte la força del vent i l'empenta dels corrents, això sí guarint-me d'esculls i abordatges, i sabent que el temps té cura del nostre destí definitiu.

13 de novembre, 2006

Navegant amb Simbad

De petit fantasejava amb el conte de "Simbad", el marí valent que cercaba aventures a bord del seu vaixell, el mes lleuger i ràpid de tots el vaixells. Aquell veler era un dhow, i els dhows encara avui dia tallen les aigues del Golf Pèrsic com espases, son un mitja de transport com ho han estat durant segles, i una vegada a l'any els millors i més ràpids participen en curses, on les apostes fan fredar.


I va ser un dhow, el primer vaixell sobre plànol que vaig construir, tinc que reconèixer que em va sortir una mica boterut, però no per això l'estimo menys.

Els mestres de ribera del nord d'Africa, inspirant-se amb els dhows, els galeons i les galeres van dissenyar el xabec, vaixell que va ser utilitzat pels corsaris nordafricans en les seves incursions a les Illes i a la costa catalana. Per fer front als continus atacs, a les drassanes dels Països catalans, els mestres d'atxa, van copiar el model i els pobles s'agruparen per adquirir els serveis de dotacions i vaixells sota patent de cors per defensar el tràfic de mercaderies a la Mediterrània. Fins i tot el comerciants de Tortosa, el 19 de març de 1781, van posar a la mar un xabec armat de cors.

Però, dels xabecs armats de cors ja en parlarem un altre dia...

12 de novembre, 2006

Remuntar l'Ebre

La meua ruta de cada dia per anar a la feina, té com a pas obligat el Pont de l’Estat. Quan fa bo, i ben de matí es veuen los remers del Club de Rem exercitant-se, contemplar-los o veure lo pontó amarrat a la pilastra central amb les barques bastides al seu damunt, em fa sentir que l’Ebre encara es viu, a pesar de l’aigua enterbolida o de la gran quantitat d’algues que van surant en busca d’encallar-se en alguna riba o arribar fins el mar.

Però enyoro la imatge del llagut enmig del riu, que durant uns mesos de l’any passat lo va guarnir. Al seu lloc, a la banda de Ferreries, al davant de la Societat de Pesca, l’aspecte de la riba del riu fa plorar.



Sembla que mentre los llaguts van existir, la gent va viure mirant lo riu, en desaparèixer li van donar l’esquena, i donar l’esquena al riu va ser començar a morir tots una mica.



Per tenir lo riu ben pressent, vaig posar un llagut a la meua vida.

10 de novembre, 2006

Lo llagut de l'Ebre

La meua ruta de cada dia per anar a la feina, té com a pas obligat el Pont de l’Estat. Quan fa bo, i ben de matí es veuen los remers del Club de Rem exercitant-se, contemplar-los o veure lo pontó amarrat a la pilastra central amb les barques bastides al seu damunt, em fa sentir que l’Ebre encara es viu, a pesar de l’aigua enterbolida o de la gran quantitat d’algues que van surant en busca d’encallar-se en alguna riba o arribar fins el mar.

Però enyoro la imatge del llagut enmig del riu, que durant uns mesos de l’any passat lo va guarnir. Al seu lloc, a la banda de Ferreries, al davant de la Societat de Pesca, l’aspecte de la riba del riu fa plorar.



Sembla que mentre los llaguts van existir, la gent va viure mirant lo riu, en desaparèixer li van donar l’esquena, i donar l’esquena al riu va ser començar a morir tots una mica.



Per tenir lo riu ben pressent, vaig posar un llagut a la meua vida.

09 de novembre, 2006

Embotellant...

Una botella buida, és un objecte orfe, que enyora ser reomplert. Abans a casa es guardaven les botelles de xampany (el mot cava encara no era emprat) o bé per vendre-les o bé per reomplir-les amb tomata quan fóra l’hora. Una vegada recordo haver omplert una botella d’anís del Mono amb monedes de deu cèntims de pesseta (tota una fortuna), mes tard amb boles de vidre de colors.

Amb el temps, i complicant la cosa he provat sort amb els vaixells. Primer vaig fer lloc fent desaparèixer el vi rosat que omplia l’ampolla, després vaig simular un mar de guix i vaig col·locar una reproducció escarransida de la goleta Black Prince



Mai veig les botelles buides, es fàcil imaginar algo que les omple, posar-ho dins es una altra història.

08 de novembre, 2006

De Roquetes vinc...

Potser tot això d'Internet em va força gran, però be desprès de veure alguns dels blocaires que pul·lulen per l'espai cibernètic, avui m'he decidit a provar-ho.

Es diu, que per ser un home complet, s'ha de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. De fills en tinc un parell, d'arbres n'he plantat uns quants i de llibres... val un blog?