El nen fa temps que va sortir de la casa per córrer pel poble, i encara no ha tornat. El jove va marxar, se l’endugueren les aigües del riu i la seva inquietud, i encara no ha tornat. L’adult desitja marxar, caminar poc a poc sota la pluja, per no tornar, però el temps el condemna a esperar a que arribe el iaio a seure al pedrís vora la porta.
La pluja i el vent amaguen el camí, una cortina blava, o tal vegada gris, o potser blanca els distancia. La cortina amaga el camí. Les rialles del xiquet s’escolten llunyanes i encara que la cortina l’amaga, dona saltirons als bassots, omplint de fang les sabates i el seu cor. Amb la fona a les mans intenta inútilment encertar a qualsevol de les gotes que cauen del cel.
Si no fora per la cortina, veuria darrera d’ell al jove caminar silenciós, carregant un fardell blanc com la neu, i pot ser carregat de records de cent mars, de mil ports o tal vegada ple d’anys de solitud.
La pluja i el vent amaguen el camí: una cortina inexistent impedeix que es vegin, se senten propers, però indiferents segueixen el seu destí. Si no fora per la cortina, potser s’haguessin vist, potser, ...
El pedrís vora la porta segueix buit, esperant al iaio que s'apropa molt lentament, sense presa, potser que quan arribi, no plogui, potser. I si són a prop, l’adult, el jove i el nen, potser puguen trobar-se per fi, seure al pedrís vora la porta, i descansar per sempre. Potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada