29 de novembre, 2006

L'obra viva a punt


Estic satisfet, els terminis que em vaig imposar per la construcció de l’Eo els vaig complint. La segona capa de la pintura de poliuretà ja es seca. És l’hora de marcar la línia de flotació que diferencia l’obra morta de la viva.

En aquest vaixell l’obra viva (part que està sota l’aigua), ha de ser de color roig anglès; l’obra morta (part que està a sobre l’aigua) i les sobre estructures, en gris naval (gris perla)

Per marcar la línia de flotació, he bastit un llapis lligat a sobre un taco de fusta i contornejant la maqueta ha queda’t perfectament i m’ha permès col·locar la cinta de planxista amb exactitud.

L'obra viva ja es a punt , amb tot enllestit a pintar i dins unes hores trauré la cinta i a veure el resultat. Ja en tinc ganes de veure’l a l’aigua

28 de novembre, 2006

Potser

El nen fa temps que va sortir de la casa per córrer pel poble, i encara no ha tornat. El jove va marxar, se l’endugueren les aigües del riu i la seva inquietud, i encara no ha tornat. L’adult desitja marxar, caminar poc a poc sota la pluja, per no tornar, però el temps el condemna a esperar a que arribe el iaio a seure al pedrís vora la porta.
La pluja i el vent amaguen el camí, una cortina blava, o tal vegada gris, o potser blanca els distancia. La cortina amaga el camí. Les rialles del xiquet s’escolten llunyanes i encara que la cortina l’amaga, dona saltirons als bassots, omplint de fang les sabates i el seu cor. Amb la fona a les mans intenta inútilment encertar a qualsevol de les gotes que cauen del cel.

Si no fora per la cortina, veuria darrera d’ell al jove caminar silenciós, carregant un fardell blanc com la neu, i pot ser carregat de records de cent mars, de mil ports o tal vegada ple d’anys de solitud.

La pluja i el vent amaguen el camí: una cortina inexistent impedeix que es vegin, se senten propers, però indiferents segueixen el seu destí. Si no fora per la cortina, potser s’haguessin vist, potser, ...

El pedrís vora la porta segueix buit, esperant al iaio que s'apropa molt lentament, sense presa, potser que quan arribi, no plogui, potser. I si són a prop, l’adult, el jove i el nen, potser puguen trobar-se per fi, seure al pedrís vora la porta, i descansar per sempre. Potser.

El calendari de la ceba

Ja fa uns anys, anant cap a la Vall d’en Rubí, pujant per la Costereta Blanca, vaig aturar-me a la Costa de les Queixales, un vell pagès de Bitem descansava repenjat sobre el mànec de l’aixada. El vaig saludar i per trencar el gel vaig fer-li un referit al temps. Em va mirar i sense immutar-se em va dir: Ja ho deia la ceba.
La curiositat em va picar, i xerrant, xerrant em va descobrir el calendari de la ceba. Ell ho havia après de son pare, i aquell del seu.


El primer dia de cada any, agafa la ceba més llustrosa la pela amb cura i la parteix per la meitat, i va separant dotze mitges capes, les meitats mes grosses als extrems, fins que les dues meitats mes petites són al centre. Així arrenglerats els dotze coves de ceba, els col·loca al serení en algún lloc al porxo, on no toque el sol ni el vent i els hi posa un polsim de sal.
Començant per l’esquerra, el primer cove és gener el segon febrer i el darrer desembre. Cada matí observa el cove corresponent, si la sal es desfeta aquell mes serà plujós, si la sal es seca el mes serà sec, si la sal es humida sense desfer-se el mes serà variable.
Segons aquell bitemenc experimentat, el calendari de la ceba es bastant estès i en cada lloc ho fan de diferent manera, en alguns llocs d’Aragó posen les capes de ceba no el primer dia de l’any sinó el dia de Santa Llúcia i els dotze següents indicaran els temps que farà. Al Pirineu posen les capes vora el foc i esperen la reacció de la sal per la escalfor de les brases. I en altres llocs llegeixen les cebes començant per l’esquerra les primeres quinzenes de mes, i quan acaben comencen per la dreta per a les segones quinzenes.
Com cada nit, tornaré a mirar El temps de TV3, però sense renegar del meu particular calendari de la ceba.

