Podcast de prova

Clica per escoltar

Després de les explicacions de Jordi Abad, al Taller de podcast celebrat en ocasió de l'Ebrebloc 2008, i de barallarme amb el meu ordinador, aquest és el meu podcast de prova.

Espero que no sigui el darrer, ens escoltem!!

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.
Aquest és el fragment que em correspon:

7. Des del terrat se sentien els trets que rebotaven a les parets de les cases, als balcons, a la roba estesa.

Un Ebrebloc més.

La segona edició de l'Ebre bloc ha tingut lloc aquest cap de setmana en dos jornades i dos seus, el divendres tarde a la biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa, i el dissabte al matí a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

El dissabte, va començar amb un interessant taller de podcast a càrrec de Jordi Abad, jo anava una mica lleganyós, però no vaig perdre fil, i ja he començat a fer proves. Ja veurem com sortiran...

Després de l’esmorzar, Dani Gil (Bauen Blog) com ja ens té acostumats va presentar la radiografia de l'Ebresfera, a Roquetes els blocs han crescut un 350% des del darrer Ebrebloc, passant de 2 a 9. A veure si al 3r Ebrebloc s’ha millorat.

De Marc Vidal, impulsor de la Catosfera, poc cal afegir si es visita el seu bloc cosa que recomano a qui no ho hagi fet. Ens va traçar unes pinzellades de com va anar la trobada del cap de setmana passat a Granollers i va instar als polítics presents a aprofitar els seus blocs per debatre entre ells.

A la taula rodona, que tancava el programa, Jaume Forcadell, Francesc Sancho, Joan Sabate i Pere Muñoz, ens van explicar com van arribar al món del blocs i el temps que li dediquen, encara que poc a poc tot va derivar a lo de sempre: els anònims, com si fora la cosa més important que hi ha sota la capa del cel.
De tot plegat se’m van quedar dos apunts per si encara no ho tenia clar: que al darrera La Gallina, hi era el Delegat Sancho i que per alguns polítics (sinó tots)convèncer i manipular són sinònims.

Ens veiem al proper Ebrebloc.

Demà a l'Ebrebloc 2008

Ja ha passat un any i demà i passat es celebrarà la segona edició de l'Ebrebloc, ja sabeu la trobada de blocaries ebrencs i tots aquells que estiguin interessats en aquesta moguda, poca cosa hi ha per afegir, únicament que ens veiem demà i passat:

Programa EBREBLOC 2008

1 de febrer (Biblioteca Marcel·lí Domingo, Tortosa)
17:45 – 18:00 Recepció i recollida de materials
18:00 – 19:00 Presentació i inauguració de l’EbreBloc 2008
19:00 – 21:00 Taula redona: Els blocs en l’àmbit de l’educació / moderada per Marià Cano. Amb la participació de:
Jordi Perales
Artur Tallada
Dora Cervelló
Àngel Ismael
21:00 Vi d’honor



2 de febrer (Biblioteca Municipal de Roquetes)09:00 – 10:30 Taller de podcast / a càrrec de Jordi Abad
10:30 – 11:00 Esmorzar
11:00 – 11:30 Radiografia-estat de l’Ebresfera / a càrrec de Daniel Gil
11:30 – 12:00 La Catosfera / a càrrec de Marc Vidal
12:00 – 14:00 Taula redona: Polítics amb bloc o blocs de polítics? / moderada per Silvia Tejedor (Cadena Ser - Ràdio Ebre). Amb la participació de:
Joan Sabaté
Francesc Sancho
Jaume Forcadell
Pere Muñoz
14:00 – 14:30 Acte de cloenda
15:00 Dinar
19:00 Beers & Blocs

Tòquio Blues

Als altaveus de l’aeroport d’Hamburg sona Norwegian Wood dels Beatles. A Toru Watanabe aquesta música el transporta als anys seixanta, a la seva joventut, a l’època d’estudiant, a la seva vida a la residència d’estudiants, a les seves correries nocturnes amb Nagasawa. Però faci el que faci, no pot fugir dels dos eixos sobre els que és mou la seva complicada existència, els amors: per la inestable Naoko i per la exuberant Midori.
Watanabe en la constant cerca de la felicitat es veu incapaç d’aconseguir-la, ancorat com està als tristos records del passat.
Toru Watanabe, salvant les distancies, m’ha fet recordar a Holden Caulfield el jove protagonista d’El vigilant en el camp de sègol. Tots dos, joves estudiants turmentats l’un per la mort del seu germà i l’altre pel suïcidi del seu millor amic. I en part l’autor ens força a fer-ho, a l’anomenar per dues vegades la novel·la de J.D. Salinger.
Si l’autor, Haruki Murakami, em va sorprendre amb L'amant perillosa(Al sud de la frontera, a l’oest del sol), amb Tòquio blues no em sorprèn perquè estava avisat però confirma que tot allò que la crítica diu sobre ell, és cert.
I si el seu estil fluid t’atrapa, el seu ampli coneixement musical, va regentar un local de jazz, guarneix i il·lustra els seus relats. No vaig poder sostraurem a la temptació, i a mesura que avançava amb la lectura anava buscant a l’ordinador la música a la que és referia, per escoltar-la en cada moment i poder reproduir molt millor les sensacions que vivien els personatges. I com no, tot va començar al segón paràgraf de la novel·la amb Norwegian Wood dels Beatles.

A l'Antàrtida volant...

Les velles gestes per conquerir l’Antàrtida ja queden enrera com l'intent de creuar el continent blanc passant pel Pol sud d’Ernest Shackleton i el seu Endurance, fins que la força de gel el va atrapar, i miraculosament van poder salvar tots la vida. D'aquesta gesta es fa una exposició, estos dies, al Museu Marítim de Barcelona

Han passat noranta anys, pam dalt pam baix, i ara els australians han anat a lo fàcil, diuen que per facilitar l'arribada de científics, experts i els seus equips. Temor em fa.
La qüestió és que un Airbus A319 amb 19 científics a bord ha aterrat a una pista de gel situada al glacial artificial Wilkins a 65 quilometres de la base antàrtica de Casey. El vol inaugural anava encapçalat pel Ministre del Medi Ambient Peter Garrett.

Sí, Peter Garrett, el mític cantant de Midnigth Oil, que va deixar la música per dedicar-se a la política.

Jo hagués preferit, que Garrett hagués continuat cantant, m'agradava i m’agrada la música que feia, i també hagués preferit que deixessin a l’Antàrtida tranquil·la, lliure de visites aèries de ministres ex-cantants, científics i experts en: “a saber què”.

Un pas de dimoni...

Diu la dita: Per Sant Antoni un pas de dimoni.

Sant Antoni és demà, però ja hi ha qui s'ha avançat al Sant, sense anar més lluny el COE (Comité Olímpico Español) ha fet un pas enrera en l'afer de la lletra del "himno español" després de veure el nyap i les enquestes que aclaparadorament li negaven el suport. Era de preveure, venint del COE i de la SGAE no és podia esperar altra cosa millor.

I a passos de dimoni, el PP s'allunya del centre. El famós i electritzant Pizarro entra com número 2 de la llista del PP per Madrid, en una operació “despiste” per minimitzar la traveta que la Espe li feia a l'Alberto, i el posterior anunci de retirada d'aquest de la política. Segons diuen les males llengües, amb això, es trenca l'empat tècnic que hi havia entre el PP i el PSOE, aboquen al Mariano a la derrota electoral i a un pou sense fons, i la Presidenta afila les ungles per a la successió...

Potser sí, potser no...

Estris d'abans ahir (XII)

A part d'utensilis diversos que hem anat veien i els que veurem al llarg del temps, hi havien productes que també han caigut en desús a pesar que encara hi ha gent que s'esforça en mantenir la tradició elaborant aquest sabó tal com es feia en un temps ja un pèl llunyà.

