Quan surts de nit, sempre ha de marxar, el criden a móns llunyans per que els dugui el dia. Però a ell com a mi, ens agrada la teva finestra rodona, oberta de bat a bat tan silenciosa, brillant i encisadora. Ell no pot, però jo et miro i pretenc endevinar què s’amaga enrera les teves ombres.
Nit rera nit i de mica en mica vas tancant els porticons, i la teva plenitud es muda en talls de meló argentats, fins que aconsegueixes amagar la nuesa de la teva ànima al darrera d’una teranyina de foscor.
No m’importa jeure, estès al terra mirant-te de fit a fit, i adormir-me acaronat per la tendresa dels teus reflexos, amb el desig que ens regalis un somni. Em sap greu despertar-me al matí i trobar-te lànguida per la intensitat del llum del nou dia. Ell ve a cercar-te de nou, ansiós per abraçar-te però tu sempre has de marxar, et criden de móns llunyans per que els duguis la nit. Dia rera dia, esperarem a que tornis al tard, silenciosa, brillant i encisadora i ens regalis, si potser, un somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada