Posa'ls-hi un nom

Com avui a Roquetes no és festa, he aprofitat per passar per la Biblioteca municipal. Allí he vist una bústia de cartró, amb unes butlletes convidant-me a proposar un nom pels gegants de la nostra ciutat, n'he agafat una.

Al cantó inferior esquerre és pot veure l'escut de la ciutat i la rúbrica Ajuntament de Roquetes Àrea de Cultura, al cantó inferior dret es pot llegir: Fem Roquetes més participativa.

A la vista de la butlleta, sembla que l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Roquetes, ha endegat una campanya sota el nom de Posa'ls-hi un nom on es convida a la ciutadania a proposar noms per als gegants de Roquetes.

A la butlleta de proposta s'han d'emplenar els noms proposats, el motiu de la tria i el nom i telèfon propis. Després només cal dipositar la butlleta a les bústies de cartró disposades per aquest motiu.

Com tenia més ganes de saber-ne alguna cosa sobre aquesta iniciativa i com això de Fem una Roquetes més participativa m'ha semblat interessant, he obert la web municipal per esbrinar alguna cosa més: DECEPCIÓ. Enlloc hi informació de cap mena, i si la hi ha deu ser sota les pedres, al menys jo he estat incapaç de trobar-la.

A la web del munici sembla que s'hagi aturat el temps, excepte quatre coses tot és igual que fa un any, ni tan sols l'alcalde ha tingut temps encara d'escriure una salutació als il·lusos, que de tan en tan, se'ns acut obrir la plana oficial de la ciutat.

Serà un plaer proposar un nom pels gegants. Els responsables del govern de la ciutat, no en necessiten, ja en tenen.

Anjub

Andreu Carranza, que en altres quatre ocasions ja havia optat al premi com a finalista, aconseguia l’any 2000 el premi Sant Joan de novel·la catalana, que li concedí la fundació Caixa de Sabadell, amb Anjub.

Anjub és la història del bandoler Josep Anjub anomenat Robarucs, per la obsessió que té el protagonista en alliberar, de la tirania dels seus amos, a aquestos esforçats equins. La novel·la és desenvolupa enmig de disputes entre realistes i liberals durant la primera meitat del segle XIX, i està escrita segons el parlar de la Ribera d’Ebre.

Anjub passa els darrers dies de la seva vida tancat al calabós d’Ascó, escrivint dia a dia al capellà d’Ascó, a qui li confessa la veritat dels seus fets mentre espera a que arribi el botxí de Reus, de qui desitja que sigui destre amb l’ús del garrot.

Molt en sintonia amb altres treballs de l’autor, podria passar perfectament com un apèndix de l’Hivern del Tigre.

El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes

Escriure 200.000 llibres

Es va beure el cafè d’una glopada, mentre jo encara remenava la infusió amb la cullereta. No s’hi va poder estar i em va amollar:

-Tots els llibres, ja existeixen i no és precís un talent especial per escriure'ls

-Com? T’has begut l’enteniment?

-Res d’això. És molt senzill. Totes les llengües tenen un nombre finit de paraules i de signes de puntuació, si disposéssim d’un ordinador lo suficientment potent per combinar tots els mots d’una llengua i els seus signes de puntuació, podríem escriure un nombre infinit de llibres.

-Una combinació de mmmm i sssss no és un llibre

-Cert. Moltes de les combinacions s’haurien de descartar perquè no dirien res intel·ligible, però no et càpigue cap dubte que alguna de les combinacions serien idèntiques als originals del Quixot, de Hamlet o de Tirant lo Blanc posant per cas, i per suposat que amb les seves versions i fins i tot alguna versió podria superar a l’original. I a més apareixeria alguna obra mestra inèdita fins el moment...

-Això de mesclar les matemàtiques amb la literatura no em convenç. -pocs dies després de la conversa podia llegir a un diari digital:

Philip M. Parker és l’autor i editor de més de 200.000 llibres. No es tracta d’una errada, és la quantitat que dona com a resultat la cerca a Amazon. Es cert que els llibres de Parker s’acullen al sistema Print On Demand, sols s’imprimeixen les còpies que es venen. Però com pot ser que un sol home hagi tingut temps per escriure més de 200.000 llibres? La solució està als ordinadors.
Aquest home, professor universitari als USA, dirigeix un equip de sis programadors i seixanta ordinadors programats per cercar informació sobre el temes més variats i per crear volums d'un mínim de 150 pàgines.
Tan sols ven unes dotzenes de cada un dels seus llibres, però l’èxit existeix quan és l’únic en recollir centenars de referències d’Internet referides a temes molt específics.
El professor Parker ja ha amenaçat: Estic estudiant la manera d’implantar el meu sistema per a la creació de novel·les romàntiques...

¿ ?

T'estim a tu

"T'estim a tu", podria passar per ser un recull d'articles de la premsa illenca, però no ho és. A les diferents històries que ens presenta, l'autor va descarnant, que no desgranant, la societat on viu, on els protagonistes viuen el desamor, mentre els seus cors bateguen barrejats amb l'especulació, les drogues, la corrupció i la infidelitat, i sovint es troben amb un final tràgic a les darreres línies de la narració.

Tot plegat, Biel Mesquida, ho adoba amb un llenguatge poètic exuberant, gairebé desmesurat, i una crítica àcida i implacable a la societat que l'envolta. Com deia en una entrevista pel ja llunyà any 2001: "Atacar Mallorca? Mentida! Dinamit Mallorca, la faig volar..."


El pots trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes

Pavelló Poliesportiu de Roquetes

El Ple de l'Ajuntament de Roquetes del dia 16 d'abril de 2008, va aprovar el plec de clàusules administratives particulars per a la contractació per procediment obert, tramitació ordinària, mitjançant concurs redacció del projecte bàsic i executiu i altres juntament amb el pla de gestió del Pavelló Poliesportiu Municipal d'acord amb el plec de condicions tècniques.



El Pavelló es construirà a la mateixa illa on es troba ubicada la piscina coberta, entre els carrers Manel Cid, Antiga Valdezafan i perllongació Avinguda Pare Romanyà. Els plecs es poden consultar a la web de l'Ajuntament de Roquetes

Els infantils del CV Roquetes, campions de Catalunya

El passat 27 d'abril els infantils del Club Voleibol de Roquetes es van imposar a la fase final al FC Barcelona, proclamant-se campions de Catalunya de la categoria.

