26 de febrer, 2007

Ensopegada a tres mesos de les eleccions

El diumenge va ser un dia per visitar el poble de Jesús, feien la Fira de l'oli en la seva dotzena edició. A mi personalment m'agrada pels vells estris del camp que s'exposen, per les reproduccions de molins d'oli i em quedo bocabadat per la demostració d'elaboració d'allioli, en lo que em costa a mi fer-ne mitja tassa, ells n'hi feien un rivell, i no em parléssim de plegar olives i l’estrella de la tarda, el llançament de pinyols d’oliva, tota una disciplina quasi olímpica.

La pinyolada la vaig anar a veure mentre feia temps per assistir a la xerrada sobre la blogosfera ebrenca, que va tenir lloc a la Sala multiús de l’EMD. Doncs bé qui m’ho havia de dir, vaig ser testimoni de primera fila de l’ensopegada del President de l’EMD a tan sols tres mesos de les eleccions.

Però que no es refregui ningú les mans, l’ensopegada, no va ser de caire polític ni res semblant, ho va ser en el darrer llançament, impedint que el seu pinyol li donés la victòria del concurs.

Per a propers enfrontaments els seus rivals hauran de preparar-se molt bé per fer-se un lloc al podium.

25 de febrer, 2007

Els blocs a la Fira de Jesús

En el marc de la XII Fira de l’Oli de Jesús, aquest cap de setmana ha tingut lloc la primera Fira literària Joan Cid i Mulet. Ubicada a la plaça de la Verdura, s’han desenvolupat els diferents actes programats com la presentació de quatre punts de llibre conmemoratius del Centenari del naixement de Joan Cid i Mulet, del Club de Lectura de Tortosa i de llibres d’autors ebrencs.

Avui a la tarde a la Sala multiús de l'Edifici de serveis de la EMD de Jesús, s'ha celebrat una xerrada col·loqui La blogosfera ebrenca, on he assistit acompanyant a la taula a Carme Pla , Meritxell Roige, Dani Gil, Gustau Moreno, Krusty i Pingu i tot presentat i moderat per Emigdi Subirats.

S’ha fet una exposició dels blocs dels ponents, exposant les experiències personals, s’ha convidat als presents a entrar en el món dels blocs i en el debat ha sorgit com sempre el tema de l’anonimat, que no per debatut ha quedat resolt.

Estic content per l'experiència personal de l'acte, i a part d’altres consideracions, segueixo valorant molt positivament el anar posant cares als diferents blocs que composen l’ebresfera.

La pròxima quan és?

21 de febrer, 2007

De flor en flor

Les abelles amb la seva feina obsessiva, volen de flor en flor produint cera i mel, sense saber que treballant per natros, a més ens fan la inestimable tasca de pol·linitzar les flors que permetran que els arbres donen fruits.

De banda a banda del món hi han veus que envegen la organització i laboriositat de les abelles, i de les formigues tot s'ha de dir, i les posen com a exemple del que hauríem de ser els humans i les nostres ciutats, grans "colmenes" a imitació dels ruscs que fan aquestes treballadores pertinaces.

Doncs bé, jo passo. Vull seguir queixant-me de les coses que no funcionen i admirant les que si ho fan, encara que no sigui cap xollo viure en una societat imperfecta al menys sembla que siguem lliures i aparentment amos del nostre destí. Ho prefereixo a viure en un rusc on tot és ordre i treball, on no hi ha llibertat per volar on vulguis i on tots els individus són esclaus del seu destí...

O sigui com natros, però vull seguir somiant que no és així.

18 de febrer, 2007

Estacionaments en bateria

A Tortosa com a tot arreu, ni tot és perfecte, ni tot és fa malament. Hi ha que ser just i objectiu. La conversió d'aparcaments en línia, en aparcaments en bateria allà on l'amplada del carrer ho permet és una mesura del tot encertada. Amb carrers d'un sol sentit, els estacionaments en bateria permeten un ús més racional de l'espai disponible, mentre l'amplada de la via amb aparcaments en línia indueix a la pràctica de l'aturada en doble fila. De ben segur que apareixeran veus amb arguments discordants i que no els sembla bé la mesura, perfecte d’això es tracta, la diversitat d'opinions enriqueix el diàleg.

