El gat foll

El gat se’m va quedar mirant, amb xuleria, fotent-se’n. Jo no ho podia suportar, volia penjar un quadre i em quedava tort, havia emplenat la paret de forats, amb el filaberquí, i ja semblava un formatge de gruyère. No vaig poder reprimir-me i li vaig enviar les alicates dirigides al cap. El maleït les va fintar i van impactar contra el vidre de la tauleta del saló, què es va esmicolar.

El gat burleta es gratava el cap fingint un impacte que no s’havia produït, i agafant les alicates d’entre el vidram me les va retornar amb mala bava i em va encertar tot just allí on més mal fa. Em vaig recargolar de dolor, vaig quedar sense alè, no podia dir ni fava, tan sols gemegar. Mentre, el gat del dimoni donava bots de content , i es pixava de riure: amb una pota es refregava el cap; i amb l’altra es donava cops al ventre.

Traient forces d’on no n’hi havia, vaig agafar el martell amb ràbia i li vaig llençar a la babalà, li volia encertar al mig del cap, però ell va donar tres volts de campana cap endarrera i va acabar a quatre grapes. I el martell va fer miques la vidriera de la porta del menjador. El gat foll, em va mirar amb ulls embogits i va amollar un estrany grinyol que em va crespar els nervis, vaig buidar la caixa de les eines intentant encertar-lo, però ell es movia amb rapidesa i no hi havia manera de deixar-lo KO, tot al contrari, encara se’n fotia més, encara xalava més, i a mi em treia de polleguera. Tenia ganes d’enxampar-lo per acabar amb ell, havia suat la samarreta, transpirava suor i ràbia, n’estava cansat i fart. Havia destrossat la casa llençant les eines per tot arreu i el miserable felí encara estava d’una peça rient i foten-se.

Però tan hi feia, s’havia amagat al darrera de les cortines, el tenia arraconat, ja era meu. Em vaig llençar tot decidit a fer-li la pell, vaig esgarrar les cortines, el vaig aïllar i el vaig agafar pel llom. Llençava les urpes enlaire intentant enxampar-me però no podia, estava disposat a posar-lo al microones i torrar-lo, acabar d’una vegada amb aquella bèstia immunda. Ja era feliç. Per fi havia arribat el darrer dia de la vida d’aquell miserable i desagraït gat.

Sense compassió el vaig embotir al forn microones, vaig tancar la portella sense que es pogués escapar i vaig girar sense contemplacions el comandament de l’aparell. La bestiola copejava la porta vidrada del forn mentre el magnetró el bombardejava amb les microones. Vaig graduar 45 minuts, seria suficient per deixar-lo ben eixut i cruixent. Mentre, vaig endreçar la casa, i en acabar vaig seure al sofà per relaxar-me llegint la darrera edició de “Mi gato y yo”, i a esperar l’avís del timbre del microones.

Un brunzit va recórrer la casa, el rellotge despertador havia estat puntual com tots els matins, i per arrodonir-ho, la Montse, d’una colzada em despertà del tot.
-Joan, aixecat que ja son tres quarts de set, avui faràs tard a la feina...
-Has tret el gat del microones?

-Un gat al microones? T’has tornat boig, natros no en tenim de gat...