El Club Voleibol Roquetes ja va demostrar la seva valúa a l'anada amb un 0-3 (8-25 / 18-25 / 19-25), mantenint la seva superioritat sobre els blaugranes a la tornada al pavelló de la Ravaleta amb un 3-1 (22-25 / 25-16 / 25-11 / 25-7)


Enhorabona i que la seva victoria sigui un espill per tots.

Un altre que a Tortosa diu NO, i a Madrid vota SI

Sí però no, no però sí...

Ahir es va celebrar el Consell Nacional d'ERC a Amposta, això al menys informa la premsa del país. Entre les qüestions a debatre el transvasament i la interconnexió de xarxes. He intentat assabentar-me del resultat de lo debatut, i sembla que la proposta de la Federació de l'Ebre, convenientment maquillada, es va aprovar per 95 vots a favor, dos en blanc i una abstenció...resultat aclaparador.

Però no ho tinc tan clar, es declaren antitransvasistes però al temps recolzen la interconnexió de xarxes.

Es pensen que ens xumem el dit? Patètica imatge estan donant.

Mientras yo sea Presidente...bla bla bla bla

Si em necessites, truca'm

Raymond Carver (1939-1988) va publicar en vida quatre reculls de contes que el van consagrar com un dels millors escriptors nord-americans del gènere. Si em necessites, truca'm recull cinc relats inèdits que la seva vídua va recuperar i editar.

Relats estremidors que ens presenten uns personatges, que han begut i han deixat de fer-ho, que han estimat i han deixat de fer-ho, que han viscut intensament i que pràcticament han deixat de fer-ho. Tots ells han arribat a aquella "buidor que és el principi de totes les coses".

Cent pàgines que passen, com un sospir.

El pots trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes

Capità de navili

Capità de navili és el segon volum d'una sèrie de vint sobre el món de l'Armada reial britànica del segle XIX, que protagonitzen el capità Jack Aubrey i el metge irlandès-català Stephen Maturin, i que és considerada com la millor en el seu gènere. Capità de navili, com la resta de la sèrie de Patrick O'Brian és una magnifica combinació d'aventures navals, embolics amorosos i reflexió social d'una època, els inicis del segle XIX.

Dels dos protagonistes em quedo amb el doctor Stephen Maturin un espia dedicat a la medicina, la caça i la botànica. Fill de pare irlandès i mare catalana, serveix a l’Armada reial perquè considera que Napoleó és el principal enemic de la llibertat. Però Maturin té un objectiu que no perd de vista, la independència per a les seves estimades pàtries d’origen: Irlanda i Catalunya.

A les diferents obres de la sèrie, el doctor Maturin es converteix en un immillorable ambaixador del nostre país, fent constants referències a Catalunya, als nostres paisatges, a la nostra gent i a les nostres tradicions.

Patrick O’Brian (1914-2000) considerat un mestre de la novel·la històrica naval, va ser un fervent admirador de Catalunya, havent-se instal·lat molts anys abans de la seva mort a la població nordcatalana de Cotlliure, on ara descansen les seves restes discretament, tal com va viure, quasi en l’anonimat.

La seva obra va passar al cinema amb la pel·lícula Master & Commander basada en la novel·la “A l’altre costat del món”, encara que la pel·lícula està reblerta d’incidents extrets de tots els títols de la sèrie.

Coherència i dignitat

Avui era un dia complicat per mi, però tenia un compromís ineludible, volia afegir el meu bram d'ebrenc al de molts altres ebrencs. L'auditori Felip Pedrell de Tortosa era ple de gom a gom, i encara no eren les 20:00 hores, la gent ha estat puntual i omplia passadissos, i qualsevol altre racó des d'on es pogués escoltar, cridar o aplaudir. De polítics en hi havia, però avui no eren ningú, i no tenien cap lloc de preferència a la taula de parlaments, avui ells eren al punt de mira de l'enuig dels ebrencs.

Els desesperats s'aferren a qualsevol bri d'esperança, i això van fer els ebrencs recolzant als partits del tripartit per governar Catalunya, i majoritàriament al PSC en la darrera "captació puntual de vots" celebrada fa poc més d'un mes. I com a premi, ganivetada, recargolada i profunda, allí on fa més mal: a l'ànima del territori que és el pare Ebre.

Ja sabíem com actua la dreta, ara ja sabem com ho fa l'esquerra, i tots ells plegats, uns per acció i els altres per omissió, en són responsables de la malifeta. A Madrid ja sabem qui mana, a la Generalitat també, i de tots ells cap se'n lliura.

Aquesta tarda la primera intervenció a l’Assemblea de la PDE, és resumia en dos paraules: coherència i dignitat. Just del que manquen aquells que juguen amb les paraules, que neguen lo evident i menteixen més que parlen.

Potser tinguem la guerra perduda, però els arreplegats, els perdedors, els ciutadans sense càrrec únicament tenim una opció: Bramar pel pare ferit de mort, fins què se'ls remogui la consciència..., si en tenen.

On són els de casa?

És curiós llegir estos dies els blocs ebrencs que parlen del tema de l'aigua, i veure el foc encreuat que s'està produint al territori. Una munió de dits acusadors assenyalant als altres i justificant el comportament dels propis, fins i tot la picabaralla escarritxa als líders del moviment antitransvasista.

Estic sorprès. El moviment antitransvasista presenta esquerdes, i aquells amb una sensibilització política més acusada s'assenyalen i a punt estan de tirar-se els trastos al cap.

Estic profundament decebut i indignat amb l'actuació del polítics, els d’aquí i els d'allà. Era perfectament conscient que la seva paraula val, lo que val no res, però tenia la remota i improbable esperança que el tripartit, respectaria els seus compromisos.

Malauradament no ha estat així, i les seves pròpies paraules i els compromisos que van assolir ara se'ls passen pel forro ...

Ara cada dia miro la premsa, amb la remota i improbable esperança, que els polítics del territori, per dignitat i coherència deixin els seus càrrecs o al menys donin mostres de combativitat i compromís en aquest assumpte. Em sobren dits d'una mà per comptar els qui s'han mullat mínimament.