Sigui qui sigui, qui ha portat aquesta mesura endavant, es mereix un puntet positiu.

Lo Canalet florit

.
La natura a pesar de les animalades que els éssers intel·ligents fem contínuament, segueix la seva pròpia programació, intentant adaptar-se al canvis que es van produint. Estem tenint un hivern atípic, però a pesar de tot els meus ametllers del Canalet fidels al mes de Febrer han florit, si després perdran la flor, o no tindran prou aigua per farcir un bon fruit, els propers mesos ho veurem

De moment les abelles ja fan la seva feina, la pluja haurà de fer la seva i amb una mica de sort enguany si que podrem fer panellets

17 de febrer, 2007

Carnaval

La representació "esperpentica" de la realitat ens visita un any més. A molts de llocs es celebra el Carnaval, la festa que permet caricaturitzar allò que ens envolta, per mig de la disfressa, la careta i la burleta. Per un dia, hom s’allibera i s'ho passa bé.

Per no ser menys, el clima canviant que darrerament patim, també ha decidit disfressar-se de temps plujós i ens ha enviat uns xàfecs. Per a uns ha estat un dia molt beneficiós. Per a uns altres preocupant, no sigui que la pluja desllueixi la festa.

Però la pluja, una vegada més ens ha mostrat la realitat "esperpentica" en que vivim: L’Eix de l’Ebre (Avinguda Marcel·lí Domingo) una vegada més tallada, al inundar-se sota la via de l’antiga línia de València, i la llastimosa i deplorable situació de la Carretera de Tortosa a Roquetes, (sols cito aquests dos, perquè son els que avui m’ha tocat sofrir).

Hi ha qui s'atrinxera al darrera conceptes com competència administrativa, pla d'ordenació, consignació pressupostaria, expedients d’expropiació, cessió gratuïta, i altres mots per l'estil que a la resta de mortals ens deixa com estavem.

Cada any no ens podem oblidar de pagar els impostos, fa esgarrifanses pensar en les conseqüències, i mentre situacions cròniques continuen dia rera dia, mes rera mes, any rera any i es podreixen sense solució.

No anem bé.

15 de febrer, 2007

Olives trencades

A Jesús, allà per on cau l'actual carrer Pàndols hi havia una vaqueria, i al pis de sobre, vaig néixer un dia d'estiu de l'any de la gelada. Com és comprensible no tinc records tan llunyans, lo poc que recordo és perquè m'ho van repetir fins ben grandet. Entre altres coses em deien que jo era un nadó escarransit, i que gràcies als pots de Pelargón que la dona del metge Ladrón li donava a la meva mare, vaig acampar.
El que sí recordo de la meva infantesa, és quan amb la mare i ma germana veniem de tard en tard, des del llunyà barri del Garrofer fins Jesús. Una visita a les antigues veïnes del carrer i al tombar el cantó la “sinyó” Roseta, aquesta sempre preparava un Betlem magnífic, m’impressionava, però encara em sorprenia més, el galliner que tenia a la vora de casa, al mig del que avui es l'avinguda Molins d'en Compte. Amb ella entrava al tancat, em donava un grapat de grans de blat de moro i els donava a les gallines, ella no em treia l'ull de sobre, per evitar que em poses a córrer al darrera dels pobres animals, tal com a mi m’hagués agradat de fer.
Però si hi ha un record agradable per sobre els demés, i que associo sempre amb Jesús son les olives trencades, que la “sinyó” Roseta m'oferia amb la condició que no espantés les seves gallines. Aspres en mesura i molts saboroses em deixaven un regust, que em feien desitjar de tornar-hi aviat

14 de febrer, 2007

La caixeta de la paraula

No sabia que regalar-li, i va decidir fer-li una caixeta per que guardés allò que consideres mes valuós.
Va trafegar entre fustes precioses i exòtiques, però va descartar-les totes, fins que va decidir buscar-les al calaix dels retalls perduts.