27 de novembre, 2006

Els ajuntaments de Roquetes

Des de que vaig convertir Roquetes en el meu poble d'adopció, no vaig tenir més remei que ser usuari del seu ajuntament. A ull de ciutadà, l'edifici no estava en gaire bon estat, però més pel seu deficient manteniment que per alguna deficiència constructiva. Els "manaires" de Roquetes van creure oportú canviar d'aires, no ells (alguns ho haguessen pugut fer abans) sinó la Corporació i els seus trastos.

La cosa va generar força caxull, però no va arribar la sang al canal, això que hi es a tocar, i tot el personal va agafar els fardellets i van caminar un parell de centenars de metres canal avall, per instal·lar-se al Galaxy City Hall, recièn adobat.

He de reconéixer que fa un pam de goig, tanta brillantor, l'entorn i sobre tot la cúpula. De vegades me la miro una estoneta com esperant que s'obri com si fos un meló i aparegue un marcià (he dit marcià). De totes maneres, veure a la Policia Local i al Jutjat de Pau als baixos de l'edifici veí, em donen la impressió que ja s'ha quedat menut.

Mentre, als baixos de l'ajuntament vell funciona el CAP, justet però digne i polit. La resta de l'edifici està en obres de reforma. Ja era hora, me n'alegro, s'han d'aprofitar els espais de que es disposa. Com diuen el avis a la vora del canal: Mentre sigui per a bé...

Sincerament, com soc una mica encarquerat, prefereixo l'edifici antic com edifici institucional. Ben rehabilitat, la façana restaurada i polida, donaria molt de joc. L'Ajuntament podria tenir un aire de solemnitat, perfecte per a despatxos dels polítics, sales de sesions, recepcions i tot el que hom pugue imaginar, que no és poc.

El platet volant es xulo, m'agrada, però per a oficines i atenció ciutadana i poca cosa més. A la fi, un ajuntament molt modern, però on els manaires es deuen comunicar amb senyals de fum amb el ciutadans. La web de l'ajuntament, és una web aparador. Podriem donar-li una bona nota pel que mostra, però un zero perquè no permet interactuar al ciutadà. Ni es pot escriure a l'alcalde, ni penjar incidències, ni suggeriments. A més no conec cap bloc, ni cosa semblant de cap dels "quefes" de l'Ajuntament. I si hi ha alguna cosa, és tan amagada que no la he trobat enlloc.

PD:Puntualització a 6/12/2006, acabo de descobrir que la foto ubicada a la rúbrica "Consistori" es activa, al passar el ratolí sobre els regidors apareix el seu email.

26 de novembre, 2006

Les paraules

Segueixo endavant amb el bloc. A més d'actualitzar-lo amb la versió Beta, he canviat la plantilla, i he trafegat amb els colors. Com deien els blocaires a la SER , això es adictiu. Serà adictiu però com no puc estar molt de temps fent el mateix, passo la mirada per la prestatgeria de llibres llegits. Ja fa temps que el vaig llegir, Somnis sota el llindar de Fatema Mernissi, l'obric i llegeixo a l'atzar:

Les paraules son com les cebes. A mesura que treus capes, més significats trobes. I quan comences a descubrir la multiplicitat de significats, lo de correcte o falç careix d'importància. Totes les preguntes que heu plantejat estàn molt bé, però sempre quedarà més per descobrir. Ara treurè una altra capa per tú, però recorda que solament es una més.


Per algún misteri neurològic, associo el paràgraf amb el post de la Comedianta sobre la tala d'arbres a Sant Llàtzer. Quina mena de llengüa parlen els polítics? Diuen que no malmetran els arbres, i els talen. Diuen que els reposaran, i ni flowers. Llavors, podem refiar-nos quan diuen que son malalts?



El meu misteri neuròlogic s'agreuja, me'n recordo de l'arbre solitari del meu avatar. Li tinc molt d'apreci. El vaig descobrir un dia a la carretera que uneix Amposta amb Deltebre, allí solet a una banda la carretera i al darrera l'arrossar.

Encara hi deu ser? Potser algún polític ha decidit no ampliar la carretera i ja crema a una estufa... És vist que no n'hi ha prou en conèixer les paraules i els seus diversos significats, hauríem de fer l'esforç d'entendre les intencions que s'amaguen, no entre línies, sinó al darrera de la llengüa de qui les pronuncia.

Passeta a passeta




Passeta a passeta, he aprofitat el matí del diumenge per gaudir amb la dona, del recorregut d'un tram de la via verda. El dia era magnífic, no feia sol i animava a caminar i xerrar amb tranquilitat. Això sí, duia una ampolla d'aigua per si les mosques, i no ha fet gens de nosa. Ens ha donat un bon servei.

Crec que hi ha molta gent que no ha probat de fer una passejadeta pel traçat de l'antiga via de la Val de Zafan, i val la pena.



I passeta a passeta, vaig avançant en la construcció de l'Eo, aquesta tarde li he donat la primera ma de pintura, un gris perla que apenes es diferència del gris naval que era el color original. Per no tenir sorpreses desagradables he comprovat una vegada més que els eixos de les hèlixs i de la pala del timó ajusten perfectament. Un parell de mans més i el tindrè a punt per posar-lo a la bassa del Canalet i veure si el carenat es correcte i es mantè l'estanc.

25 de novembre, 2006

El Far de la Banya






La revista digital SIRGA publicada per l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Barcelona, en la seva edició número 28 corresponent al tercer trimestre d'enguany, recull un petit resum històric de l'antic Far de la Punta de la Banya. No per curt deixa de ser interessant. El far originari va encendre per primera vegada el seu llum, l'1 de novembre de 1864 i el va apagar l'1 de novembre de 1978 en que va ser sustituit per l'actual.

Fins aquí més o menys coneixia l'història, el que desconeixia és que l'antic far de la Banya va ser desmontat i montat de nou al dic de Llevant del Port de Tarragona, on s'ha convertit en tot un simbol, del port i de la ciutat...

24 de novembre, 2006

Tallant l'aigua



A primeries del segle XIX, mentre les potències europees es calentaven les orelles i estaven continuament inflaman el Vell Món, la recién nascuda República americana començava a fer de les seves burlant a tiris i a troyans. Aquets petits vaixells d'apenes 25 metres d'eslora trajinaven mercaderies, pescaven, o es dedicaven a tan honorables ocupacions com el contraban o la pirateria. Les dues veles cangrees, el floc i l'escandalosa, la convertien en una nau de fàcil maniobra i d'envejable rapidesa.



A mesura que avança el segle XIX, els petits pilot boats maduren i creixen superant en ocasions els 40 metres d'eslora, transformant-se en clippers. Amb el mateix diseny de casc, quilla de navalla, afegint un perifloc i un contrafloc sobre el bauprès, i sobre la cangrea del major una vela de gonete i una de sobregonete, el clipper rebia l'etiqueta d'embarcació excepcional, per les seves condicions marineres i la seva excelent velocitat.

A les postrimeries del segle XIX, van ser els únics velers capaços de resistir per uns anys la competència ferotge que va imposar la recién estrenada navegació a vapor.

Per romanticisme o per complicar-me la vida, vaig construir la maqueta d'un pilot boat a l'estiu del 2003 i he començat a contruir ara la del seu succesor. Dos perles que no navegaven, tallaven l'aigua...

23 de novembre, 2006

La finestra tancada



Renovar-se, transparència, ciutadania, sacrifici, esforç, tarannà, diàleg, ... i molts altres són mots que formen part del vocabulari ordinari dels nostres polítics. I dic nostres referint-me als més próxims, als del territori, i em sobta que passades les autonòmiques hagin enmudit, els seus blocs han quedat congelats a excepció d'alguna entrada puntual. Tambè em sorprén el poc blocaires que són els nostres governants. En trobo a faltar molts, algún d'ells relevants, suposo que tots ells tindran coses a dir.

Els deu fer por obrir la finestra?

-Serà. Obrir finestres es perillós, pot entrar l'aire fresc i els raigs de sol,...i es pot escapar l'aire condicionat...

-No, no es això...

- No? Ahhhhhh, ja, d'acord, ara ho entenc ¡¡ Estàn tan ocupats treballant per natros que no tenen temps per perdre'l blocant,...

Paga la xolla



Quan les portes del pati s'obrien, els crits i les corredisses omplien el carrer de la Mercè, a la vorera al costat de la porta de la Reparació l'home de la regalèssia amb un manoll d'arrels sota el braç, venia troçets a deu cèntims de pesseta. Una mica més enllà la finestreta de Mariquita era plena de gom a gom, esperant comprar qualsevol llaminadura o un sobret de cromos de la darrera colecció, i a tots el portals rotllanes de xiquets colpejant els cromos a una o dos mans que es posaven vermelles de tant abofetejar les pedres dels esglaons.

Al petit quiosc del carrer de la Rosa, es podien bescanviar cromos i tebeos usats, si tenies la paciència d'esperar el teu torn. Just a la vora hi era la barberia. Quan el pèl s'atrevia a pujar sobre la orella, el pare em deia que m'hi passes. Seia amb una cadireta a sobre la butaca, desitjava poder seure com el majors, però de moment ni l'edat ni l'alçada m'ho permitien.

El barber em passava la maquineta de xollar, i notava a la meva closca la fredor del metall i jo pensava: Ja m'esta prenent el pèl...

Al sortir, si haviem anat més d'un, i fins que les orelles es posaven vermelles i el cap calent, ens dàvem calbotades al crit de: Paga la xolla ¡¡

Han passat els anys, he canviat de barber, (ara es fa dir perruquer) i ja no em xollen amb maquineta, però en moltes ocasions noto a la meva closca la mateixa fredor de les maquinetes de xollar i penso: Ja em volen fotre el pèl...

Pensant que estem a novembre i les eleccions no són fins a maig, hauré de buscar-me una gorra o una boina per no refredar-me...

22 de novembre, 2006

Somiant truites



El matí no era massa fred, encara que el vent bufaba amb ganes. Al passar el Pont les ratxades feien que els pocs pels del cap que em queden, ballesen a plaer. Com tots els matins he mirat el riu, he vist que el nivell de l'aigua havia pujat una miqueta i que l'embarcador de l'escorxador estaba cap per vall.

Si tota l'aigua que ha baixat era la que veia, no era possible el daltavall, i no crec que el vent hagi aixecat l'embarcador d'una bufada. Un escalfred ha aconseguit que el coll s'arrupis, i intentes embutir el cap dintre la caçadora



En dies com avui, semblo una mena de tortuga amagat rera la cuirassa, per impedir que el vent arrossegue els meus pensaments. I avui els meus eren de sorra, aigua i palmeres,... com moltes altres vegades somiant truites...

19 de novembre, 2006

Lo galió Sant Francesc



Els galions van ser els vaixells més poderosos del segle XVI, van solcar els oceàns, i van transportar mercaderies i tresors d'una a l'altra riba de l'Atlàntic. Molts vaixells van portar el nom de Sant Francesc, i al menys cinc galions, al segle XVI, van dur el mateix nom.

Un d'ells, construit al 1585, va participar a la Gran Armada, com a nau capitana de l'esquadra d'Andalusia i va sortir ben parat de la desfeta. Dels cinc tan sols està documentada la desaparició de dos d'ells, l'un a Càdiz al 1596 com a conseqüencia d'un atac dels anglesos, i l'altre a les costes del Japó al 1609 a causa d'un temporal, duia a bord, una càrrega de dos milions d'hisendes.

El meu Sant Francesc, ni s'enfronta als anglesos, ni porta mercaderies d'alt valor pecuniari, però li tinc gran estima, vaig invertir per fer-lo, dos anys d'estones perdudes.

Avui m'agafa mandra...



Fa dies que esperava unes estonetes amb sol per anar fins a les meves dressanes al Canalet, impermeabilitzar el casc i sobre tot les sortides de les bocines de les hèlics i de la pala del timó de l'Eo. M'hagués agradat aplicar la resina de poliester sobre fibra de vidre, però a Tortosa sols n'he trobat de 450 gr/m2. Per sort per mí, la dona acabava de rebutjar unes mitjes amb una carrera monumental, les he reciclat usant-les de soport. Amb un gramatge de menys de 60 gr/m2 han anat de conya.




Mentre la resina es pren el seu temps per secar-se, li he donat una ullada a la parcel·la, es nota que estem tenint un acabament d'any plujós, per l'herba sembla la primavera, i els ametllers han guanyat fulla en lloc de perdre'n. La pluja es benvinguda, però aquesta temperatura em mosqueja. Tot sigue que per tercer any seguit desprès de Nadal, torne a gelar. Anem llestos... Hauria de segar l'herba, però serà un altre dia avui m'agafa mandra...

15 de novembre, 2006

On vaig?


Ja és dimecres, com passen els dies...

El dimecres passat, després de haver estat, durant setmanes, lector incondicional de La Marfanta, vaig decidir probar aquesta cosa dels blogs, les males influències a la llarga tenen conseqüències. Encara no tinc clara la deriva definitiva del meu blog, però de moment el protagonista és el modelisme naval: la meua afició i la meua dèria.


On vaig? De moment, aniré on em porte la força del vent i l'empenta dels corrents, això sí guarint-me d'esculls i abordatges, i sabent que el temps té cura del nostre destí definitiu.

13 de novembre, 2006

Navegant amb Simbad

De petit fantasejava amb el conte de "Simbad", el marí valent que cercaba aventures a bord del seu vaixell, el mes lleuger i ràpid de tots el vaixells. Aquell veler era un dhow, i els dhows encara avui dia tallen les aigues del Golf Pèrsic com espases, son un mitja de transport com ho han estat durant segles, i una vegada a l'any els millors i més ràpids participen en curses, on les apostes fan fredar.


I va ser un dhow, el primer vaixell sobre plànol que vaig construir, tinc que reconèixer que em va sortir una mica boterut, però no per això l'estimo menys.

Els mestres de ribera del nord d'Africa, inspirant-se amb els dhows, els galeons i les galeres van dissenyar el xabec, vaixell que va ser utilitzat pels corsaris nordafricans en les seves incursions a les Illes i a la costa catalana. Per fer front als continus atacs, a les drassanes dels Països catalans, els mestres d'atxa, van copiar el model i els pobles s'agruparen per adquirir els serveis de dotacions i vaixells sota patent de cors per defensar el tràfic de mercaderies a la Mediterrània. Fins i tot el comerciants de Tortosa, el 19 de març de 1781, van posar a la mar un xabec armat de cors.

Però, dels xabecs armats de cors ja en parlarem un altre dia...

12 de novembre, 2006

Remuntar l'Ebre

La meua ruta de cada dia per anar a la feina, té com a pas obligat el Pont de l’Estat. Quan fa bo, i ben de matí es veuen los remers del Club de Rem exercitant-se, contemplar-los o veure lo pontó amarrat a la pilastra central amb les barques bastides al seu damunt, em fa sentir que l’Ebre encara es viu, a pesar de l’aigua enterbolida o de la gran quantitat d’algues que van surant en busca d’encallar-se en alguna riba o arribar fins el mar.

Però enyoro la imatge del llagut enmig del riu, que durant uns mesos de l’any passat lo va guarnir. Al seu lloc, a la banda de Ferreries, al davant de la Societat de Pesca, l’aspecte de la riba del riu fa plorar.



Sembla que mentre los llaguts van existir, la gent va viure mirant lo riu, en desaparèixer li van donar l’esquena, i donar l’esquena al riu va ser començar a morir tots una mica.



Per tenir lo riu ben pressent, vaig posar un llagut a la meua vida.

10 de novembre, 2006

Lo llagut de l'Ebre

La meua ruta de cada dia per anar a la feina, té com a pas obligat el Pont de l’Estat. Quan fa bo, i ben de matí es veuen los remers del Club de Rem exercitant-se, contemplar-los o veure lo pontó amarrat a la pilastra central amb les barques bastides al seu damunt, em fa sentir que l’Ebre encara es viu, a pesar de l’aigua enterbolida o de la gran quantitat d’algues que van surant en busca d’encallar-se en alguna riba o arribar fins el mar.

Però enyoro la imatge del llagut enmig del riu, que durant uns mesos de l’any passat lo va guarnir. Al seu lloc, a la banda de Ferreries, al davant de la Societat de Pesca, l’aspecte de la riba del riu fa plorar.



Sembla que mentre los llaguts van existir, la gent va viure mirant lo riu, en desaparèixer li van donar l’esquena, i donar l’esquena al riu va ser començar a morir tots una mica.



Per tenir lo riu ben pressent, vaig posar un llagut a la meua vida.

09 de novembre, 2006

Embotellant...

Una botella buida, és un objecte orfe, que enyora ser reomplert. Abans a casa es guardaven les botelles de xampany (el mot cava encara no era emprat) o bé per vendre-les o bé per reomplir-les amb tomata quan fóra l’hora. Una vegada recordo haver omplert una botella d’anís del Mono amb monedes de deu cèntims de pesseta (tota una fortuna), mes tard amb boles de vidre de colors.

Amb el temps, i complicant la cosa he provat sort amb els vaixells. Primer vaig fer lloc fent desaparèixer el vi rosat que omplia l’ampolla, després vaig simular un mar de guix i vaig col·locar una reproducció escarransida de la goleta Black Prince



Mai veig les botelles buides, es fàcil imaginar algo que les omple, posar-ho dins es una altra història.

08 de novembre, 2006

De Roquetes vinc...

Potser tot això d'Internet em va força gran, però be desprès de veure alguns dels blocaires que pul·lulen per l'espai cibernètic, avui m'he decidit a provar-ho.

Es diu, que per ser un home complet, s'ha de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. De fills en tinc un parell, d'arbres n'he plantat uns quants i de llibres... val un blog?