Amb els de casa, malauradament no hi ha res a fer... la mamella és la mamella, i com em deien de petit: Amb les coses de "menjar" no es juga !!

Suc de taronja

Les taronges em miraven amb recel des de la seva bossa, al veure-les he tingut una idea brillant per satisfer el meu desig. N'he agafat unes poques, he preparat l'espremedora i m'he posat a fer una "captació puntual i extraordinària" del seu suc al meu got.

La filla al veure'm tan enfeinat, també n'ha volgut, i he pensat:

-Ja que en fas, fes-ne per tots. - I he decidit oblidar-me de la captació puntual i transvasar sense embuts tot el suc de les taronges a dos gerres grans i insaciables.

I les taronges? Tal com han quedat ja no serveixen per res, sols per abocar-les al poal de les escombraries, i buscar-ne de noves per quan torni el desig de suc de taronja.

La variant

El Diari Oficial de la Generalitat publica en la seva edició d'ahir l'Anunci d'informació pública dels estudis Informatiu i d'impacte ambiental de la variant de Tortosa, de la C-12.

El transvasament del Segre i la polèmica variant del Canalet, fan preveure una primavera calenta, tan de bo plogue prompte...

La catosfera literària

Fa quatre mesos va néixer una idea, que es va arrodonir amb la trobada de la Catosfera a Granollers i que ara es va perfilant amb la elaboració, per Cossetània, de la prova de la coberta del llibre: La catosfera literària, el llibre que conté un centenar d'entrades a diversos blogs d'arreu Catalunya està en procés de maquetació i prompte veurà la llum.

Som una part de la terra

Clica per escoltar

Música: Leave taking per Mirek Krawczyk (www.jamendo.com)

Frígoles i abadejo

Independent de la religiositat de cadascú, ahir Divendres Sant, va ser el dia clau de l'any en quant a assaborir qualsevol plat on l'abadejo fos el sobirà. I fidel a la tradició no vaig perdonar, a l'hora del dinar, els cigrons i l'abadejo.

I ahir també, era el dia clau per sustituir, del nostre herbolari particular, les frígoles de l'any passat.
Així que de bon matí, passejada per la garriga en busca d'un manat de frígoles que les de Divendres Sant, tenen segons les iaies, augmentades les seves propietats medicinals.
Les d'enguany, però, per l'època en que ha caigut la Setmana Santa, eren força florides encara que una mica escarransides a causa de la pobra pluviometria.

Temps del temps

Clica per escoltar

A les comunitats de veïns actuals es donen casos curiosos d'absència de comunicació, veïns que a penes es coneixen i alguns que es coneixen i es preferiria no haver-los conegut mai. I l'ascensor és el lloc on sembla que ens veiem obligats a saludar tothom i per suposat a mantenir alguna mena de conversa.

I com mai se sap de què parlar amb qui no es coneix, el típic, l'habitual i lo més socorregut és parlar del temps, mentre entre grinyols, l'ascensor no arriba a la planta de destí.

- Quin sol va fer el diumenge.
- Podria ploure una mica.
- Tan de bo plogui que volia tirar lo guano.
- Una mica de ventet si fa falta que la roba no s'acaba d'assecar
- Cada vegada el temps està més estrany, deu ser cosa del canvi climàtic.
- Això ja no és lo que era, abans si que...

Per fi l'ascensor arriba al seu destí i els veïns tornen al silenci, i cadascun pren el seu camí en sortir de l'ascensor.

Ben mirat, el temps si que està esbojarrat, com tots natros, ni més ni menys. Un dia fa un sol que derreteix les pedres i a l'altre se't gela la consciència. Però això no és nou, el març sempre ha estat un mes esbojarrat i poc de fiar, ja ho diu la dita: Març marçot, mata a la vella a la vora del foc i a la jove si pot.

Música: La valse du 3 age de Colver (www.jamendo.com)

Moby Dick

L’any 1851 Herman Melville va publicar la seva novel·la Moby Dick, l’obra que en aquell moment va ser un desastre comercial, amb el temps ha permés que el seu autor sigui reconegut com un dels millors escriptors nord-americans i la novel·la com una obra mestra de la literatura universal.

Moby Dick, descriu la obsessiva persecució d’un catxalot blanc per part del capità Ahab a bord del balener Pequod, paral·lelament a la narració de la trama, l’autor va instruint als lectors en tot allò referent a la caça de balenes, però no es conforma en descriure les arts i els procediments de pesca sinó que va més enllà i prova d’alliçonar-nos en el camp de la biologia marina, a pesar d’errors de bulto, com afirmar que la balena és un peix.

Moby Dick està inspirada en el succés ocorregut al balener Massachusetts, que va ser atacat per un catxalot, i per la pròpia experiència com a mariner de Melville.

De la novel·la s’han fet diverses versions pel cinema, la més coneguda va ser la dirigida al 1956 per John Huston e interpretada, en el paper de Capità Ahab, per Gregory Peck, filmant-se els exteriors en aigües de les Illes Canaries.

Clica per escoltar

Música: Melancholy per Feveria (www.jamendo.com)

El trapezista a l'Ajuntament

Són poc més de les dues de la tarde, els seients del Saló de Plens de l'Ajuntament de Tortosa es van ocupant. Jesús ha deixat per un moment de signar llibres i Ferran Bel, Alcalde de la Ciutat, ha fet la presentació d'en Jesús M. Tibau, algú que per als presents no necessitava cap mena de presentació.

Amb l'humor sempre present, Jesus M. Tibau ens presenta, a companyes i companys de feina, el petit trapezista de fusta que l'acompanya a les presentacions del seu darrer recull de contes: El vertigen del trapezista.

I com no pot faltar la lectura d'algun dels contes del recull, la encarregada de fer-ho és la companya de Radio Tortosa, Núria Mora que llegeix Un regal inesperat, tancant la tanda de lectures el propi Jesús amb La muntanya més gran del món.

Mentre ens aboquem a assaborir un apetitós pica-pica, en Jesús continua signant llibres amb la pacient companyia del petit trapezista de fusta.

