16 de setembre, 2007

L'edat de ferro

La senyora Curran, professora d'universitat jubilada, acaba de rebre la noticia: Un càncer l'està consumint. Sola, a la Sud-africa de les darreries de l'apartheid, s'enfronta a la mort. L'amor per la seva única filla, que fa anys va marxar a Amèrica, i l'estranya relació amb un rodamón que dorm al seu jardí, farà que afronti amb dignitat i valentia la lluita amb el càncer, mot del que fuig: no vol llegir-lo, escriure’l, ni pronunciar-lo. L'edat de ferro, és una llarga carta de comiat a la seva filla, on va desgranant els darrers moments de la seva existència, des del moment que el doctor Syfret, li comunica la malaltia, fins l'instant de la darrera alenada.

Era el dia que el doctor Syfret m'havia donat la noticia. No era una bona noticia, però era meva, per a mi, només meva, no la podia rebutjar. Era jo qui l'havia d'aplegar als braços, acostarme-la la pit i endurme-la a casa, sense perdre el cap, sense llàgrimes.

J.M.Coetzee (Ciutat del Cap 1940), premi Nobel de Literatura el 2003, va obtenir per la seva novel·la L'edat de ferro el premi Llibreter 2003.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Com es nota que fas vacances i aprofites el temps llegint!
Vaig llegir el llibre fa un parell d'anys, i recordo que deixa un cert gust agredolç i que em van quedar ganes de sentiur la història en veu de la filla a la que escriu la carta. Aquesta dona és un personatge especial, que ens mostra una societat a la qual hem de procurar no arribar, la de l'apartheid.

Joan M. Garcia ha dit...

És l'única manera de fer baixar la pilera de llibres pendents de llegir.
Tens tota la raó, poder llegir la visió de la filla seria d'allò més interessant. Però a més la novel·la m'ha deixat un buit: el senyor Vercueil, el rodamón. M'he quedat amb fam de saber més d'aquest personatge, de vegades egoista i groller, d’altres generós i sensible. Però sempre insuportablement borratxo.