Per al fons necessitava una fusta resistent i va agafar una peça de respecte ben gruixuda, pels laterals va pensar en quatre tauletes de paciència, i per a la tapa un retall de confiança li aniria bé. Volia unes frontisses d’algun metall que no grinyolés, i que foren flexibles i consistents i les va escollir de diàleg, un metall casi extingit

Amb els claus de les bones intencions va armar la peça de respecte amb les de paciència, va unir el conjunt a la tapa de confiança usant les frontisses de diàleg, va decorar l’interior amb dibuixos d’esperança, les cares vistes les va gravar amb filigranes de promeses i les va envernissar amb tot el temps del món. Per acabar va col·locar coixinets de comprensió per protegir el més fràgil dels objectes.

Casi estava enllestida, però si havia de servir per custodiar alguna cosa valuosa faria falta un bon pany i el va construir de fidelitat amb una extraordinària clau invisible d’amistat. Arribat el moment, li va fer ofrena de la caixeta.

Ja a les seves mans, va pensar quina de les seves pertinences era la més valuosa: I va guardar la seva paraula.

Va fer-ne us freqüent, anava amunt i avall, i d’aquí cap allà, sempre amb la caixeta de la paraula. Fins que un dia, en un canvi de jaqueta va perdre la clau invisible de l’amistat.

Sense la clau, el pany de la fidelitat restava immòbil i no permetia articular les frontisses del diàleg, el vernís de tot el temps del món deixava entreveure filigranes de promeses, però la paraula romania presonera sobre coixinets de comprensió, acompanyada del respecte, la confiança i la paciència, i rodejada de dibuixos d’esperança.

13 de febrer, 2007

Dimarts tretze

Apa, ja hi som altra vegada. A pesar que l'anglosaxó divendres tretze es belluga i empeny amb força, el dimarts tretze segueix amb el cap molt alt, tothom amb qui parlo, em repeteixen que no son supersticiosos, però no en conec a cap que s'hagi casat en un dia tan assenyalat, a veure si algú aixeca el dit, que ja en tinc ganes.

Per si o per no, avui a pesar de la data, el dia s’està portant d’allò més bé, i no creuaré els dits, ni tocaré fusta, però per si de cas no passaré mai per sota una escala, no per superstició sinó per seguretat, no em faria goig que em caigués al cap les alicates o el martell del operari de telefònica, per dir un cas.

Jo tampoc sóc supersticiós, diuen que ser-ho porta mala sort...

11 de febrer, 2007

Carnaval de Roquetes

Nadal ja queda lluny, com les ganes de festa mai s'acaben i abans que arribi la Quaresma, com ja es tradició, l'Ajuntament de Roquetes a traves de la seva web informa de l'organització com altres anys del Carnaval d'enguany, que tindrà lloc el proper dissabte dia 17 de febrer, amb el següent programa:


- 18:45 h. Concentració a la plaça de la Raval Nova.
- 19:30 h. Desfilada de disfresses al c/ Major.
- 24:00 h. Ball de disfresses a la Lira de Roquetes.

10 de febrer, 2007

El campus ebrenc, és o no prioritari?


Acabo de llegir a l’Ebredigital que el Conseller Huguet, ha llençat la llavor del dubte al qüestionar la financiació del Campus de les Terres de l’Ebre, però ha evitat pronunciar-se sobre la seva prioritat. Jo ho tinc clar, quan eviten dir alguna cosa, la seva opció és la pitjor per natros.

A veure quan tarden en posar en dubte alguna altra financiació de qualsevol altre projecte de les Terres de l’Ebre, quin serà el pròxim?