Avui un amic, m'ha fet a mans aquesta peça de sabó elaborada tal com la tradició mana: aigua, sosa, oli i greixos, tot en la seva justa mesura, tot ben remenat, tot ben emmotllat i deixat reposar el temps precís.

Amb aquesta peça a la mà em sembla sentir la xerrameca i les rialles de les dones remullant la roba, refregant-li el sabó al safareig de qualsevol poble o llogaret.

Com imatge bucòlica i record del passat queda molt bé, per a una feina molt feixuga, i sembla que ja no hi ha marxa enrera, ni falta que fa. Les rentadores i les assecadores han suposat tota una revolució a la llar, però amb els peus tocant a terra, no perdeu mai de vista els estris i productes del passat, no sabem la sorpresa que ens prepara el futur al tombar la propera cantonada...

Una cançó per canviar una vida

Això és el que va passar-li a Ray La Montagne. Fill de músic, va viure tota la seva infantesa immers en el món de la faràndula però no va ser fins 1994 quan al rellotge, que el despertava per anar a la fàbrica de sabates on treballava, va sonar Treetop Flyer d'Stephen Stills. Aquell dia Ray no va anar a la feina, va decidir canviar de vida.

Cinc anys després publicava el seu primer album Trouble, i en venia 400.000 copies arreu del món.

És va perdre un sabater, però es va guanyar un artiste.

Què menja la canalla?

Segons un estudi sobre el consum i el coneixement dels aliments més importants, dut a terme per la Fundació Dieta Mediterrània, on han intervingut vint-i-cinc mil nens d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys d’Andalusia, Aragó, Castella-LM i Catalunya la situació és per mirar-s’ho.

Els resultats fan fredar, el 31,9% dels nens afirmen que mai han provat els espinacs, el 22,93% que no s'havien menjat mai un tomàquet, i el 22,75% no sabien quin gust té un espàrrec. Els altres desconeguts entre la canalla són la ceba amb un 16,33 % que no l’han provada mai, la taronja el 14,77%, les olives negres el 21,43%, la pastanaga el 21,43 %; els pinyons 26,58 % i la tonyina en conserva el 22,66%.

Llavors, què redimonis mengen? Potser va sent hora de reposar els capítols de Popeye “el marí”

Crònica de la ciutat de pedra

Ismaíl Kadaré va néixer l'any 1936 a Gjirokastra al sud d’Albània, i al 1970 a Tirana va publicar per primera vegada aquesta novel·la, una de les més importants de la seva obra.
A Crònica de la ciutat de pedra, Kadaré aboca les seves memòries infantils: la guerra, la ocupació successiva de la seva ciutat pels feixistes italians, els grecs, els nazis i els primers grups comunistes, la curiositat infantil, la por de la gent, els jocs, les atrocitats, les creences i supersticions, les heroïcitats i traïcions, tot en batibull vist a traves dels ulls d’un nen.

Kadaré ens fa viure, caminar i sentir pels carrers, racons i murs de la seva ciutat que converteix en éssers vius que sofreixen moren o perduren de la mateixa manera que ho fan els habitants als que aixopluguen.

El relat sols és veu trencat a l’inic de cada capítol, per fragments de noticies locals i d’avisos dels ocupants, donant-li al conjunt una uniformitat que ens embolcalla fent-nos viure en carn pròpia la tràgica situació viscuda per l’autor.

(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

Visites no desitjades

Un asteroide de 50 metres de diàmetre es dirigeix cap a Mart a una velocitat de 48.000 quilometres hora, el bòlit té un 3.6 % de probabilitats d’impactar amb el planeta roig.

Amb tres satèl·lits d’observació i dos robots actius en aquell planeta, és una oportunitat única per veure l’esdeveniment de ben aprop. L’asteroide 2007-WD5 va ser descobert el passat novembre des de Tucson Arizona, i si acabés estavellant-se a la superfície de Mart podria deixar com a petjada, un forat d’un quilòmetre de diàmetre. S’estima que impactes com aquest es produeixen a Mart un cada mil anys.

L’improbable, segons els científics, moment de l’impacte serà el proper 30 de gener i ja és refreguen les mans de la emoció al temps que reconeixen la preocupació si l’objectiu de l’asteroide fora la Terra en lloc de Mart.

Pos sí, no cal ser científic de la NASA, ni de cap altre lloc per acoquinar-se. A mi personalment ja em preocupa que pedrots de 50 metres de diàmetre i de molt més grossos vagin per allí dalt bellugant-se com qui juga a la ruleta russa: aquí caic, allí m’estavello, i que qualsevol dia ens facin una visita no desitjada.

Calendaris per triar i remenar

Qualsevol empresa o comerç, amb cara i ulls, bancs i caixes inclosos, posa a disposició de la clientela calendaris de l'any nou.

De calendaris n'hi han de molta mena, però ja fa uns anys associacions de discapacitats van veure en els calendaris una via a la financiació. Ara però, els han sortit competidors ferotges, col·lectius de bombers, de policies, entitats esportives o d’hostesses de línies aèries, tots fent el seu propi calendari per tal de finançar ..., el que faci falta. Però no, jo no anava per aquí.

Acabem d'estrenar el 2008, segons el calendari gregorià, dit així en honor al Papa Gregori XIII, que va impulsar la correcció de l'excés d'11 minuts per any, del fins llavors emprat calendari julià. Per efectuar aquesta correcció es van suprimir 10 dies del més d'octubre de 1582.

Si no us agrada el 2008, podeu triar i escollir el calendari musulmà que durant el nostre 2008 estrenaran el 1429, o el 5769 jueu, o el 1725 copte, o el 2001 etíop... Ès curiós saber, perquè veure-ho no ho veurem, que el calendari gregorià (solar) i el musulmà (llunar, 11 dies més curt per any) coincidiran el dia 1 de maig de l'any 20.874

I com a cirereta del pastís, jo convençut com estava que Miguel de Cervantes i William Shakespeare, els dos cracks de la literatura universal, havien traspassat el mateix 23 d'abril de 1616, res més lluny de la realitat. Anglaterra, que es guiava pel calendari julià, no és va adherir al calendari gregorià fins el 1752. Si a efectes administratius tots dos genis van morir en la mateixa data, ho van fer realment amb 11 dies de diferència: Miguel de Cervantes el 23 d'abril de 1616 (gregorià) i William Shakespeare el 23 d'abril de 1616 (julià), és adir el 3 de maig de 1616 (gregorià).

Ni en això de comptar els dies ens posem d'acord.

Per Reis ...

... tonto és qui no ho coneix.

Doncs sí, el dia comença a estirar-se i de mica en mica les tardes seran una mica més llargues, al temps que els estalvis seran una mica més curts, que les rebaixes ja truquen a la porta, i si ha sobrat res després de la brutal campanya de consum en que s'han convertit les festes de Nadal, ara toca desfer-se fins de la calderilla.

Que vostès s'ho gastin bé!!

En quan et despistes et canvien l'any...

He estat uns dies, capficat amb les meves maquetes de barcos i m'han canviat l'any.

Doncs bé, que aquest 2008 acabat d’estrenar ens porte bona quantitat de fato i vianda de la bona. Una abraçada i moltes felicitats a tots els blocaires de bona voluntat.

Nusos blaus

Ahir es va inaugurar el monument al moviment anti trasvassament, i la polèmica ja està servida: que si ha costat molts de calers, que si sembla patètic, que si es provincià, que si els polítics que van anar, que si els que no van anar, que si els que van marxar, que si això, que si allò i que si lo altre... Ja hi ha qui s'encarrega d'aquestes foteses i d'altres semblants.

A mi sincerament, el dia que el vaig veure per primera vegada no em va agradar. Era un vespre ventós que aixecava un núvol terrós i els plàstics, que enrotllaven els nusos, desfent-se donaven una imatge fantasmagòrica al conjunt.

Han passat ja unes setmanes, m'he acostumat a veure'l i cada dia m'agrada més, i no perquè sigui un enamorat de la seva estètica, que sobre això no pretenc opinar. M'agrada, per què aquell escamot de nusos dempeus, eixerits sobre la terra eixuta i pedregosa, encesos de blau a les nits, a dia que passa, representa més fidelment la imparable l'onada blava que va omplir els carrers de capitals, ciutats i vil·les, esventant un missatge unitari i innegociable.

Tan de bo no esdevingui un recordatori d'allò que va passar, sinó la guaita permanent que ens adverteix que allò que temíem, encara pot passar.

Foto: Mario a Flickr

Un pas de puça...

Dia 13 de desembre, Santa Llúcia. Avui tocava començar el dia amb un Parenostre i menjant una neula de les mongetes de Santa Clara, convenientment beneïda.

Santa Llúcia a més a més de ser la patrona de les modistes, suposo que deu ser la patrona dels que tallen l'abadejo per allò de: Santa Llúcia un pas de puça, donada la velocitat de vertigen amb que duen a terme el projectes de desenvolupament del país.

I un pas de puça, és el que du el sol en retardar la seva marxa, allargant la seva llum una miqueta inapreciable cada dia. Però la veritat vertadera d'avui, és que Santa Llúcia ens ha portat un dia fred en ganes, capaç de congelar-mos les orelles.

En fi, acabem-ho de passar bé i que Santa Llúcia ens conserve les orelles per poder aguantar-mos les ulleres

Un petó sota el vesc

De ben petit, a casa per Nadal, no faltava mai una branqueta de vesc penjada vora la porta d'entrada. La branqueta, o millor dit les restes de la branqueta ja seca sense els seus fruits blanquinosos i sense la major part de les seves fulles, durava fins el Nadal següent, i la mare la substituïa per una de nova.

Diu la tradició que el vesc dóna bona sort a la llar on és present. I també diu que un petó espontani sota el vesc, la mateixa nit de Nadal, garanteix trobar l’amor que es busca o mantenir el que es té.

Al vesc, a més a més, se li atribueix el do de la fertilitat, a part de tenir propietats medicinals sobre les que ja ens informaven Plini i Hipòcrites. Per si fóra poc Enees va triar una branca de vesc d’or per entrar a l’infern, i el no menys conegut druida Panoràmix fabricava una poció màgica a base de vesc que feia invencible a qui la prenia.

Tanta popularitat nadalenca i el fet de posseir principis farmacològics d’alt valor han dut al vesc (Viscum album) a ser una planta força rara, encara que tots els hiverns encara la podem trobar a firetes nadalenques i fins i tot al supermercat d’aquí la vora.

La filla de la memòria

Un escriptor, decideix fer un perillós viatge en busca de la fama, el seu destí és Mnemosine, un món de fantasia, mites i personatges de ficció. Allí s’enfrontarà amb els seus desigs i els seus oblits.

Andreu Carranza ens regala un món màgic i fascinant, un món complex que cal anar desgranant poc a poc. Res a veure amb les seves obres èxits de vendes, si estes filaven històries apassionants, La filla de la memòria (Premi Vila d'Ascó 2000), ens submergeix en un món de somnis i malsons.

"Pensi-ho bé. Si no està decidit podem marxar. Decideixi lliurement i aquí no ha passat res. Això és el més fàcil. D'un viatge al desconegut no té res garantit, ni tan sols el retorn. "

Desitjada i rebutjada...

Avui ha complert 29 anys, va tenir un part llarg i difícil. Va ser, per alguns, la més desitjada, la més esperada, i el seu naixement va ser tot un esdeveniment. Venia a donar llum on sols hi havia foscor. Per a altres va ser la innecessaria, la rebutjada, la que venia a retallar privilegis i fotre panxa enlaire la paradeta que tenien muntada.

Passats els anys les tornes van canviades. Aquells que tan la van rebutjar, s'han convertit en ardents defensors de la jove. Part d'aquells que tan la van desitjar, li han girat l'esquena i l'acusen de ser una mala peça i no haver complert amb les expectatives de futur que en ella havien dipositat.

Sigui com sigui la "Consti" avui ha bufat vint-i-nou candeletes i l'any vinent entrarà a la trentena. Encara és jove, però sembla ser que necessita un lifting. Creuarem els dits, perquè el cirurgians la deixen rejovenida i ben allunyada de les arrugues i els pentinats casposos de las Normas Fundamentales del Movimiento.

Converses amb l'espill (2)

De vegades l’enyoro. Se’m fa feixuga la seva absència i recordo la seva presència amb nostàlgia. Se que podria tornar en qualsevol moment, però ara ja no ho desitjo. Després de cinc anys sense sentir el seu tacte en els meus dits, sense sentir la seva proximitat als meus llavis, ja m’he acostumat, encara que de vegades recordi els moments que vam viure junts.

Avui, a l’obrir la cartera, m’he fixat en una de les fotos que allí guardo, l’he vist una altra vegada tan a prop meu, i l’he recordat. Vint anys compartint cada instant de la vida, va ser molt de temps. Vam viure plegats la meva joventut i junts vam entrar a la maduresa. Però un dia malauradament tot es va acabar.

Un mati, al posar-me al teu davant, vaig prendre la determinació. Vaig afilar la navalla d’afaitar amb cura, com mai abans no havia fet, i com si executés un mal cap, abans que em pugues penedir, el vaig fer desaparèixer rasurant de soca-rel. Després amb calma vaig netejar-me la cara de restes d’escuma i em vaig mirar amb curiositat. Em costava reconèixer que l’home sense bigoti, que es mirava amb tu, era jo.

Ja n'hi ha prou

Ja n'hi ha prou. Avui un home de vint-i-pocs anys ha mort i un altre ha resultat amb coma cerebral, sembla ser que tots dos han estat tirotejats per presumptes membres d'ETA al País Basc francès.

Els pistolers, que potser es senten herois per la lluita que duen endavant per implantar les seves idees, ens demostren la feblesa de les seves conviccions quan són incapaços de convèncer amb arguments. Pobres idees són aquelles que precisen de la força de les armes i del vessament de la sang d’éssers humans, sigui quina sigui la seva condició i significació, per ser implantades.

El camp de batalla de les idees ha de tenir lloc dins del marc democràtic, on no hi han armes que esgrimir, sinó eines com el diàleg, el convenciment, la raó i les urnes de metacrilat. Tota la resta és imposició i dictadura: la faci qui la faci, vingui d'on vingui.

Els líders a la lluna de València

José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, i Joan Saura, han votat en contra la llei de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

La monumental errada s'ha produït a l'hora de votar el dictamen d'aquesta llei, que havia estat elaborada pel departament de Saura.

Benach, amb el micro encara obert es preguntava qui havia posat la pota. El PP i Ciutadans van acabar abstenint-se a pesar d'haver anunciat el vot en contra. PSC. CIU, ERC i ICV-EUiA votaven en bloc afirmativament, menys el triumvirat de líders del govern...

Acabar amb la guerra com a mètode de solucionar conflictes i la creació d'un organisme de mediació en conflictes internacionals són els objectius principals de la llei.

Per a quan una teràpia per mitigar els despistes dels que tallen l'abadejo?

Dolç despertar

He despertat, faltava una bona estona perquè el sol esguerrés la foscor de la nit i els seus raigs inundessin la meva habitació. El llit, les parets, tot al meu voltant ha començat a retronar al ritme de Sinkin' soon de Norah Jones. No he pogut sostraurem i sense aixecar-me del llit m’he vist forçat, agradablement això sí, a acompanyar la música amb copets de peu i de cap.


He tancat el ulls per assaborir encara més, si cal, aquell moment de deliri matinal i poc a poc la música ha anat allunyant-se de mi fins a desaparèixer del carrer, però no del meu cap que ha seguit colpejant suaument el coixí al compàs de les notes d’aquesta preciosa cançó fins que els primers raigs de sol, m’han fet tornar al món dels vius des del fabulós món dels somnis.

Coste i valgue !!

Amb motiu de l'ampliació el pont del carrer Major sobre el canal de la dreta de l'Ebre, es van col·locar unes lluminàries de poc més de 30 centímetres d'alçada de la rasant de la vorera i a pocs centímetres de la vorada, amb tan mala fortuna que els cotxes que aparquen en aquell lloc a l'obrir les portes impactaven amb els fanalets. El resultat: a pocs dies de la seva instal·lació la major part ja estaven inutilitzats.

Han passat un bon grapat de mesos i per fi els fanalets han estat substituïts, i no per uns d’idèntics, sinó per uns petits aplics que a penes s'eleven tres centímetres de la rasant de la vorera. Ara les portes dels vehicles aparcats ja no poden impactar amb ells, la solució ha tardat en arribar, però com diuen els avis: Coste i valgue !!

Els noms de Rusiñol

A traves de vint relats marcats per les petjades dels que van fer part del camí amb ell es va perfilant l’imatge de Santiago Rusiñol.

Picasso, Ramon Casas, Sarah Bernhardt, Erik Satie, Eugeni d’Ors, Lluïsa Denís, Ramona Burgada, Ramon Canudas, Clotilde Pignel “Clo-clo”, Raimon Casellas, Ignacio Zuloaga, Gabriel Alomar, Leon Daudet, Prudenci Bertrana, Manuel de Falla, Josep Pla, ...tots ells van tenir alguna cosa a veure amb ell, i des de la visió de la seva relació es va desgranant aquesta obra.

Margarida Casacuberta diu sobre el seu treball: No és biografia, ni retrat literari, ni àlbum de records, ni notes a peu de pàgina, ni recull de narració breu. Els noms de Rusiñol és un híbrid on el cap visible del modernisme i creador del senyor Esteve, col·leccionista de forja catalana antiga i pintor de jardins abandonats, ironista i viatger, morfinòman, noctàmbul i treballador compulsiu, és a dir, probablement una de les figures més ben delimitades de la cultura catalana contemporània, apareix desdibuixat, fragmentat i fins desenfocat en el mirall que li posen al davant aquells que el van acompanyar en algun moment de la seva vida.

Converses amb mi mateix

A- Parlen papers i callen barbes. Saps, malgrat aquesta afirmació, tinc la costum de creure en la paraula dels homes i de mantenir la paraula donada.

B- Tu estàs boig. Ja no hi ha ningú que cregui en la paraula d'altri.

A- Boig no, si de cas confiat. Però mai he hagut de penedir-me, potser he coincidit amb gent que li donen a la seva paraula el mateix valor que jo a la meva.

B- No se en quin món vius.

A- En el món dels homes de paraula. Encara que de vegades aquell que en va fer promesa, en desaparèixer d'escena, és substituït en el guió de la vida per algú altre, i això impossibilita el compliment dels compromisos, no trobant-se el successor "obligat" per la paraula del seu predecessor.

B- Les paraules se les endú en vent de dalt.

A- No digues bajanades. Sols quan la cosa promesa se'n surt de mida, es fa molt més difícil confiar en...

B- És pot saber de que vas, avui?

A- Jo?

B- Sí, tu

A- Jo, de res. Sols que m'han demanat que confii...

B- I dubtes?

A- Si

B- Llavors, fes allò que vols fer, i oblida allò que faries. Segur que l'encertes.

A- Pensava que tu mai confiaves en la paraula d’un home

B- Jo, no. Però tu sí.

Converses amb l'espill

Quina manera de començar la setmana, amb un fred que pela. Deien que la onada de fred ja estava de passada, i jo que m'ho vaig creure. Aquest matí tocava visita al CAP, camí de la consulta m'he fotut de fred, però bé el metge no m'ha trobat gaire fotut, ja és algo.

Després de camí a la feina ja no tenia fred, sinó emprenyamenta, n'he tingut un fart per anar de Roquetes a l'eix de l'Ebre, mig quilòmetre d’embós, tan hi feia agafar la carretera fins la plaça Corona d'Aragó, com agafar l'avinguda de la Diputació, totes dues a tope, ja veurem que passa quan facin l'Hospital i el CAP... o també se’n foten de natros?

A la tarde, he passat per l'hort, que ja feia dies que no hi anava, l'herba se'n fot de mí i ja es passa de mida, hauré de posar-li un correctiu, i ser inflexible amb la seva aplicació. Quan el sol ha marxat pel darrera dels Ports, el cel s'ha envermellit i he pensat que ja era hora de tornar a casa, però abans he omplert la bossa amb mandarines, taronges i un parell de magranes que encara sobrevivien a la voracitat dels pardals, que se'n foten tan com volen de totes les mesures dissuasives que se'm puguen acudir.

I per si no en tenia prou, la comissaria europea de la cosa de les telecomunicacions adverteix que Espanya és un dels països, on l'energia i les comunicacions són de les més cares de la Unió, la banda ampla és un 20 % més cara que a la resta.

Això sí, com si tots guanyéssim alguna cosa, constantment ens refreguen per la cara els guanys de Telefònica: un 25 % més que l'exercici anterior...a costelles nostres.

Estos si que se'n foten de natros !!

L'Illa perduda

Potser des de que vaig llegir El rem de trenta-quatre de Joaquim Ruyra, no havia llegit una altra obra d'autor català on es descrigui el mar i la vida a bord com a L'Illa perduda. Els autors son uns mestres de la narració i hom s'hi troba embarcat a la goleta Tevaitoa, rumb a un destí incert, al bell mig de l'oceà.

L'illa perduda escrita al 1935, per Aurora Bertrana amb la col·laboració del seu pare, Prudenci, és una novel·la d'aventures pels mars del sud. Tinc que estar totalment d'acord amb la nota de l'editor: Una novel·la injustament oblidada, digna de figurar al costat de les obres clàssiques de Poe, Melvill, Conrad o Stevenson.

Tots som parents

El passat trenta-un d'agost, Daniel Closa (1961) científic del CSIC, blocaire i escriptor va visitar la nostra Biblioteca Municipal per presentar el seu darrer llibre: Bloc de ciència, un recull d'entrades científiques publicades al seu bloc. Però amb anterioritat, al 1995 l'autor havia publicat la seva novel·la Tots som parents, Premi de novel·la científica atorgat per la Fundació catalana per a la recerca.

Aquest treball narra el viatge a Amèrica del Sud i les Índies Orientals de Charles Darwin a bord del Beagle, en un remix on els personatges de ficció i els reals s'imbriquen en perfecta comunió donant com a resultat una interessant obra de fàcil comprensió i alt contingut didàctic, sempre de la mà de Marc Prins, personatge de ficció que roman ajudant i escorta de Darwin durant els cinc anys que va durar la travessia.

Prins, plana a plana ens va desgranant allò que va succeir i entre trago i trago de grog (*), ens dona una lliçó magistral sobre la teoria de la evolució enfrontada a la del creacionisme imperant a l’època i en alguns llocs fins fa ben poc.

(*) (grog: beguda calenta a base de rom, aigua ensucrada i llimona, molt popular entre els mariners anglesos. Fins l’any 1970 tots els homes i dones de servei a la Royal Navy tenien dret a una ració diària de grog. El terme groggie s'empra per designar als que han abusat en el consum de grog)

La clau Gaudí

Quan La Clau Gaudí va arribar a les meves mans ja l'havien precedit L'Hivern del Tigre i el Desert de l'oblit, i no em va decebre.
Els seus autors es tenen ben merescuda la projecció internacional que ha obtingut la seva novel·la.
Poca cosa puc afegir a tot el que s'ha dit sobre Andreu Carranza i Esteban Martín i la seva obra. Sols un apunt, si en lloc de ser llatins foren anglosaxons, el seu treball ja estaria llest per ser projectat al cinema del món mundial. La seva novel·la té tots els ingredients per convertir-se en un bon guió de cinema.
Una novel·la molt pel·liculera que no permet al lector deixar-la molts de dies sense llegir alguna de les seves planes.

L'hivern ens ha vingut a veure

Semblava que després de l'estiu havíem tornat a la primavera, amb temperatures suaus i l'anticicló permanentment instal·lat a sobre. Res més lluny de la realitat, a traïció i sense avisar aquesta setmana ens ha trasbalsat. Hem passat d'un: Porque no te callas? a l’assassinat d'un jove de setze anys, suposadament a mans d'un soldat professional d'ideologia nazi, pel sol motiu de pensar diferent i tot amarat d'un fred pel que encara no estàvem preparats.

Tan de bo torni aviat la primavera: ja hauran passat les eleccions i potser torne la tranquil·litat acompanyada d'un temps suau i càlid.

Brbrbrbbr... hivern siguis benvingut, però no et passis !!

30è Joc literari

Col·laborant, una vegada més, amb el 30è joc literari

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, sense soroll i una quantitat de morts que esgarrifava."


Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Saps bé

Saps bé que m’alletaren amb una altra llengua, que a la nit em bressaren amb cançons diferents a les teves. Saps bé, que únicament en la meva llengua expresso fidelment els meus sentiments. Malgrat tot, les paraules que pronuncio en la teva són igual de sinceres encara que feixugues, certes encara que l’accent les enterbolí, fermes encara que semblen dubtar.

Jo, que cantava a la soledat no estava sol, m’acompanyava el món. Jo, que vivia en el desamor, l’amor besava el meu cor. Jo, que veia i oïa, estava cec i sord.

No volia confondre ni enganyar ningú, però vaig confondre i vaig enganyar. Potser vaig emprar paraules errònies, o potser vas entendre allò que mai vaig pronunciar. Em vaig acostumar a viure amb tu, sense tu. A passejar amb tu, amb soledat. I vam compartir el meu llit, amb tu absent.

Tot va acabar sense remei, vas fugir de nit a les fosques, allunyant la llum dels teus ulls del camí que recorríem i em vaig perdre a la foscor. Ja he après a caminar a les palpentes, a redreçar-me després de les caigudes, a caminar entre la multitud absent i a ser un absent més de la multitud.

Ara cent mil llengües diferents a la teva i la meva, omplin els camins, els dies i les nits. Ja no necessito la llum dels teus ulls, els meus s’han acostumat a la foscor. I en l’aparent anarquia de llengües que ens envolta, crido els meus sentiments al vent, no importa on volin, no importa qui els escolti, únicament importa que segueixo aquí, acompanyant al món.

Nou bloc roquetenc

Ahir s'estrenava, amb la seva primera entrada, un nou bloc roquetenc de nom Brevis coniuratione. L'autor que signa com Quatroccento, segons el perfil és un jove estudiant de 19 anys i pel que sembla interessat per les conxorxes que la història ha anat telant al llarg dels anys.

Benvingut sia, i esperem amb interès els seus escrits ja que ens proposa parlar d'aquells fets que marcaren un abans i un després en l'existència de l'home.

El canvi climàtic al Delta de l'Ebre

L’Observatori de l’Ebre de Roquetes, celebra el 18 de novembre a partir de les 11 hores una Jornada de portes obertes, amb la conferència “Efectes del canvi climàtic al Delta de l’Ebre i la seva conca” a càrrec de Carles Ibàñez i Martí, director de la Unitat d’Ecosistemes Aquàtics.

L’accès serà gratuït i la jornada es completarà amb una visita guiada a les instal·lacions de l’Observatori de l’Ebre.

Per més informació feu una ullada a www.obsebre.es

300 anys de la Guerra de Successió

El proper dia 10 de novembre a les 18 hores, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Roquetes tindrà lloc la conferència: “Història, present i futur dels Països Catalans. 300 anys de la Guerra de Successió”

La Fundació Cultura, organitza un cicle de conferències a càrrec de Jaume Fernández, professor de la UdL i Pol Meseguer, doctorat d’Història per la UAB.

Per ampliar informació i altres llocs on es celebrarà el cicle cliqueu www.fundaciocultura.cat

L'aniversari...

L’any 2006, vaig descobrir els primers blogs ebrencs, i em vaig convertir en lector assidu de La Marfanta. Per xafarderia vaig voler conèixer de més a prop què era això dels blocs i en vaig crear un, com no sabia quin nom posar-li vaig anar a lo fàcil i jugant amb la lletra de la popular jota ebrenca:

De Roquetes vinc
De Roquetes vinc
De Roquetes baixo
Agulles de cap
Agulles de cap
Agulles de ganxo...

Vaig batejar-lo com: De Roquetes vinc..., a Tortosa baixo. Va ser com un joc, amb una presentació molt simple i una estructura molt esquemàtica.

Per estrenar-me vaig escriure una pocsucada, aquell era el meu primer post i aquell dia era el 8 de novembre de 2006. Avui un any després, amb pujades i baixades, amb anades i tornades, amb dies de més intensitat i amb mesos de intensitat zero encara estic aquí.

El meu comptador diu que he tingut més de 21.000 visites, he conegut un bon grapat de gent boja pels blocs, i a sobre he renovat l’ànsia que sempre he tingut per anar garabatejant les meves elucubracions, dèries, cabòries i mandangues a un espai en blanc que cada dia em demana unes poquetes línies més.

Estic content del camí fet, pedres i bassals inclosos. Sols em resta donar-vos les gràcies a tots els que em visiteu de tan en tant, i llegiu les meves lletres.

Salut i ens veiem, (esquivant pedres i saltant bassals).

Cap a on va Catalunya?

Joan Rosell, president de la patronal catalana Foment del Treball, en roda de premsa que s’ha realitzat a la seu de la patronal a Barcelona, ha afirmat que Catalunya ha rebut un 28% menys d'inversió de l'Estat que Madrid entre els anys 1997 i 2007, i ha reclamat que el Govern publiqui les balances fiscals per comunitats.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra , publicava un article en què manifestava la seva preocupació per la creixent desafecció amb què des d'Espanya es veu Catalunya.

Josep Antoni Duran i Lleida, publicava el dilluns a El País, i assenyalava que : "Una manera d'acabar amb les percepcions subjectives consistiria en la publicació de les balances fiscals".

Pepe Montilla, President de la Generalitat, manifestava des del mateix forat del Donut: L’allunyament de Catalunya podria ser irreversible.

Segur que en els propers dies, en sentirem dir moltes més, però als d’allà tan se’ls hi fot, i els d’aquí seguirem fotuts, i mentre...

Cap a on va Catalunya?

El moliner udolaire

Vaig descobrir l'Arto Paasilinna, en llegir el Bosc de les guineus i em va captivar. Potser el seu ofici de guarda de boscos tingui molt a veure en la descripció que fa dels indrets per on es mouen els seus personatges, l'habilitat que tenen pels treballs amb fusta molt en línia amb la tradició finesa, però sobre tot el tractament que fa dels protagonistes. Éssers anormalment humans, excessivament humans, que els fa ser diferents als demés.

El moliner udolaire, és el retrat de la persecució despietada de la societat envers la diferència. Gunnar Huttunen és un home treballador, innocent, carismàtic i sobre tot sensible, que té el petit defecte d'udolar quan s'emociona o s'entristeix.
Aquest petit detall serà el detonant. Les forces vives: metge, predicador, mestre, comissari, comerciants, faran el possible per acabar amb ell i que el poble, el seu poble que per algo són els amos, sigui el de sempre, un poble d’ordre.

Estris d'abans ahir (XI)

Al darrer quart del segle XVIII, el físic suís Aimé Argand(1755-1803) va inventar una làmpada de petroli, amb un tub de vidre que venia a substituir els llumeners d'oli. Poc temps després el farmacèutic francès Antoine Quinquet(1745-1803) el va perfeccionar, i el va popularitzar donant-li el seu nom.

El nou quinqué, disposava d'un sistema de corrent d'aire regulable que permetia augmentar o minvar la intensitat lumínica de l'aparell.

