01 de desembre, 2006

Va de titànics.

Sempre he imaginat que els amants de les pintures deuen tenir a casa almenys una reproducció fotocopiada del Guernica. Jo com amant del vaixells, tenia que tenir un Titànic a casa; que vaig posar dins una botella de quart, per impedir que les mosques l’emprenyin o s’estavelli contra un glaçó de gel.

La premsa, la literatura, el cinema, la televisió tots el mitjans s'han fet sempre ressò de les vicissituds d'aquest vaixell tan emblemàtic. El Titànic era el millor però representava alhora algunes de les pitjors qualitats del ser humà; la prepotència, la superba, la corrupció, l’insolidaritat , l'egoisme, la suficiència.... no acabaríem mai. Ell va desaparèixer engolit pel mar, víctima dels defectes dels seus responsables, però ningú podrà arravatar-li el mèrit de ser un dels millors de tots els temps.

Va fer una única travessia, i va rendir comptes per sempre més. Ens envolten molts titànics, promoguts, impulsats i governats per armadors i capitans de dubtosa vàlua que pensen que el vaixell que dirigeixen mai s’esfondrarà i no tenen en compte que a cada cantonada hi pot aparèixer un iceberg que els obligui a rendir comptes i esfondrar-los en el més profund dels oblits i menyspreus col·lectius.

2 comentaris:

Gustau ha dit...

El que més m'agrada del Titànic és que la seua història té unes dimensions (mai més ben dit) tràgiques i mitològiques universals. La seua història hauria pogut ser la història solidària i salvadora de l'Arca de Noè, però en realitat és un remake de l'Arbre del Bé i del Mal, de la Torre de Babel i del mite de Prometeu. Les històries que ens fan propers als déus són fascinants, però encara ens agraden més les històries en què la divinitat ens castiga per la nostra supèrbia. Els humans som un raça megalòmana, però necessitem viure amb por pel càstig d'algú encara més gran.

Rodamon ha dit...

En alguna de les meves elucubracions, sense prova ni fonament, he arribat a pensar que el Titànic tenia vida pròpia i bons sentiments, i es va rebel·lar contra els qui el va construir i tiranitzar, aliant-se amb la natura, per auto destruir-se deixant al descobert als humans tal com som.

Ara dorm tranquil en el fons marí, servint d’allotjament a altres formes de vida molt diferents a la nostra, guardant en silenci, alguna cosa més que el secret dels seus tripulants.
El descobriment de qualsevol jaciment marí desperta fascinació, i obri un ampli ventall de preguntes prenyades de misteri, com el jaciment del vapor Anita prop de la desembocadura o els jaciments dels naufragis al davant del delta, provocats pels submarins alemanys a la Gran Guerra.
Sempre que un vaixell s’esfondra, algo de vital i fantàstic s’endú al fons, i el temps que tot ho magnifica ho acaba convertint en un mite, quasi, quasi diví.