Sense parar, recorro el cel amb els meus ulls per veure l’estrella que estàs contemplant. Pregunto als viatgers de totes les terres, amb l’esperança de trobar algú que hagi aspirat la teva fragància. Quan bufa el vent, intento que em doni a la cara, com si la brisa em dugués noticies teves. Errant vaig pels camins sense rumb ni destí: potser una cançó em recordi el teu nom. D’amagat, miro, a tothom que em trobo, intentant sotjar en algú, un tret de la teva bellesa.
Voldria creure, que Abu Bakr al Turtusi, un dels més prestigiosos dels teus fills absents, va escriure aquestes paraules abans de la seva mort a Alexandria, pensant amb tu. Encara que podria estar pensant en Còrdova o tal vegada amb una noia de pell bruna, i ulls d’atzabeja mentre rentava la roba a la vora de l’Ebre.
Penso que ell et veia bonica, com et veiem els teus fills presents i absents, per això em sap greu que perdis el temps mirant-te a l’espill, recordant la teva bellesa d’antuvi, envejant a tes germanes, desitjant els regals que els seus fills, nebots teus, els hi fan a ses mares. Em sap greu que perdis el temps consumint-te pels gels, quan t’hauries de sentir orgullosa de veure com les petites de casa creixen i cada dia són més boniques. Alguns dels teus fills i alguns nebots teus, budelleixen i es capfiquen afirmant que ja no tens remei, alimenten la discòrdia i pretenen que et barallis.
Perds massa el temps mirant a l’espill, recordant lo bonica que vas ser, gemegant del temps passat, i t’abandones.
No puc dir que sigui un dels teus fills absents, perquè cada dia trepitjo els teus carrers, aspiro la teva fragància i descobreixo trets de la teva bellesa a cada cantonada. No fa falta que et miris a l’espill, ni que et comparis amb tes germanes, no intentis agradar als forasters, ni somriure per somriure, tan sols has de ser tu mateixa, sense comparacions i de ben segur, que els teus fills, amb el temps t’ho agrairan.
I si amb el temps, una de tes germanes en créixer és més bonica que tu, no es enveja el que has de sentir, sinó orgull com el que sentirà de ben segur el vostre pare: l'Ebre que us va donar la vida.
2 comentaris:
He descobert aquesta entrada amb 6 dies de retard. Vaig trobar este bonic poema fa ja dos anys quan vaig començar a escriure el meu bloc i buscava el màxim d'info possible sobre la Tortosa sarraïna.
Quin munt de sabiduria i bellesa perduda en la nit dels temps!
La bellesa i la sabiduria son com l'aigua del riu, discorreix sense parar, i si no tenim mitjans per retenir-los, se'ns escapoleix d'entre els dits.
Aprofito per felicitar-te per la interessant visió de les coses que ens fas arribar des de l'altra banda de l'Estret.
Publica un comentari a l'entrada