18 de desembre, 2016

El grèvol al bosc



Abans que les ponsèties invadissin les nostres llars per Nadal, el grèvol era l'amo. Però ja pel llunya 1984 es va prohibir la seva comercialització a excepció d'aquells plantes que pugessin demostrar el seu origen, es a dir plantes amb papers.


La mesura va ser del tot encertada veient el camí que prenien les coses, donat que cada Nadal representava l’espoli d'aquesta bonica espècie vegetal, que per molts anys va ser el guarniment nadalenc per excel·lència, i la seva imatge sempre hi serà present.


El grévol floreix d'abril a juny i a l'octubre madura el fruit que roman a l'arbre durant mesos, com la majoria de plantes tenen propietats medicinals, però passarem de puntetes per aquest apartat, ja que no pretenc un bloc d'herboristeria, això si qui a casa tingui grévol i nens petits, aneu en compte la ingesta dels llampants fruits vermells pot donar lloc a greus problemes de salut.


Però com moltes altres plantes que donen fruit en aquest temps d'hivern també duen acompanyada una forta dosi de simbologia. En l'antiguitat era molt venerada com a símbol de fertilitat a mig hivern, i perquè dóna un toc de vida a la natura i a la pròpia llar.

03 de desembre, 2016

Avui menjarem: Tiramisú




Les postres d'avui segur que us agraden.

Biscuits
Dos ous
quatre cullerades soperes de sucre
1 tarrina de formatge mascarpone (200g aprox)

Separem les clares dels rovells.
Batem les clares punt de neu i li afegim la meitat del sucre.
Batem els rovells amb l'altra meitat del sucre. Quan estigui ben mesclat afegim el formatge mascarpone fins que sigui una mesckla homogenia.

Afegim a la mescla les clares punt de neu i ho mesclem ben mesclat.

A un plat posem el contingut d'una tasa de café ben carregat, o descafeinat com en el meu cas.
Remullem els biscuits i els anem col·locant al fons d'un motllo rectangular.
A sobre i posem la meitat de la mezcla que hem elaborat, i l'escampen fins cobrir els biscuits.
Espolsem cacau i posem una altra capa de biscuits remullats amb café.
Amb la mescla que queda cobrim de nou els biscuits i ho posem al frigorific un mínim de cinc hores, però millor 24 hores.

Abans de servir-ho espolsem amb abundant cacau en pols.

Que vagi de gust.

26 de novembre, 2016

Avui menjarem: ous durs farcits amb tonyina




Plat senzill? Nooo, supersenzill.

- Mitja dotzena d'ous durs
- Una llauna de tonyina (80 grams)
- Dues cullerades de maionesa

Qui no sap posar un ous a bullir? Pos això. Es posen els ous a bullir, quan ho estiguin es deixen refredar, es pelen i es tallen per la meitat, amb una cullera de postres es treuen els rovells. Es reserven dos o tres mitjos rovells i la resta s'aboca a un plat, es mescla amb el contingut d'una llauna petita de tonyina (abans escórrer l'oli) i s’afegeixen un parell de culleradetes de maionesa.

Amb la pasta resultant s'omplin els ous, i per acabar es ratllen els rovells reservats per sobre dels ous farcits.

Bon profit!!

20 de novembre, 2016

Vagarejant: 20N

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el divendres 18 de desembre de 2009

Des del Moll dels Fustos no es veu la Riera, però sembla que hi ha moguda, els furgons dels antiavalots fa estona que hi passen, i d’allà provenen els espetecs que alimenten un núvol blanc que es va aproximant al port. Les granotes blaves i els grisos s’estoven.

Carles està neguitós, poc li queda per tornar a casa i deixar enrera els vint-i-quatre mesos de serveis a l’Estat. Per l’ull de bou que dona a la cambra dels que manen els pot veure reunits mirant el televisor. Des de la pantalla un desullat Presidente, amb cara de circumstàncies, els mira de fit a fit:

El general de les monedes de deu rals ha traspassat!!

A boca de nit, la dotació gairebé està al complert, els pocs que manquen han estat informats del lloc de trobada, la caldera té la pressió precisa, el que més mana tira amb ràbia del cable de la sirena i el fumeral en lloc d’emetre un avís amenaçador llença a l’aire un lament esglaiador. La proa enfila la sortida del port posant rumb a Vilatrú i deixant enrera les batusses de la Riera on ja no es distingeixen les granotes blaves dels uniformes grisos.

Vilatrú descansa en silenci i la calma ha tornat al buc. Sols Carles segueix pal plantat atent al portaló del vaixell. Una cançó tavernera trenca el silenci, una ombra estranya s’atansa pel moll, Carles s’esvera, es posa el xiulet als llavis per alertar el caporal, però no fa falta, la veu de qui canta li sembla familiar.

El caporal Romiguera, amb un núvol de globus de colors va mesurant de banda a banda el moll, entrompessant per tot arreu. A dures penes enfila el portaló i embarca seguit per un manoll de fils blancs que subjecten el núvol de globus.

Romiguera i el Carles es creuen una mirada amistosa.

-Bona nit nano –farfolla Romiguera, que manté els globus amb una mà i un porro a l’altra.
-Bona nit Romiguera –li contesta afablement el sentinella.

Al mig del dormitori de la dotació, Romiguera seguit dels seus globus, busca a les palpentes l’escala de baixada al nivell inferior, on és troba la seva llitera. Baixa els primers esglaons, però és massa estret i el núvol de globus no hi passa.

Romiguera no s’ho pensa, fot una calada al porro l’aproxima als globus i comença a petar-ne uns quants per reduir el núvol que no vol passar per l’escotilla. L’esclat dels globus retrona entre les parets de ferralla del vaixell. Tothom es desperta, la dotació a les fosques salta de les lliteres, ningú sap què passa.

Carles esverat baixa tot apressa i encén les llums del dormitori. Tothom està en peus, al centre del dormitori, dins l’escotilla de baixada Romiguera amb una mà subjecta el núvol de globus, força minvat, i amb l’altra el porret. Al seu voltant els que manen, amb calçotets, l’encanonen amb les seves armes.

-Qué coño pasa, Romiguera? – diu el que més mana.
-Essto.....nada, nada....que los globitos no pasan, ...esssto... ¿ una caladita?

19 de novembre, 2016

Avui menjarem: Ranxet de popet amb carxofes




Hi ha dies que tenim desigs, i avui toca popet.

Mirem al rebost o sortim volant a buscar el que ens fa falta.

Mig quilo de popet
Un grapat generós de pèsols
Dues tomates
Una ceba
Mitja dotzena de carxofes
Mig got de brou de peix

Escaldem les carxofes, netes i esquarterades, i el grapat de pèsols. Màxim vuit minuts. Ho reservem.
Fregim el popet amb oli roent, un instant vist i no vist, i ho reservem.
Sofregim la ceba trinxada i quan sigui rossa afegim la tomata trossejada. Quan la tomata estigui al punt, afegim les carxofes i els pèsols, el brou i el popet.

Uns minutets que faci xup xup i al plat.

Bon profit...i moderació.

12 de novembre, 2016

Avui menjarem: Rodanxes de lluç amb escopinyes







Després d'una bona temporada sense "menjar", tornem-hi.

Avui menjarem un plat molt saborós i al temps molt senzill d'elaborar.

Hem de veure al rebost si tenim:

Una Ceba
Una tomata
Dos dents d'all
Julivert
Rodanxes de lluç
Escopinyes (escopinyes, cloïsses, petxines, catxels,...)
Brou de peix

Pelem la ceba, els alls i la tomata i les trinxem. Mentre a una cassola de pedra o estri semblant, posem a roentar l'oli d'oliva.

Quan l'oli estigui a punt posem la ceba i l'all trinxat i fregim fins daurar la ceba, i afegim la tomata i el julivert .Quan estigui ben sofregit i abans que la ceba es cremi afegim el brou de peix i remenem fins que trenqui a bullir.
Afegim les rodanxes de lluç, i quan sigui apunt de cocció posem les escopinyes i quan s'hagin obert, retirem del foc i al plat.

Bon profit

05 de novembre, 2016

Avui menjarem: Llom de porc amb salsa de xampinyons







Com en altres facetes de la vida, a la cuina no cal seguir les receptes fil per randa, tot està obert a la improvisació, si surt bé perfecte, si surt malament a la pròxima es rectifica.

Així que, amb un ull a la recepta de "Fricandó de vedella amb moixernons" i l'altre al rebost, m'he tret de la mànega el plat d'avui.

Que hi havia al rebost?

800 grams de llom de porc a tallades fines.
Una ceba grossa
200 grams aprox. de tomata madura
400 grams, més o menys, de xampinyons
una cullerada sopera de farina
Oli
sal
aigua o caldo

A una paella amb oli fregim les tallades de llom prèviament enfarinades, i les reservem en cassola apart.