I demà 12 de març, a les 20:00 hores, la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa acollirà la presentació a Tortosa del darrer treball de Jesús Maria Tibau: El vertigen del trapezista.

Sobren les paraules

Avui, davant dels fets, sobren les paraules.









No em valen els que justifiquen lo injustificable, i em donen nausees els qui ho instrumentalitzen en benefici propi. El temps posarà a cadascú en el seu lloc.

Un nou bloc ebrenc

Estem en campanya electoral, i els blocs de polítics o d'opinió política s'han posat les piles i destaquen per sobre la resta, en mig d'aquesta febre apareix un nou bloc ebrenc que ens parla d'art.

El nou bloc Lo bloc de Setes després d'una primera entrada de presentació, va al grà i en el seu segon post ens fa un interessant apunt sobre els arbres de Mondrian (Pieter Mondrian 1872-1944).

Setes, benvinguda a l'Ebresfera i endavant, et llegim !!

Un cafè sol...

Ja fa un parell d’anys que el metge em va recomanar que deixés de prendre cafè, però hi ha coses que són difícils de complir, i aquesta és una. I com totes les coses vedades ara més que mai l’aroma del cafè m’atrau amb desmesura.

Ja de petit, quan encara no en consumia, ja em captivava, sempre que anava o tornava del Col·legi de la Mercè passava prop del carrer Montcada, al “Colmado” que encara hi ha en aquell indret, el propietari solia moldre el cafè que acabava de vendre al detall, l’agradable olor del cafè acabat de moldre s’ensumava des de la plaça dels Farols fins el carrer de l’Àngel.

A casa m’agradava tafanejar i donar-li voltes a la manovella del molinet de cafè, obria la portella o el calaix on queia el cafè molt, i ensumava mentre tancava els ulls. Quina delicia.

Fa poc llegia el llibre d’Alfred Bosch, “Les set aromes del món”, crec que hagués estat una bona pensada, impregnar les fulles del llibre amb l’aroma del cafè, o al menys que amb el llibre es proporcionés una bosseta amb grans de cafè per ensumar mentre es llegeix i així submergir-se en l’argument i viure més intensament, si cal, la història que ens conta l’autor...

Ara als matins a l’hora del cafè, mentre veig que la resta de la gent l’assaboreix fent petar la xerrada, jo m’he de conformar amb xarrupar qualsevol infusió, això sí, aspirant intensament per capturar el seu aroma que tot ho envolta.

I com m’agradaria poder dir allò de: Un cafè sol, siusplau !!

Clica per escoltar

Música: Moliendo café per Boules de feu (www.jamendo.com)

Una d'espàrrecs

A la tardor ens aboquem a la dèria d'anar a buscar rovellons, doncs bé ara és l'hora dels espàrrecs. Qualsevol barranc, ribàs i finca erma on les esparregueres colonitzen el terreny és l'objectiu d'aquells a qui ens agraden les saboroses truites d'espàrrecs.

L'erm de vora el tros ja no té les esparregueres que solia tenir, i les poques que queden ja han perdut els espàrrecs, algú ha matinat més que jo. De totes maneres aconsegueixo reunir un petit manoll que embolico amb cura per que no es trenquen, per arrodonir el matí cullo uns pomets de frígola florida, de veure-la m'ha agafat desig de menjar sopes de frígola, un plat oblidat a pesar de tenir grans qualitats.

A mig dia, a taula, apareix una truita amb els espàrrecs que he trobat, tallada a quadrats per què tots els puguem assaborir.

Com és el temps, sembla que tothom s'hagi dedicat aquest cap de setmana a buscar-ne i al tard el gendre apareix per casa amb un voluminós manat d'espàrrecs llustrosos i penso: Ja se què soparé...!!

El vertigen del trapezista

Bona tarda, avui anem de llibres. A Jesús amb ocasió de la Fira de l’oli es celebra la II Fira Literària Joan Cid i Mulet, i aquest ha estat el marc triat per alguns autors ebrencs per presentar els seus treballs.

Un d’ells, Jesús Maria Tibau, surt a la pista central del circ on vivim, i ho fa traient del barret el Vertigen del trapezista, el seu darrer recull de contes.

Abans ahir Jesús em signava el llibre amb una de les seves simpàtiques dedicatòries, encara no l’he llegit, però tan sols tenir-lo ja desitjo escomençar: Aquest recull, - diu a la contraportada- inclou 34 contes on els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre el passat i el futur, entre els somnis i la realitat, i aquesta indecisió pot arribar a provocar vertigen.

Amb tendresa i sentit de l’humor Tibau ens presenta petits retalls d’històries que ens faran pensar o que ens deixaran un somriure simpàtic als llavis.

Aquest divendres el Diari més Ebre, publicava una entrevista amb Jesús Maria en ocasió de la presentació del seu tercer recull de contes, i ell afirmava: M’atrauen més les histories de perdedors perquè els victoriosos ja en tenen prou.

Estic, totalment d’acord i per si fora poc, a més, al final del llibre l’epíleg conté diverses participacions –entre elles la meva- al 8è joc literari del bloc de Jesús: Tens un racó dalt del món, i això el fa per mi encara més atractiu i especial.

Jesús, moltes gràcies company, moltes gràcies per regalar-nos els sentits amb les teves histories.

Bon diumenge a tothom, i no li doneu més voltes, llegiu un llibre i si és ebrenc millor que millor...

Clica per escoltar

Música: J'ai deux amours per Boules de Feu ( www.jamendo.com)

Obre la finestra

Gota a gota fa forat, i prova a prova vaig definint molt millor què voldria fer amb els podcasts, ja vorem si me'n surto, de moment aixó m'agrada.

Clica per escoltar

Un podcast de Roquetes vinc, canal al que us podeu suscriure clicant aquí.

Música: Guitarre en nocturne de Colver

Dos pams d'asfalt...

Dos pams d'asfalt és tot el que tenim els vianants que utilitzem la carretera de Tortosa a Roquetes per a desplaçar-nos d'una ciutat a l'altra els dies de pluja, i una ratlla blanca al terra com única protecció.

Després de la darrera reparació (una vegada més no han pensat amb els vianants) l'asfalt va quedar impecable, encara que a Tortosa a les proximitats de la plaça Corona d'Aragó, hi ha bassots monumentals a la via que t'asseguren un dutxat extra si no vas viu. Aquell asfaltat permet que els vehicles vagin encara més apressa i que els vianants ens la juguem els dies de pluja, en que la drecera que discorreix paral·lela a la carretera està totalment inundada i per tant impracticable.

Se que és un tema que ja es fa cansat, ja se que sóc un “llaga” amb aquest assumpte, però no hi ha res a fer. Aquí tots es passen la pilota, que si uns això i si els altres allò, que si els d'allà, que si els d'aquí, que si es farà ara ja, que si es deixarà de fer. Massa anys sense fotre un brot, massa anys passant-se la pilota, massa anys ...per res, i dins de quatre dies eleccions, ja ens matxuquen amb promeses, que com sempre se les endurà el vent de dalt...

I mentre uns estan als núvols i de míting, arengant al convençuts, els altres seguim caminant per dos pams d'asfalt amb una ratlla blanca al terra com a única protecció.

L'arca dels noruecs

Llegim a la Bíblia que Noé va rebre una comanda de Déu, i per tal de salvar a les bèsties que poblaven el món, del diluvi que s'atansava, va construir una arca.

Hem donat un bot en el temps, no se sap ben bé si ens ve un diluvi, o inundacions o guerres o qualsevol altra amenaça per a la humanitat, la qüestió és que els noruecs s'han rascat la butxaca i la passada primavera van començar a construir a Svalbard un refugi blindat a prova de conflicte nuclear, per protegir tres milions de les llavors dels cultius més importants del món, davant qualsevol contingència que pugue sobrevenir. La cambra, que ha estat excavada a la roca sota el permafrost àrtic, està previst que sigui inaugurada pel govern noruec, el proper 26 de febrer.

Jo ja tremolo i no de fred...

I va la segona

Doncs sí, aqui va la segona prova de podcast de Roquetes vinc, canal al que us podeu suscriure clicant aquí.

Ben mirat tot aixó no és gaire complicat, quan ho tens per mà, però amb paciència i els companys que sempre estan disposats a donar un copet, no hi ha cap problema.

Gràcies a un comentari de jacme, en aquest podcast, he pogut combinar registre de veu i música. Poc a poc anirem descobrint les posibilitats d'aquesta eina.

Ara que l'ordinador i jo ja ens em posat d'acord, i ens entenem. Ara qui es resisteix és el micro. Ja l'he amenaçat, si no respon li busco un substitut.

Clica per escoltar

Podcast de prova

Clica per escoltar

Després de les explicacions de Jordi Abad, al Taller de podcast celebrat en ocasió de l'Ebrebloc 2008, i de barallarme amb el meu ordinador, aquest és el meu podcast de prova.

Espero que no sigui el darrer, ens escoltem!!

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.
Aquest és el fragment que em correspon:

7. Des del terrat se sentien els trets que rebotaven a les parets de les cases, als balcons, a la roba estesa.

Un Ebrebloc més.

La segona edició de l'Ebre bloc ha tingut lloc aquest cap de setmana en dos jornades i dos seus, el divendres tarde a la biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa, i el dissabte al matí a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

El dissabte, va començar amb un interessant taller de podcast a càrrec de Jordi Abad, jo anava una mica lleganyós, però no vaig perdre fil, i ja he començat a fer proves. Ja veurem com sortiran...

Després de l’esmorzar, Dani Gil (Bauen Blog) com ja ens té acostumats va presentar la radiografia de l'Ebresfera, a Roquetes els blocs han crescut un 350% des del darrer Ebrebloc, passant de 2 a 9. A veure si al 3r Ebrebloc s’ha millorat.

De Marc Vidal, impulsor de la Catosfera, poc cal afegir si es visita el seu bloc cosa que recomano a qui no ho hagi fet. Ens va traçar unes pinzellades de com va anar la trobada del cap de setmana passat a Granollers i va instar als polítics presents a aprofitar els seus blocs per debatre entre ells.

A la taula rodona, que tancava el programa, Jaume Forcadell, Francesc Sancho, Joan Sabate i Pere Muñoz, ens van explicar com van arribar al món del blocs i el temps que li dediquen, encara que poc a poc tot va derivar a lo de sempre: els anònims, com si fora la cosa més important que hi ha sota la capa del cel.
De tot plegat se’m van quedar dos apunts per si encara no ho tenia clar: que al darrera La Gallina, hi era el Delegat Sancho i que per alguns polítics (sinó tots)convèncer i manipular són sinònims.

Ens veiem al proper Ebrebloc.

Demà a l'Ebrebloc 2008

Ja ha passat un any i demà i passat es celebrarà la segona edició de l'Ebrebloc, ja sabeu la trobada de blocaries ebrencs i tots aquells que estiguin interessats en aquesta moguda, poca cosa hi ha per afegir, únicament que ens veiem demà i passat:

Programa EBREBLOC 2008

1 de febrer (Biblioteca Marcel·lí Domingo, Tortosa)
17:45 – 18:00 Recepció i recollida de materials
18:00 – 19:00 Presentació i inauguració de l’EbreBloc 2008
19:00 – 21:00 Taula redona: Els blocs en l’àmbit de l’educació / moderada per Marià Cano. Amb la participació de:
Jordi Perales
Artur Tallada
Dora Cervelló
Àngel Ismael
21:00 Vi d’honor



2 de febrer (Biblioteca Municipal de Roquetes)09:00 – 10:30 Taller de podcast / a càrrec de Jordi Abad
10:30 – 11:00 Esmorzar
11:00 – 11:30 Radiografia-estat de l’Ebresfera / a càrrec de Daniel Gil
11:30 – 12:00 La Catosfera / a càrrec de Marc Vidal
12:00 – 14:00 Taula redona: Polítics amb bloc o blocs de polítics? / moderada per Silvia Tejedor (Cadena Ser - Ràdio Ebre). Amb la participació de:
Joan Sabaté
Francesc Sancho
Jaume Forcadell
Pere Muñoz
14:00 – 14:30 Acte de cloenda
15:00 Dinar
19:00 Beers & Blocs

Tòquio Blues

Als altaveus de l’aeroport d’Hamburg sona Norwegian Wood dels Beatles. A Toru Watanabe aquesta música el transporta als anys seixanta, a la seva joventut, a l’època d’estudiant, a la seva vida a la residència d’estudiants, a les seves correries nocturnes amb Nagasawa. Però faci el que faci, no pot fugir dels dos eixos sobre els que és mou la seva complicada existència, els amors: per la inestable Naoko i per la exuberant Midori.
Watanabe en la constant cerca de la felicitat es veu incapaç d’aconseguir-la, ancorat com està als tristos records del passat.
Toru Watanabe, salvant les distancies, m’ha fet recordar a Holden Caulfield el jove protagonista d’El vigilant en el camp de sègol. Tots dos, joves estudiants turmentats l’un per la mort del seu germà i l’altre pel suïcidi del seu millor amic. I en part l’autor ens força a fer-ho, a l’anomenar per dues vegades la novel·la de J.D. Salinger.
Si l’autor, Haruki Murakami, em va sorprendre amb L'amant perillosa(Al sud de la frontera, a l’oest del sol), amb Tòquio blues no em sorprèn perquè estava avisat però confirma que tot allò que la crítica diu sobre ell, és cert.
I si el seu estil fluid t’atrapa, el seu ampli coneixement musical, va regentar un local de jazz, guarneix i il·lustra els seus relats. No vaig poder sostraurem a la temptació, i a mesura que avançava amb la lectura anava buscant a l’ordinador la música a la que és referia, per escoltar-la en cada moment i poder reproduir molt millor les sensacions que vivien els personatges. I com no, tot va començar al segón paràgraf de la novel·la amb Norwegian Wood dels Beatles.

A l'Antàrtida volant...

Les velles gestes per conquerir l’Antàrtida ja queden enrera com l'intent de creuar el continent blanc passant pel Pol sud d’Ernest Shackleton i el seu Endurance, fins que la força de gel el va atrapar, i miraculosament van poder salvar tots la vida. D'aquesta gesta es fa una exposició, estos dies, al Museu Marítim de Barcelona

Han passat noranta anys, pam dalt pam baix, i ara els australians han anat a lo fàcil, diuen que per facilitar l'arribada de científics, experts i els seus equips. Temor em fa.
La qüestió és que un Airbus A319 amb 19 científics a bord ha aterrat a una pista de gel situada al glacial artificial Wilkins a 65 quilometres de la base antàrtica de Casey. El vol inaugural anava encapçalat pel Ministre del Medi Ambient Peter Garrett.

Sí, Peter Garrett, el mític cantant de Midnigth Oil, que va deixar la música per dedicar-se a la política.

Jo hagués preferit, que Garrett hagués continuat cantant, m'agradava i m’agrada la música que feia, i també hagués preferit que deixessin a l’Antàrtida tranquil·la, lliure de visites aèries de ministres ex-cantants, científics i experts en: “a saber què”.

Un pas de dimoni...

Diu la dita: Per Sant Antoni un pas de dimoni.

Sant Antoni és demà, però ja hi ha qui s'ha avançat al Sant, sense anar més lluny el COE (Comité Olímpico Español) ha fet un pas enrera en l'afer de la lletra del "himno español" després de veure el nyap i les enquestes que aclaparadorament li negaven el suport. Era de preveure, venint del COE i de la SGAE no és podia esperar altra cosa millor.

I a passos de dimoni, el PP s'allunya del centre. El famós i electritzant Pizarro entra com número 2 de la llista del PP per Madrid, en una operació “despiste” per minimitzar la traveta que la Espe li feia a l'Alberto, i el posterior anunci de retirada d'aquest de la política. Segons diuen les males llengües, amb això, es trenca l'empat tècnic que hi havia entre el PP i el PSOE, aboquen al Mariano a la derrota electoral i a un pou sense fons, i la Presidenta afila les ungles per a la successió...

Potser sí, potser no...

Estris d'abans ahir (XII)

A part d'utensilis diversos que hem anat veien i els que veurem al llarg del temps, hi havien productes que també han caigut en desús a pesar que encara hi ha gent que s'esforça en mantenir la tradició elaborant aquest sabó tal com es feia en un temps ja un pèl llunyà.

Avui un amic, m'ha fet a mans aquesta peça de sabó elaborada tal com la tradició mana: aigua, sosa, oli i greixos, tot en la seva justa mesura, tot ben remenat, tot ben emmotllat i deixat reposar el temps precís.

Amb aquesta peça a la mà em sembla sentir la xerrameca i les rialles de les dones remullant la roba, refregant-li el sabó al safareig de qualsevol poble o llogaret.

Com imatge bucòlica i record del passat queda molt bé, per a una feina molt feixuga, i sembla que ja no hi ha marxa enrera, ni falta que fa. Les rentadores i les assecadores han suposat tota una revolució a la llar, però amb els peus tocant a terra, no perdeu mai de vista els estris i productes del passat, no sabem la sorpresa que ens prepara el futur al tombar la propera cantonada...

Una cançó per canviar una vida

Això és el que va passar-li a Ray La Montagne. Fill de músic, va viure tota la seva infantesa immers en el món de la faràndula però no va ser fins 1994 quan al rellotge, que el despertava per anar a la fàbrica de sabates on treballava, va sonar Treetop Flyer d'Stephen Stills. Aquell dia Ray no va anar a la feina, va decidir canviar de vida.

Cinc anys després publicava el seu primer album Trouble, i en venia 400.000 copies arreu del món.

És va perdre un sabater, però es va guanyar un artiste.

Què menja la canalla?

Segons un estudi sobre el consum i el coneixement dels aliments més importants, dut a terme per la Fundació Dieta Mediterrània, on han intervingut vint-i-cinc mil nens d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys d’Andalusia, Aragó, Castella-LM i Catalunya la situació és per mirar-s’ho.

Els resultats fan fredar, el 31,9% dels nens afirmen que mai han provat els espinacs, el 22,93% que no s'havien menjat mai un tomàquet, i el 22,75% no sabien quin gust té un espàrrec. Els altres desconeguts entre la canalla són la ceba amb un 16,33 % que no l’han provada mai, la taronja el 14,77%, les olives negres el 21,43%, la pastanaga el 21,43 %; els pinyons 26,58 % i la tonyina en conserva el 22,66%.

