El raïm és gran, sembla que hi ha molts de grans, gairebé per atipar-se. Es comencen a menjar amb deliri, un darrera a l’altre, sense parar-se a pensar en res que no sigui empassar-se’n un més.
Però de mica en mica, el plat es buida i tan sols queda un esquelet esquifit i un grapat de pinyols, que són a dures penes un record dels carnosos i gustosos grans de raïm que ens hem engolit.
Quan s’acabin sempre podrem posar-ne un altre. Lo fumut arriba quan ja no queden raïms que posar a sobre el plat, i les nostres pobres despulles i els nostres minsos records van a parar al poal de les escombraries, per ser reciclats o incinerats...
1 comentari:
Passa com les cireres: comences menjant els grans més grossos i macos i al final queden els més esquifits. Però te'ls acabes menjant tots.
Publica un comentari a l'entrada