Caminem per les voreres plenes de gent, com si els demés no hi foren, rostres desconeguts van i venen, amb mirades perdudes i pensaments llunyans; cents, mils de rumbs traçats que es creuen sense interpel·lar-se, soroll de màquines i silenci a les boques, massa silenci. Inclús, en ocasions fugim de l’ascensor, per no coincidir amb el desconegut veí del setè, per no suportar el pesat silenci durant els ínfims segons que dura el trajecte. Que diferent dels petits pobles o els camins rurals, on trobar-se amb un rostre desconegut sempre es mereix una salutació, una referència al temps, a la bellesa del camp i amb una mica de paciència es pot rebre una lliçó magistral de tradicions i bon viure d’un pastor o un pagès del veïnat
Amb els amics i parents ja hi parlem, però em hagut de recórrer a Internet per retornar a la comunicació entre desconeguts, gent anònima atrinxerada moltes vegades al darrera de mots estranys que ens llancem al ciberespai amb un intent de comunicar-nos amb persones moltes vegades també sense rostre..
1 comentari:
Si tens esta sensació vivint a Roquetes, ja ni t'explico com és aquí a Barna. L'altre dia vam anar a casa una amiga, baixava un veí per l'escala i jo el vaig saludar. Em van mirar en cara rara com estranyats de que saludés a un desconegut. Jo mateix a la meua escala intento no trobar-me amb ningú, més que rés perquè la gent és una mica esquerpa aquí i me posa de mala llet. Tant costa saludar?
Publica un comentari a l'entrada