04 d’agost, 2007

La moneda del carro

Anem al supermercat, i omplim el carro, ens deixem la setmanada a la caixa i quan arribem a la porta de sortida, ens adonem que ens hem deixat la llet. Mentre carrego tot al cotxe, la Montse entra de nou al súper per buscar allò que ens hem oblidat.

Torno el carro al seu lloc, al introduir el passador el cadenat em torna la moneda d'euro i el carro queda travat a la resta de carros del seu aparcament.

A la fila de carros del costat, un home es baralla amb la cadena, amb el cadenat i amb el carro per tal de recuperar la seva moneda. Estira amb força del carro, el rebat, pressiona la moneda l'estira, un senyor que té el cotxe aparcat a la vora, treu la seva caixa d'eines i li allarga unes alicates. Atenalla la moneda, però no hi ha manera que la maleïda surti.

L'amo de l'euro, renega en arameu i maleeix al fabricant de cadenats per a carro de supermercat. Li dona un cop amb les alicates al cadenat, i la moneda passa d'ell i es manté ferma en el seu lloc. L'home ja resignat a perdre el seu euro, torna les alicates a l'amable senyor que li ha deixat i li agraeix el detall, agafa el carro per la barra i el rebat cap els altres carros. Tota la filera trontolla. Sense saber ben bé perquè i com, la moneda surt disparada de la ranura on estava allotjada còmodament, i tintineja al caure sobre l'asfalt. Al bon home se li il·lumina la cara, s'ajup per recollir la moneda resistent, però aquesta rodola per l'asfalt, i és més ràpida que el seu propietari.

La moneda rebel, ja perfectament identificada. és de mig euro, és cola per l'imbornal de la claveguera i desapareix. L'home trasbalsat, marxa parlant sol cap el seu vehicle. La dona que l'espera vora el cotxe, mou el braços esbroncant-lo per la pèrdua de la moneda i la tardança. En la distància la veu de la dona arriba clara i nítida: Però mira que n'arribes a ser de tonto !!!

Jo i l'home de les alicates ens creuem unes mirades, mig burletes. Si per cinquanta cèntims li fot una bronquina així, no voldria estar jo a la seva pell...


2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Les monedes (i també els bitllets) d'una manera o altra fugen de nosaltres corrents, i aquesta anècdota nomès és una metàfora de l'economia domèstica.

Joan M. Garcia ha dit...

Ja ho crec Jesús, els calers fugen a tota pressa, i en el meu cas devem ser pols oposats, perquè és cobrar i no veure'ls...