No es casualitat que el blau m’impregni la vida, de nen recordo les parets emblanquinades amb lleuger to blau; recordo el cel immens què veia des del balcó; recordo tots els tons del blau del mar quan solcava les seves aigües; i recordo el blau verdós del meu riu (ara malaltís i trist)Si puc triar, prefereixo escriure en tinta blava, veure com les lletres omplin el paper blanc com gotes d’aigua, que intenten convertir el no res en un mar limitat pels marges d’un foli. Un mar on les ones no son les línies paral·leles, sinó els pensament amagats entres elles, que salpiquen als navegants, agradant o no als que es submergeixen en elles..
Avui segueixo navegant aquest mar, i és reconfortant comprovar que no hi han núvols negres que pertorbin el nítid cel blau, demà serà un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada