Aquesta setmana es compleixen els 50 anys de la posada en òrbita, pels russos del primer satèl·lit artificial de la història. Al fil del tema, llegia ahir que un noi estudiant de 2n de batxillerat ha estat premiat per la URV, per un treball sobre l'ascensor espacial.
Sí, un ascensor. Pels que tenen manies de pujar a un coet, que millor que agafar un ascensor.
-Si us plau. On va?
-Jo a la Lluna.
-A doncs molt bé, llavors pararem a l'Estació espacial que em va de pas.
La cosa no va de broma, segons els especialistes i sabuts en les dallonses de l'espai, en quinze anys s'estarà en disposició de pujar a l'espai en ascensor. Sols hi ha tres esculls que ja estan en vies de solució
-La producció en sèrie de nanotubs de carboni, per construir la cinta que ha d'unir la terra amb una estació orbital de destí.
-Escollir i desenvolupar l'energia adequada per impulsar el robot(elevador) per la cinta de carboni.
-Disenyar els dispositius del robot (elevador)que permetin suportar la pressió a nivell del mar i a 50.000 km d'alçada.
La financiació no és problema, son quatre rals mal comptats, segons sembla...
I com funciona l'invent? Doncs com si donéssim voltes i més voltes a un io-io: la mà és la Terra, el cordill és la cinta de nanotubs de carboni i el io-io és l'estació orbital. Senzill, no?
Doncs res, dins de quinze anys quan em jubili podré pujar en l'ascensor espacial i després fer transbord cap a la Lluna. Podré pujar, però no pujaré, la pensió que em quedarà no m'ho permetrà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada