Un petó sota el vesc

De ben petit, a casa per Nadal, no faltava mai una branqueta de vesc penjada vora la porta d'entrada. La branqueta, o millor dit les restes de la branqueta ja seca sense els seus fruits blanquinosos i sense la major part de les seves fulles, durava fins el Nadal següent, i la mare la substituïa per una de nova.

Diu la tradició que el vesc dóna bona sort a la llar on és present. I també diu que un petó espontani sota el vesc, la mateixa nit de Nadal, garanteix trobar l’amor que es busca o mantenir el que es té.

Al vesc, a més a més, se li atribueix el do de la fertilitat, a part de tenir propietats medicinals sobre les que ja ens informaven Plini i Hipòcrites. Per si fóra poc Enees va triar una branca de vesc d’or per entrar a l’infern, i el no menys conegut druida Panoràmix fabricava una poció màgica a base de vesc que feia invencible a qui la prenia.

Tanta popularitat nadalenca i el fet de posseir principis farmacològics d’alt valor han dut al vesc (Viscum album) a ser una planta força rara, encara que tots els hiverns encara la podem trobar a firetes nadalenques i fins i tot al supermercat d’aquí la vora.