Llavors, què redimonis mengen? Potser va sent hora de reposar els capítols de Popeye “el marí”

Crònica de la ciutat de pedra

Ismaíl Kadaré va néixer l'any 1936 a Gjirokastra al sud d’Albània, i al 1970 a Tirana va publicar per primera vegada aquesta novel·la, una de les més importants de la seva obra.
A Crònica de la ciutat de pedra, Kadaré aboca les seves memòries infantils: la guerra, la ocupació successiva de la seva ciutat pels feixistes italians, els grecs, els nazis i els primers grups comunistes, la curiositat infantil, la por de la gent, els jocs, les atrocitats, les creences i supersticions, les heroïcitats i traïcions, tot en batibull vist a traves dels ulls d’un nen.

Kadaré ens fa viure, caminar i sentir pels carrers, racons i murs de la seva ciutat que converteix en éssers vius que sofreixen moren o perduren de la mateixa manera que ho fan els habitants als que aixopluguen.

El relat sols és veu trencat a l’inic de cada capítol, per fragments de noticies locals i d’avisos dels ocupants, donant-li al conjunt una uniformitat que ens embolcalla fent-nos viure en carn pròpia la tràgica situació viscuda per l’autor.

(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)

Visites no desitjades

Un asteroide de 50 metres de diàmetre es dirigeix cap a Mart a una velocitat de 48.000 quilometres hora, el bòlit té un 3.6 % de probabilitats d’impactar amb el planeta roig.

Amb tres satèl·lits d’observació i dos robots actius en aquell planeta, és una oportunitat única per veure l’esdeveniment de ben aprop. L’asteroide 2007-WD5 va ser descobert el passat novembre des de Tucson Arizona, i si acabés estavellant-se a la superfície de Mart podria deixar com a petjada, un forat d’un quilòmetre de diàmetre. S’estima que impactes com aquest es produeixen a Mart un cada mil anys.

L’improbable, segons els científics, moment de l’impacte serà el proper 30 de gener i ja és refreguen les mans de la emoció al temps que reconeixen la preocupació si l’objectiu de l’asteroide fora la Terra en lloc de Mart.

Pos sí, no cal ser científic de la NASA, ni de cap altre lloc per acoquinar-se. A mi personalment ja em preocupa que pedrots de 50 metres de diàmetre i de molt més grossos vagin per allí dalt bellugant-se com qui juga a la ruleta russa: aquí caic, allí m’estavello, i que qualsevol dia ens facin una visita no desitjada.

Calendaris per triar i remenar

Qualsevol empresa o comerç, amb cara i ulls, bancs i caixes inclosos, posa a disposició de la clientela calendaris de l'any nou.

De calendaris n'hi han de molta mena, però ja fa uns anys associacions de discapacitats van veure en els calendaris una via a la financiació. Ara però, els han sortit competidors ferotges, col·lectius de bombers, de policies, entitats esportives o d’hostesses de línies aèries, tots fent el seu propi calendari per tal de finançar ..., el que faci falta. Però no, jo no anava per aquí.

Acabem d'estrenar el 2008, segons el calendari gregorià, dit així en honor al Papa Gregori XIII, que va impulsar la correcció de l'excés d'11 minuts per any, del fins llavors emprat calendari julià. Per efectuar aquesta correcció es van suprimir 10 dies del més d'octubre de 1582.

Si no us agrada el 2008, podeu triar i escollir el calendari musulmà que durant el nostre 2008 estrenaran el 1429, o el 5769 jueu, o el 1725 copte, o el 2001 etíop... Ès curiós saber, perquè veure-ho no ho veurem, que el calendari gregorià (solar) i el musulmà (llunar, 11 dies més curt per any) coincidiran el dia 1 de maig de l'any 20.874

I com a cirereta del pastís, jo convençut com estava que Miguel de Cervantes i William Shakespeare, els dos cracks de la literatura universal, havien traspassat el mateix 23 d'abril de 1616, res més lluny de la realitat. Anglaterra, que es guiava pel calendari julià, no és va adherir al calendari gregorià fins el 1752. Si a efectes administratius tots dos genis van morir en la mateixa data, ho van fer realment amb 11 dies de diferència: Miguel de Cervantes el 23 d'abril de 1616 (gregorià) i William Shakespeare el 23 d'abril de 1616 (julià), és adir el 3 de maig de 1616 (gregorià).

Ni en això de comptar els dies ens posem d'acord.

Per Reis ...

... tonto és qui no ho coneix.

Doncs sí, el dia comença a estirar-se i de mica en mica les tardes seran una mica més llargues, al temps que els estalvis seran una mica més curts, que les rebaixes ja truquen a la porta, i si ha sobrat res després de la brutal campanya de consum en que s'han convertit les festes de Nadal, ara toca desfer-se fins de la calderilla.

Que vostès s'ho gastin bé!!

En quan et despistes et canvien l'any...

He estat uns dies, capficat amb les meves maquetes de barcos i m'han canviat l'any.

Doncs bé, que aquest 2008 acabat d’estrenar ens porte bona quantitat de fato i vianda de la bona. Una abraçada i moltes felicitats a tots els blocaires de bona voluntat.

Nusos blaus

Ahir es va inaugurar el monument al moviment anti trasvassament, i la polèmica ja està servida: que si ha costat molts de calers, que si sembla patètic, que si es provincià, que si els polítics que van anar, que si els que no van anar, que si els que van marxar, que si això, que si allò i que si lo altre... Ja hi ha qui s'encarrega d'aquestes foteses i d'altres semblants.

A mi sincerament, el dia que el vaig veure per primera vegada no em va agradar. Era un vespre ventós que aixecava un núvol terrós i els plàstics, que enrotllaven els nusos, desfent-se donaven una imatge fantasmagòrica al conjunt.

Han passat ja unes setmanes, m'he acostumat a veure'l i cada dia m'agrada més, i no perquè sigui un enamorat de la seva estètica, que sobre això no pretenc opinar. M'agrada, per què aquell escamot de nusos dempeus, eixerits sobre la terra eixuta i pedregosa, encesos de blau a les nits, a dia que passa, representa més fidelment la imparable l'onada blava que va omplir els carrers de capitals, ciutats i vil·les, esventant un missatge unitari i innegociable.

