31 de gener, 2008

Demà a l'Ebrebloc 2008

Ja ha passat un any i demà i passat es celebrarà la segona edició de l'Ebrebloc, ja sabeu la trobada de blocaries ebrencs i tots aquells que estiguin interessats en aquesta moguda, poca cosa hi ha per afegir, únicament que ens veiem demà i passat:

Programa EBREBLOC 2008

1 de febrer (Biblioteca Marcel·lí Domingo, Tortosa)
17:45 – 18:00 Recepció i recollida de materials
18:00 – 19:00 Presentació i inauguració de l’EbreBloc 2008
19:00 – 21:00 Taula redona: Els blocs en l’àmbit de l’educació / moderada per Marià Cano. Amb la participació de:
Jordi Perales
Artur Tallada
Dora Cervelló
Àngel Ismael
21:00 Vi d’honor



2 de febrer (Biblioteca Municipal de Roquetes)09:00 – 10:30 Taller de podcast / a càrrec de Jordi Abad
10:30 – 11:00 Esmorzar
11:00 – 11:30 Radiografia-estat de l’Ebresfera / a càrrec de Daniel Gil
11:30 – 12:00 La Catosfera / a càrrec de Marc Vidal
12:00 – 14:00 Taula redona: Polítics amb bloc o blocs de polítics? / moderada per Silvia Tejedor (Cadena Ser - Ràdio Ebre). Amb la participació de:
Joan Sabaté
Francesc Sancho
Jaume Forcadell
Pere Muñoz
14:00 – 14:30 Acte de cloenda
15:00 Dinar
19:00 Beers & Blocs

24 de gener, 2008

Tòquio Blues

Als altaveus de l’aeroport d’Hamburg sona Norwegian Wood dels Beatles. A Toru Watanabe aquesta música el transporta als anys seixanta, a la seva joventut, a l’època d’estudiant, a la seva vida a la residència d’estudiants, a les seves correries nocturnes amb Nagasawa. Però faci el que faci, no pot fugir dels dos eixos sobre els que és mou la seva complicada existència, els amors: per la inestable Naoko i per la exuberant Midori.
Watanabe en la constant cerca de la felicitat es veu incapaç d’aconseguir-la, ancorat com està als tristos records del passat.
Toru Watanabe, salvant les distancies, m’ha fet recordar a Holden Caulfield el jove protagonista d’El vigilant en el camp de sègol. Tots dos, joves estudiants turmentats l’un per la mort del seu germà i l’altre pel suïcidi del seu millor amic. I en part l’autor ens força a fer-ho, a l’anomenar per dues vegades la novel·la de J.D. Salinger.
Si l’autor, Haruki Murakami, em va sorprendre amb L'amant perillosa(Al sud de la frontera, a l’oest del sol), amb Tòquio blues no em sorprèn perquè estava avisat però confirma que tot allò que la crítica diu sobre ell, és cert.
I si el seu estil fluid t’atrapa, el seu ampli coneixement musical, va regentar un local de jazz, guarneix i il·lustra els seus relats. No vaig poder sostraurem a la temptació, i a mesura que avançava amb la lectura anava buscant a l’ordinador la música a la que és referia, per escoltar-la en cada moment i poder reproduir molt millor les sensacions que vivien els personatges. I com no, tot va començar al segón paràgraf de la novel·la amb Norwegian Wood dels Beatles.

A l'Antàrtida volant...

Les velles gestes per conquerir l’Antàrtida ja queden enrera com l'intent de creuar el continent blanc passant pel Pol sud d’Ernest Shackleton i el seu Endurance, fins que la força de gel el va atrapar, i miraculosament van poder salvar tots la vida. D'aquesta gesta es fa una exposició, estos dies, al Museu Marítim de Barcelona

Han passat noranta anys, pam dalt pam baix, i ara els australians han anat a lo fàcil, diuen que per facilitar l'arribada de científics, experts i els seus equips. Temor em fa.
La qüestió és que un Airbus A319 amb 19 científics a bord ha aterrat a una pista de gel situada al glacial artificial Wilkins a 65 quilometres de la base antàrtica de Casey. El vol inaugural anava encapçalat pel Ministre del Medi Ambient Peter Garrett.

Sí, Peter Garrett, el mític cantant de Midnigth Oil, que va deixar la música per dedicar-se a la política.

Jo hagués preferit, que Garrett hagués continuat cantant, m'agradava i m’agrada la música que feia, i també hagués preferit que deixessin a l’Antàrtida tranquil·la, lliure de visites aèries de ministres ex-cantants, científics i experts en: “a saber què”.

16 de gener, 2008

Un pas de dimoni...

Diu la dita: Per Sant Antoni un pas de dimoni.

Sant Antoni és demà, però ja hi ha qui s'ha avançat al Sant, sense anar més lluny el COE (Comité Olímpico Español) ha fet un pas enrera en l'afer de la lletra del "himno español" després de veure el nyap i les enquestes que aclaparadorament li negaven el suport. Era de preveure, venint del COE i de la SGAE no és podia esperar altra cosa millor.

I a passos de dimoni, el PP s'allunya del centre. El famós i electritzant Pizarro entra com número 2 de la llista del PP per Madrid, en una operació “despiste” per minimitzar la traveta que la Espe li feia a l'Alberto, i el posterior anunci de retirada d'aquest de la política. Segons diuen les males llengües, amb això, es trenca l'empat tècnic que hi havia entre el PP i el PSOE, aboquen al Mariano a la derrota electoral i a un pou sense fons, i la Presidenta afila les ungles per a la successió...

Potser sí, potser no...

14 de gener, 2008

Estris d'abans ahir (XII)

A part d'utensilis diversos que hem anat veien i els que veurem al llarg del temps, hi havien productes que també han caigut en desús a pesar que encara hi ha gent que s'esforça en mantenir la tradició elaborant aquest sabó tal com es feia en un temps ja un pèl llunyà.

Avui un amic, m'ha fet a mans aquesta peça de sabó elaborada tal com la tradició mana: aigua, sosa, oli i greixos, tot en la seva justa mesura, tot ben remenat, tot ben emmotllat i deixat reposar el temps precís.

Amb aquesta peça a la mà em sembla sentir la xerrameca i les rialles de les dones remullant la roba, refregant-li el sabó al safareig de qualsevol poble o llogaret.

Com imatge bucòlica i record del passat queda molt bé, per a una feina molt feixuga, i sembla que ja no hi ha marxa enrera, ni falta que fa. Les rentadores i les assecadores han suposat tota una revolució a la llar, però amb els peus tocant a terra, no perdeu mai de vista els estris i productes del passat, no sabem la sorpresa que ens prepara el futur al tombar la propera cantonada...

09 de gener, 2008

Una cançó per canviar una vida

Això és el que va passar-li a Ray La Montagne. Fill de músic, va viure tota la seva infantesa immers en el món de la faràndula però no va ser fins 1994 quan al rellotge, que el despertava per anar a la fàbrica de sabates on treballava, va sonar Treetop Flyer d'Stephen Stills. Aquell dia Ray no va anar a la feina, va decidir canviar de vida.

Cinc anys després publicava el seu primer album Trouble, i en venia 400.000 copies arreu del món.

És va perdre un sabater, però es va guanyar un artiste.

Què menja la canalla?

Segons un estudi sobre el consum i el coneixement dels aliments més importants, dut a terme per la Fundació Dieta Mediterrània, on han intervingut vint-i-cinc mil nens d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys d’Andalusia, Aragó, Castella-LM i Catalunya la situació és per mirar-s’ho.

Els resultats fan fredar, el 31,9% dels nens afirmen que mai han provat els espinacs, el 22,93% que no s'havien menjat mai un tomàquet, i el 22,75% no sabien quin gust té un espàrrec. Els altres desconeguts entre la canalla són la ceba amb un 16,33 % que no l’han provada mai, la taronja el 14,77%, les olives negres el 21,43%, la pastanaga el 21,43 %; els pinyons 26,58 % i la tonyina en conserva el 22,66%.

Llavors, què redimonis mengen? Potser va sent hora de reposar els capítols de Popeye “el marí”

08 de gener, 2008

Crònica de la ciutat de pedra

Ismaíl Kadaré va néixer l'any 1936 a Gjirokastra al sud d’Albània, i al 1970 a Tirana va publicar per primera vegada aquesta novel·la, una de les més importants de la seva obra.
A Crònica de la ciutat de pedra, Kadaré aboca les seves memòries infantils: la guerra, la ocupació successiva de la seva ciutat pels feixistes italians, els grecs, els nazis i els primers grups comunistes, la curiositat infantil, la por de la gent, els jocs, les atrocitats, les creences i supersticions, les heroïcitats i traïcions, tot en batibull vist a traves dels ulls d’un nen.

Kadaré ens fa viure, caminar i sentir pels carrers, racons i murs de la seva ciutat que converteix en éssers vius que sofreixen moren o perduren de la mateixa manera que ho fan els habitants als que aixopluguen.

El relat sols és veu trencat a l’inic de cada capítol, per fragments de noticies locals i d’avisos dels ocupants, donant-li al conjunt una uniformitat que ens embolcalla fent-nos viure en carn pròpia la tràgica situació viscuda per l’autor.
(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

Visites no desitjades

Un asteroide de 50 metres de diàmetre es dirigeix cap a Mart a una velocitat de 48.000 quilometres hora, el bòlit té un 3.6 % de probabilitats d’impactar amb el planeta roig.

Amb tres satèl·lits d’observació i dos robots actius en aquell planeta, és una oportunitat única per veure l’esdeveniment de ben aprop. L’asteroide 2007-WD5 va ser descobert el passat novembre des de Tucson Arizona, i si acabés estavellant-se a la superfície de Mart podria deixar com a petjada, un forat d’un quilòmetre de diàmetre. S’estima que impactes com aquest es produeixen a Mart un cada mil anys.

L’improbable, segons els científics, moment de l’impacte serà el proper 30 de gener i ja és refreguen les mans de la emoció al temps que reconeixen la preocupació si l’objectiu de l’asteroide fora la Terra en lloc de Mart.

Pos sí, no cal ser científic de la NASA, ni de cap altre lloc per acoquinar-se. A mi personalment ja em preocupa que pedrots de 50 metres de diàmetre i de molt més grossos vagin per allí dalt bellugant-se com qui juga a la ruleta russa: aquí caic, allí m’estavello, i que qualsevol dia ens facin una visita no desitjada.

06 de gener, 2008

Calendaris per triar i remenar

Qualsevol empresa o comerç, amb cara i ulls, bancs i caixes inclosos, posa a disposició de la clientela calendaris de l'any nou.

De calendaris n'hi han de molta mena, però ja fa uns anys associacions de discapacitats van veure en els calendaris una via a la financiació. Ara però, els han sortit competidors ferotges, col·lectius de bombers, de policies, entitats esportives o d’hostesses de línies aèries, tots fent el seu propi calendari per tal de finançar ..., el que faci falta. Però no, jo no anava per aquí.

Acabem d'estrenar el 2008, segons el calendari gregorià, dit així en honor al Papa Gregori XIII, que va impulsar la correcció de l'excés d'11 minuts per any, del fins llavors emprat calendari julià. Per efectuar aquesta correcció es van suprimir 10 dies del més d'octubre de 1582.

Si no us agrada el 2008, podeu triar i escollir el calendari musulmà que durant el nostre 2008 estrenaran el 1429, o el 5769 jueu, o el 1725 copte, o el 2001 etíop... Ès curiós saber, perquè veure-ho no ho veurem, que el calendari gregorià (solar) i el musulmà (llunar, 11 dies més curt per any) coincidiran el dia 1 de maig de l'any 20.874

I com a cirereta del pastís, jo convençut com estava que Miguel de Cervantes i William Shakespeare, els dos cracks de la literatura universal, havien traspassat el mateix 23 d'abril de 1616, res més lluny de la realitat. Anglaterra, que es guiava pel calendari julià, no és va adherir al calendari gregorià fins el 1752. Si a efectes administratius tots dos genis van morir en la mateixa data, ho van fer realment amb 11 dies de diferència: Miguel de Cervantes el 23 d'abril de 1616 (gregorià) i William Shakespeare el 23 d'abril de 1616 (julià), és adir el 3 de maig de 1616 (gregorià).


Ni en això de comptar els dies ens posem d'acord.

Per Reis ...

... tonto és qui no ho coneix.

Doncs sí, el dia comença a estirar-se i de mica en mica les tardes seran una mica més llargues, al temps que els estalvis seran una mica més curts, que les rebaixes ja truquen a la porta, i si ha sobrat res després de la brutal campanya de consum en que s'han convertit les festes de Nadal, ara toca desfer-se fins de la calderilla.

Que vostès s'ho gastin bé!!

01 de gener, 2008

En quan et despistes et canvien l'any...

He estat uns dies, capficat amb les meves maquetes de barcos i m'han canviat l'any.

Doncs bé, que aquest 2008 acabat d’estrenar ens porte bona quantitat de fato i vianda de la bona. Una abraçada i moltes felicitats a tots els blocaires de bona voluntat.