N'hi havien de moltes mides, formes i usos, aquest que us porto avui, és petit i de sobretaula, però potser el més popular i que encara és pot trobar en alguns establiments és el quinqué de campanya amb ansa, molt habitual en pel·lícules de miners i cowboys, però d’aquest ja en parlarem un altre dia.

Les teules de Pepe

De Califòrnia han arribat imatges esgarrifoses dels incendis que han devastat un extens territori calcinant infinitat de cases. Però entre les imatges emeses ni han unes que sorprenen, al mig de la desolació una casa es manté en peu, sense cremar: La casa de Pepe i Carolina dos barcelonins, residents a Califòrnia que van decidir construir el seu habitatge amb teules al més pur estil mediterrani.

Les cendres que plovien van recalentar les teulades dels seus veïns permeten la propagació de l'incendi, les seves teules àrabs van protegir la seva llar. Ara la "Catalan house" ha donat la volta al món i els talibans dels miracles miren al cel i es meravellen, quan tot té una explicació: Ja ho deia Jordi, l'ex-President, la feina ben feta no té fronteres.

Truc o tracte ?

Ja som a la vespra del dia dels difunts, i la nostra castanyada està retrocedint davant l'empenta de les costums anglosaxones.
A la repetida funció del Don Juan Tenorio d'anys enrrera, s'ha donat pas a les revetlles, amb música, castanyes i cremats, i els més menuts es transformen en fantasmes, monstres i bruixes i es dediquen a colpejar portes i a prémer timbres disposats a proposar: Truc o tracte.

Per no perdre les costums del tot, sempre podem substituir els caramels del tracte, per castanyes i panellets.

Que tingueu un bon Halloween o una bona Castanyada, o tot alhora !!

Millores a la carretera Roquetes Tortosa

Bé, aquesta vegada he de reconèixer que no han arreglat un xapall, aquesta vegada l'asfalt de la carretera de Roquetes a Tortosa l'han arreglat d'extrem a extrem, un asfalt en condicions per a què els vehicles transiten millor i més ràpid. A més s'ha arranjat el desguàs de part de la carretera, just al davant del supermercat que hi ha en aquell indret. Tot plegat ha suposat que l'asfalt s'hagi elevat mig pam respecte a les cunetes de terra per on transiten els vianants.

Tot perfecte? Potser sí, els vehicles ara ho tindran molt millor, però com a vianant no ho veig clar, insisteixo:

Millor asfalt = circulació més ràpida. I els vianants?
Asfalt més elevat = bassals eliminats a la calçada. I els vianants?

Els vianants haurem de jugar-nos-la o anar per les cunetes de terra, que en dies de pluja encara seran més intransitables. Els vianants, segons diuen, ens haurem d'esperar al 2008 per que facin les voreres. Em pregunto si abans o després de les eleccions.

La magrana

És una de les fruites típiques de la tardor, una d’aquelles, que a casa dèiem fruita regalada ja que mai es comprava, sempre hi havia algú que ens feia obsequi.

A pesar de ser una fruita dolça sempre m’agradat desgranar-la, posar el seus grans en un bol, i tirar-hi un parell de cullerades de sucre abans de menjar-me-la.

A part d’altres simbolismes, la magrana representa la fertilitat a la Xina o Java, el egipcis eren enterrats amb magranes, i pels jueus és símbol de la veritat, ja que les seves 613 llavors (mai les he contades), representen els 613 preceptes de la Torah.

Bon profit i que vagi de gust.

La prima línia roja

La prima línia roja és una pel·lícula atípica en el context del cine comercial nord-americà, ni la bandera americana ni la japonesa apareixen en cap moment.

Aquí no hi ha bons ni dolents: americans i japonesos lluiten a una llunyana illa del Pacífic sense que l’espectador conegui més que vagues referències sobre la seva importància estratègica.

La pel·lícula subratlla l’horror i l’absurd de tot conflicte armat, el director situa l’acció als paisatges més idíl·lics i paradisíacs mai vistos en una pel·lícula d’aquestes característiques. Més que un film d’acció o una reconstrucció d’un episodi de la guerra del pacífic, la pel·lícula és un cant a la natura, al ser humà en la seua puresa original, i al temps una reflexió crítica sobre la maldat de la condició humana i la seua tendència a l’autodestrucció.



Però la pel·lícula no és un film anti-bèl·lic, no ens confonguem, venint d’on ve no podia ser d’altra manera, però obre les portes a la reflexió i això ja representa tota una revolució.

Lo 061 a Roquetes

Als terrenys on s'ha de construir el nou CAP de Roquetes, fa unes setmanes que es van instal·lar unes casetes provisionals tipus "caracola", que semblaven les oficines de venda de pisos d'alguna promoció immobiliària.

Res més lluny de la realitat. La instal·lació ja llueix un petit distintiu del Servei Català de Salut i sembla ser, que allò és la ubicació provisional de la base del Servei d'emergències mèdiques de Roquetes (061), que fins ara gaudia d'un espai cedit per l'empresa d'ambulancies radicada a la nostra Ciutat.

Benvinguda sia!!

Ja ve Nadal...

Tot canvia. Aquesta matinada el canvi d'hora, amb els típics referits de les pertorbacions del rellotge biològic, qüestió que es renova cada sis mesos. I per si fóra poc el cap de setmana ha vingut acompanyat amb una baixadeta de temperatures que ha fet que aparquem, al menys jo, la mànega curta per la mànega llarga i que reforcem els llençols del llit amb les flassades de cotó, que ja refresca.

Però no tot està perdut, per donar caliu, aquesta setmana ens arriba la castanyada, amb castanyes, panellets i copeta de mistela que sempre alegra i calenta el cos, i per si no en tenim prou, els supermercats ja tenen a punt els guarnits nadalencs, i els torrons als prestatges.

Au vinga!! Comenceu a escriure la carta als Reis que ja són a voltar el cantó.

El complex de Di

Dai Sijie (1954) va abandonar la Xina per anar a estudiar a França on es va instal·lar definitivament. La seva primera novel·la Balzac i la petita modista xinesa s'ha traduït a vint-i-cinc idiomes.

El complex de Di narra les tribulacions de Muo, el primer psicoanalista xinès, en tornar al seu país. Muo intenta alliberar a la seva promesa i per aconseguir-ho haurà de satisfer les exigències del cruel jutge Di.

Quaranta-vuit paraules, havia llegit en algun lloc, ni més ni menys, amb quaranta-vuit paraules n'hi havia prou per viure a qualsevol caserna del món. Quantes paraules calien per viure en un presidi xinès? Cent? Mil? Fos com fos, aquells deu volums de llibres en francès i xinès sens dubte el situarien entre els presoners més rics i fins i tot aristocràtics.

Els vianants no som importants

Al mes de juliol, les màquines van aparèixer sense avisar i la carretera de Roquetes a Tortosa es va tallar. Tot feia semblar una altra cosa, però es van limitar a reparar dos xapalls en les proximitats de la plaça de la Corona d’Aragó.

Avui han tornat. Sense avis als veïns, les maquines han envaït la capçalera del vial i els escassos 500 metres de carretera han quedat tallats. Les màquines estan fent treballs d'asfaltat, això sí, de voreres per als vianants res de res. Mig quilòmetre de carretera i que no hi ha manera que s'urbanitzi adequadament. Abans la Generalitat, ara la Diputació i la carretera segueix tenint l'aspecte llastimós de sempre.

Ja vorem quan acabin, quan de tros d'asfalt reposen aquesta vegada, i com queda el pas pels vianants que cada dia hem de superar una pista d'obstacles.

Al ferm li van posant pedaços per què els vehicles no pateixin. Els vianants no som importants.

27è Joc literari

Pista per al 27è joc literari

Cada dimecres, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris amb premis inclosos. Aquesta setmana el nostre bloc és un dels col.laboradors aportant una imatge com a pista. Per participar en aquest joc seguiu les intruccions que trobareu a Tens un racó dalt del món.

