Els diumenges i festius, quan lliurava de la feina, els emprava en fer "remendos" als veïns: fixar unes rajoles balladores, canviar unes manises trencades, arrebossar un xapall a una paret, substituir alguna teula arrencada pel vent. M’agradava acompanyar-lo, no podia amb el seu cabàs dels trastes, però ho intentava. En arribar seia a un racó i l’observava com treballava, les seves mans grans i fortes eren objecte de la meva admiració, es movien precises i fermes prenent-se seriosament els petits treballs que li encomanaven.
Quan acabava sempre murmurava, - Això durarà més que la casa-, jo feia alguna ganyota, ell llegia a la meva cara i m’amollava en dos minuts un tractat sobre la importància d'intentar fer bé les coses encara que fossin insignificants, adobant-ho amb alguna referència a la precarietat econòmica dels nostres clients, més o menys com la nostra.
En acabar tornàvem a casa, jo intentava de nou carregar el cabàs amb els trastes, i ell al meu costat amb els guanys, la majoria de les vegades una bossa amb una mica de fruita del temps o verdura, i si hi havia sort cinc o deu duros.
En arribar, seia al seu costat, amb parsimònia omplia dos gots d’aigua i buidava les paperines blanca i blava del refresc de gasosa que em bevia entre carasses provocades per les bombolletes a l’esclatar prop del meu nas. Sense canviar el seu posat seriós de sempre, entre glop i glop, encetava alguna de les seves contalles.
Amb la perspectiva que dona el temps, vaig comprendre que les histories que contava amagaven conceptes tan valuosos i moltes vegades menystinguts com l’amistat, el respecte, el diàleg o la responsabilitat.
Amb el temps vaig trobar sentit a les seves paraules i també amb el temps aparegué un gran dubte: Hi ha molta gent que no han tingut un pare amb qui parlar o simplement és que encara no han comprés?
Quan acabava sempre murmurava, - Això durarà més que la casa-, jo feia alguna ganyota, ell llegia a la meva cara i m’amollava en dos minuts un tractat sobre la importància d'intentar fer bé les coses encara que fossin insignificants, adobant-ho amb alguna referència a la precarietat econòmica dels nostres clients, més o menys com la nostra.
En acabar tornàvem a casa, jo intentava de nou carregar el cabàs amb els trastes, i ell al meu costat amb els guanys, la majoria de les vegades una bossa amb una mica de fruita del temps o verdura, i si hi havia sort cinc o deu duros.
En arribar, seia al seu costat, amb parsimònia omplia dos gots d’aigua i buidava les paperines blanca i blava del refresc de gasosa que em bevia entre carasses provocades per les bombolletes a l’esclatar prop del meu nas. Sense canviar el seu posat seriós de sempre, entre glop i glop, encetava alguna de les seves contalles.
Amb la perspectiva que dona el temps, vaig comprendre que les histories que contava amagaven conceptes tan valuosos i moltes vegades menystinguts com l’amistat, el respecte, el diàleg o la responsabilitat.
Amb el temps vaig trobar sentit a les seves paraules i també amb el temps aparegué un gran dubte: Hi ha molta gent que no han tingut un pare amb qui parlar o simplement és que encara no han comprés?
***************************************************************************
PD: Acabo de llegir que a Xerès de la Frontera, un pare ha entrat a l’escola del seu fill i ha agredit un professor al davant de la resta d’escolars.
El pare, és deu sentir orgullós de la lliçó que li ha donat al seu fill? I el fill?
Ara pot ser que no se’n adonin, però el temps ho posa tot en el seu lloc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada