La paret blava

Després de romandre òrfena, sense que ningú li agraís el sopluig que va donar durant d’anys, en arribar al límit de la resistència, les pluges constants de pocs hiverns enrera, l’animaren a desplomar-se.

Quan nen, des de el balcó podia veure les teulades de tot Tortosa, i els camps que s’escampaven fins les faldes dels Ports. Allí vaig aprendre a llegir al cel, a contar estrelles, a batejar-les amb els noms dels meus primers amors, a jugar amb els núvols que dibuixaven formes de cotó, allí vaig començar a somniar amb marxar en busca de l’horitzó

He tornat al meu vell barri, les costes i carrerons conserven l’encant, encara que falten geranis i clavells als balcons, l’olor de xocolata bullit i xurros fregits d’un diumenge al matí i falta la vella casa.

La paret mitjera de la casa veïna, encara conserva com en un puzzle, les marques dels envans de les habitacions desplomades, les restes de pintures, alguna manisa d’una cuina o el traç negre de sutge d’on hi havia un fumeral, i amb cada una munts de bonics i entranyables records. He anat recorrent una a una fins arribar a la paret blava que veia totes les nits abans de dormir-me, la mateixa que veia tots els matins en despertar, una paret blava com un mar, una paret blava com el cel, una paret blava sobre la que vaig imprimir multitud de somnis, una paret blava que mai ha deixat d’acompanyar-me

Serà per això que encara segueixo somniant?