La caixeta de la paraula

No sabia que regalar-li, i va decidir fer-li una caixeta per que guardés allò que consideres mes valuós.
Va trafegar entre fustes precioses i exòtiques, però va descartar-les totes, fins que va decidir buscar-les al calaix dels retalls perduts.

Per al fons necessitava una fusta resistent i va agafar una peça de respecte ben gruixuda, pels laterals va pensar en quatre tauletes de paciència, i per a la tapa un retall de confiança li aniria bé. Volia unes frontisses d’algun metall que no grinyolés, i que foren flexibles i consistents i les va escollir de diàleg, un metall casi extingit

Amb els claus de les bones intencions va armar la peça de respecte amb les de paciència, va unir el conjunt a la tapa de confiança usant les frontisses de diàleg, va decorar l’interior amb dibuixos d’esperança, les cares vistes les va gravar amb filigranes de promeses i les va envernissar amb tot el temps del món. Per acabar va col·locar coixinets de comprensió per protegir el més fràgil dels objectes.

Casi estava enllestida, però si havia de servir per custodiar alguna cosa valuosa faria falta un bon pany i el va construir de fidelitat amb una extraordinària clau invisible d’amistat. Arribat el moment, li va fer ofrena de la caixeta.

Ja a les seves mans, va pensar quina de les seves pertinences era la més valuosa: I va guardar la seva paraula.

Va fer-ne us freqüent, anava amunt i avall, i d’aquí cap allà, sempre amb la caixeta de la paraula. Fins que un dia, en un canvi de jaqueta va perdre la clau invisible de l’amistat.

Sense la clau, el pany de la fidelitat restava immòbil i no permetia articular les frontisses del diàleg, el vernís de tot el temps del món deixava entreveure filigranes de promeses, però la paraula romania presonera sobre coixinets de comprensió, acompanyada del respecte, la confiança i la paciència, i rodejada de dibuixos d’esperança.