17 de setembre, 2007

Fahrenheit 451

L’any 1953 Ray Bradbury va escriure Fahrenheit 451, novel·la que va arribar al cinema de la mà de François Truffaut l’any 1966. Fins que no la vaig visionar, el cinema era per mi un passatemps més, una forma més de somniar. Era un adolescent amb el cap ple de pardals, però amb Fahrenheit 451, vaig adonar-me que el cinema servia per a moltes altres coses.

Aquesta pel·lícula ens presenta un món distòpic, en la mateixa línia que el Món feliç de Huxley o 1984 d’Orwell, on el cos de bombers es l’encarregat pel poder per destruir els llibres. Biblioteques senceres cremen per tal d’evitar que els ciutadans tinguin un pensament lliure i independent. La televisió interactiva, dirigida fermament pel sistema, controla les vides i el pensament de la gent. Els resistents s’encomanen a la tasca de memoritzar textos i transmetre’ls fins que pugen ser novament impresos.

Audiberti, Faulkner, Proust, Salinger, Sartre i molts altres, cremen sense compassió a 230 graus centígrades (Fahrenheit 451) temperatura de combustió del paper. Aquest fet em va marcar fins l’extrem que de la meva modesta biblioteca vaig identificar i escollir un petit nombre de llibres que hauria de mantenir sa i estalvi en el cas que sobrevingués un Fahrenheit 451 real.