Ja feia dies, que en acabar l'escola anàvem porta per porta pidolant mobles vells, estris de fusta, embalatges, qualsevol cosa que fos combustible serviria, tot aquell material el guardàvem en solars i patis dels que hi havien pel barri, i fins i tot tenint cura que cap colla veïna no ens fes la guitza furtant-nos els preuats materials. La darrera setmana intensificàvem la cerca de fustes, i construíem un ninot, farcint de palla un pantaló vell i una camisa rebregada, que alguna mare s'encarregava de cosir tot d'una peça. El pobre espantall seria el protagonista de la nit màgica.
En arribar la tarde del 23 era el moment de anar concentrant tots els materials, que teníem escampats pel barri, en el lloc de costum, "Les Roques", al començament de la drecera que anava des de la Murada de Sant Joan fins el col·legi de la Consolació, a sobre el Cinema Fèmina, just a l'intersecció de l'actual carrer Joan d'Aldana amb la Murada de Sant Joan.
S'havia de traginar tot l'embalum de fustes des dels nostres amagatalls fins el lloc previst per a la foguerada, apilar-ho i tot just al cap damunt col·locar-hi el ninot de palla. Hi havia feina fins l'hora de sopar.
Mentre el dia plegava de la jornada més llarga de l'any, l’anàvem acompanyant rascant pitaplams, colpejant xisperes, i espolsant cigronets els més petits, o esclatant trons de cop o trons de metxa els més grandets i atrevits. I en un intent de perllongar una mica més l'estada del dia entre nosaltres, enceníem la foguera, i llavors, l’estrèpit del coets es multiplicava i augmentava en afegir-se a la festa pares, germans grans i veïns.
Les flames consumien ràpidament la foguera, entre la cridòria de la gent, els bots d'alegria dels menuts, i els comentaris dels més vells.
- Les fogueres que fèiem abans..., allò si que eren fogueres.
-Eic, es veritat, i els coets? Allò si que eren coets.
Sempre a darrera hora, apareixia algun veí tardaner amb una cadira vella, una tauleta coixa o una caixa de verdura, que s'afegia al foc.
Quan el foc minvava era l'hora dels valents, era l'hora de saltar la foguera. Els grans s'hi apuntaven deseguida, i començava un anar i tornar de salts. De rialles si algú trepitjava les brases, i d'aplaudiments a qui tenia les cames llargues i feia un bon salt. Els “herois” treien pit al davant de les noies, i apostaven que el proper salt encara seria més atrevit.
Quan podíem ens colàvem els menuts, abans que el pare o la mare no ens donés un clatellot per ser tan agosarats. I no podia faltar la velleta que havia pujat totes les escales del Garrofer per veure la foguerada, però que no podia reprimir-se d’amollar un lapidari:
-Qui juga amb foc, al llit se pixa.
Per una nit l’olor i el color de geranis, xinos i clavellines, que guarnien carrers i balcons, s'amagaven al darrera de la fumassola grisenca de la pólvora i les fogueres. Una nit, on no sol es cremaven els mobles vells i desastrats, amb ells el foc purificador consumia els problemes, els neguits, la tristor i s’oblidaven les moltes carències amb les que es vivia la resta d’any. Després de saltar el braser, i allunyar la mala sort i els mals esperits, hom llençava al cel un desig, que les espurnes s’encarregaven d’escortar fins el món de les il·lusions, on tot allò que es desitja sempre es fa realitat.
Feliç nit màgica de Sant Joan, a tothom.
En arribar la tarde del 23 era el moment de anar concentrant tots els materials, que teníem escampats pel barri, en el lloc de costum, "Les Roques", al començament de la drecera que anava des de la Murada de Sant Joan fins el col·legi de la Consolació, a sobre el Cinema Fèmina, just a l'intersecció de l'actual carrer Joan d'Aldana amb la Murada de Sant Joan.
S'havia de traginar tot l'embalum de fustes des dels nostres amagatalls fins el lloc previst per a la foguerada, apilar-ho i tot just al cap damunt col·locar-hi el ninot de palla. Hi havia feina fins l'hora de sopar.
Mentre el dia plegava de la jornada més llarga de l'any, l’anàvem acompanyant rascant pitaplams, colpejant xisperes, i espolsant cigronets els més petits, o esclatant trons de cop o trons de metxa els més grandets i atrevits. I en un intent de perllongar una mica més l'estada del dia entre nosaltres, enceníem la foguera, i llavors, l’estrèpit del coets es multiplicava i augmentava en afegir-se a la festa pares, germans grans i veïns.
Les flames consumien ràpidament la foguera, entre la cridòria de la gent, els bots d'alegria dels menuts, i els comentaris dels més vells.
- Les fogueres que fèiem abans..., allò si que eren fogueres.
-Eic, es veritat, i els coets? Allò si que eren coets.
Sempre a darrera hora, apareixia algun veí tardaner amb una cadira vella, una tauleta coixa o una caixa de verdura, que s'afegia al foc.
Quan el foc minvava era l'hora dels valents, era l'hora de saltar la foguera. Els grans s'hi apuntaven deseguida, i començava un anar i tornar de salts. De rialles si algú trepitjava les brases, i d'aplaudiments a qui tenia les cames llargues i feia un bon salt. Els “herois” treien pit al davant de les noies, i apostaven que el proper salt encara seria més atrevit.
Quan podíem ens colàvem els menuts, abans que el pare o la mare no ens donés un clatellot per ser tan agosarats. I no podia faltar la velleta que havia pujat totes les escales del Garrofer per veure la foguerada, però que no podia reprimir-se d’amollar un lapidari:
-Qui juga amb foc, al llit se pixa.
Per una nit l’olor i el color de geranis, xinos i clavellines, que guarnien carrers i balcons, s'amagaven al darrera de la fumassola grisenca de la pólvora i les fogueres. Una nit, on no sol es cremaven els mobles vells i desastrats, amb ells el foc purificador consumia els problemes, els neguits, la tristor i s’oblidaven les moltes carències amb les que es vivia la resta d’any. Després de saltar el braser, i allunyar la mala sort i els mals esperits, hom llençava al cel un desig, que les espurnes s’encarregaven d’escortar fins el món de les il·lusions, on tot allò que es desitja sempre es fa realitat.
Feliç nit màgica de Sant Joan, a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada