El viatge dels maleïts

Basada en la novela de Gordon Thomas, Stuart Rosenberg, director de Leyenda del Indomable amb Paul Newman, i Brubaker amb Robert Redford, va dirigir al 1976 una superproducció amb Orson Wells, Faye Dunaway, Max Von Sydow, James Mason i Fernando Rey entre altres, la pel·lícula va obtenir al 1977, 3 nominacions als Oscar i Catherine Ross, va rebre el Globus d’Or a la millor actriu de repartiment pel seu treball.
La trama transcorreix a bord del Sant Louis un transatlàntic on s’embarquen 937 jueus que parteixen d’Hamburg rumb a l’Havana en busca d’un refugi lluny de l’Alemanya nazi. Una vegada a Cuba les autoritats no els hi permeten desembarcar, tot el viatge era un muntatge propagandístic nazi.

Era al matí i tots érem als nostres treballs de manteniment del vell EO, quan el xiulet del nostramo ens va cridar a formar a l’interior del sollat, no era normal fer-ho en aquell lloc, però tampoc ho era que tres nord-americans parlant spanglish ens anessin assenyalant amb el dit: Aquest si, aquest no, tots vam passar pel sedàs. Jo per suposat vaig ser dels descartats, sense saber-ho acabava de ser rebutjat del meu primer i darrer casting holliwoodià, era difícil que un tortosí del Garrofer passes per yankee, així que em vaig conformar.

El Port de Barcelona, estava transformat, al moll dels ferrys de Mallorca, un tram era l’Havana i a cent metres Hamburg, el Sant Louis un transatlàntic clàssic de luxe, lluïa majestuós. Tot un dia els remolcadors del port el van estar bellugant d’una banda a l’altra. Ara era a Cuba al cap d’una hora a Alemanya i tornem a començar.

El pitjor va ser en son demà, de matinet l’EO guarnit de guardacostes americà es va fer a la mar, als escollits al casting els van disfressar de mariners yankees, al pal lluíem el drap de les barres i estrelles i a la colla de rebutjats ens va tocar fer que l'EO es mogués, això sí sense permetre'ns sortir a coberta en tot el dia. Al pont alt, camuflats entre els calaixos de les banderes de senyals s’havia instal·lat un petit equip d’enregistrament amb l’ajudant de direcció, des d’on filmaven al Sant Louis al dret i al inrevés. Des de que va sortir el sol fins quant ja era de nit vam estar anant i venint per la costa barcelonina navegant als dictats del director.

Es poden suportar millor els sirocos de la mar del Sàhara, les maregasses del golf de Lleó o les tramuntanades del cap Begur, que els capricis d’un director de cinema, però no va ser res comparat amb la decepció al comprovar el resultat. Un any més tard al veure la peli i comprovar que érem tan sols la petjada d’una mosca en una pantalla. Decepció, suposo que semblant a la dels qui van participar directa o indirectament en el rodatge del Perfum. Però així és el cinema.

I com qui no es consola es per que no vol, sempre podré contar al meus nets (quan els tingui) que vaig participar i patir, el rodatge d’una superproducció de Hollywood.