Lo llumané

Sempre he gaudit de la comoditat d'accionar un interruptor per encendre la llum, a menys que saltessin els ploms o es produís un tall en el subministrament cosa bastant corrent abans, i que encara ara succeeix de tant en tant, sobre tot quan hi havia tronada o el vent de dalt bufava amb ganes. Per aquests casos teníem les espelmes sempre a mà, suficient per reparar els ploms fusos o per esperar la tornada de la llum. Ara que les espelmes han estat a punt de ser arraconades per les llanternes, les cereries s'han tret de la mànega l'invent de les espelmes de disseny i perfumades, i apa, ja tornen les flames a regnar en qualsevol llar.

Ens atrauen les fogueres, les espelmes, els encenedors, i tot allò que té flama ens captiva, És vist que alguna cosa en lo més profund del nostre subconscient ens empeny a tenir ben a prop el foc. Malgrat la llum que malgastem, malgrat que pensem que som uns llumeneres, una flama esquifida ens enlluerna. Serà que tenim poques llums?

Però jo no volia parlar d'espelmes, sinó de llumeners, aquells estris que funcionaven amb oli i una metxa i que servien per a lo mateix que les bombetes, però que no disposaven d'interruptor. Aquells trastes, que deixaven el sostre sutjós i, depenent de l’oli, un olor poc agradable.

I com qui guarda quan té, menja quan vol, he recuperat un vell llumané per penjar-lo a la caseta del Canalet, de moment no farà falta que m'ilumine, però potser algun dia sí em faci falta, no sabem com ens haurem de veure.