17 de juny, 2007

30 anys de democràcia

El 15 de juny de 1977, ara fa trenta anys, es van efectuar les primeres eleccions democràtiques, després de la dictadura. En aquell temps, jo hi era embarcat al Dragamines Eo, ens movíem per les aigües de les Illes Canàries i el banc de pesca del Sàhara Occidental, a bord eren prohibides publicacions tan revolucionaries, com les revistes Interviu, Triunfo, Cambio16, Destino, o el Papus.

Per suposat que no vaig poder votar, per compensar-ho i celebrar tan remarcada diada al comandant no se li va ocórrer res millor que a l’alçada de Villa Cisneros (actualment anomenada Dajla), efectuar una revista de policia, que consistia en un escorcoll de les guixetes individuals de la dotació.

A la cambra de lliteres on jo hi era ens va tocar al caporal primer Daniz, un individu de cervell curt i llengua llarga, amb 17 anys de serveis i una pila d’exàmens, per ingressar a l’Escola de sots-oficials, sense superar. Sort per ell, a l’any següent es transformaria en sergent en virtut de la coneguda, a l’Armada, com llei dels 18 anys.

Va anar de guixeta en guixeta fins arribar a la meua, va regirar entre la roba, i a la part inferior va trobar una pila de llibres, va fer ulls de sorprès. En agafar el primer, va llegir a la tapa: “Biblioteca de Ciencia Política. Andre Hauriou. Derecho Constitucional e instituciones políticas”.

-Je je je , se te va a caer el pelo – em va dir, abans de posar-se a bufar el xiulet, tan fort com li permetien els pulmons.

No va tardar en aparèixer l’Oficial de guàrdia, que va recollir el llibre que el caporal Daniz li allargava, i en veure’l:

-¿Que le pasa a este libro? -li va preguntar.
-Pone Políticas...
-Pero que burro eres, éste es un libro recomendado en las facultades de Derecho, -va dir-li mentre em tornava el llibre.

Van marxar sense veure la resta, a sota la pilera de llibres de dret, dormint plàcidament coberts per la planxa metàl·lica del terra de la guixeta, hi eren: "Socialisme i qüestió nacional" de Joan Comorera, que havia comprat a vell, abans de deixar Barcelona; "El dret a la peresa" de Paul Lafargue, que m’havia prestat en Pere, reboster del Comandant, i veí de Valls; i un parell d’exemplars de "El Viejo Topo", gentilesa del Gitano, un barceloní de La Mina de mirada trista i fosca, però d’idees clares i encoratjadores.

La democràcia era acabada de renéixer, però encara feien falta molts d’anys per veure-la normalitzada. Felicitats pels trenta anys complerts. ¿Quants més en falten per que no trontolle?

3 comentaris:

Garrons ha dit...

Malamanent si les coses no "trontollen", vol dir que estan mortes.
Malament quan no ens questionem tot allò que ens volen fer creure com inqüestionable, vol dir que estem massa cómodes.

Rodamon ha dit...

No confonguem, allò que trontolla ho fa per que no està segur, té una subjecció feble. Res a veure amb si està viva o morta.

Del teu segon paràgraf, entenc o crec entendre, que ens hauríem de qüestionar la democràcia, i que no ho fem perquè ens han fet creure que es inqüestionable i ens sentim còmodes amb ella.

Desconec la teva edat i com vas has viscut els anys de democràcia i els anys que la van precedir, però crec que no han estat gaire còmodes per a molts.

Per altra banda, estaria encantat de llegir i analitzar quina es la teva teoria política capaç de substituir a la nostra democràcia, pobra i trontolladissa, i segons tú inquestionable i cómoda.

Garrons ha dit...

Pot ser m'he explicat malament.
He fet servir el verb trontollar entre cometes per donar entendre que la democràcia, de vegades, s'ha d'espolsar com si fos un matalàs, no hem referia en cap cas de canviar-la de forma radical per altra teoria política.

D'esmenes tots en tenim per fer-ne a la democràcia i m'atreveixo a dir que n'hi han d'esmenes que són universals. Només falta la valentia política per dur-les a terme.
El que dic, i que pareix que no ha quedat massa clar, és que precisament, s'ha de qüestionar tot allò que ens fan veure o creure que és inamobible.

Suposo que sabràs, per la condició de navegant, abans la Terra era plana. Sort que hi habia marins no s'ho van creure.