He creuat la porta inexistent, que dóna al pati de les vostres vides, amb por de trencar el silenci amb el lleu xasquit dels peus sobre la sorra aplanada. Descalç i de puntetes he anat caminant lentament per no pertorbar el suau remor del riu de les vostres paraules. A un racó, m’he assegut i recolzant-me sobre la paret, he tancat els ulls. Al meu cor, on han retronat els càlids poemes de Ebnu, càlids com les arenes del vostre món, li he amagat les mentides i falsedats, i he continuat l’amarga espera compartint les vostres soledats.En silenci, he anat alimentant-me de les paraules que volen, paraules que han anat passant, com passaven les aigües d’un riu que mai heu conegut, i sense gosar trencar la aparent tranquil·litat on viviu, únicament he estat capaç de llençar a l’aire, un lament disfressat de sospir.
Fills del sol i el vent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada