Atrapats

Passeja el seu cos embotit en un pantaló ample, i una enorme camiseta que no és per ell. Al costat, donant saltirons per no allunyar-se, ella camina amb gràcia agranant la vorera amb el faldó del pantaló, la dèbil llum de la farola il·lumina lo suficient per que el pircing del melic llanci tènues resplendors.

En silenci, aparentment indiferents avancen pel carrer desert, fregant a penes els dits. Timidesa, mirades, pessigolles al ventre, nus a la gola, milers de paraules que no són pronunciades, desigs irrefrenables amarrats des del més endins, frec de dits, nous frecs, i un dit, que s’embolica, que queda pres entre els dits aliens, dos mans que queden enllaçades.

Premen els llavis entre les dents, mentre ses mirades tremoloses es creuen estripant el silenci, i segueixen avançant pel carrer desert, aparentment indiferents, tal vegada buscant la farola llunyana que roman inert, apagada, a les fosques. Qui sap, pot ser buscant un nou frec, un de llavis, un sol? Això ja no importa, un sol és prou per quedar, tots dos, atrapats...


-No t’has vist així alguna vegada? No? Pitjor per tu.

Dibuix: Laura Garcia