Los Suaves

Els germans Yosi i Charly Dominguez, van fundar Los Suaves a Ourense, a finals dels 70, al 1981 van ser teloners de Ramones i al 1999 van ser convidats pels Rolling Stones al seu concert de Santiago de Compostela. Any rera any, la premsa especialitzada els atorga el mèrit de ser la banda amb els millors directes del panorama musical espanyol.

Després de vora trenta anys d'escenaris i enregistraments segueixen en actiu, i de moment no sembla que tinguin intenció de retirar-se. Potser és veritat el que afirmen en una de les seves cançons, amb la que solien començar tots els seus directes: "No puedo dejar el rock"

Aquí us deixo un playback carpetovetònic, força rascumit, emès en el seu dia per la TVG

Les cases de la Catedral

Les converses de carrer i de barra de bar es centren estos dies en la noticia referent a la sentència sobre l'enderrocament de les cases de la Catedral. Cases ubicades al carrer Croera al davant mateix de la façana de la Catedral.

Fa uns mesos, i com les noticies de l'enderrocament imminent van planar sobre la Ciutat, les vaig fotografiar des de l'altra riba de riu, per recordar dins uns anys com era la façana fluvial a les primeries del segle XXI.

Amb la sentència, tot es frena, però res s'atura. Recórrer la sentència o iniciar de nou l'expedient?
La pilota està al terrat de l'Ajuntament...

Als videojocs, cops reals..?

Vas al metge, li dius que et fa mal aquí o allà, i et farà estirar sobre la llitera i iniciarà una sessió de palpacions del lloc d'on et queixes i d'aquesta forma mirarà d'esbrinar la causa de la teva dolença. Sort de tenir el metge a mà. Ara bé què passa quan estem a les Kimbambes i el metge més proper és a Noseón?

Doncs bé, els americans han trobat la solució, un metge cirurgià d'aquell país ha dissenyat una armilla d'aire que mitjançant impulsos pneumàtics colpeja el tors del pacient simulant les palpacions del metge, i permetre que aquest a distància pugui establir un diagnòstic del pacient.

Fins aquí tot bé i molt interessant, però com la pela és la pela, i els americans d'això també n'entenen un rato llarg, el cirurgià dissenyador, ha creat una versió menys complexa que la mèdica, el "Third space", per ser comercialitzada amb videojocs. Amb aquesta armilla els jugadors podran sentir en pròpia pell els cops que rebi el seu personatge de ficció.

En fi cada vegada els jocs més reals...

Aysss el medi ambient

-Joan baixa la basura !!

Cada dia en voltes de les deu de la nit, es repeteix la mateixa escena. Joan agafant les bosses de les escombraries. Vidre, cartró, envasos plàstics, orgànica i deixalles diverses. Al baixar al carrer sempre es troba amb un veí o altre que fa el mateix, va o ve dels contenidors d'abocar la brossa.

-Molt carregues? jejeje
-Vaja faenada amb tantes bosses, jijiji
-Tot això dels contenidors de colors es una comèdia, jejeje
-Què treballes de basurero que ja la tries a casa? jojojo
-No se perquè t’escarrasses pel que serveix !!! jujuju

Són alguns dels comentaris i altres conyetes, que dia sí i dia també, té que suportar a la mateixa hora.

Però la decepció és total en arribar a la bateria de contenidors:

Els d’orgànic plens de bosses sense triar, els de la basura a vessar, els de vidre sobreeixint, els de cartó de gom a gom, els d’envasos fins a dalt..., i un bon grapat de metres al voltant tota mena de restes, bosses que cauen dels contenidors, caixes amuntegades, ampolles que no caben, gats a la cerca d'un mos i indigents remenant disputant-se el mos amb els gats...

No som capaços de gestionar les nostres deixalles i el món se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escapoleix entre els dits, i a pesar de tot encara tenim esperançes i celebrem el Dia de l'acció bloc pel medi ambient.

Salut !!

Estris d'abans ahir (X)

Ja el vaig fer protagonista d'alguna altra entrada, però s'ho mereix. El llumaner és l'estri de fer llum de les nostres terres, més popular. Encara se'n troben per moltes casetes de garriga del territori, i encara se'n fan.
Una metxa de cotó i oli o greix, i a fer llum.

Millor que no m'ho expliquis

En Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó tracta de las relaciones de parella de l’amistat, la família, els records, la malaltia. I segons ella mateix reconeix el tema comú dels diferents contes és la incomunicació humana.

Una dona què vol trobar la contrasenya que li permetrà accedir a l’ordinador on el seu home ha escrit referent a ella. Un home obsessionat, que no suporta que la dona li doni sorpreses. Una dona que troba una inesperada alegria a les trobades posteriors a la mort d’alguns dels seus parents. Una avia que empra el telèfon i amigues més joves per sentir-se viva. El procés de relativització del pes d’una malaltia com el càncer. O el retorn al poble de la infantesa, qualificat abans com Ofec i retrobat amb el temps, com el lloc on va passar tot.


«Et queixes quan no et parlo, quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes », diu ella. «Tu, en canvi, m'escoltes però no em contestes », respon ell.

Música pel vaixell que s'enfonsa

Avui repassant els blocs, he llegit l'entrada del company .Jesús M. Tibau on comenta l'interessant novel·la de Pere Calders "Ronda naval sota la boira" i ens il·lustra el post amb un comentari referent a que el capità d'un vaixell fa tocar a la banda mentre el barco s’enfonsa. Possiblement, el vaixell, s'ho mereixia. Hi han vaixells que es mereixen tots els honor en el seu darrer comiat.

Ara bé hi han barcos que tenen la banda preparada en el mateix moment de l'avarada, i la música sols serveix per a donar més èmfasi a un sonor fracàs. Com és el cas dels dos exemples que us acompanyo.

El primer data del novembre de 1991, prompte complirà anys. Davant d'una visita reial i com els llepes no podien esperar per posar-se la medalla, van ordenar l'avarada abans d'hora sense llastrar convenientment i va passar el que totes les lleis físiques preveien: La nao Victoria va quedar panxa enlaire. Després la van redreçar i encara va viatjar fins al Japó... (igual duia un submarí a sota...)

El segon cas és un pèl més antic, data del 1940, i correspon a una altra fantasmada, en aquest cas de les autoritats portugueses de l’època, per remarcar allò que en temps passats eren els reis del mambo en els afers del navegar.

Estris d'abans ahir (IX)

Abans que inventessin els tetra bricks, les bosses i les ampolles de plàstic alimentari, fins i tot abans d’envasar-la en ampolles de vidre, la llet es comprava amb lletera. Anar a la lleteria o directament a la vaqueria era un ritual diari. Res de comprar la llet per tot el mes i amb data de caducitat de tres mesos.

La lletera era un estri habitual i imprescindible a totes les llars.

40 anys sense Ernest

Avui fa quaranta anys de la seva mort. Va morir en combat o va morir assassinat?
Fa pocs dies un general retirat de l'exercit bolivià, que fa 40 anys sent capità va comandar el destacament que es va enfrontar als homes del Che, manifestava que ell va capturar viu al Che, però va rebre ordres directes de la Presidència de la República per eliminar al guerriller.

Res que no fos conegut. Sigui com sigui, el comandant, es va convertir en mite i espill per a generacions de joves d'esquerres i la seva imatge en un bon negoci...

150 anys de canal

La Biblioteca Municipal de Roquetes en ocasió del 150 aniversari del Canal de la Dreta de l'Ebre, acull l'exposició El Canal porta vida. La Exposició va ser Inaugurada el passat dia 5 d'octubre amb els parlaments a càrrec del Sr. Francesc Ollé, Regidor de Cultura, Ensenyament i Joventut de l'Ajuntament de Roquetes, del Sr. Manel Masià Marsà, President de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre, i del Sr. Gerard Gas, Regidor d'Obres Públiques i Serveis, Dinamització Econòmica i Esports, de l'Ajuntament de Roquetes L' exposició es podrà veure fins al 5 de novembre a l'Àrea Polivalent de la Biblioteca Municipal de Roquetes, a més es duran a terme les següents activitats:

Divendres, 19 d’Octubre a les 20.00h. : “El projecte de navegació de l’ Ebre i l’origen del Canal de la Dreta (s. XIX)” a càrrec del Sr. Toni Cartes, historiador i col·laborador del Museu del Montsià.

