Després de dinar, mentre uns sestejaven i el altres s'entestaven en jugar al burro, vaig preferir caminar per les voltes i amb una mica de sort trobar quatre espàrrecs per donar color a una truita d’alls tendres. Aquella tarde, d’espàrrecs no en vaig trobar, però entre esparregueres, romers i frígoles vaig trobar una senzilla, vella i rovellada llauna.
La llauna no tenia cap misteri, si no fora que era d'aquelles que s'obrien en clau. Vaig començar a elucubrar, podria ser de sardines escabetxades, de musclos escabetxats o potser de tonyina. Sí podia ser de qualsevol cosa, fins i tot de catxels o de polp en salsa. Definitivament podia ser de qualsevol cosa...
Qui podia haver deixat aquella llauna buida en un lloc com aquell? Un caçador famolenc a l'espera del tord despistat, un pastor pacient movent-se al ritme de les ovelles del ramat, o simplement un passerell buscador d’espàrrecs, quaranta anys enrere. Sí podia ser qualsevol, fins i tot un guàrdia civil arrecerat, sota el capot de llana verda, una matinada d'hivern. Definitivament podia haver estat qualsevol...
Feia poc que havia acabat de dinar, però no vaig poder resistir la temptació, vaig anar a la cuina, vaig regirar fins trobar una llauna de sardines en escabetx, vaig tirar de l'anella d'obertura fàcil i em vaig menjar les sardines. Mentre tirava la llauna nova i la llauna rovellada a la bossa de la brossa vaig decidir que segurament les sardines que hi havien a la llauna rovellada eren molt millors que les que acabava de cruspir-me. Definitivament devien ser molt millors...
