La condemna

Fa dies que l’esclat de coets li trenca el monòton i agradable silenci que l’envolta. Esclat que es multiplica la nit de Sant Joan, soroll de coets i fum de fogueres, pólvora cremada i bogeria desbordada, cançons de l’estiu matxucant els timpans i cants d’alegria, baralles sense sentit i discussions a crits de joves beguts, vora el cotxe, intentant demostrar qui és el més lúcid per conduir...¿?

Vint-i-quatre hores de disbauxa, menjar, alcohol i pólvora, que es tanquen d’un sostrec fins el proper any. Es tanca deixant enrera, consumint-se a les brases de les fogueres, els mals auguris, els mals esperits i alguns mals records. Els bons se’ls posa a la motxilla, al costat de l’any acabat de complir.

No va poder reprimir-se, va acomiadar el seu millor dia de l’any amb un bon cigar, com si de la seua foguera particular es tractés, a cada bocanada es sentia més lleuger, en cada una es sentia millor. Mai l’hi ha importat complir anys, però el que li dol és el dia després, únicament el dia després, se li assembla massa a una condemna: Cinquanta-un anys i un dia...