Tòquio Blues

Als altaveus de l’aeroport d’Hamburg sona Norwegian Wood dels Beatles. A Toru Watanabe aquesta música el transporta als anys seixanta, a la seva joventut, a l’època d’estudiant, a la seva vida a la residència d’estudiants, a les seves correries nocturnes amb Nagasawa. Però faci el que faci, no pot fugir dels dos eixos sobre els que és mou la seva complicada existència, els amors: per la inestable Naoko i per la exuberant Midori.
Watanabe en la constant cerca de la felicitat es veu incapaç d’aconseguir-la, ancorat com està als tristos records del passat.
Toru Watanabe, salvant les distancies, m’ha fet recordar a Holden Caulfield el jove protagonista d’El vigilant en el camp de sègol. Tots dos, joves estudiants turmentats l’un per la mort del seu germà i l’altre pel suïcidi del seu millor amic. I en part l’autor ens força a fer-ho, a l’anomenar per dues vegades la novel·la de J.D. Salinger.
Si l’autor, Haruki Murakami, em va sorprendre amb L'amant perillosa(Al sud de la frontera, a l’oest del sol), amb Tòquio blues no em sorprèn perquè estava avisat però confirma que tot allò que la crítica diu sobre ell, és cert.
I si el seu estil fluid t’atrapa, el seu ampli coneixement musical, va regentar un local de jazz, guarneix i il·lustra els seus relats. No vaig poder sostraurem a la temptació, i a mesura que avançava amb la lectura anava buscant a l’ordinador la música a la que és referia, per escoltar-la en cada moment i poder reproduir molt millor les sensacions que vivien els personatges. I com no, tot va començar al segón paràgraf de la novel·la amb Norwegian Wood dels Beatles.