Divendres, 26 d’Octubre a les 20.00h. : “Presentació de les videocreacions basades en el poemari Terres d’aigua”, a càrrec del Sr. Manel Masià de l’empresa Novuolo. Lectura de Poemes.

Informació extreta del bloc: Biblioteca Municipal de Roquetes

Fanfare Ciocarlia

Fa uns quants mesos Canal 33 emetia un reportatge sobre uns peculiars músics romanesos, els Fanfare Ciocarlia. Habitants d'una de les regions més deprimides de Romania, i hereus de les fanfàrries militars turques de principis del segle XIX, aquests músics d’ètnia gitana toquen d’oïda, composen i aprenen les peces que toquen tararejant i no pas escrivint i llegint una partitura.

Els dotze músics de Fanfare Ciocarlia, van sorprendre al 1998 amb un èxit mundial “Baro Baro” i la seva música es sovint emprada a les bandes sonores de pel·lícules com "Contra la paret" de Fatih Akin, guanyadora del Goya a la millor pel·lícula estrangera, "Crimen perfecto" de Álex de la Iglesia, o "Borat", de Larry Charles.

Amb ells la polèmica està servida, alguns els cataloguen com a orquestra, altres ni tan sols com a xaranga, però ells han passat d'acompanyar batejos, bodes i enterraments a donar la volta al món, amb la seva peculiar manera de fer i viure la música, actuant en els més prestigiosos festivals de música popular. En la seva darrera estada al nostre país van visitar Mataró en el marc de la Cruïlla de les Cultures 2007.

25è joc literari de Jesús M. Tibau

Jesús M. Tibau al seu bloc Tens un racó dalt del món ens proposa un nou joc. El proper dimecres, 10 d’octubre, arribarà el 25è joc literari, per cel·lebra-ho ens ha preparat un joc especial que es podrà veure a partir de les 20.00, aproximadament. Per tal de trobar la solució, els participants hauran de visitar uns altres set blocs, en representació de diverses zones dels Països Catalans, en una mena de viatge virtual per la nostra geografia.

Catalunya:El vertigen del trapezista
País Valencià: Filant prim
La Franja:Serretllibres
Illes Balears: No em diguis que és un somni
Catalunya Nord:Catnord
Alguer: Apunts des de l’Alguer
Andorra:Blokand

Una iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire. No us ho perdeu.

De Roquetes vinc a la Plana Ràdio

Fa una estoneta que he acabat d'enregistrar la meva participació al programa Blokeijant de la
Plana Radio, l'emissora municipal de Santa Bàrbara, que s’emetrà demà dimecres a les 9 del matí.

Ha estat per mi tota una experiència, tinc que reconèixer que em tremolaven les cames i estava força nerviós, escriure als blocs és més senzill, encara que he de dir que ha arribat un moment on tenia la sensació que estava de xarreta amb un amic, gràcies a les bones arts de Josep Roig, a qui tinc que agrair la feina de promoció dels blocs ebrencs.

Estris d'abans ahir (VIII)

Quan era menut, a les botigues de queviures tot es venia a granel, poques coses anaven envasades, des de les llegums a les galetes, passant per la xocolata tot anava a pes, que et servien amb unes paperines de color cru.

Les llenties i sobre tot l'arròs, duien pellofa, pedretes i de vegades algun anèl·lid, que suposava una font de proteïnes extra si no el veies i una fastigosa sensació si el trobaves al plat. Per tal d'evitar ensurts una vegada el menjà era cuit i al plat, existien els “esporgadors”, petits sedassos amb els que es triava les llegums dels cossos aliens, abans de posar-les a la cassola.

Aquest “esporgador”, sempre el vaig veure a casa i per l'abonyegat que es troba ha degut participar a alguna cassolada o s'ha fet servir de pandereta per cantar nadales...

Sempre navegant

Quatre dies sense deixar cap entrada !!!
Casi, casi un pecat. Però tinc justificació. A part dels blocs, l'altra afecció que es menja el meu temps d'oci és el modelisme naval. He estat embolicat embotellant barquets.
Feia vora sis mesos que tenia una goleta per embotir dins una ampolla i per fi el cap de setmana passat el vaig acabar i el vaig regalar a la noia del fill. I ara per no ser menys m'he tornat a embolicar en un altre per al noi de la filla, però aquest va ràpid, el vull acabar aviat per abocar-me de cap i peus amb el Falconet, un bergantí-goleta, dels que van trafegar, i de valent, per les nostres costes a la segona meitat del segle XIX i primeries del segle XX.

Ja veieu, als blocs o amb maquetes, jo sempre navegant.

Foto: Casc del Falconet esperant a ser calafatejat

Una llengua de plom

El segle XX és a punt d’expirar, i la Vall és l’escenari immòbil d’anònims personatges de diferents dècades que han gaudit i patit de les meravelles i les misèries que amaga aquest idíl·lic paradís. Un abocador serà el destí final d’una terra, per la qual els seus habitants han mort, han matat, i quasi han acabat abandonant.

Una llengua de plom, de Francesc Serés és la tercera part de la trilogia De fems i de marbres, com es llegeix a la contraportada, esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

Et compro la memòria, paio, t’estic comprant la memòria, em deies somrient i irònic quan t’enduies qualsevol estri. Recordo fredament el dia que carregaves el s trills de pedra i te’n fumies dient que eren per un restaurant, que els posarien vidres gruixuts a sobre per tal de fer-los servir de taula; et compro la memòria, paio, deies des de dins de la camioneta ...

Estris d'abans ahir (VII)

Un altre estri sense endoll, gentilesa de l'amic Jesús M. Tibau, que em va enviar per correu la foto d'aquest preciós molinet de cafè.

Un molinet de quan compràvem el cafè a granel acabat de torrar i sense moldre. Sols s'havia de moldre la quantitat precisa per bullir, la resta es conservava sense moldre. De petit m'agradava jugar amb la portella del molinet, posar grans a vessar, donar-li voltes a la maneta i ensumar la flaire que sortia del calaixet on s'anava dipositant el cafè molt. Un plaer!!

A la Lluna en ascensor

Aquesta setmana es compleixen els 50 anys de la posada en òrbita, pels russos del primer satèl·lit artificial de la història. Al fil del tema, llegia ahir que un noi estudiant de 2n de batxillerat ha estat premiat per la URV, per un treball sobre l'ascensor espacial.

Sí, un ascensor. Pels que tenen manies de pujar a un coet, que millor que agafar un ascensor.

-Si us plau. On va?
-Jo a la Lluna.
-A doncs molt bé, llavors pararem a l'Estació espacial que em va de pas.

La cosa no va de broma, segons els especialistes i sabuts en les dallonses de l'espai, en quinze anys s'estarà en disposició de pujar a l'espai en ascensor. Sols hi ha tres esculls que ja estan en vies de solució

-La producció en sèrie de nanotubs de carboni, per construir la cinta que ha d'unir la terra amb una estació orbital de destí.
-Escollir i desenvolupar l'energia adequada per impulsar el robot(elevador) per la cinta de carboni.
-Disenyar els dispositius del robot (elevador)que permetin suportar la pressió a nivell del mar i a 50.000 km d'alçada.

La financiació no és problema, son quatre rals mal comptats, segons sembla...

I com funciona l'invent? Doncs com si donéssim voltes i més voltes a un io-io: la mà és la Terra, el cordill és la cinta de nanotubs de carboni i el io-io és l'estació orbital. Senzill, no?

Doncs res, dins de quinze anys quan em jubili podré pujar en l'ascensor espacial i després fer transbord cap a la Lluna. Podré pujar, però no pujaré, la pensió que em quedarà no m'ho permetrà...