23 de novembre, 2006

Paga la xolla



Quan les portes del pati s'obrien, els crits i les corredisses omplien el carrer de la Mercè, a la vorera al costat de la porta de la Reparació l'home de la regalèssia amb un manoll d'arrels sota el braç, venia troçets a deu cèntims de pesseta. Una mica més enllà la finestreta de Mariquita era plena de gom a gom, esperant comprar qualsevol llaminadura o un sobret de cromos de la darrera colecció, i a tots el portals rotllanes de xiquets colpejant els cromos a una o dos mans que es posaven vermelles de tant abofetejar les pedres dels esglaons.

Al petit quiosc del carrer de la Rosa, es podien bescanviar cromos i tebeos usats, si tenies la paciència d'esperar el teu torn. Just a la vora hi era la barberia. Quan el pèl s'atrevia a pujar sobre la orella, el pare em deia que m'hi passes. Seia amb una cadireta a sobre la butaca, desitjava poder seure com el majors, però de moment ni l'edat ni l'alçada m'ho permitien.

El barber em passava la maquineta de xollar, i notava a la meva closca la fredor del metall i jo pensava: Ja m'esta prenent el pèl...

Al sortir, si haviem anat més d'un, i fins que les orelles es posaven vermelles i el cap calent, ens dàvem calbotades al crit de: Paga la xolla ¡¡

Han passat els anys, he canviat de barber, (ara es fa dir perruquer) i ja no em xollen amb maquineta, però en moltes ocasions noto a la meva closca la mateixa fredor de les maquinetes de xollar i penso: Ja em volen fotre el pèl...

Pensant que estem a novembre i les eleccions no són fins a maig, hauré de buscar-me una gorra o una boina per no refredar-me...

5 comentaris:

Gustau Moreno ha dit...

Quan jo era menut, a Ferreries, també dèiem això de "paga la xolla" i cabotada, però sé que en altres zones de la ciutat no es deia gaire. És curiós...
Jo sempre anava al senyor José, al carrer València, al xamfrà de davant del Montepío (des de la restauració de la casa Camós, la barberia del senyor José crec que és part del magatzem de l'Schlecker-s'escriu així?).
Quan el senyor José va jubilar-se, vaig passar-me a Gargallo, al carrer Llarg de Sant Vicent. Més tard, el senyor José va morir i crec que és una de les vegades en ma vida que he sentit més pena, com si hagués perdut una part de la meua infantesa.
Ara, des de fa un temps, els quatre pèls que em queden me'ls xolla la meua parella. I ella no em dixa passar-me ni un pèl ;-D.

Felicitats una altra vegada pel bloc, Rodamon.

Rodamon ha dit...

Mans fredes, olor a Varon Dandy i a sabó d'afeitar són records que conservo dels barbers, una especie que ja es va extinguir.

I en lloc de paga la xolla, he pagat la novatada, tenia bloquejats els comentaris i jo sense enterar-me, espero que poc a poc li agafaré el puntet. Ho sento molt.

bajoqueta ha dit...

Osti si en feia d'anys que no s'entia això de "paga lo xolla". A mi no m'ho deien per què jo portava el cabell sempre llarg, però ho sentia dir-ho molt entre els nois.

Rodamon ha dit...

Hola bajoqueta,

He donat una ullada al teu bloc, al llegirlo, he reviscut situacions semblants de fa un grapat d'anys, quan també vaig ser un exiliat a la gran ciutat.

Però com molts altres vaig haver de tornar, necesitava esnifar a diari, l'aire humit de l'Ebre.

M'he pres la llibertat de fer una petita referència al teu bloc al Fòrum de Blocaires de l'Ebre

Benvinguda, encara que els ebrencs mai ens en anem del tot...

bajoqueta ha dit...

Hola rodamon,

Pos ara si que m'has fet una putada (és broma). Este blog era una manera de desfogar-me dels pixapins, tampoc tenia coneixement de que ningú l'hagués trobat. A partir d'ara em veig obligada a escriure...
Des que estic a Barna, veia coses estranyes o que me cridaven l'atenció, i clar, a la gent que conec d'aquí no les podia explicar. Tinc un altre blog i allí parlo de vegades de les terres de l'Ebre, però criticar als pixapins seria expulsió directa de la seua terra jajaja.

Pos res, ja ens anirem llegint, així encara que sigue només amb paraules continuo sense desconectar de la que sempre serà la "meua terra", per molt lluny que estigue.