Al mateix oli de fregir el llom, sofregim la ceba fins que estigui cuita, i afegim la tomata, la farina i aigua o caldo fins que es redueixe. Afegim els xampinyons i tornem a afegir més aigua o caldo fins que torni a reduir.

Ara toca triturar-ho tot amb el braç elèctric, passar-ho pel xino i afegir-ho a la carn.

Un darrer xup xup lleugeret i al plat !!!

29 d’octubre, 2016

Avui menjarem: Rostida








Si alguna cosa hi ha que no tingui cap misteri, aquest és una bona rostida. Foc de llenya abundant, i quan les flames hagin minvat i tot siguin brases posar les carxofes, que abans haurem colpejat per la banda de les fulles per tal d'estovar-la i poder adobar-li el cor amb pebre roig dolç i un rajolí d'oli que li arribi fins el cor. Quan les carxofes canviïn el seu característic color verd per un verd fumat i les seves fulles suïn, ja seran a punt... En quan a rostir pa, salsitxes, xampinyons i brotxetes al vostre gust... L'allioli, a poder ser, feu-lo a mà. No es pot comparar... Bon profit!

22 d’octubre, 2016

Avui menjarem : Caldereta amb carxofes




De calderetes les que vulgueu, totes semblants totes diferents.

Al rebost hi havien carxofes, cebes i alls, i al cistell del peix polpets, tires de calamar i catxels.

Les tires de calamar les tallem a daus, els polpets els netegem i els catxels els posem en aigua i sal unes horetes, que solten la sorra.

Sofregim els daus de calamar i ho reservem, al mateig oli sofregim els polpets i vist i no vist els reservem.

A l'oli del sofregit, posem ceba i dos dents d'all trinxats, afegim els cors de les carxofes (segons la mida els tallem en quatre troços), afegim aigua fins cobrir-les i dues cullerades de farina. Deixem coure uns quinze minuts.

Afegim el calamar, el polp i els catxels deixem coure una estoneta, afegim un polsimet de julivert trinxat i al plat.

Bon profit.

21 d’octubre, 2016

L'amarg retorn



Subjecto amb cura el farcellet amb la teva roba. Pel finestral del tren passen els fotogrames d’un paisatge canviant.  Ni el paisatge, ni els records dels triomfs del passat aconsegueixen allunyar-me del dolor que em trenca el cor. Sota la tela del fardell, els meus dits perceben la textura del teu vestit, orfe del teu cos, i un nus m’oprimeix la gola en pensar en ta mare, quan demà  li doni  el que queda de tu.
Oloro la teva pell absent. Pel finestral  però, entra el fum escopit per la bèstia de ferro que arrossega el meu cos al costat d’una mare, que ja plora sense saber el perquè. Del fardell encara traspua la fresca fragància del sabó d’espígol, que la mare amb cura prepara per a tu cada estiu.
Quan vas néixer els nostres cors vessaven de felicitat, i  no ha estat pas la felicitat la teva companya de viatge. Fa dos mesos, encara no, que et vaig dur a Barcelona. L’amo del mas necessitava una mainadera, i la seva dona desitjava una serventa jove que alleugeris la seva feixuga càrrega. Esperava una noia de poble, lletja, ignorant i bleda, i jo desgraciat de mi t’hi vaig oferir. Ta mare no volia i jo hi vaig insistir, desitjava per tu  un futur allunyat de la servitud del mas, del camp i de les bèsties, i et vaig rendir a la servitud  del caprici dels amos.  
Llesta, eixerida i maca vas despertar en la senyora la més roïna de les enveges. En veure’t es va sentir eclipsada per la teva llum. Ella va jurar i perjurar, i tu ho negaves tot, i aquell anell que no vas robar, va aparèixer el dia després de la tronada, al sifó de l’aigüera del bany de l’ama. L’amo m’ho va dir fredament, ni tan sols  es va disculpar, ni va enretirar la denúncia en què t’acusava.
Havies desaparegut. La tronada d’aquell dia va fer estralls a la ciutat, i et vaig fallar un altre cop. Vaig fer tard. Quan et vaig trobar, jeies  al fons d’un calaix de pi sense desbastar, duies per sudari una camisola bruta de l’Hospital de pobres.  Pulmonia, em va dir una monja mentre em feia a mans la teva roba,  la que la mare t’havia cosit a la llum d’una espelma  per venir a Barcelona. 
Per darrera vegada els meus llavis van besar el teu front, que conservava un suau olor d’espígol barrejat amb l’agredolça acritud de la mort i la resinosa fortor de la fusta de pi tendre. Quan la terra humida anava cobrint les teves despulles, els meus ulls es van assecar  i la meva  ànima, si en tenia, es va  esvair entre la ràbia i la rancúnia.
Assegut al tren, amb el farcellet de la teva roba, torno a casa. La mare em maleirà. Sé que als seus ulls sempre seré el culpable del que t’ha passat. Ho sé, i aquest dolor serà el meu company fins que arribi l’hora de retrobar-nos.


 (Fragment de l'escrit amb el que vaig participar al recull  "Tren de buit": Ed. Petrópolis 2003)

19 d’octubre, 2016

Avui menjarem: Sarmale

 El 13 de juny de 2009, vaig penjar aquesta entrada al meu blog ara desballestat "Avui menjarem",

El Sarmale, es un plat romanès típic de Nadal o de qualsevol festa que s'ho valgue, més o menys com els nostres canelons. Bàsicament són farcellets de fulla de col amb farciments per a tots els gustos, jo avui en porto un de tants. L'important i invariable és la fulla de col com embolcall i com farciment qualsevol llegum acompanyada d'allò que tingueu més a mà.

Ingredients
· 1 col
· 250g de picolat de porc
· 200 g. d’arròs
· 4 cullerades de tomata fregida
· sal
· 1 pimentó verd
· 1 pimentó vermell
· 2-3 fulles de llorer
· 2 cebes tallades
· 1 litre de caldo

Elaboració
A una paella es fregeix la carn picada, els pimentons i la ceba trinxada, quan estigui llest s’afegeix l’arròs es remena tot un parell de minuts i s’afegeixen dues tasses de caldo, i es deixa a poc foc fins que l’arròs es begui el caldo.
A una olla es posa a escalfar aigua amb les fulles de llorer i un rajolí de vinagre. Quan trenqui el bull es posa la col durant tres o quatre minuts, és retira i amb molta cura es van separant les fulles de la col. Amb les més grosses posarem una porció de la mescla preparada i l’embolcallarem fent fardells.
A una cassola, a poder ser de fang, sofregirem la col (trinxada) que ens ha sobrat, afegirem tomata fregida i uns grans de pebre negre, quan gairebé estigui tot cuit posarem amb molta cura els fardells i afegirem el caldo fins cobrir-los. Deixar a poc foc fins que el caldo es consumeixi.

Que vagi de gust.

Malauradament

Li deien Pilar, era tres anys més gran que el pare, i des de la mort de l'àvia va fer de germana i mare per a la resta dels germans. Allò va durar el temps que van emprar els parents en repartir-se la canalla, un parell d'anys o potser tres, no hi ha res clar sobre aquest afer.

L'avi, rondava la quarantena, any amunt, any avall, però estava arribant al final del seu camí, la llarga dècada de captiveri a les Filipines i les afeccions allí contretes l'estaven consumint, no podia fer cap dels durs treballs del mas, i ni tan sols podia vigilar l'olla perpètua que s'escalfava a la llar, ara el fred, ara el baf l'anaven matant lentament.

 Tenia dotze anys quan una de les germanes de l'avia es va fer càrrec de la Pilar, però poc van tardar a trobar-li una casa bona i catòlica on servir: bona, no ho sé si ho seria, però catòlica en feien el paperot. El fill, va sortir de la casa per entrar al seminari. Les dues filles i la Pilar, van canviar la casa  pel convent.

Haurien de passar setze anys, ja en plena guerra civil, quan els dos germans es retrobarien per un instant a la Plaça Emilio Castelar de València. Ella, a pesar de vestir sense hàbits, la roba que duia la delatava com el què era, i la manera de moure's i mirar-lo la delataven com sa germana; ell, a pesar de l'uniforme de soldat de la república i la crossa que l'ajudava a moure's, no podia amagar el posat del pastor que sempre va ser, i els seus ulls blaus el mostraven com el seu germà. 
No es van dir res, no es podien dir res, no hi havia res a dir, sols es van mirar i els seus ulls van dir-se allò que era realment important: seguien vius.

El pare no tornaria a veure a sa germana en molts anys, quan la Pilar va fer un intent de reagrupament  dels germans al seu voltant, de poc serviria, malauradament la seva congregació i la mort ja havien decidit el seu destí assenyalant-la amb el dit: la congregació, un convent llunyà; la mort, un túmul de marbre blanc.

16 d’octubre, 2016

Per Tots Sants, panellets.

Entrada publicada, ja fa uns anys, al meu antic blog "Avui menjarem...", ja desballestat, i com Tots Sants ja s'acosta sempre va bé un recordatori:


 Panellets

Amb aquestes mesures en surten una seixentena:
Mig quilo de farina d'ametlla,
Mig quilo de sucre (sempre la mateixa proporció d'ametlla i de sucre.
Un moniato (125 gr aprox) es pot substituir perfectament per pataca.
Pela d'una llimona (o una culleradeta d'esperit de llima)
Dos ous
Pinyons ametlles


Primer em vaig dedicar a trencar ametlles del Canalet, i després d'escaldades i pelades, uns quants dies a secarse al sol, abans de triturar-les.
 El moniato o la pataca es bullen sense pelar, en un caço.
Una vegada bollit es pela i es xafa amb una forquilla.
En un rivell es mescla amb les mans: el sucre i la farina d'ametlla, s'afegeix el moniato axafat, l'esencia de llimona i el rovell d'un ou.
En un plat batem l'altre ou i la clara restant.
Posem els pinyons en un altre plat.
 Una vegada la mescla ha agafat la textura del massapà, anem agafant porcions de mescla i amb les mans anem fent boles.
Passem la bola per l'ou batut i pels pinyons, i anem colocant a la plata del forn.
En lloc de pinyons també és pot arrebossar de troços d'ametlla o simplement clavant-li una ametlla a sobre, a gustos...

 El que falta a la foto, va ser el primer tast. I ja no en queden...

Absència


27 de gener 2007

Sense parar, recorro el cel amb els meus ulls per veure l’estrella que estàs contemplant. Pregunto als viatgers de totes les terres, amb l’esperança de trobar algú que hagi aspirat la teva fragància.
Quan bufa el vent, intento que em doni a la cara, com si la brisa em dugués noticies teves. Errant vaig pels camins sense rumb ni destí: potser una cançó em recordi el teu nom. D’amagat, miro, a tothom que em trobo, intentant sotjar en algú, un tret de la teva bellesa.


Voldria creure, que Abu Bakr al Turtusi, un dels més prestigiosos dels teus fills absents, va escriure aquestes paraules abans de la seva mort a Alexandria, pensant amb tu. Encara que podria estar pensant en Còrdova o tal vegada amb una noia de pell bruna, i ulls d’atzabeja mentre rentava la roba a la vora de l’Ebre.

Penso que ell et veia bonica, com et veiem els teus fills presents i absents, per això em sap greu que perdis el temps mirant-te a l’espill, recordant la teva bellesa d’antuvi, envejant a tes germanes, desitjant els regals que els seus fills, nebots teus, els hi fan a ses mares. Em sap greu que perdis el temps consumint-te pels gels, quan t’hauries de sentir orgullosa de veure com les petites de casa creixen i cada dia són més boniques. Alguns dels teus fills i alguns nebots teus, budelleixen i es capfiquen afirmant que ja no tens remei, alimenten la discòrdia i pretenen que et barallis.

Perds massa el temps mirant a l’espill, recordant lo bonica que vas ser, gemegant del temps passat, i t’abandones.

No puc dir que sigui un dels teus fills absents, perquè cada dia acarono la teva pell, aspiro la teva fragància i descobreixo trets de la teva bellesa a cada un dels teus plecs. No fa falta que et miris a l’espill, ni que et comparis amb tes germanes, no intentis agradar als forasters, ni somriure per somriure, tan sols has de ser tu mateixa, sense comparacions i de ben segur, que els teus fills,  t’ho agrairan.

I si amb el temps, una de tes germanes en créixer és més bonica que tu, no es enveja el que has de sentir, sinó orgull com el que sentirà de ben segur el vostre pare, l'Ebre que us va donar la vida.

24 de maig, 2016

RECORDATORI



Fa un temps, quan encara es feien nous traçats de carretera o s'eixamplaven vials interurbans va sorgir la moda de palplantar aquests còdols a la vora de les carreteres, semblen esperits sorgint de la terra amenaçant als usuaris de l'asfalt.

La seva estampa tràgica fa recordar a qui et pots trobar al proper revolt si no pares compte.

Al meu riu fa cinquanta anys, que per enaltiment del "caudillo", hom va palplantar una estructura de ferro, de ferro com els canons, com els blindats, com la metralla que va matar sense compassió milers d'éssers humans i allí segueix desafiant al vent de dalt i amenaçant a uns i reconfortant als altres, amb el record d'una guerra bastarda, bastarda com totes les guerres.

La seva estampa tràgica fa recordar a qui ets pots trobar, si no ets bon minyó i no pares compte.