L'edifici de l'antic Punt d'Informació turística que existia vigilant i decrèpit a l'entrada de Tortosa ha desaparegut per l'acció de les flames. Ja s'han dit moltes de coses sobre aquell edifici, algunes de gruixudes. Per a bé o per a mal, ja s'acaba’t
Sols voldria puntualitzar, que l'estat d'abandonament i deixadesa en que el tenien els seus propietaris, no eximeix de cap responsabilitat a qui va calar-li foc. No es pot permetre, ni es pot justificar que es cremi un edifici, un contenidor o una paperera, fer-ho es incentivar aquestes accions vandàliques, incíviques i perilloses.
Tan de bo no hi hagi una propera vegada, tan de bo no ho haguéssim de lamentar.
3 comentaris:
Absolutament d'acord. Mai, sigui per la finalitat que sigui, es pot justificar una gamberrada com aquesta, que ratlla lo fet delictiu, ni de cap altra que afecti al patrimoni pùblic, doncs son molts los diners que això acaba costant als ajuntaments, és a dir als impostos de tots tinguin o no la culpa.
Rodamon, per la teva edat i pels escenaris que en anteriors comentaris exposaves, som coetanis i probablement hem compartit infantesa, i en l'actualitat veinatge a Roquetes. T'ho volia dir en privat, però no se com fer-ho. Jo tambè em vaig fer gran al barri del Garrofer i Santa Clara, vaig comprar regalècia a "Purito"i vaig canviar novel·les al Carrer de la Rosa a "Angelina" o lo que avui s'anomenen txutxes a "Mariquita". M'ha fet il·lussió recuperar aquests paissatges de la memòria, per una persona que com jo avui viu a Roquetes.
Molt possiblement haguem compartit infantesa, jocs i fins i tot aula a la Mercè, a la Mercè de sempre, la que hi havia on avui s’aixeca la flamant Biblioteca Marcel·lí Domingo i potser entre calbotada i cop de regle, vam aprendre junts el rius peninsulars amb don José, les arrels quadrades amb don Máximo, les primeres paraules d’anglès amb don Mariano, o vam cantar plegats “Sobre el pont d’Avinyó” amb el mestre Cortés.
Potser si, potser no, del que sí estic segur es que no soc l’únic roquetero del Garrofer, condició de la que em sento orgullós.
Salutacions i moltes gràcies
Rodamon, efectivament tot em sona molt, inclòs poder hem compartit pupitre als repassos que per la tarde ens feien Don José Duart i Don Mariano Lalana, i alguna calvotada perduda quan en el nostre riure indiscret identificavem alguna bomba fètida que don José amb poc flat no havia pogut percebre.
Per cert, m'agrada la foto de la imatge que avui has penjat.
Moltes gràcies per fer-me recordar un periòde tan bonic de les nostres vides.
Publica un comentari a l'entrada