La prima línia roja és una pel·lícula atípica en el context del cine comercial nord-americà, ni la bandera americana ni la japonesa apareixen en cap moment.
Aquí no hi ha bons ni dolents: americans i japonesos lluiten a una llunyana illa del Pacífic sense que l’espectador conegui més que vagues referències sobre la seva importància estratègica.
La pel·lícula subratlla l’horror i l’absurd de tot conflicte armat, el director situa l’acció als paisatges més idíl·lics i paradisíacs mai vistos en una pel·lícula d’aquestes característiques. Més que un film d’acció o una reconstrucció d’un episodi de la guerra del pacífic, la pel·lícula és un cant a la natura, al ser humà en la seua puresa original, i al temps una reflexió crítica sobre la maldat de la condició humana i la seua tendència a l’autodestrucció.
Però la pel·lícula no és un film anti-bèl·lic, no ens confonguem, venint d’on ve no podia ser d’altra manera, però obre les portes a la reflexió i això ja representa tota una revolució.
Aquí no hi ha bons ni dolents: americans i japonesos lluiten a una llunyana illa del Pacífic sense que l’espectador conegui més que vagues referències sobre la seva importància estratègica.
La pel·lícula subratlla l’horror i l’absurd de tot conflicte armat, el director situa l’acció als paisatges més idíl·lics i paradisíacs mai vistos en una pel·lícula d’aquestes característiques. Més que un film d’acció o una reconstrucció d’un episodi de la guerra del pacífic, la pel·lícula és un cant a la natura, al ser humà en la seua puresa original, i al temps una reflexió crítica sobre la maldat de la condició humana i la seua tendència a l’autodestrucció.
Però la pel·lícula no és un film anti-bèl·lic, no ens confonguem, venint d’on ve no podia ser d’altra manera, però obre les portes a la reflexió i això ja representa tota una revolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada