Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...
La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.
A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.
Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.
El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.
El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona.
La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com La Marina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa.
A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.
L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes
Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.
Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris navegació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris navegació. Mostrar tots els missatges
15 de juliol, 2013
03 de setembre, 2007
Una vela a l'Ebre
Com afeccionat i obsés en tot allò que navega, tenia curiositat per veure la demostració de la navegació tradicional a vela per l'Ebre. Bé, una muleta aparellada de vela llatina és millor que res.
Bona nit i fins demà.
04 de febrer, 2007
La longitud i el nord
L’any 1675 Carles II va fundar l’Observatori Reial de Greenwich amb la finalitat de cercar la longitud pel perfeccionament de la navegació i l’astronomia. La longitud es la posició en el globus terrestre d’un punt respecte el meridià que passa por Greenwich.El problema era dels grossos: el 22 de octubre de 1707 els vaixells Association comandat per l’Almirall Sir Clowdisley Shovell; l’ Eagle; el Rommey i un quart s’esfondraren en aigües de les Illes Scilly a uns 30 quilòmetres de l’extrem més occidental d’Anglaterra, abans que la resta de la flota pogués adonar-se de l’errada de posició i es poguessin prendre les mesures correctores.
Més de 2000 homes van morir incloent-hi Sir Clowdisley Shovell. ( És dona la paradoxa, que el dia abans Sir Clowdisley va fer penjar del pal major a un veterà nostramo, per insubordinació, quan aquest va intentar advertir-lo de l’error en la posició de la flota.
John Flamsteed (1646-1719) havia demostrat que el coneixement de la longitud sols seria possible amb el coneixement precís de la posició de les estrelles fixes. Per calcular la longitud a la nit es precís tenir una taula amb les estrelles i les hores en que passen sobre el meridià de Greenwich. Si tenim determinades estrelles a sobre el cap, sabem l’hora quan han passat a sobre Greenwich, i coneixem l’hora actual amb precisió, ja sabem on estem, gràcies a que la terra dona un volta cada vint-i-quatre hores.
Per exemple: Si tenim a sobre nostre una estrella que va passar per Greenwich fa una hora, estarem a 15 graus de longitud (360 graus del globus dividit entre 24 hores ens dona 15 graus per hora) Flamsteed va treballar per determinar la posició d’unes 20.000 estrelles fixes.
Amb tot això, el problema es reduïa a construir un rellotge lo suficientment exacte per a la precisió necessària, que en el cas de mig grau, era de dos minuts cada sis setmanes.
Avui sembla fàcil, però no al segle XVIII, tenint en compte que el rellotge hauria de suportar canvis de temperatura, temporals, condicions ambientals adverses. A més en aquell època els rellotges més exactes funcionaven amb pènduls, i un rellotge de pèndul al mar era impensable e inútil
El primer rellotge de la precisió requerida el va construir John Harrison al 1735,el seu primer rellotge H-1 era casi perfecte, però massa gros per ser embarcat. Es van construir dues còpies reduïdes del Harrison el K-1 que es va posar a disposició del famós explorador capità James Cook i el K-2 a Wilson Bligh capità de la Bounty, universalment conegut per la pel·lícula Rebel·lió a bord.
Avui es navega sense problemes gràcies als estris de geo-posicionament per satèl·lit (GPS), la problemàtica de la longitud és ja una anècdota, com queda com una curiositat el fet que el Pol Nord magnètic, s’hagi desplaçat 1.100 quilometres des de que va ser descobert al 1831, i viatgi cap a Siberia a raó de 40 quilometres/any, degut al moviment del ferro líquid que circula pel nucli extern de la Terra.
Hi han molts que encara usen brúixola, i han perdut el nord. A veure si algu els regala un GPS abans que sigui massa tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)