La Mixeta

La porta, de la barraca de pedra seca on guardo els estris del camp, no disposa de gatera, però l’obertura que hi ha a sota li permet passar amb comoditat.

La seva mare, devia viure en alguna de les moltes cases habitades que hi ha pels voltants, però mai vaig saber on. Escarmentada que li matessin les cries només néixer, va acostumar-se a portar-les fins la parcel·la. Primer s'allotjava al llenyer, després es colava sota la porta de la barraca i deixava les cries a esguard, mentre anava en busca de menjar.

La primera vegada que vaig descobrir els gatets, la mare no hi era, la Mixeta era tan petita que em cabia a una mà, però també la més espavilada de la colla, decidida i valenta; rebufava, m’ensenyava les dents i esgarrapava a l’aire, mentre els seus germans s’amagaven on podien.

Una dia, quan ja es va acostumar a veure’m, vam compartir una llauna de patè, que va llepar amb goluderia, des de llavors vam establir un pacte de conveniència: jo la deixaria passejar-se lliurement pel meu tros (ja ho feia quan volia), i a canvi ella em vindria a fer companyia de tant en tant.

No se mai d’on surt, però quan estic al tros, apareix com un fantasma, busca una ombra propera i es gita sense perdre’m de vista. Jo li parlo de les meves coses, ella passa de mi però em segueix a certa distancia. Quan ja portem una bona estona de conversa, s’atansa, refrega el llom per una de les meus cames, i s’allunya.

La seva mare, ha degut morir o ha canviat de territori, ara és la Mixeta, la que porta els gatets al llenyer i després a la barraca. De vegades, quan arribo, la veig vigilant la porta. Quan em veu, maula un parell de vegades, com dient: -Vés en compte.
I se’n va, una estona, qui sap on...