Un pont que no es farà mai? Una carretera que no es desdoblarà? Un hospital que es quedarà on és ara? Un desplegament de mossos, per a la setmana dels set dijous? Una escola en caracoles?

Això sí, si es tracta d’instal·lar alguna presó o un cementiri nuclear a la vora de casa, no us amoïneu la financiació és assegurada .

Somnis de paper

Un full de paper, ja fóra de diari, de revista o arrencat d'una llibreta, convenientment doblegat es convertia en un vaixell de paper, ideal per fer navegar per una regadora, pel canal o pel mateix riu, substituïa les joguines que no teníem a la perfecció, era per dir-ho d'alguna manera un somni de paper.

Dins de tres mesos i escaig, les regles del joc democràtic permetran que dipositem a una urna, una papereta amb la opció que més ens agradi, amb el desig, massa vegades traït, de que les coses es facin bé, amb honestedat i transparència.

Fins llavors rebrem, si tenim sort, d’uns propostes més o menys serioses, d’altres propostes de faula amb el convenciment que els ciutadans ens ho traguem tot, i qui no tingui res a proposar, ni de bo ni de dolent, es dedicarà a llençar mossegades al aire a veure si pesca alguna cosa.

Els nens de parvulari saben molt bé que un vaixell de paper, és solament un full de paper convenientment doblegat, i els qui fa temps vam deixar de ser nens de parvulari, també sabem distingir qui dona mossegades a l'aire i qui ens vol enredar amb somnis de paper.

09 de febrer, 2007

La paret blava

Després de romandre òrfena, sense que ningú li agraís el sopluig que va donar durant d’anys, en arribar al límit de la resistència, les pluges constants de pocs hiverns enrera, l’animaren a desplomar-se.

Quan nen, des de el balcó podia veure les teulades de tot Tortosa, i els camps que s’escampaven fins les faldes dels Ports. Allí vaig aprendre a llegir al cel, a contar estrelles, a batejar-les amb els noms dels meus primers amors, a jugar amb els núvols que dibuixaven formes de cotó, allí vaig començar a somniar amb marxar en busca de l’horitzó

He tornat al meu vell barri, les costes i carrerons conserven l’encant, encara que falten geranis i clavells als balcons, l’olor de xocolata bullit i xurros fregits d’un diumenge al matí i falta la vella casa.

La paret mitjera de la casa veïna, encara conserva com en un puzzle, les marques dels envans de les habitacions desplomades, les restes de pintures, alguna manisa d’una cuina o el traç negre de sutge d’on hi havia un fumeral, i amb cada una munts de bonics i entranyables records. He anat recorrent una a una fins arribar a la paret blava que veia totes les nits abans de dormir-me, la mateixa que veia tots els matins en despertar, una paret blava com un mar, una paret blava com el cel, una paret blava sobre la que vaig imprimir multitud de somnis, una paret blava que mai ha deixat d’acompanyar-me

Serà per això que encara segueixo somniant?

07 de febrer, 2007

Si en governa la farina

Sobre els polítics i els engranatges dels partits sempre vola l'ombra de la sospita, la gent diu i repeteix que si aquell ha fet cinc i l’altre ha fet vint, que si això i que si allò i ens escandalitzem únicament del que es murmura, i donem per sentat que l'acció política du associat un entelat fosc i tèrbol, com és tèrbola la tolerància amb que es suporta. I així vivim.

Però quan el tel del rumor es trenca, i el que si això i que si allò és un fet palpable i consultable, es disparen les alarmes, i la tèrbola tolerància es muda en una insuportable intransigència. I més insuportable encara es fa, quan el protagonista és un partit històric i d’esquerres.

Que les cacicades les facin els partits de dretes és d’esperar, però que pervinguin de les esquerres és imperdonable.

Ja ho deien les iaies del Garrofer: Si en governa la farina, ella blanca que blanca, i ella fina que fina...

06 de febrer, 2007

Sóc un ciutadà anònim

Avui Manel Zaera publica un post referent a l'anonimat als blocs, aquest és un tema interessant, ja que amb l’excusa del control dels descerebrats, és pot amagar l’intent de retallar la facultat d’expressar-se i circular lliurement pel ciberespai.

Fa molts d'anys, com molts d'altres en aquell temps, vaig anar al meu primer concert al Casal tortosí on actuava en Raimon, recordo que per entrar haviem d'identificar-nos amb el DNI davant un individu, assegut a una tauleta a la vora de la porta, que en prenia nota un per un a tots els que entràvem.
Crec sincerament que l’anonimat és un dret dels ciutadans, i vull exercir de ciutadà anònim sempre que vulgui. Hi ha qui convida a que el anònims deixen de ser-ho, qui així ho vulgui endavant, però jo considero que l’usuari anònim es troba en la essència mateixa d’Internet.

Jo que escric des d’un anonimat "light" amb pseudònim, ho faig per inèrcia, perquè sempre he escrit així a Internet als xats primer, als fòrums després i ara amb el bloc. Sóc un usuari anònim i el meu nom vertader pot resultar tan anònim com el meu pseudònim. Sóc un desconegut, únicament conegut per la gent que m’és més propera
Com a ciutadà anònim, penso, sento i opino i és el que pretenc fer en aquest espai pel que em bellugo, i tinc per norma escriure el que penso sense ofendre a ningú, si ho faig ho sento no era la meva intenció. Però en algun moment puc discrepar del que pensen els altres, i això no és criticar ni insultar, és solament defensar la meva postura, la meva opció encara que resulte incòmoda per qui no estigui d’acord amb ella.

Amb el temps segur que sorgiran veus amb la pretensió de que els blocs han de ser regulats. A la blocosfera hi ha impresentables, com els hi ha a tot arreu. Però la majoria som persones del tot corrents, potser massa preocupats per les coses que passen al nostre entorn, i de vegades penso que és això el que fa por, i no els descerebrats que són la excusa per amarrar un medi que pot arribar a resultar incòmode.

Lamentablement, és recomanable l’anonimat per seguir gaudint de la llibertat.
Quan hàgim perdut la llibertat de ser ciutadans anònims haurem entrat en el món que imaginava George Orwell a 1984, llavors la seva frase encara prendrà major significat: A una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari

05 de febrer, 2007

L'explanada de l'Estació i un nou bloc

Els terrenys on avui s’aixequen les naus del polígon entre els termes de Roquetes i Tortosa, havien de ser destinats en el seu a dia a construir una nova estació, encara avui coneixem aquell indret amb aquest nom, i el mateix polígon ha rebut el nom de Pla de l’Estació. Un projecte que no va passar de projecte i qui sap si ho va ser alguna vegada.

Durant els anys d’estudiant de batxillerat al Bau, els professors d’educació física, en aquell temps Fornós i Bertomeu, ens feien córrer donant la volta que coneixíem com els tres quilometres, consistia en sortir del pati del Bau, agafar el camí dels Codonyers passant vora Tost i la fàbrica de Fabra, creuar per sota l’explanada usant el túnel existent a la alçada de Roquetes, girar a l’esquerra i passant prop de l’hort de Cabrera arribar fins l’hort de Nomen. Davant la fàbrica de sansa giràvem de nou a l’esquerra, creuàvem la via pel túnel del niu d’ametralladores, on avui passa l’eix de l’Ebre, un gir a la dreta i enfilàvem de nou el Camí dels Codonyers fins el pati de l’Institut.
Durant tot el recorregut ens escortava el mur de contenció de l’explanada de l’estació, moltes vegades mentre corria vaig pensar d’on dimonis havien sortit els materials per emplenar tot aquell desnivell, però mai se’m va ocórrer preguntar-ho.

Avui sense esperar-ho he sortit de dubtes. Sembla ser que quan es va excavar la trinxera per on passava la via de València a l’alçada de la Ravaleta, els materials que sortien s’acumulaven en els terrenys de la futura estació. Qui m’ha aclarit el dubte ha estat garrons, l’autor/a d’un bloc roquetero de pocs dies d’existència anomenat garramanxos. Conec moltes anècdotes de Tortosa on vaig fer-me gran, però desconec molt del poble que em va adoptar. Gràcies garrons i benvingut/da a l’Ebresfera.


Entrada relacionada: Malaurat esforç

04 de febrer, 2007

La longitud i el nord

L’any 1675 Carles II va fundar l’Observatori Reial de Greenwich amb la finalitat de cercar la longitud pel perfeccionament de la navegació i l’astronomia. La longitud es la posició en el globus terrestre d’un punt respecte el meridià que passa por Greenwich.
El problema era dels grossos: el 22 de octubre de 1707 els vaixells Association comandat per l’Almirall Sir Clowdisley Shovell; l’ Eagle; el Rommey i un quart s’esfondraren en aigües de les Illes Scilly a uns 30 quilòmetres de l’extrem més occidental d’Anglaterra, abans que la resta de la flota pogués adonar-se de l’errada de posició i es poguessin prendre les mesures correctores.
Més de 2000 homes van morir incloent-hi Sir Clowdisley Shovell. ( És dona la paradoxa, que el dia abans Sir Clowdisley va fer penjar del pal major a un veterà nostramo, per insubordinació, quan aquest va intentar advertir-lo de l’error en la posició de la flota.

John Flamsteed (1646-1719) havia demostrat que el coneixement de la longitud sols seria possible amb el coneixement precís de la posició de les estrelles fixes. Per calcular la longitud a la nit es precís tenir una taula amb les estrelles i les hores en que passen sobre el meridià de Greenwich. Si tenim determinades estrelles a sobre el cap, sabem l’hora quan han passat a sobre Greenwich, i coneixem l’hora actual amb precisió, ja sabem on estem, gràcies a que la terra dona un volta cada vint-i-quatre hores.
Per exemple: Si tenim a sobre nostre una estrella que va passar per Greenwich fa una hora, estarem a 15 graus de longitud (360 graus del globus dividit entre 24 hores ens dona 15 graus per hora) Flamsteed va treballar per determinar la posició d’unes 20.000 estrelles fixes.

Amb tot això, el problema es reduïa a construir un rellotge lo suficientment exacte per a la precisió necessària, que en el cas de mig grau, era de dos minuts cada sis setmanes.
Avui sembla fàcil, però no al segle XVIII, tenint en compte que el rellotge hauria de suportar canvis de temperatura, temporals, condicions ambientals adverses. A més en aquell època els rellotges més exactes funcionaven amb pènduls, i un rellotge de pèndul al mar era impensable e inútil

El primer rellotge de la precisió requerida el va construir John Harrison al 1735,el seu primer rellotge H-1 era casi perfecte, però massa gros per ser embarcat. Es van construir dues còpies reduïdes del Harrison el K-1 que es va posar a disposició del famós explorador capità James Cook i el K-2 a Wilson Bligh capità de la Bounty, universalment conegut per la pel·lícula Rebel·lió a bord.

Avui es navega sense problemes gràcies als estris de geo-posicionament per satèl·lit (GPS), la problemàtica de la longitud és ja una anècdota, com queda com una curiositat el fet que el Pol Nord magnètic, s’hagi desplaçat 1.100 quilometres des de que va ser descobert al 1831, i viatgi cap a Siberia a raó de 40 quilometres/any, degut al moviment del ferro líquid que circula pel nucli extern de la Terra.

Hi han molts que encara usen brúixola, i han perdut el nord. A veure si algu els regala un GPS abans que sigui massa tard.

Mitja pinzellada de l'Ebrebloc

La blogosfera, com l’àgora grega, és el lloc on tothom pot parlar, va venir a dir l’Alcalde de Tortosa en l’acte d’inauguració de la Primera Trobada de blocaires ebrencs, celebrat ahir. M’agrada el símil, però malauradament, tal com es va apuntar al debat final de la jornada, de la mateixa manera que no tots els grecs podien parlar a l’àgora per no tenir-ne dret, avui dia no tots el ciutadans poden intervenir a l’àgora virtual d’Internet, per no tenir-ne els mitjans ja siguin tècnics o econòmics.

Les administracions han de posar-se les piles per facilitar, a la ciutadania, l’accés a les noves tecnologies. Ja sigui amb la proliferació de telecentres, ja sigui amb iniciatives com la de Tivissa.

A les vint-i-quatre hores de celebrada, considero molt positiva l’experiència de la sessió matinal de la trobada. (No hi vaig ser a la resta)

Felicito pels resultats als participants i sobre tot als organitzadors de l’Ebrebloc d’enguany, per la feina feta, i els encoratjo a que, passada la ressaca, comencen a pensar en el proper. Potser un fil al fòrum per provocar una pluja de idees?

I com a cirera del pastís, l’actuació de la Colla jove de dolçainers de Tortosa va quedar d’allò més bé, perfecta.





Entrades relacionades: Tivissa, al cap davant

02 de febrer, 2007

Centre Cívic de Roquetes

Després de molts d’anys de serveis, l'edifici de l'antic noviciat dels jesuïtes, de construcció sòlida però molt atrotinada, va ser adquirit per l'Ajuntament de Roquetes amb la idea de convertir-lo en Centre cívic, en un temps en que a la urbanització Torre d'en Gil apareixien els primers habitatges, la carretera d'accés a l'Observatori, que passava a sobre el Pont de la Val de Zafan, constituïa un obstacle al desenvolupament de la ciutat, i aquell sector semblava molt allunyat del poble.

La restauració inicial de l'edifici es va encomanar a l'Escola Taller creada amb aquest objecte, condicionant-se part de la planta baixa com a Llar de Jubilats. Algun temps després, la resta de l'edifici va ser habilitat com a seu de l'IES Roquetes fins la construcció del nou edifici, al solar propietat municipal situat a la vora el col·legi Marcel·lí Domingo.

Traslladades les activitats educatives al nou centre, la idea de reconvertir l'antic noviciat en Centre Cívic renaixia.

A hores d'ara, la Llar de jubilats ocupa gran part de la planta baixa de l'edifici centenari, el primer pis s'ha convertit en un viver d’entitats de la ciutat, on gaudeixen, cadascuna d'elles, d'un espai per a les seves activitats, i la segona planta, acull les instal·lacions d'Antena Caro i acollirà en breu la nova Biblioteca municipal, i una sala polivalent per a conferències o exposicions.

Hi ha una dita a Internet que diu: -Lo que no es coneix, no existeix, -puc testimoniar que el Centre Cívic de Roquetes existeix-

01 de febrer, 2007

L'Ebrebloc, ja és aquí

Amb la frase Tot a punt per a l'Ebrebloc, la web de l'Ajuntament de Tortosa es fa, una vegada més, ressò de la primera Trobada de l'Ebrebloc, que tindrà lloc el proper dissabte dia 3 a partir de les 9.45 a la Biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa.

El tauler d'anuncis de la feina també s'ha fet ressò de la jornada, amb un cartell de la trobada (que jo no he penjat, algú em va passar al davant). Ahir al plegar dos companys que em precedien, al veure'l:

-Què es això de l'Ebrebloc? -va preguntar un-
-Crec que una trobada de paletes, -va dir l'altre-
Primer vaig riure i després vaig pensar que en part tenia raó, bloc a bloc estem construint un bocí de futur.

Encara que no podré assistir a tota la jornada, espero veure-us a les activitats del matí, no hi falteu.