Tan de bo no esdevingui un recordatori d'allò que va passar, sinó la guaita permanent que ens adverteix que allò que temíem, encara pot passar.

Foto: Mario a Flickr

Un pas de puça...

Dia 13 de desembre, Santa Llúcia. Avui tocava començar el dia amb un Parenostre i menjant una neula de les mongetes de Santa Clara, convenientment beneïda.

Santa Llúcia a més a més de ser la patrona de les modistes, suposo que deu ser la patrona dels que tallen l'abadejo per allò de: Santa Llúcia un pas de puça, donada la velocitat de vertigen amb que duen a terme el projectes de desenvolupament del país.

I un pas de puça, és el que du el sol en retardar la seva marxa, allargant la seva llum una miqueta inapreciable cada dia. Però la veritat vertadera d'avui, és que Santa Llúcia ens ha portat un dia fred en ganes, capaç de congelar-mos les orelles.

En fi, acabem-ho de passar bé i que Santa Llúcia ens conserve les orelles per poder aguantar-mos les ulleres

Un petó sota el vesc

De ben petit, a casa per Nadal, no faltava mai una branqueta de vesc penjada vora la porta d'entrada. La branqueta, o millor dit les restes de la branqueta ja seca sense els seus fruits blanquinosos i sense la major part de les seves fulles, durava fins el Nadal següent, i la mare la substituïa per una de nova.

Diu la tradició que el vesc dóna bona sort a la llar on és present. I també diu que un petó espontani sota el vesc, la mateixa nit de Nadal, garanteix trobar l’amor que es busca o mantenir el que es té.

Al vesc, a més a més, se li atribueix el do de la fertilitat, a part de tenir propietats medicinals sobre les que ja ens informaven Plini i Hipòcrites. Per si fóra poc Enees va triar una branca de vesc d’or per entrar a l’infern, i el no menys conegut druida Panoràmix fabricava una poció màgica a base de vesc que feia invencible a qui la prenia.

Tanta popularitat nadalenca i el fet de posseir principis farmacològics d’alt valor han dut al vesc (Viscum album) a ser una planta força rara, encara que tots els hiverns encara la podem trobar a firetes nadalenques i fins i tot al supermercat d’aquí la vora.

La filla de la memòria

Un escriptor, decideix fer un perillós viatge en busca de la fama, el seu destí és Mnemosine, un món de fantasia, mites i personatges de ficció. Allí s’enfrontarà amb els seus desigs i els seus oblits.

Andreu Carranza ens regala un món màgic i fascinant, un món complex que cal anar desgranant poc a poc. Res a veure amb les seves obres èxits de vendes, si estes filaven històries apassionants, La filla de la memòria (Premi Vila d'Ascó 2000), ens submergeix en un món de somnis i malsons.

"Pensi-ho bé. Si no està decidit podem marxar. Decideixi lliurement i aquí no ha passat res. Això és el més fàcil. D'un viatge al desconegut no té res garantit, ni tan sols el retorn. "

Desitjada i rebutjada...

Avui ha complert 29 anys, va tenir un part llarg i difícil. Va ser, per alguns, la més desitjada, la més esperada, i el seu naixement va ser tot un esdeveniment. Venia a donar llum on sols hi havia foscor. Per a altres va ser la innecessaria, la rebutjada, la que venia a retallar privilegis i fotre panxa enlaire la paradeta que tenien muntada.

Passats els anys les tornes van canviades. Aquells que tan la van rebutjar, s'han convertit en ardents defensors de la jove. Part d'aquells que tan la van desitjar, li han girat l'esquena i l'acusen de ser una mala peça i no haver complert amb les expectatives de futur que en ella havien dipositat.

Sigui com sigui la "Consti" avui ha bufat vint-i-nou candeletes i l'any vinent entrarà a la trentena. Encara és jove, però sembla ser que necessita un lifting. Creuarem els dits, perquè el cirurgians la deixen rejovenida i ben allunyada de les arrugues i els pentinats casposos de las Normas Fundamentales del Movimiento.

Converses amb l'espill (2)

De vegades l’enyoro. Se’m fa feixuga la seva absència i recordo la seva presència amb nostàlgia. Se que podria tornar en qualsevol moment, però ara ja no ho desitjo. Després de cinc anys sense sentir el seu tacte en els meus dits, sense sentir la seva proximitat als meus llavis, ja m’he acostumat, encara que de vegades recordi els moments que vam viure junts.

Avui, a l’obrir la cartera, m’he fixat en una de les fotos que allí guardo, l’he vist una altra vegada tan a prop meu, i l’he recordat. Vint anys compartint cada instant de la vida, va ser molt de temps. Vam viure plegats la meva joventut i junts vam entrar a la maduresa. Però un dia malauradament tot es va acabar.

Un mati, al posar-me al teu davant, vaig prendre la determinació. Vaig afilar la navalla d’afaitar amb cura, com mai abans no havia fet, i com si executés un mal cap, abans que em pugues penedir, el vaig fer desaparèixer rasurant de soca-rel. Després amb calma vaig netejar-me la cara de restes d’escuma i em vaig mirar amb curiositat. Em costava reconèixer que l’home sense bigoti, que es mirava amb tu, era jo.

Ja n'hi ha prou

Ja n'hi ha prou. Avui un home de vint-i-pocs anys ha mort i un altre ha resultat amb coma cerebral, sembla ser que tots dos han estat tirotejats per presumptes membres d'ETA al País Basc francès.

Els pistolers, que potser es senten herois per la lluita que duen endavant per implantar les seves idees, ens demostren la feblesa de les seves conviccions quan són incapaços de convèncer amb arguments. Pobres idees són aquelles que precisen de la força de les armes i del vessament de la sang d’éssers humans, sigui quina sigui la seva condició i significació, per ser implantades.

El camp de batalla de les idees ha de tenir lloc dins del marc democràtic, on no hi han armes que esgrimir, sinó eines com el diàleg, el convenciment, la raó i les urnes de metacrilat. Tota la resta és imposició i dictadura: la faci qui la faci, vingui d'on vingui.